SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM


HOLA AMIGOS, YA PODEIS IR A LA VERSION EN CASTELLANO DE MI BLOG CON ESTE LINK:


"SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM" versa, entre altres aspectes, damunt s'origen de sa llengo mallorquina. Una cosa quedarà molt clara an es lector: sa llengo mallorquina no ès cap dialecte de sa llengo catalana.

El podeu adquirir a www.amazon.es (pitja es link)




sábado, 10 de enero de 2015

Mallorca a sa Monarquia Hispànica, seguiex es pacte

A sa mort d’en Joan II d’Aragó i de Mallorca pes gener de 1479 li succeeix es seu fill Ferran, casat amb n’Isabel de Castella deu anys abans a Valladolid. Amb el nou Rei de Mallorca, en Ferran el Catòlic, es Regne illenc entra a s’Edat Moderna i se troba en un nou marc polític i institucional fruit de s’unitat dinàstica de sa Corona de Castella i sa Corona d’Aragó, sa Monarquia d’Espanya. A sa nova Monarquia se trasllada sa característica principal des regnes de sa Corona d’Aragó, es pacte entre el Rei i es seus súbdits.
 
Si mos situam en es Regne de Mallorca, es pacte consiteix en que cada nou sobrirà ha de jurar ses franqueses i privilegis mallorquins i, que per altra banda, es jurats illencs l’han de reconèixer com a Rei de Mallorca, prestant es corresponent jurament de fidelitat. Així ho feran el Rei Ferran, tots els Reis de la Casa d’Àustria, i també es primer borbó, en Felip IV de Mallorca (que ès V de Castella ja que a allà es primer Felip es s’espós de la Reina Joana de Castella).
 
Amb s’unió de ses dues corones no hi ha cap unificació territorial, política ni institucional, a canvi, se produeix es trasllat de sa forma institucional aragonesa a sa Monarquia Hispánica. D’aquesta manera cada Corona manté es seu organigrama polític, institucional i administratiu. Ès una Monarquia composta on s’única figura que tenen en comú Mallorca, Castella i Aragó ès el Rei, i també es seus negocis d’Estat: ses relacions exteriors, sa guerra i sa pau, sa política eclesiàstica. Com amb la resta de reis aragonesos Mallorca seguirà ses directrius reials marcades en quant a política exterior i religiosa, però en un àmbit molt més ample que durant tota s’Edat Mitja: finalització de sa Reconquista, conquista d’Itàlia, manteniment des cinturó defensiu africà i defensa de s’unitat catòlica que comporta sa constant guerra a Europa.
 
 
 
 
Amb aquesta unió dinàstica de Castella i Aragó s’assoleix bona part de s’unitat territorial peninsular perduda amb sa desaparició des regne visigòtic després de s’invasió musulmana. Així ho afirma es bisbe de Girona Joan Margarit l’any 1484 quan diu que els Reis Catòlics han recuperat “aquella unitat que des del temps dels romans y dels visigots s’havia perdut”. Una realitat espanyola que du a que en Ferran sigui anomenat des des mateixos territoris aragonesos com a “senyor emperador de Spanya” i també com a “senyor Rey e Principe de las Spanyas”. Però insitucionalment s’acaramullament de territoris s’imposa a l’hora de donar sa titulació dels Reis. En Ferran ès “rey de Castella, de Aragó, de Leó, de Sicilia, de Toledo, de Valencia, de Gallicia, de Mallorques”.

