Hi ha certs aspectes relacionats amb sa llengo catalana que no encaixen amb sos postulats de sa doctrina pancatalanista. Per això són tractats com misteris, com ignots substrats, com enllaços desconeguts o, fins i tot, com miracles, per així poder finalment avenir-se. Un d’aquests encaixaments n’ès s’afirmació de que sa llengo de Mallorca ès sa llengo catalana duita pes conquistadors catalans i pes colons catalans durant es segle XIII, així de fàcil. Però per arribar fins an aquest dogma resulta que es catalanisme ha de fer una sèrie d’afirmacions i explicar una sèrie de "misteris" per adaptar sa realitat històrica, lingüística i cultural de s’edat mitja a sa seva doctrina.
I) D’IGNOTS SUBSTRATS I D’ENLLAÇOS DESCONEGUTS. Sa primera passa ès no admetre s’existència de sa llengo romanç a Balears en es moment de sa conquista d’en Jaume I a principi des segle XIII. Així ès com s’eminent lingüista català Antoni Maria Badia i Margarit només admet s’existència d’una llengo romanç que xerren es mossàrabs de Tortosa i Tarragona. Afirma que quan se produeix sa conquista d’aquests territoris a mitjans segle XII "el català del nord prengué contacte amb el mossàrab" i que se antigues formes de llenguatge ibèric "donaren peu que el català (...) esdevingués definitivament català occidental". Per contra, en es casos mallorquí i valencià en Badia no admet s’existència de cap llengo mossàrab ja que "havia desaparegut en arribar-hi els repobladors (això correspon a València i a les Illes, segle XIII)". Però, incomprensiblement, en Badia afirma que a "les Illes" (hem de suposar que són ses Balears) s’hi han "conservat els trets de l’ignot substrat corresponent" i que "aquests trets, formarien, a parer meu, la manera d’ésser dels parlars baleàrics". Idò resulta que aquest "ignot substrat" no ès més que es mossàrab mallorquí, i que no ès ignot, ès romà, celta, germànic i ibèric. Des valencià en Badia, en es mateix sentit, parla d’uns "trets de llengua de provinença ibèrica que sigui directament, sigui mitjançant unes maneres de llenguatge encara poc conegudes, enllacen amb el català que arriba a València al segle XIII, el qual se’ls incorpora al seu torn, i esdevé occidental per raó d’aquests enllaços, fent, doncs, cas omís de les modalitats de la llengua dels repobladors que hi arriben". Com en es cas mallorquí es trets de provinença ibèrica no són més que es mossàrab valencià que a través d’uns "desconeguts enllaços" converteixen es "català" que arriba a València en "occidental", fent cas omís a sa modalitat "oriental" des repobladors.
Però, centrant-mos en es cas mallorquí, resulta que hi ha evidències de sa pervivència de cristians i criptocristians, es Rum, durant sa dominació islamita (902-1229) que conserven s’herència cultural des seus antepassats talaiòtics, romans, vàndals i bizantins, i que encara parlen una llengo romanç. Es Rum són es que custodien sa pedra blanca de l’altar de sa Catedral de Mallorca que arriba devers es segle VI durant sa dominació bizantina i que reapareix després de sa conquista cristiana d’en Jaume I. Es Rum són, també, es que mantenen durant sa dominació islamita es model de casa romana, i que després de sa conquista aragonesa també la mantenen davant es model de casa gòtica que dues ets escassos colons catalans i occitans. Es Rum també conserven ses tècniques de construcció romanes, que avui en dia encara s’empren a Mallorca: es ciment de teula per fer ses juntes d’aujubs i safaretjos, es trispols de ses cases rurals, ses teules, ses canals de fang, s’embetumat de ses fatxades, ses clastres, es murs d’esquena d’ase... A més a més, ses cròniques mos confirmen s’existència des Rum a Mallorca i que xerren una llengo romanç. An es relats cristians se diu que quan el rei Jaume I posa peu a s’illot de Panteleu conversa amb s’indígena Alí de la Palomera en "son llatí", ès a dir, en sa seva llengo romanç. Mentres que a ses cròniques islàmiques se relata sa conversió en massa an es cristianisme d’una part de sa població de la pagesia de Mallorca. Se tracta des criptocristians encapçalats p’en Benhabet, que recuperen sa religió cristiana des seus antepassats, abjurant de l’Islam.
