SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM


Es meu darrer llibre "SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM" versa, entre altres aspectes, damunt s'origen de sa llengo mallorquina. Una cosa quedarà molt clara an es lector: sa llengo mallorquina no ès cap dialecte de sa llengo catalana.

El podeu adquirir a www.amazon.es (pitja es link)




viernes, 21 de junio de 2019

1.- QUAN DESJECTEN SA TRIPLEMENT MILENARIA DENOMINACIÓ DE BALEARS...

Es nostros catalanistes no se cansen de deixar a un costat es triplement milenari nom de Balears per abraçar un nom foraster com ès Catalunya, demostrant un total despreci de sa nostra història i cultura. No saben que es nom de Balears se remunta en es primer mileni a.C. quan es cartaginesos i es grecs batien ses dues illes majors, Mallorca i Menorca, com a Balears i Gimnèsies, respectivament, unes denominacions que fan referencia an ets habitants de ses dues illes majors, es foners. 

Durant sa seva expansió marítima es cartaginesos s’estableixen a Pitiüsa on hi funden Ebusus el 654 a.C. per arribar també fins a ses costes de Mallorca i Menorca on són rebuts a pedradres pes "ba' lé yaroh", que signifca “mestres en llançament”, ès a dir, es foners, d’aquí es nom de Balears. En canvi es grecs batien Mallorca i Menorca com Gimnèsies, degut s’escàs equip militar que duen es mallorquins. De ses dues denominacions sa que se consolida ès sa donada pes cartaginesos, ja que aquests són es qui mantenen durant segles sa disputa amb Roma per la Mediterrània, i ès es nom que aprenen es romans per denominar- es foners illencs.

Històricament sa denominació Balears la trobam a lo llarg des segles. A mitjans segle VII n’Isidor de Sevilla escriu: “Ebosus insula Hispaniae (...) Baleares insulae Hispaniae (...) et Gymnasides maior et minor, unde et eas vulgus Maioricam et Minoricam”. En es segle XI en es “Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus” d’en Llorenç de Verona, que relata sa creuada pisana contra es sarraïns mallorquins, se citen en diferents formes: Balea (Mallorca), Balea Minor (Menorca) i Balearis. En es “De Gestis Regum Anglorum” (1124) d’en William de Malmesbury, on s’exhorta a favor de sa creuada contra es sarraïns, s’inclouen com a terres antigament cristianes i ara subjectes an es sarraïns Hispània i Balears: “Hispania et Balearibus insulis subjugatis”. En es preparatius de sa conquista de Mallorca de 1229 tot s’arxipèlag se denomina Balears: “insulis Maioricarum scilicet Minoricarum atque Evice et in omnibus aliis Balearibus insulis”. Com també des de Roma quan s’exhorta sa seva cristianisació: “ad insulas Mayoricas, Minoricas, Evizam et alias insulas, quae vocantur generaliter Balearas, ad expugnandas inde barbaras naciones”.



Després de sa constitució des Regne cristià de Mallorca sa denominació Balears cau pràcticament en desús en favor de Regne de Mallorques, llevat de comptades excepcions. A 1382 en es context de ses bandositats urbanes mallorquines, es partidaris des sistema de franquesa fixen devora sa Volta Pintada un text d’oposició an es nou sistema d’insaculació, que diu: “Fle, misera, geme, vita sortem, Balearis: Mistrum adest, chaos inseviet, fies et tuis exul”.  A s’opuscle publicat l’any 1542 amb motiu de s’estada de l’Emperador Carles a Mallorca un any abans amb motiu de s’infructuosa presa d’Alger en Carles ès anomenat “Caesar, Baleare supinum”.

A final des segle XIV es cronista Joan Binimelis, seguint sa pauta renaixentista, eixampla sa seva historia des Regne de Mallorca fins arriba a s’Edat Antiga, d’on recupera sa milenària denominació de Balears. En un judici del 1606 se documenta sa Reial Audiència com sa “Regia Audientia Regni Balearium”. Sa posterior història des Regne de Mallorques des cronista Joan Dameto (1633) ja ho es de tot es Regne Baleàric: “Historia General del Reyno Balearico”. Un segle més tard, a un tractat notarial del 1725, trobam referències, fins i tot, a sa nostra denostada llengo balear: “Formularium testamenti Baleari lingua”.

