SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM


HOLA AMIGOS, YA PODEIS IR A LA VERSION EN CASTELLANO DE MI BLOG CON ESTE LINK:


"SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM" versa, entre altres aspectes, damunt s'origen de sa llengo mallorquina. Una cosa quedarà molt clara an es lector: sa llengo mallorquina no ès cap dialecte de sa llengo catalana.

El podeu adquirir a www.amazon.es (pitja es link)




domingo, 31 de enero de 2010

ARAGO, CATALUNYA I OCCITÀNIA L'ANY 1229



Sa conquista de Mallorca de 1229 és oficialment una creuada cristiana contra es sarraïns. Per compensar sa desfeta aragonesa a ses terres de sa llengua d’oc, dia 29 de novembre de 1229 el Papa Gregori IX ordena an es prior des dominics de Barcelona aconsellar an es clergues i laics occitans d’Arles i Narbona que ajudin en Jaume I a s’empresa de sa conquista, concedint-los ses mateixes indulgències que an es creuats de Terra Santa.

Des tres territoris participants a sa conquista de Mallorca del 1229, únicament Aragó se titula com a regne, i ho fa d’ençà de sa segona mitat des segle XI, mentres que Catalunya i Occitània són denominacions d’espais geogràfics que inicialment no duen aparellat cap comtat, marquesat o regne an es seu nom. No serà fins an es regnat d’en Pere l’Usurpador an es segle XIV que Catalunya assoleix sa denominació oficial de Principat, mentre que ses terres de sa llengua d’oc se mantendran com un concepte territorial i s’incorporaran a sa Corona Francesa.

Amb motiu de sa creuada del 1115 contra es sarraïns mallorquins ja se documenta s’existència de Catalunya, que coincideix amb so territori des Comtat de Barcelona. Després de s’unió amb Aragó i de ses conquistes de Tortosa (1148) i Lleida (1149) s’ha d’esperar an es regnat de n’Alfons II d’Aragó per començar a edificar s’àrea geogràfica catalana avui coneguda i també per obtenir es reconeixement polític a partir des Comtat de Barcelona. Així, a ses successives “Assembles de Pau i Treva” que se celebren de 1173 fins a l’any 1251 se demana que sa pau i sa treva siguin respectades “a Cinqua usque ad Salsas”, afirmació que defineix ses fronteres nord i sud de Catalunya. Emperò, a dins aquest espai geogràfic català, hi conviuen una sèrie de Comtats com Urgell, Pallars, Rosselló i Empúries que són independents de Barcelona, mentres que es Marquesat de Lleida se manté entre Aragó i Catalunya fins a l’any 1244. Tant aquests comtats com es Marquesat només tenen com a vincle comú sa figura del Rei, pes vassallatge que li reten es primers o per haver estat fruit d’un botí de guerra es segon.

Aquest procés de construcció de Catalunya queda patent a s’enumeració des territoris que en Jaume I deixa an es seu fill Pere l’any 1262: es Regnes d’Aragó i de Valencia, Ribagorça, Pallars i la Vall d’Aran, es Comtat de Barcelona, i es domini damunt es Comtat d’Urgell i sa “terris Catalonie” endemés d’altres feus. S’inexistència d’una unitat administrativa fa que ses fronteres no siguin estables tant al nord com al sud. Sa frontera entre Catalunya i Aragó se mou entre es rius Cinca i Segre fins a l’any 1244, quan en Jaume I decideix establir-la al Cinca per mor de ses pressions catalanes. Respecte de sa frontera nord, aquesta s’estableix al sud del Pirineu, en el Rosselló, comtat a cavall entre Catalunya i Occitània, fins a l’any 1343 quan Mallorca se reincorpora a Aragó. És en es mateix testament de 1262 que es Comtats del Rosselló i la Cerdanya, al nord del Pirineu i al sud de Salses, passen a formar part de sa Casa de Mallorca, fet que representa es manteniment de sa frontera de Catalunya al sud del Pirineu, tal com ho afirma es cronista Bernat Desclot amb motiu de s’invasió francesa de 1285: “E quan venc que foren al pas de la Font de Salses e viren la muntanya de Panissars, que parteix Catalunya e Rosselló”.