 

Durant s’Edat Moderna sa pàtria mallorquina abandona es temor an es centralisme català que ha patit durant tota s’Edat Mitjana per donar pas an es fet que suposa s’homogeneïtzació i centralització castellanes de sa Monarquia Hispánica que culmina amb en Felip d’Anjou. Durant un procés que dura dos-cents anys els Reis de la Casa d’Àustria, maldament han promès es privilegis de cada territori aragonès, progressivament els van retallant per així poder completar es control absolut de tots es seus immensos dominis. Serà després de sa victòria borbònica a sa Guerra de Successió (1715) que part des privilegis i franqueses mallorquins són definitivament eliminats per donar pas a un Estat absolut, centralitzat i castellanitzat. En tres segles i mig se passarà dets intents des centralisme barceloní, com ho ès es Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365, a sa realitat de s’homogeneïtzació castellana, com ho ès es Decret de Nova Planta de l’Audiència de 1715.

           

domingo, 4 de enero de 2015

MALLORCA I S’UNIO D’ARMES DES COMTE-DUC D’OLIVARES


Es regnat d’en Felip III de Mallorca (IV d’Espanya) s’inicia amb sa Monarquia d’Espanya ja inmersa a sa Guerra des Trenta Anys. Es pes que suposa per Castella es manteniment pràcticament en exclusiu de ses guerres europees a ses fronteres espanyoles fa que es favorit del Rei, es Comte-Duc d’Olivares,  creï un programa de defensa comú denominat Unió d’Armes. Fins a aquest moment, a més de Castella, hi han contribuit Flandes i Italia (degut fonamentalment a que es diversos conflictes se donen a ses seves fronteres) , i  també ho han fet amb petits efectius es regnes de Mallorca, València, Aragó i Navarra, mentres que Catalunya i Portugal destaquen per sa seva contribució pràcticament nul·la.

 

Amb so decret de 25 de juliol de 1626 es Comte-Duc crea s’Unió d’Armes, que suposa es manteniment d’una reserva comú de 140.000 homos, dels quals 2.000 corresponen a Mallorca. Aquest contingent no ha d’estar permanentment en servici. En cas d’atac exterior, se’n mobilitzaria una sèptima part. Emperò es favorit se troba amb so refús frontal de Catalunya i Portugal de no voler aportar ni homos ni doblers. Es Regne de Mallorca espera a decidir com serà sa seva contribució, en homos o en doblers (tal com ho fan Aragó i València).
 
 

Mentres tant, sa guerra europea segueix i es Regne de Mallorca continua realitzant aportacions de tropes. El 1630 surten mil dos-cents mallorquins cap a sa guerra de Màntua i Montferrat, responent a sa petició del Rei Felip: “Amados y fieles: las cosas de Italia se han ido disponiendo en forma, que si para el 15 de octubre no se halla gran golpe de gente de mis exercitos, se puede temer una grande ruina (...) y siendo este Reyno de donde con mayor facilidad y brevedad se pueda acudir a esto”. Aquesta sortida de mallorquins cap a sa guerra se veu afavorida per ses dolentes collites des camp mallorquí. Per aquest motiu durant ets anys posteriors més mallorquines fugen de sa fam cap a sa guerra. Amb motiu de sa ràpida col·laboració mallorquina a ses peticions de tropes, es Regne rep s’agraïment reial amb aquestes paraules: “En que me obligares mucho, asegurándoos que no deseo nada más que mostrar a todos los naturales de este reino el agradecimiento con que le estoy, y cuanto conozco que soy el Rey que más os ha debido”.

 

Finalment per s’estiu de 1634 se fa efectiu es compromís assumit per Mallorca d’aportar dos mil soldats a s’Unió d’Armes des Comte-Duc. Seguint ses ordes reials ses tropes romanen a Mallorca llestes i preparades per partir cap a Catalunya “en caso de romper con Francia y asisitir en las fronteras de Catalunya”. S’entrada de França a sa guerra obliga a fer efectiva sa lleva ja votada  pes Consell mallorquí. Així l’ any 1635 surten es dos mil mallorquins cap an es continent comandats pel Lloctinent Cardona i pes Comte de Santa Maria de Formiguera. Es contingent mallorquí forma part de sa resposta espanyola a s’intervenció francesa que se dona també a la Mediterrània amb sa conquista de Santa Margalida i Sant Honorat, ses dues illes més grans de s’arxipèlag de Lerins situat davant sa costa francesa de Cannes.

