SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM


Es meu darrer llibre "SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM" el podeu adquirir a:

- es trasts de SOCIEDAD CIVICA BALEAR
- es trasts des GAB
- sa llibreria SAN PABLO (carrer st Miquel, 66)
- amazon.es

Versa, entre altres aspectes, damunt s'origen de sa llengo mallorquina. Una cosa quedarà molt clara an es lector: sa llengo mallorquina no ès cap dialecte de sa llengo catalana.




martes, 31 de marzo de 2015

ES BAPTIZATI, S’INTEGRACIÓ SARRAÏNA DURANT ES SEGLE XIII

S’interessada afirmació des catalanisme baleàric d’una repoblació totalment catalana de Mallorca en es segle XIII es del tot falsa. Primer perquè en aquella època Catalunya tenia un escàs pes demogràfic per emprendre sa repoblació de Mallorca i més tard, de València, ja que en aquest segle encara s’atorgaven cartes de població per poblar ses comarques catalanes. Segon perquè ademés no va ser un poblament totalment català, encara que si majoritari, ja que a Mallorca també hi arribaren pobladors de Marsella, de Montpeller, de Gènova i d’altres terres occitanes i italianes. I tercer perquè no ès ver que hi hagués una repoblació, ja que a Mallorca hi va romandre una important població sarraïna i també jueva.

Sa població sarraïna que va quedar a Mallorca després de sa conquista aragonesa de 1229 estava formada per un grapat de col.laboracionistes encapçalats p’en Ben Habet que ajudaren ses tropes reials a derrotar es musulmans; per 2.000 sarraïns capturats a ses muntanyes d’Artà es mes de març de 1230 i per altres 10.000 sarraïns que se rendiren a sa Serra de Tramuntana es juny de 1232, que quedaren en règim d’esclavitud; i per altres 5.000 sarraïns que quedaren en règim de llibertat condicionada un pic hagueren capitulat es mes de maig de 1231, també a sa Serra de Tramuntana.

Es nou regne cristià de Mallorques, per sa seva situació geogràfica, era considerat sa frontera de sa cristiandat amb sos sarraïns de Barberia. Aquest fet va impossibilitar que a Mallorca se permetés sa convivència entre es nous pobladors catalans, occitans i italians i unes comunitats organisades sarraïnes, com sí passava amb sos sarraïns de la resta de sa Corona d’Aragó i també amb sos mateixos jueus mallorquins. Encara que, per altra banda, també se feia necessari mantenir una població musulmana cativa a fi de poder continuar s’activitat econòmica des Regne. Aquesta població sarraïna que romangué a Mallorca va contribuir formidablement a que l’any 1329 sa població de s’illa arribàs a 53.700 persones, sa xifra més elevada de tota s’Edat Mitjana.



Des 12.000 sarraïns catius una part sense quantificar va romandre a s’illa per poblar-la gràcies a un procés continuat d’accés a sa llibertat mitjançant es contractes de talla, document pel qual es mateix sarraí comprava sa seva llibertat treballant pes senyor i conseguint, d’aquesta manera, sa carta d’alforria, mentres que ets altres catius que no accediren a sa llibertat simplement s’esvairen ja que no tenien descendència o eren venuts. Aquest continuat procés d’accés a sa llibertat de sa població sarraïna cativa i sa minva de catius per mort i venda va obligar a comprar esclaus a s’estranger (Al-Andalus, Barberia, València i Castella), arribant a sa situació que l’any 1329 sa majoria de sa població cativa, que representava entre un 20% i un 25% de sa població total de Mallorca, fossin esclaus duits de ports estrangers. D’aquesta important presència de sarraïns a Mallorca a principi des segle XIV, n’és testimoni en Ramon Llull, qui a sa seva obra “Vida Coetània” així ho explica, “regresus est Maioricas, ubi (…) sarracenos innumeros ibi morantes”.

S’especial vigilància i tutela des Regne de Mallorca pel Papa Gregori IX amb ses crides per sa seva conquista (1229) i repoblació (1230 i 1233) va continuar amb dos breus de l’any 1233. En ells exhortava l’Infant Pere de Portugal, Senyor de Mallorca, a sa cristianisació des sarraïns mallorquins, tant catius com lliures. En aquest marc propici a sa conversió, es 5.000 sarraïns en llibertat condicionada, se romanisaren ben aviat, per motius pràctics i de supervivència, ja que d’acord amb so pacte de capitulació firmat no podien abandonar Mallorca, obtenint d’aquesta manera sa condició de persona lliure. Aquest procés se va agilisar a partir, al manco, de 1247, data en que se documenta s’existència d’un gravós “dret de estada de sarrayns franchs” que havien de satisfer es sarraïns lliures.

En quant an es sarraïns excatius, una vegada obtenguda sa llibertat, tenien tres opcions: se’n podien anar de Mallorca pagant un gravós “dret de eixida”, podien continuar a s’illa com a sarraí, pagant es gravós “dret de estada”, o hi podien romandre convertint-se an es cristianisme. Com ja feren es sarraïns en llibertat condicionada, per motius pràctics i de supervivència, sa darrera opció va ser sa més triada entre una part de sa població sarraïna, tant autòctona com estrangera, que havia accedit a sa llibertat, eren es “baptizati”.

Durant es govern d’en Pere de Portugal, en Jaume II i en Sanxo tengué lloc es procés continuat de romanisació de part de sa població musulmana, lo que va fer necessari legalisar s’integració d’aquests nous cristians a dins sa societat mallorquina amb s’estatut “De judei et sarracenis ad cristianam fidei conversi” de 1296. Es nous cristians conservaren es seu nom d’esclau seguit de s’apel.latiu “baptizati” (“Bernardus baptizati”, ”Johannes baptizati”, “Martinus baptizati”), o agafaren es llinatge des seu senyor (“Petrus Dominico baptizato”, “Jacobus Ferer baptitzatus”, “Guilelmus Gual baptitzatus”). Amb so bateig es sarraí va passar a ser considerat un ciutadà de Mallorca que vivia i treballava per contribuir an es creixement econòmic illenc. Com que aquest apel.latiu “batptitzati” no se transmetia a sa generació posterior ben aviat se confonien es conversos i es seus descendents amb sos cristians.


A més de ses normes dictades per sa seva integració en es si de sa societat cristiana mallorquina i també des documents que mos mostren s’existència des “batptitzati”, tenim es testimoni des cronista Pere Marsili. A sa seva crònica de sa conquista explicava que, durant sa seva visita a Mallorca de l’any 1311, va xerrar amb descendents de sarraïns romanisats de s’època de sa conquista “veys sarrains catius a (de) molts dels primers qui seran batiats, los quals depuys romangueren a la yla”, que li relataren sa presa de sa capital mallorquina, ”los quals nos havem vist e demanats de la preso de la terra”.