Durant es regnat d’en Pere III se dona una altra passa per arribar a una forma institucional de Catalunya, quan a partir del 1283 el Rei s’obliga a celebrar Corts anualment: “si nós i els successors volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Consellers i dels ciutadans”. Però no és fins an es segle XIV, en temps d’en Pere l’Usurpador, que culmina s’edificació administrativa i institucional de Catalunya entorn des Comtat de Barcelona, amb s’incorporació d’Urgell l’any 1314, Empúries el 1341 i el Rosselló el 1343, arribant a sa figura —encunyada pes juristes catalans— des Principat de Catalunya. És s’única denominació que oficialment i legalment se pot fer servir, ja que aquest territori no depèn d’un rei (no existeix es Regne de Catalunya), ni d’un comte (Barcelona no abraça tot Catalunya), sinó d’un sobirà, el princeps, el Rei d’Aragó.

En quant a ses terres de sa llengua d’oc únicament se pot parlar d’un concepte territorial que comprèn ses actuals regions franceses de Llemosí, Auvèrnia, Gascunya, Llenguadoc i Provença. D’ençà des segle XVIII aquestes regions franceses s’agrupen davall es nom genèric d’Occitània. Una denominació que prové de ses provinciae linguae occitaniae preses an es Comte de Tolosa arran de sa desfeta occitano-aragonesa durant sa creuada contra es càtars. A sa crònica d’en Bernat Desclot escrita an es final des segle XIII se pot trobar una descripció des comtats que composen es Llenguadoc: “En la terça escala anaven totes les hosts de Narbonès, e de Bederès, e de Termenès, e de Carcassès, e d’Aginès, e de Tolosà, e del comtat de Sant Gili, de Borgonya e totes les altres gents qui són de la llengua que dien oc”. Després de sa descomposició de s’Imperi Carolingi sa construcció política d’un espai polític llenguadocià gravita en torn des Comtat de Tolosa, com Catalunya ho fa a partir de Barcelona. Però sa sort des llenguadocians és ben distinta a sa des catalans: sa derrota a sa batalla de Muret (1213) i sa firma des tractat de Meaux (1229) eviten sa constitució d’un regne llenguadocià, propiciant, primer s’incorporació des Llenguadoc, i després de tota s’Occitània a sa França capetiana.

Quan te lloc sa conquista de Mallorca, sa Corona d’en Jaume I està formada pes Regne d’Aragó, es comtats i terres catalans, es Comtat del Rosselló i es dominis occitans de Montpeller, Omelades, Carlades i Provença, aquest darrer en mans des seu cosí Ramon Berenguer V.


miércoles, 20 de enero de 2010

CRONIQUES DE SA NACIO MALLORQUINA



En es segles XVI i XVII durant es procés castellanitzador de sa Monarquia Hispànica dets Àustries hi trobam continues mencions a sa pàtria i a sa nació mallorquina de sa más des cronistes mallorquins.

Davant sa pressió de sa Monarquia damunt ets orgues de govern des Regne es Jurats de la Ciutat i el Regne decideixen contrarrestar-la. Des temor an es centralisme català de s’Edat Mitjana s’ha passat a sa realitat des centralisme castellà de s’Edat Moderna.

Així amb s’objectiu de recordar i ressaltar ses gestes des compatriotes mallorquins es Jurats mallorquins encarreguen l’any 1593 an es polifacètic Joan Binimelis sa primera “Història del regne de Mallorca”. Aquesta necessitat de realçar sa realitat mallorquina se troba present a tota s’obra, concordant amb s’afirmació des mateix cronista: “entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, és la que tenim a nostra pàtria”. A més s’ha de dir que aquesta primera història de sa nostra pàtria mallorquina s’escriu originalment en mallorquí i llavors se tradueix an es castellà el 1601 tal com explica es mateix Binimelis, “està escrita y duplicada de ma mia, una en lengua castellana, y la altra, que es lo original, ab nostre lengua mallorquina.

Es cronistes posteriors segueixen en sa mateixa línia d’en Binimelis. Així ho fa el 1633 en Dameto, quan emparat en ses llibertats i franqueses que gaudeixen ets habitants de Mallorca, manté una realitat mallorquina diferenciada en es si de sa Monarquia d’Espanya afirmant que “aunque estas islas estén sujetas a la Corona real de España (...) con todo esto no dejan de tener una sombra y representación de república libre, por los muchos y extraordinarios privilegios y franquezas”.