 

Sa participació total de mallorquins a  sa Guerra des Trenta Anys s’estima en uns 15.000 homos d’un total de trenta-tres lleves realitzades.

sábado, 3 de enero de 2015

Missioners mallorquins a Nova Espanya

Sa presència de mallorquins, com també de catalans, aragonesos i valencians a Amèrica després des seu descobriment ès escassa, degut a que s’empresa indiana es fonamentalment castellana i andalusa. Però quan se xerra de s’aportació mallorquina a sa colonització d’Amèrica s’ha de fixar s’atenció en dos punts: sa propagació de sa doctrina lul·liana, que ès assimilada pel Reis Catòlics, en Carles I i en Felip I, que permet que ets indígenes americans no siguin exterminats; i s’altre valor aportat que ès es representat per s’acció evangelitzadora i missional damunt ets indígenes americans. Seguint ses passes d’en Ramon Llull en es Nord d’Africa, quatre-cents anys més tard, són altres tres figures de sa pàtria mallorquina que duen s’Evangeli a Amèrica: Fra Antoni Llinàs, fundador des primer Col·legi de Propaganda Fide d’Amèrica; Fra Damià Massanet, evangelitzador de Texas; i Fra Juníper Serra, evangelitzador de Califòrnia.
 
En es nord des Virregnat de Nova Espanya, que comprèn es centre i es nord des continent americà, l’any 1683 es franciscà mallorquí Antoni Llinàs funda es primer Col·legi de Propaganda Fide de propagació de sa fe d’Amèrica a sa ciutat mexicana de Querétaro. S’idea original des col.legis de Propaganda Fide la trobam ja, perfectament definida, en Ramon Llull. Es primer col·legi ès es mallorquí de Miramar creat el 1276 p’en Llull i recolzat p’en Jaume II de Mallorca.
 
 
 
 
Fra Antoni Llinàs arriba a Querétaro amb vint-i-vuit missioners, dels quals dotze són mallorquins. S’objectiu de s’establiment d’un col·legi-seminari es preparar i formar missioners, per funcionar d’aquesta manera com un orgue central de missions. Des de Querétaro centre d’intercanvi comercial més important situat en es nord des virregnat surten evangelitzadors cap a Texas, Sonora, Colorado, Arizona i Califòrnia, que serveixen de complement per conquistar territori quan sa via militar ha fallat. An es final des segle XVII sa Monarquia Espanyola opta altre pic per sa colonització pacífica dets indígenes.
 
 
 
 
A partir de l’any 1688 Fra Damià Massanet acompanya n’Alonso de León a diverses expedicions que tenen per missió colonitzar i ocupar es territori de Texas amb s’objectiu d’aturar s’avanç francès des de Luisiana cap a Mèxic. Durant aquesta primera colonització de Texas Fra Damià Massanet estableix ses missions de “San Francisco de los Texas” i de “San Antonio”. Però finalment aquesta ocupació des territori texà s’ha d’abandonar el 1693 degut a sa manca de recursos i an es continuats conflictes amb sos indígenes. Sa colonització definitiva de Texas culminarà l’any 1716.
 
Casi mig segle més tard de sa fundació des primer Col·legi de Propaganda Fide americà per Fra Antoni Llinàs, arriba un altre mallorquí a Amèrica, Fra Juníper Serra. L’any 1749 es pare Serra arriba a sa ciutat mexicana de Querétaro juntament amb so seu company Fra Francesc Palou i vint missioners més. Tots ells romanen nou anys a sa Sierra Gorda mexicana dedicant-se a convertir ets indígenes a sa religió catòlica d’acord amb sa doctrina lul·liana.
 
