SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM


Es meu darrer llibre "SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM" el podeu adquirir a:

- es trasts de SOCIEDAD CIVICA BALEAR
- es trasts des GAB
- sa llibreria SAN PABLO (carrer st Miquel, 66)
- amazon.es

Versa, entre altres aspectes, damunt s'origen de sa llengo mallorquina. Una cosa quedarà molt clara an es lector: sa llengo mallorquina no ès cap dialecte de sa llengo catalana.




jueves, 28 de junio de 2018

NO VULL GAT PER MOIX

Hi ha certs aspectes relacionats amb sa llengo catalana que no encaixen amb sos postulats de sa doctrina pancatalanista. Per això són tractats com misteris, com ignots substrats, com enllaços desconeguts o, fins i tot, com miracles, per així poder finalment avenir-se. Un d’aquests encaixaments n’ès s’afirmació de que sa llengo de Mallorca ès sa llengo catalana duita pes conquistadors catalans i pes colons catalans durant es segle XIII, així de fàcil. Però per arribar fins an aquest dogma resulta que es catalanisme ha de fer una sèrie d’afirmacions i explicar una sèrie de "misteris" per adaptar sa realitat històrica, lingüística i cultural de s’edat mitja a sa seva doctrina.

I) D’IGNOTS SUBSTRATS I D’ENLLAÇOS DESCONEGUTS. Sa primera passa ès no admetre s’existència de sa llengo romanç a Balears en es moment de sa conquista d’en Jaume I a principi des segle XIII. Així ès com s’eminent lingüista català Antoni Maria Badia i Margarit només admet s’existència d’una llengo romanç que xerren es mossàrabs de Tortosa i Tarragona. Afirma que quan se produeix sa conquista d’aquests territoris a mitjans segle XII "el català del nord prengué contacte amb el mossàrab" i que se antigues formes de llenguatge ibèric "donaren peu que el català (...) esdevingués definitivament català occidental". Per contra, en es casos mallorquí i valencià en Badia no admet s’existència de cap llengo mossàrab ja que "havia desaparegut en arribar-hi els repobladors (això correspon a València i a les Illes, segle XIII)". Però, incomprensiblement, en Badia afirma que a "les Illes" (hem de suposar que són ses Balears) s’hi han "conservat els trets de l’ignot substrat corresponent" i que "aquests trets, formarien, a parer meu, la manera d’ésser dels parlars baleàrics". Idò resulta que aquest "ignot substrat" no ès més que es mossàrab mallorquí, i que no ès ignot, ès romà, celta, germànic i ibèric. Des valencià en Badia, en es mateix sentit, parla d’uns "trets de llengua de provinença ibèrica que sigui directament, sigui mitjançant unes maneres de llenguatge encara poc conegudes, enllacen amb el català que arriba a València al segle XIII, el qual se’ls incorpora al seu torn, i esdevé occidental per raó d’aquests enllaços, fent, doncs, cas omís de les modalitats de la llengua dels repobladors que hi arriben". Com en es cas mallorquí es trets de provinença ibèrica no són més que es mossàrab valencià que a través d’uns "desconeguts enllaços" converteixen es "català" que arriba a València en "occidental", fent cas omís a sa modalitat "oriental" des repobladors.
 
 

Però, centrant-mos en es cas mallorquí, resulta que hi ha evidències de sa pervivència de cristians i criptocristians, es Rum, durant sa dominació islamita (902-1229) que conserven s’herència cultural des seus antepassats talaiòtics, romans, vàndals i bizantins, i que encara parlen una llengo romanç. Es Rum són es que custodien sa pedra blanca de l’altar de sa Catedral de Mallorca que arriba devers es segle VI durant sa dominació bizantina i que reapareix després de sa conquista cristiana d’en Jaume I. Es Rum són, també, es que mantenen durant sa dominació islamita es model de casa romana, i que després de sa conquista aragonesa també la mantenen davant es model de casa gòtica que dues ets escassos colons catalans i occitans. Es Rum també conserven ses tècniques de construcció romanes, que avui en dia encara s’empren a Mallorca: es ciment de teula per fer ses juntes d’aujubs i safaretjos, es trispols de ses cases rurals, ses teules, ses canals de fang, s’embetumat de ses fatxades, ses clastres, es murs d’esquena d’ase... A més a més, ses cròniques mos confirmen s’existència des Rum a Mallorca i que xerren una llengo romanç. An es relats cristians se diu que quan el rei Jaume I posa peu a s’illot de Panteleu conversa amb s’indígena Alí de la Palomera en "son llatí", ès a dir, en sa seva llengo romanç. Mentres que a ses cròniques islàmiques se relata sa conversió en massa an es cristianisme d’una part de sa població de la pagesia de Mallorca. Se tracta des criptocristians encapçalats p’en Benhabet, que recuperen sa religió cristiana des seus antepassats, abjurant de l’Islam.