Novament aquesta diferenciació mallorquina en es si de Monarquia d’Espanya surt a la llum amb sa denominació de “nació mallorquina”. L’any 1652 s’enginyer i cronista des Regne Vicenç Mut publica sa seva Història de Mallorca que comença amb una dedicatòria an es Jurats, “Padres de la Patria”, amb s’objectiu de que es mallorquins tenguin “la memoria de los ejemplos que les han dexado sus Padres, y para tan gloriosa Nacion ha importado saberlos, porque saben imitarlos”. Posteriorment en altres relats i cròniques de s’història mallorquina, com és sa “Relación verdadera de lo que han obrado las tres Esquadras de navios de guerra del Reino de Mallorca” de l’any 1659 on se narren ses gestes de s’esquadra mallorquina, prossegueixen noves mencions a sa “nacion mallorquina.

Que dirien es nostros cronistes que tant estimaven Mallorca i que relataven ses gestes des nostros compatriotes, de sa traició de ses nostres institucions, des nostros polítics i intelectuals catalanistes? Des punt.cat, des castellers a ses festes de Sant Sebastià, de sa pedra en sec en es Països Catalans.... i de tanta mentida catalanista?

Ara, en es segle XXI, quan ja hem deixat a un costat es centralisme castellà amb s'Estat de ses Autonomies, pareix que mos volen tornar dur, no cap an es centralisme català, encara pitjor, cap a s'annexionisme català. Ja no s'enrecorden de ses gestes des nostros compatriotes mallorquins. Mos volen fer lo que no som ni serem mai, traidors an es nostros antepassats mallorquins.


sábado, 16 de enero de 2010

EN RAMON LLULL, PATRIOTA MALLORQUI


Moltes de vegades hem sentit o hem llegit que en Ramon Llull és un filòsef català. Idò aixó és mentida.

En Ramon Llull no és català ja que va néixer a Palma poc després de sa conquista d'en Jaume I, concretament entre ets anys 1232 i 1235. En Ramon Llull a diferència de mestres des seus temps com Sant Anselm, Sant Bonaventura i Sant Tomàs d'Aquino, que no escrigueren cap obra a ses ciutats on nasqueren, el doctor il.luminat de ses 243 obres que va escriure, 51 foren a Mallorca, entre elles ses dues obres més importants: Libre de contemplació en Déu i Art abreujada d'atrobar veritat.

En quant a sa llengua en que escrigué, es mateix Llull mos diu que es Libre de contemplació en Déu, que inicialment va escriure en àrab, va ser ell mateix es "romançador d'aquesta obra d'arabic en romanç".

També hem d'afegir que en Llull va fundar el 1276 a Miramar (Valldemossa), amb so patrocini d'en Jaume II de Mallorca, un monasteri per s'ensanyança de s'àrab an es Frares Menors per anar a predicar en es Nord d'Àfrica sa doctrina lul.liana.

Aquesta mallorquinitat d'en Lull és reconeguda en diverses ocasion pes mallorquins de totes ses èpoques:
- a l'any 1480 es Jurats de Mallorca demanen an el Rei Ferran el Catòlic s’ensenyança de sa doctrina des “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre ja que es valors lul·lians són vàlids per millorar i elevar es nivell cultural així com per contribuir a sa formació de governants, “lo art e sciencia de Mestre Ramon es millor cosa e condecent se liga assi, en aquesta patria sua que en altres parts del mon”.

- a sa biografia de Fra Juníper Serra escrita pes seu company Fra Francesc Palou el 1785 mos coanta que “el último panegírico que predicó (Fra Juníper) fue encomendado de la Universidad (lul·liana), en la solemnisima fiesta que el 25 de enero celebra a su Patrón, y Compatriota el uliminado Dr. el Beato Raymundo Lulio”.

I hem d'arribar ara an es segle XXI per llegir que en Ramon LLull és català. Quina vergonya p'en Llull, pes nostres Jurats des segle XV i per Fra Palou.