II) DE MIRACLES. En Badia etiqueta s’obra des mallorquí Ramon Lull com "el miracle de creació de la llengua". Se tractaria d’una excepció mundial i única ja que segons en Badia "la gènesi de les llengües i de les literatures romàniques presenta unes característiques bastant semblants: hi ha uns començos lingüístics vacil·lants, després dels quals apareixen, concatenats, diversos intents (...) de perfeccionament idiomàtic (...) fins que arriba una primera gran figura. Però no és això el que ocorre amb la llengua catalana (...) salta de gairebé no-res a la seva primera volada clàssica": en Ramon Lull. Però resulta que en Badia s’oblida que en es segle XIII es català no existeix. Es mateix Lull anomena ses tres llengos en que escriu llatí, aràbic i romanç, de català res de res.
En es segles XII i XIII Catalunya forma part de comunitat cultural i lingüística de sa Gran Provença i sa llengo des seus habitants ès coneguda com a llengo llemosina. Fins i tot, a final des segle XII el rei de Jerusalem, en Guiu de Lusignan, afirma que ses terres dets "homines provincialium" abracen des de Marsella fins a Barcelona. Més endavant es trobador català Ramon Vidal de Besalú afirma que a ses terres de Gòtia, Gascunya, Provença i Barcelona se xerra sa "lenga limozina". A principi des segle XIV es mateix rei d’Aragó Jaume II considera que es catalans pertanyen a ses terres de sa llengo d’oc. En Dante Alighieri classifica ses llengos romàniques en tres grups a sa seva obra "De vulgari eloquentia", d’acord amb sos adverbis afirmatius "hoc", "oil" i "si" i que s’empren a "Yspani, Franci et Latini", respectivament. Més endavant concreta que ets "Yspanos" són es poetes que componen ses seves poesies en llengo d’oc. I que són, segons testimoni d’en Ramón Vidal de Besalú, es que empren sa "lenga limozina". I ès que a Barcelona i també a Mallorca s’empra sa partícula afirmativa hoc fins ben entrat es segle XIV. La trobam a sa "Crònica Reial" d’en Jaume I, a ses obres d’en Ramon Lull i també a ses d’en Bernat Metge: "Mon pensat era que faent bones obres hi entràs hom.- Hoc, mes, qui fa bones obres? –dix ell-". Sa llengo emprada per tots ells ès sa llengo d’oc, sa llengo llemosina.
Amb en Ramon Lull no hi ha cap miracle. Sa llengo d’oc ja du segles de producció literària en es dos costats des Pirineu. S’obra lulliana, que se realisa quan es romanç assoleix es nivell de llengo oficial i administrativa a Aragó, ès fruit de ses precedents produccions literàries a sa Gran Provença, de s’herència d’una família culta i de s’important formació cavalleresca, que inclou aprendre llatí i gramàtica, i s’art de joglaria.
III) D’UN PRESA DE PEL. Tot es muntatge de s’edifici pancatalà ès una gran presa de pel. No se documenta sa denominació des "romanç catalanesch" fins un segle després de sa conquista de Mallorca. Sa realitat ès que pocs anys abans de sa conquista de Mallorca sa comunitat humana, cultural i lingüística dets "homines provincialium" des dos costats des Pirineu se trenca amb sa derrota aragonesa de Muret (1213). Sa ruptura política se consolida a partir des Tractats de Meaux (1229) i Corbeil (1258), que suposen s’incorporació de Gòtia a França. Sa firma d’aquests dos tractats significa es trencament de sa secular denominació llengo llemosina, ja que un grapat de dècades més tard neixen ses denominacions locals de llengo occitana, catalana, valenciana i mallorquina
I ès que ès una vertadera presa de pel que en es llibre de texte de sa meva filla de tres anys sa professora, amb molt bon criteri, hagi tengut que tatxar es mots "gos" i "gat", baratant-los, per "ca" i "moix". ¿Quin sentint té que s’ensenyi an es nostro fills una llengo que mos volen fer creure que ès sa nostra?
Sa realitat ès que sa llengo que arriba a Mallorca an es segle XIII ès sa llengo d’oc i que se fusiona amb sa llengo mossàrab que xerren es Rum. Sa llengo mossàrab ès sa que fa distinta sa llengo mallorquina de sa catalana. No hem de permetre que mos continuïn donant "gat" per "moix".