Durant sa Guerra d’Independència (1808 – 1814) es Regne Baleàric encunya ses darreres monedes on se titula en Ferran com a Rei de les Espanyes i de les Balears, “hisp. et balearium rex”. A partir de sa “Consitución Política de la Monarquia Española” de 1812 sa denominació de Regne de Mallorca despareix per donar pas a “las Islas Baleares”, a sa “Provincia de las Islas Baleares”, o simplement “Baleares”, fins arribar a s’actual denominació de “Comunitat Autònoma de les Illes Balears”, que conserva sa milenaria denominació de sa nostra terra.

miércoles, 5 de junio de 2019

EN DAVID GLASGOW FARRAGUT



Es catalanisme s’ha apropiat indegudament, com ja ha fet amb en Ramon Llull, en Cresques Abraham o en Guillem Sagrera, de sa figura d’en David Glasgow Farragut, fill il.lustre de Ciutadella i primer Almirant de s’armada d’Estats Units d’Amèrica. Es catalanisme, ver via de sa Farragut Fund, ha robat i catalanistat sa vida i es fets des’Almirant   Farragut   per   usar-lo   com   a   estandard   de   sa   promoció   de   sa   cultura catalana a EEUU.

Però sa realitat es que en David Glasgow Farragut va néixer a Tennessee l’any 1801 i  era   net   des  mallorquí   Antoni   Ferragut  i  fill  des   militar   menorquí   Jordi  Ferragut Mesquida qui va emigrar a EEUU on se va unir a sa causa revolucionaria contra Gran Bretanya. Acabada sa Guerra d’Independència el 1783 va emigrar a Tenesse. En David Glasgow Farragut va ingressar a s'armada a s’edat  de 10 anys com a guardamarina. Durant es seus primers 40 anys de sa seva fulgurant carrera naval va participar en diversos conflictes bèl.lics contra Gran Bretanya i Mèxic on va guanyar diversos ascensos fins arribar a Comodor l’any 1860. Amb s’esclat de sa guerra civil nordamericana en Farragut se va convertir en heroi nacional. 

 El   1861   va   organisar   es   bloqueig   des   ports   sudistes   per   evitar   es proveïments an ets Estats Confederats d'Amèrica així com s’exportació de cotó. El 1862 va conquistar Nova Orleans (centre neuràlgic des comerç i exportació de cotó).I el 1864 va conquistar sa badia de Mobile, principal arsenal sudista, que va deixar sa guerra pràcticament decidida.  Pes seus merits de guerra va ser anomenat amb so nou càrrec recent creat de Vice-Almirant. I dos anys més tard es Congrés americà li va concerdir s’honor des nou càrrec d’Alrmirant, no atorgat a cap altre oficial fins aquell moment.

S’heroi nacional Farragut se va embarcar amb una petita flota en un nova missió apartir de  l’any  1867, com a ambaixador americà per diversos països europeus. Va visitar França, Russia, Dinamarca, Turquia, Grècia i Espanya on a més de sopar amb la   Reina   Isabel   II   va  visitar s’illa   de  Menorca   on   va  ser   rebut  per  ses  autoritats insulars amb gran goig de sa població. Així ès com es 27 de desembre de 1867 va ser anomenat fill il.lustre de Ciutadella.

En   Farragut   va   morir   dia   14   d’agost   de   1870   a   New   Hampshire.   Per   sa  seva dedicació   a   sa   pàtria   ocupa   un   lloc   destecat   a   s’historia   d'EEUU,   devora   en George Washington, n’Abraham Lincoln i n’Ulysses S. Grant.

jueves, 28 de febrero de 2019

S'ORTOGRAFIA MALLORQUINA D'EN MOLL DE 1931

Abans de sa seva conversió a sa doctrina catalanista en Francesc de Borja Moll mos va obsequiar a 1931 amb una ORTOGRAFIA MALLORQUINA, cosa avui en dia impensable. Només s'admet sa sacrosanta paraula CATALANA.


En ella empra sa nomenclatura que durant segles s'ha emprat a Mallorca per denominar sa llengo de sa terra, que ès, ni més ni manco, que sa de LLENGO MALLORQUINA.


Com podem comprovar també escriu sa primera forma des present d'indicatiu des ver ser respectant sa pronunciació mallorquina ÈS, en lloc, de s'uniformadora, unitarista i catalanista ÉS.

També admet ses formes mallorquines NOLTROS, VOLTROS, NOSTRO i VOSTRO.




