Sa doctrina catalanista no se cansa de repetir que es mallorquins som catalans. Però resulta que a mès de contestar que no ho som, durant tota s’Edat Mitja durant s’Edat Moderna es representants mallorquins ho tornaren repetir. Amb s’unió de ses corones d’Aragó i de Castella a final des segle XV es regne balàric passa a formar part de sa Monarquia Espanyola com la resta de territoris aragonesos i castellans. Amb aquesta nova realitat espanyola, a diferència de sa presió catalana patida durant tota s’Edat Mitja, des de Castella no se qüestiona sa mallorquinitat. Emperò altre pic, a principi des regnat d’en Carles I, es representant mallorquí a sa Cort reial de Gant ha de defensar davant es catalans sa significació de ser mallorquí.
L'any 1517 es Consell de Mallorca envia a sa Cort Reial de Gant es notari Joan Crespí amb sa missió d'aclarir sa denuncia feta pes jurats mallorquins a sa gestió des Regent de la Cancelleria, es misser català Miquel de Gualbes. Dada sa condició de català des Regent Gualbes, com sa de s’antic Lloctinent Joan de Aymerich, s’ambaixador mallorquí torna treure a la llum s’hostilitat mallorquina respecte de Catalunya degut a sa dolenta administració des Regent: “bé es ver son stats processats dos altres catalans qui han presidit en lo Regne e destroit aquell, e que puys no convenen ab nosaltres no’ls volem en nostra companyia”. Quan en Crespi recorda com en Gualbes li diu qui ha conquistat Mallorca: ”los catalans nos havian conquistats”, en Crespí li replica dient que es conquistadors de Mallorca són es mallorquins que hi viuen “los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell”. Amb aquesta afirmació en Crespí contesta an es català que es mallorquins som aquells descendents des foners, des romans, des bizantins, des sarraïns convertits, es a dir, es mossàrabs, es Rum, que se trobaren es conquistadors aragonesos. De catalans, res de res.
Cent anys més tard des des Consell d’Aragó se dicta que es catalans son forasters a Mallorca. Des de s’unió de Castella i Aragó a sa Monarquia d’Espanya se manté s’estructura institucional des territoris de sa Corona Aragonesa. Sa realitat ès que cada regne i territori se regeix pes seu propi marc institucional privat, on un mallorquí ès estranger a Catalunya, Sardenya, València i Aragó, i com no, també recíprocament, i entre tots es regnes a la vegada. Sa definició de mallorquí està establida legalment i se troba recollida a sa recopilació des dret mallorquí de 1622. En es Títol VII des Llibre I s’explica “Qui són naturals y com se deuen afillar”, i que “són verament naturals, y no altres, los que són nats y domiciliats en est regne, o los fills de pare verament mallorquí”. També existeix sa possibilitat que per acord polític des Consell se pugui naturalisar mallorquí un foraster.
An es forasters que resideixen a s’illa, inclosos es súbdits des dominis aragonesos, s’Universitat de Mallorca els cobra un dret de dotze sous, es "dret del foraster". Aquest impost que grava an es que no són mallorquins provoca un enfrontament amb sos catalans que viuen a Mallorca, ja que se neguen a pagar-lo i a més se volen equiparar an ets illencs, començant un plet l’any 1595. Finalment es Consell Suprem d’Aragó el resol l’any 1600 a favor de ses autoritats mallorquines dictaminant que tant catalans com calleresos han d’esser considerats com a estrangers a Mallorca. I així va ser maldament no agradi an es catalanistes.