Arran de s’expulsió des jesuïtes d’Espanya i de les Índies el 1767 sa tasca evangelitzadora de ses terres californianes ès encarregada an es franciscans. D’aquesta manera sa  seva colonització se li encomana a Fra Juníper Serra. L’any 1768 Fra Juníper juntament amb Fra Francesc Palou i tretze missioners més surten des Col·legi de Propaganda Fide de Querétaro per dirigir-se a sa Baixa Califòrnia a fer-se càrrec de ses devuit missions fundades pets ignasistes. Posteriorment, es Padre Viejo, nom donat pets indis a Fra Juníper Serra, parteix cap a s’Alta Califòrnia a s’expedició d’en Gaspar de Portolà, que té per objectiu consolidar se presència espanyola davant sa pressió britànica i russa.
 
Fins a sa seva mort el 1784 a Monterrey, es frare mallorquí colonitza Califòrnia on hi funda nou pobles-missió, que donaran lloc a ses més importants i poblades ciutats californianes: San Diego (1769), San Carlos Borromeo del Rio Carmelo (1770), San Gabriel (1771), San Antonio (1771), San Luis (1772), San Francisco (1776), San Juan Capistrano (1777), Santa Clara (1777), San Buenaventura (1782). Posteriorment després de sa seva mort encara se funden dotze missions més. Es nom de ses missions que va fundant Fra Juníper Serra per sa Califòrnia Septentrional corresponen an es nom de ses capelles des convent de Sant Bernadí des seu poble natal de Petra.
 
Es model implantat a ses missions espanyoles compagina s’activitat econòmica, principalment agrícola i de construcció, amb s’adoctrinament an es culte catòlic. Amb sa conquista de Califòrnia es Virregnat de Nova Espanya arriba a sa seva màxima expansió, penetrant en més de sa mitat de s’actual territori de Estats Units, dominant ses dues voreres del Mississipi, i arribant fins casi es Grans Llacs pel Nord.
 
Sa figura des franciscà mallorquí ès venerada a s’estat nordamericà de Califòrnia, essent considerat es fundador d’aquest, motiu pel qual Fra Juníper Serra té s’honor de que sa seva estàtua ocupa un des pedestals des capitoli de Washington com a fundador de s’Estat de Califòrnia.

 

jueves, 1 de enero de 2015

A noltros, es ba' lé yaroh, Catalunya sí que mos roba

(Article publicat a Diario de Mallorca dia 8 d'octubre de 2014)



Per desgràcia nostra, es nacionalistes de sa nostra terra, es catalanistes, s'obliden des triplement mil·lenari nom de Balears per abraçar un nom foraster com ès Catalunya, de poc més de mil anys d'existència. Un desbarat que ve de s'equiparacio que fa s'ideologia catalanista de llengua i nació. Però, per noltros, es fet que sa llengua de Balears i Catalunya sigui sa mateixa no significa admetre aquesta igualació. Ja que no solament es bagatges culturals i històrics català i baleàric no són idèntics; ès que durant segles es baleàrics hem denominat sa llengua amb so nom de sa nostra terra perquè l'hem considerada tan nostra com es catalans. Hem de recordar que sa llengua duita pes conquistadors i pobladors cristians en es segle XIII era denominada pel rei Jaume I d'Aragó i també p'en Ramon Llull simplement "romanç". Es catalanisme ignora que el 1341 ja se deia que es mallorquí Guillem Revull xerrava "ad modum maioricencem", que el 1446 en Ferran Valentí traduïa ses Paradoxes d'en Ciceró "de latí en vulgar materno o mallorquí", que el 1593 en Joan Binimelis escrivia sa seva història de Mallorca "ab nostre lengua mallorquina", que el 1651 en Joan Fiol escrivia sa "Gramàtica llatina des Semperi, traduïda en mallorqui", que a un tractat notarial del 1725 hi trobam es "Formularium testamenti Baleari lingua", que el 1852 en Tomàs Aguiló escrivia ses seves "Poesies fantàstiques en mallorquí", i que el 1926 apareixia es primer fascicle des "Diccionari català-valencià-balear" de mossèn Alcover.
 