Lo que mos han fet per tenir sa seva panxa plena......

jueves, 28 de junio de 2018

NO VULL GAT PER MOIX

Hi ha certs aspectes relacionats amb sa llengo catalana que no encaixen amb sos postulats de sa doctrina pancatalanista. Per això són tractats com misteris, com ignots substrats, com enllaços desconeguts o, fins i tot, com miracles, per així poder finalment avenir-se. Un d’aquests encaixaments n’ès s’afirmació de que sa llengo de Mallorca ès sa llengo catalana duita pes conquistadors catalans i pes colons catalans durant es segle XIII, així de fàcil. Però per arribar fins an aquest dogma resulta que es catalanisme ha de fer una sèrie d’afirmacions i explicar una sèrie de "misteris" per adaptar sa realitat històrica, lingüística i cultural de s’edat mitja a sa seva doctrina.

I) D’IGNOTS SUBSTRATS I D’ENLLAÇOS DESCONEGUTS. Sa primera passa ès no admetre s’existència de sa llengo romanç a Balears en es moment de sa conquista d’en Jaume I a principi des segle XIII. Així ès com s’eminent lingüista català Antoni Maria Badia i Margarit només admet s’existència d’una llengo romanç que xerren es mossàrabs de Tortosa i Tarragona. Afirma que quan se produeix sa conquista d’aquests territoris a mitjans segle XII "el català del nord prengué contacte amb el mossàrab" i que se antigues formes de llenguatge ibèric "donaren peu que el català (...) esdevingués definitivament català occidental". Per contra, en es casos mallorquí i valencià en Badia no admet s’existència de cap llengo mossàrab ja que "havia desaparegut en arribar-hi els repobladors (això correspon a València i a les Illes, segle XIII)". Però, incomprensiblement, en Badia afirma que a "les Illes" (hem de suposar que són ses Balears) s’hi han "conservat els trets de l’ignot substrat corresponent" i que "aquests trets, formarien, a parer meu, la manera d’ésser dels parlars baleàrics". Idò resulta que aquest "ignot substrat" no ès més que es mossàrab mallorquí, i que no ès ignot, ès romà, celta, germànic i ibèric. Des valencià en Badia, en es mateix sentit, parla d’uns "trets de llengua de provinença ibèrica que sigui directament, sigui mitjançant unes maneres de llenguatge encara poc conegudes, enllacen amb el català que arriba a València al segle XIII, el qual se’ls incorpora al seu torn, i esdevé occidental per raó d’aquests enllaços, fent, doncs, cas omís de les modalitats de la llengua dels repobladors que hi arriben". Com en es cas mallorquí es trets de provinença ibèrica no són més que es mossàrab valencià que a través d’uns "desconeguts enllaços" converteixen es "català" que arriba a València en "occidental", fent cas omís a sa modalitat "oriental" des repobladors.
 
 

Però, centrant-mos en es cas mallorquí, resulta que hi ha evidències de sa pervivència de cristians i criptocristians, es Rum, durant sa dominació islamita (902-1229) que conserven s’herència cultural des seus antepassats talaiòtics, romans, vàndals i bizantins, i que encara parlen una llengo romanç. Es Rum són es que custodien sa pedra blanca de l’altar de sa Catedral de Mallorca que arriba devers es segle VI durant sa dominació bizantina i que reapareix després de sa conquista cristiana d’en Jaume I. Es Rum són, també, es que mantenen durant sa dominació islamita es model de casa romana, i que després de sa conquista aragonesa també la mantenen davant es model de casa gòtica que dues ets escassos colons catalans i occitans. Es Rum també conserven ses tècniques de construcció romanes, que avui en dia encara s’empren a Mallorca: es ciment de teula per fer ses juntes d’aujubs i safaretjos, es trispols de ses cases rurals, ses teules, ses canals de fang, s’embetumat de ses fatxades, ses clastres, es murs d’esquena d’ase... A més a més, ses cròniques mos confirmen s’existència des Rum a Mallorca i que xerren una llengo romanç. An es relats cristians se diu que quan el rei Jaume I posa peu a s’illot de Panteleu conversa amb s’indígena Alí de la Palomera en "son llatí", ès a dir, en sa seva llengo romanç. Mentres que a ses cròniques islàmiques se relata sa conversió en massa an es cristianisme d’una part de sa població de la pagesia de Mallorca. Se tracta des criptocristians encapçalats p’en Benhabet, que recuperen sa religió cristiana des seus antepassats, abjurant de l’Islam.