II) DE MIRACLES. En Badia etiqueta s’obra des mallorquí Ramon Lull com "el miracle de creació de la llengua". Se tractaria d’una excepció mundial i única ja que segons en Badia "la gènesi de les llengües i de les literatures romàniques presenta unes característiques bastant semblants: hi ha uns començos lingüístics vacil·lants, després dels quals apareixen, concatenats, diversos intents (...) de perfeccionament idiomàtic (...) fins que arriba una primera gran figura. Però no és això el que ocorre amb la llengua catalana (...) salta de gairebé no-res a la seva primera volada clàssica": en Ramon Lull. Però resulta que en Badia s’oblida que en es segle XIII es català no existeix. Es mateix Lull anomena ses tres llengos en que escriu llatí, aràbic i romanç, de català res de res.

En es segles XII i XIII Catalunya forma part de comunitat cultural i lingüística de sa Gran Provença i sa llengo des seus habitants ès coneguda com a llengo llemosina. Fins i tot, a final des segle XII el rei de Jerusalem, en Guiu de Lusignan, afirma que ses terres dets "homines provincialium" abracen des de Marsella fins a Barcelona. Més endavant es trobador català Ramon Vidal de Besalú afirma que a ses terres de Gòtia, Gascunya, Provença i Barcelona se xerra sa "lenga limozina". A principi des segle XIV es mateix rei d’Aragó Jaume II considera que es catalans pertanyen a ses terres de sa llengo d’oc. En Dante Alighieri classifica ses llengos romàniques en tres grups a sa seva obra "De vulgari eloquentia", d’acord amb sos adverbis afirmatius "hoc", "oil" i "si" i que s’empren a "Yspani, Franci et Latini", respectivament. Més endavant concreta que ets "Yspanos" són es poetes que componen ses seves poesies en llengo d’oc. I que són, segons testimoni d’en Ramón Vidal de Besalú, es que empren sa "lenga limozina". I ès que a Barcelona i també a Mallorca s’empra sa partícula afirmativa hoc fins ben entrat es segle XIV. La trobam a sa "Crònica Reial" d’en Jaume I, a ses obres d’en Ramon Lull i també a ses d’en Bernat Metge: "Mon pensat era que faent bones obres hi entràs hom.- Hoc, mes, qui fa bones obres? –dix ell-". Sa llengo emprada per tots ells ès sa llengo d’oc, sa llengo llemosina.

Amb en Ramon Lull no hi ha cap miracle. Sa llengo d’oc ja du segles de producció literària en es dos costats des Pirineu. S’obra lulliana, que se realisa quan es romanç assoleix es nivell de llengo oficial i administrativa a Aragó, ès fruit de ses precedents produccions literàries a sa Gran Provença, de s’herència d’una família culta i de s’important formació cavalleresca, que inclou aprendre llatí i gramàtica, i s’art de joglaria.

III) D’UN PRESA DE PEL. Tot es muntatge de s’edifici pancatalà ès una gran presa de pel. No se documenta sa denominació des "romanç catalanesch" fins un segle després de sa conquista de Mallorca. Sa realitat ès que pocs anys abans de sa conquista de Mallorca sa comunitat humana, cultural i lingüística dets "homines provincialium" des dos costats des Pirineu se trenca amb sa derrota aragonesa de Muret (1213). Sa ruptura política se consolida a partir des Tractats de Meaux (1229) i Corbeil (1258), que suposen s’incorporació de Gòtia a França. Sa firma d’aquests dos tractats significa es trencament de sa secular denominació llengo llemosina, ja que un grapat de dècades més tard neixen ses denominacions locals de llengo occitana, catalana, valenciana i mallorquina



I ès que ès una vertadera presa de pel que en es llibre de texte de sa meva filla de tres anys sa professora, amb molt bon criteri, hagi tengut que tatxar es mots "gos" i "gat", baratant-los, per "ca" i "moix". ¿Quin sentint té que s’ensenyi an es nostro fills una llengo que mos volen fer creure que ès sa nostra?