S'ideologia catalanista, a més de robar-mos es nom de sa llengua, uniformisada d'acord amb s'estàndard català de rel barcelonina de s'Institut d'Estudis Catalans, també mos vol robar es nostro passat històric. Recordem que sa denominació Balears, totalment denigrada i arraconada pes catalanisme, prové des mot fenici/cartaginès "ba' lé yaroh", que signifca "mestres en llançament", en al·lusió an es foners, es primers balears coneguts fora des nostro regne ja en es primer mil·lenni a.C. Una denominació que inicialment se referia només a ses illes de Mallorca i Menorca, però que se va estendre a tot s'arxipèlag, com molt bé admetia el rei Jaume I a sa promesa de conquista de Mallorca: "ad insulas Maioricas, Minoricas, Eviçam, et alias einsulas que vocantur generaliter Baleares".
 
Es catalanisme ès expert a oblidar-se d'aquells episodis de sa nostra història que no encaixen a sa seva doctrina, no vol saber res de qualsevol fet que suposi sa defensa de s'identitat mallorquina i balear. Així, tenen arraconats ets herois Cabrit i Bassa que s'oposaren a s'invasió de n'Alfons d'Aragó, com també sa mort d'en Jaume III a sa batalla de Llucmajor. En canvi, aquells personatges de sa nostra història que els són profitosos mos són robats: en Ramon Llull ès s'apòstol de sa llengua catalana i es Mapamundi d'en Cresques Abraham ès s'Atlas Català. Pes catalanisme balear, sa dinastia privativa mallorquina no ès més que una sucursal catalana. Ès sa manera que té d'ometre que es monarques mallorquins, començant p'en Jaume I, varen ser es qui col·locaren es fonaments de sa nostra identitat política, social i econòmica. Són es qui lluitaren contra els Reis d'Aragó per mantenir sa seva independència i autonomia. Ignoren que cada 12 de setembre celebram a Mallorca es jurament d'en Jaume II de ses franqueses. Tampoc no volen admetre que després de sa mort d'en Jaume III es mallorquins reclamaren amb força es llegat de sa dinastia privativa fins aconseguir que n'Alfons el Magnànim exclamàs amb so Privilegi de Gaeta de 1439 que "lo present Regne de Mallorques (...) en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya".
 
Sa doctrina catalanista denigra i arracona es privilegi de 1312 del Rei Sanxo que atorga an es jurats mallorquins uns colors pes regne, només coneix sa quatribarrada. Per això cada 31 de desembre mos intenten robar sa festa de l'Estendard, on es representants mallorquins reten homenatge a sa gesta d'en Jaume I desfilant amb sos colors de sa Casa d'Aragó i no amb cap bandera de Catalunya. Estan tan adoctrinats que a ses escoles mostren sa data catalana de sa derrota a sa Guerra de Successió (una guerra entre dos reis d'Espanya, en Carles i en Felip), dia 11 de setembre de 1714, com una celebració i no saben, ni els interessa ensenyar, que Mallorca se va rendir dia 11 de juliol de 1715. Es catalanisme amaga també aquells efectius mallorquins que participaren an ets episodis finals de sa Reconquista, ets illencs que lluitaren a sa batalla de Lepant, es que s'allistaren a sa Gran Armada per sa conquista d'Anglaterra, i es que lluitaren a sa Guerra des Trenta Anys. Es catalanisme també s'oblida de s'aixecament mallorquí de dia 28 de maig de 1808 contra es francesos, de sa participació des diputats baleàrics en sa redacció de sa "Constitución Política de la Monarquía española" de 1812, així com de ses victòries de sa Divisió Mallorquina contra ses tropes napoleòniques. En definitiva, no són com noltros, "ba' lé yaroh".