II) DE MIRACLES. En Badia etiqueta s’obra des mallorquí Ramon Lull com "el miracle de creació de la llengua". Se tractaria d’una excepció mundial i única ja que segons en Badia "la gènesi de les llengües i de les literatures romàniques presenta unes característiques bastant semblants: hi ha uns començos lingüístics vacil·lants, després dels quals apareixen, concatenats, diversos intents (...) de perfeccionament idiomàtic (...) fins que arriba una primera gran figura. Però no és això el que ocorre amb la llengua catalana (...) salta de gairebé no-res a la seva primera volada clàssica": en Ramon Lull. Però resulta que en Badia s’oblida que en es segle XIII es català no existeix. Es mateix Lull anomena ses tres llengos en que escriu llatí, aràbic i romanç, de català res de res.

En es segles XII i XIII Catalunya forma part de comunitat cultural i lingüística de sa Gran Provença i sa llengo des seus habitants ès coneguda com a llengo llemosina. Fins i tot, a final des segle XII el rei de Jerusalem, en Guiu de Lusignan, afirma que ses terres dets "homines provincialium" abracen des de Marsella fins a Barcelona. Més endavant es trobador català Ramon Vidal de Besalú afirma que a ses terres de Gòtia, Gascunya, Provença i Barcelona se xerra sa "lenga limozina". A principi des segle XIV es mateix rei d’Aragó Jaume II considera que es catalans pertanyen a ses terres de sa llengo d’oc. En Dante Alighieri classifica ses llengos romàniques en tres grups a sa seva obra "De vulgari eloquentia", d’acord amb sos adverbis afirmatius "hoc", "oil" i "si" i que s’empren a "Yspani, Franci et Latini", respectivament. Més endavant concreta que ets "Yspanos" són es poetes que componen ses seves poesies en llengo d’oc. I que són, segons testimoni d’en Ramón Vidal de Besalú, es que empren sa "lenga limozina". I ès que a Barcelona i també a Mallorca s’empra sa partícula afirmativa hoc fins ben entrat es segle XIV. La trobam a sa "Crònica Reial" d’en Jaume I, a ses obres d’en Ramon Lull i també a ses d’en Bernat Metge: "Mon pensat era que faent bones obres hi entràs hom.- Hoc, mes, qui fa bones obres? –dix ell-". Sa llengo emprada per tots ells ès sa llengo d’oc, sa llengo llemosina.

Amb en Ramon Lull no hi ha cap miracle. Sa llengo d’oc ja du segles de producció literària en es dos costats des Pirineu. S’obra lulliana, que se realisa quan es romanç assoleix es nivell de llengo oficial i administrativa a Aragó, ès fruit de ses precedents produccions literàries a sa Gran Provença, de s’herència d’una família culta i de s’important formació cavalleresca, que inclou aprendre llatí i gramàtica, i s’art de joglaria.

III) D’UN PRESA DE PEL. Tot es muntatge de s’edifici pancatalà ès una gran presa de pel. No se documenta sa denominació des "romanç catalanesch" fins un segle després de sa conquista de Mallorca. Sa realitat ès que pocs anys abans de sa conquista de Mallorca sa comunitat humana, cultural i lingüística dets "homines provincialium" des dos costats des Pirineu se trenca amb sa derrota aragonesa de Muret (1213). Sa ruptura política se consolida a partir des Tractats de Meaux (1229) i Corbeil (1258), que suposen s’incorporació de Gòtia a França. Sa firma d’aquests dos tractats significa es trencament de sa secular denominació llengo llemosina, ja que un grapat de dècades més tard neixen ses denominacions locals de llengo occitana, catalana, valenciana i mallorquina



I ès que ès una vertadera presa de pel que en es llibre de texte de sa meva filla de tres anys sa professora, amb molt bon criteri, hagi tengut que tatxar es mots "gos" i "gat", baratant-los, per "ca" i "moix". ¿Quin sentint té que s’ensenyi an es nostro fills una llengo que mos volen fer creure que ès sa nostra?