Sa realitat ès que sa llengo que arriba a Mallorca an es segle XIII ès sa llengo d’oc i que se fusiona amb sa llengo mossàrab que xerren es Rum. Sa llengo mossàrab ès sa que fa distinta sa llengo mallorquina de sa catalana. No hem de permetre que mos continuïn donant "gat" per "moix".

domingo, 24 de junio de 2018

SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM

Es meu darrer llibre "SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM" ho podeu adquirir a:
 
- en es trasts de SOCIEDAD CIVICA BALEAR
- en es trasts des GAB
- a sa llibreria SAN PABLO (carrer st Miquel, 66)
 
 


 


domingo, 13 de diciembre de 2015

RAMON LLULL, MALLORQUÍ UNIVERSAL

A sa plana www.rutasramonllull.com, promoguda per IRU.cat, hi podem trobar un material didàctic editat a Palma el 2013 titulat “Ruta Ramon Llull a Mallorca i Catalunya”. En es dossier hi figuren es llocs mallorquins i catalans més rellevants relacionats amb sa figura d’en Llull que ets alumnes de primer i segon d’ESO han de conèixer.

De Mallorca se senyalen 19 llocs a visitar i conèixer pets alumnes, dels quals n’hi ha 6 que en Ramon Llull va trepitjar i un altre que ès es mateix sepulcre on està enterrat. Així en es dossier trobam es Monasteri de la Real (hi va escriure s’“Art abreujada d’atrobar veritat” i es “Llibre del Gentil i dels Tres savis”), s’Esglèsia de Santa Margalida (després de sentir un sermó damunt sant Francesc va quedar convençut que havia de canviar de vida), sa placa de sa Plaça Major de Palma que senyala on se trobava sa seva casa natal, s’Esglèsia de Santa Eulàlia (després d’haver-hi arribat perseguint una al.lota va voler donar un canvi espiritual a sa vida), es Puig de Randa (se va retirar a  una  cova a meditar), es Monasteri de Miramar (va fundar una escola de llengües aràbigues; hi ha diversos monuments aixecats per s’Arxiduc Lluis Salvador d’Àustria) i sa Basílica de Sant Francesc (està enterrat en es sepulcre obra d’en Francesc Sagrera, esculpit el 1487).



En ets altres 12 llocs mallorquins hi trobam estàtues o monuments dedicats a ell o que guarden un important llegat lul.lià: es Museu de Mallorca (una predel.la que representa en Llull predicant an es musulmans, un gran mascaró de proa esculpit p’en Ricard Anckerman, que va pertànyer an es vapor Lulio), s’Esglèsia de Sant Miquel (una imatge d’en Ramon Llull en es portal, obra de s’escultor Pere de Sant Joan (1398), un retaule barroc dedicat a ell a s’interior), s’Ajuntament de Palma (un quadre des segle XVII d’en Miquel Bestard que representa es seu enterrament, un bust des segle XIX esculpit p’en Llorenç  Rosselló, un retrat pintat p’en Ricard Anckerman), s’Estudi General Lul.lià fundat en es segle XV (a sa seu actual hi ha una capelleta  amb  una  rajola  que  reprodueix sa seva figura), es Passeig de Sagrera (un monument de bronze erigit l’any 1967 de s’escultor Horacio de Eguía), sa Catedral de Mallorca (una  gran  estàtua a sa fatxada principal, obra  de  s’escultor  Guillem  Galmés,  acaba el 1888), es Col.legi de la Sapiència fundat el 1629 davall s’advocació d’en Llull (un relleu damunt es portal amb sa figura d’en Llull, una escultura en es claustre, erigida el 1929), sa fatxada de sa Casa de Cultura, s’Institut Ramon Llull (una escultura en es pati), sa Biblioteca March (es fons bibliogràfic de sa “Maioricensis Schola Lullistica”), sa Biblioteca Diocesana de Mallorca (seu de s’Escola Lul.lística a més de diverses obres manuscrites), i sa Societat Arqueològica Lul.liana (fundada el 1880, amb s’objectiu de sa recuperació de sa seva figura i obra). 