Sa realitat ès que sa llengo que arriba a Mallorca an es segle XIII ès sa llengo d’oc i que se fusiona amb sa llengo mossàrab que xerren es Rum. Sa llengo mossàrab ès sa que fa distinta sa llengo mallorquina de sa catalana. No hem de permetre que mos continuïn donant "gat" per "moix".

domingo, 24 de junio de 2018

SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM

Es meu darrer llibre "SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM" ho podeu adquirir a:
 
- en es trasts de SOCIEDAD CIVICA BALEAR
- en es trasts des GAB
- a sa llibreria SAN PABLO (carrer st Miquel, 66)
 
 


 


domingo, 13 de diciembre de 2015

RAMON LLULL, MALLORQUÍ UNIVERSAL

A sa plana www.rutasramonllull.com, promoguda per IRU.cat, hi podem trobar un material didàctic editat a Palma el 2013 titulat “Ruta Ramon Llull a Mallorca i Catalunya”. En es dossier hi figuren es llocs mallorquins i catalans més rellevants relacionats amb sa figura d’en Llull que ets alumnes de primer i segon d’ESO han de conèixer.

De Mallorca se senyalen 19 llocs a visitar i conèixer pets alumnes, dels quals n’hi ha 6 que en Ramon Llull va trepitjar i un altre que ès es mateix sepulcre on està enterrat. Així en es dossier trobam es Monasteri de la Real (hi va escriure s’“Art abreujada d’atrobar veritat” i es “Llibre del Gentil i dels Tres savis”), s’Esglèsia de Santa Margalida (després de sentir un sermó damunt sant Francesc va quedar convençut que havia de canviar de vida), sa placa de sa Plaça Major de Palma que senyala on se trobava sa seva casa natal, s’Esglèsia de Santa Eulàlia (després d’haver-hi arribat perseguint una al.lota va voler donar un canvi espiritual a sa vida), es Puig de Randa (se va retirar a  una  cova a meditar), es Monasteri de Miramar (va fundar una escola de llengües aràbigues; hi ha diversos monuments aixecats per s’Arxiduc Lluis Salvador d’Àustria) i sa Basílica de Sant Francesc (està enterrat en es sepulcre obra d’en Francesc Sagrera, esculpit el 1487).



En ets altres 12 llocs mallorquins hi trobam estàtues o monuments dedicats a ell o que guarden un important llegat lul.lià: es Museu de Mallorca (una predel.la que representa en Llull predicant an es musulmans, un gran mascaró de proa esculpit p’en Ricard Anckerman, que va pertànyer an es vapor Lulio), s’Esglèsia de Sant Miquel (una imatge d’en Ramon Llull en es portal, obra de s’escultor Pere de Sant Joan (1398), un retaule barroc dedicat a ell a s’interior), s’Ajuntament de Palma (un quadre des segle XVII d’en Miquel Bestard que representa es seu enterrament, un bust des segle XIX esculpit p’en Llorenç  Rosselló, un retrat pintat p’en Ricard Anckerman), s’Estudi General Lul.lià fundat en es segle XV (a sa seu actual hi ha una capelleta  amb  una  rajola  que  reprodueix sa seva figura), es Passeig de Sagrera (un monument de bronze erigit l’any 1967 de s’escultor Horacio de Eguía), sa Catedral de Mallorca (una  gran  estàtua a sa fatxada principal, obra  de  s’escultor  Guillem  Galmés,  acaba el 1888), es Col.legi de la Sapiència fundat el 1629 davall s’advocació d’en Llull (un relleu damunt es portal amb sa figura d’en Llull, una escultura en es claustre, erigida el 1929), sa fatxada de sa Casa de Cultura, s’Institut Ramon Llull (una escultura en es pati), sa Biblioteca March (es fons bibliogràfic de sa “Maioricensis Schola Lullistica”), sa Biblioteca Diocesana de Mallorca (seu de s’Escola Lul.lística a més de diverses obres manuscrites), i sa Societat Arqueològica Lul.liana (fundada el 1880, amb s’objectiu de sa recuperació de sa seva figura i obra). 

Quan sa guia mos relata sa ruta catalana, en primer lloc mos diu que en Ramon Llull s’autoanomenava “català de Mallorca”, i en quant a ses rutes, mos senyalen 9 llocs a conèixer. Nomès un d’ells se tracta d’un lloc que en Llull trepitjàs amb certesa, sa Sinagoga de Barcelona, en ets altres hi ha escultures o monuments moderns des segles XIX i XX i altres no hi tenen res a veure amb ell: s’Universitat de Barcelona (una estàtua de 1876), sa Catedral de Barcelona (una escultura d’en Ramon de Penyafort), es Palau Reial Major (pot ser s’entrevistàs amb en Jaume II d’Aragó), s’Ajuntament de Barcelona (un fris de 1969 on hi ha un medalló dedicat a ell), es Museu Marítim de Barcelona (una sala amb so seu nom), es Museu d’Art de Catalunya (un quadre de 1620 i una predel.la des segle XVI procedent de Mallorca), es Monasteri de Montserrat (un monument abstracte de formigó de 1976), es Castell de Vilassar de Dalt (es seu testament).



Només observant ses dues rutes queda clar que es vincle d’en Ramon Llull amb Mallorca ès molt profund i que està arrelat en sa cultura mallorquina de totes ses èpoques, mentres que amb Catalunya, fins a sa Renaixença, sa relació era pràcticament inexistent. Des de sempre es mallorquins hem sabut que Mallorca ès sa seva pàtria, i, per això, així ho proclamaven es jurats l’any 1480, “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre”. Es seu arrelament a Mallorca es tal, que va ser a sa nostra terra on hi va concebre i realitzar ses seves dues obres cabdals, es “Llibre de Contemplació Deu” i s’”Art abreujada de trobar veritat”. A sa ruta mallorquina si que hi trobam es llocs on en Llull va passar part de sa seva vida i també hi trobam escultures i pintures de tots es segles amb sos que es mallorquins recordam sa seva figura i grandesa. En canvi a Catalunya ses rutes només mos mostren un lloc on hi va ser, altres que no va trepitjar, i monuments i escultures fetes a partir de sa Renaixença. Voler equiparar sa relació de Mallorca i en Ramon Llull amb sa relació de Catalunya i en Llull ès un frau absolut. En lloc de mostrar aquesta suposada ruta catalana, agafada amb pinces, s’hauria de mostrar an ets alumnes s’important influència des pensament lul.lià a Mallorca i també a sa cort dels Reis Catòlics i a sa cort d’en Felip I de Mallorca (II d’Espanya).

Recordem que el 1352 va sortir de Mallorca cap a Gran Canària una missió d’evangelització d’acord amb sa doctrina d’en Ramon Llull. I que el 1510 tengué lloc una expedició mallorquina cap a Bugia on hi va arribar fra Antonio Muñoz acompanyant el bisbe Miquel Morro “per execir lart de predicacio e imitar lo glorios doctor mestre Ramon Llull”. Per altra banda, tenim com sa protecció dels Reis Catòlics an es lul.lisme se va materialitzar en sa crida des Cardenal Cisneros a s’humanista mallorquí Nicolau de Pacs per organitzar el 1508 una Escola Lul.liana a s’Universitat d’Alcalà. A més a més, s’adopció pels Reis Catòlics de sa doctrina lul.liana va permetre que actualment encara hi hagi indis a Sudamèrica a diferència de sa Nordamèrica anglosaxona. Un Continent que es mateix Ramon Llull en va entreveure sa seva existència dos segles abans des seu descobriment a sa seva obra “Quaestiones per Artem Demostrativem solubilis” (1287) on afirmava que “sa part oposada de Ponent descansa en altre continent que no veim ni coneixem des d’aquí”. També ès des des cor de Castella on el Rei Felip va impulsar sa causa de sa seva canonització, i on trobam que s’arquitecte Juan de Herrera va emprar ets aspectes geomètrics de s’Art lul.lià per construir es Monasteri de l’Escorial.



Queda prou clar com es catalanisme a ses dues bandes des Mar Balear ignora es lligam d’en Ramon Llull amb Espanya i Amèrica, i cerca davall ses pedres lligams amb Catalunya. I així tenim com, en aquest marc construït artificialment, sense cap base històrica ni cultural, durant es segle XX, amb s’aquiescència de Mallorca, Catalunya s’ha apropiat de sa figura i es nom d’en Ramon Llull. A Catalunya hi trobam s’Universitat Ramon Llull, sa seu de s’Institut Ramon Llull, sa Fundació Blanquerna, es Premi de les lletres catalanes Ramon Llull, s’Escola Ramon Llull, es Centre de Recerca Ramon Llull... No hem de permetre que an es 700 anys de sa seva mort, només mos quedem amb un mal conegut Ramon Llull “català de Mallorca” i mori es Ramon Llull mallorquí i universal.