Quan sa guia mos relata sa ruta catalana, en primer lloc mos diu que en Ramon Llull s’autoanomenava “català de Mallorca”, i en quant a ses rutes, mos senyalen 9 llocs a conèixer. Nomès un d’ells se tracta d’un lloc que en Llull trepitjàs amb certesa, sa Sinagoga de Barcelona, en ets altres hi ha escultures o monuments moderns des segles XIX i XX i altres no hi tenen res a veure amb ell: s’Universitat de Barcelona (una estàtua de 1876), sa Catedral de Barcelona (una escultura d’en Ramon de Penyafort), es Palau Reial Major (pot ser s’entrevistàs amb en Jaume II d’Aragó), s’Ajuntament de Barcelona (un fris de 1969 on hi ha un medalló dedicat a ell), es Museu Marítim de Barcelona (una sala amb so seu nom), es Museu d’Art de Catalunya (un quadre de 1620 i una predel.la des segle XVI procedent de Mallorca), es Monasteri de Montserrat (un monument abstracte de formigó de 1976), es Castell de Vilassar de Dalt (es seu testament).



Només observant ses dues rutes queda clar que es vincle d’en Ramon Llull amb Mallorca ès molt profund i que està arrelat en sa cultura mallorquina de totes ses èpoques, mentres que amb Catalunya, fins a sa Renaixença, sa relació era pràcticament inexistent. Des de sempre es mallorquins hem sabut que Mallorca ès sa seva pàtria, i, per això, així ho proclamaven es jurats l’any 1480, “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre”. Es seu arrelament a Mallorca es tal, que va ser a sa nostra terra on hi va concebre i realitzar ses seves dues obres cabdals, es “Llibre de Contemplació Deu” i s’”Art abreujada de trobar veritat”. A sa ruta mallorquina si que hi trobam es llocs on en Llull va passar part de sa seva vida i també hi trobam escultures i pintures de tots es segles amb sos que es mallorquins recordam sa seva figura i grandesa. En canvi a Catalunya ses rutes només mos mostren un lloc on hi va ser, altres que no va trepitjar, i monuments i escultures fetes a partir de sa Renaixença. Voler equiparar sa relació de Mallorca i en Ramon Llull amb sa relació de Catalunya i en Llull ès un frau absolut. En lloc de mostrar aquesta suposada ruta catalana, agafada amb pinces, s’hauria de mostrar an ets alumnes s’important influència des pensament lul.lià a Mallorca i també a sa cort dels Reis Catòlics i a sa cort d’en Felip I de Mallorca (II d’Espanya).

Recordem que el 1352 va sortir de Mallorca cap a Gran Canària una missió d’evangelització d’acord amb sa doctrina d’en Ramon Llull. I que el 1510 tengué lloc una expedició mallorquina cap a Bugia on hi va arribar fra Antonio Muñoz acompanyant el bisbe Miquel Morro “per execir lart de predicacio e imitar lo glorios doctor mestre Ramon Llull”. Per altra banda, tenim com sa protecció dels Reis Catòlics an es lul.lisme se va materialitzar en sa crida des Cardenal Cisneros a s’humanista mallorquí Nicolau de Pacs per organitzar el 1508 una Escola Lul.liana a s’Universitat d’Alcalà. A més a més, s’adopció pels Reis Catòlics de sa doctrina lul.liana va permetre que actualment encara hi hagi indis a Sudamèrica a diferència de sa Nordamèrica anglosaxona. Un Continent que es mateix Ramon Llull en va entreveure sa seva existència dos segles abans des seu descobriment a sa seva obra “Quaestiones per Artem Demostrativem solubilis” (1287) on afirmava que “sa part oposada de Ponent descansa en altre continent que no veim ni coneixem des d’aquí”. També ès des des cor de Castella on el Rei Felip va impulsar sa causa de sa seva canonització, i on trobam que s’arquitecte Juan de Herrera va emprar ets aspectes geomètrics de s’Art lul.lià per construir es Monasteri de l’Escorial.



Queda prou clar com es catalanisme a ses dues bandes des Mar Balear ignora es lligam d’en Ramon Llull amb Espanya i Amèrica, i cerca davall ses pedres lligams amb Catalunya. I així tenim com, en aquest marc construït artificialment, sense cap base històrica ni cultural, durant es segle XX, amb s’aquiescència de Mallorca, Catalunya s’ha apropiat de sa figura i es nom d’en Ramon Llull. A Catalunya hi trobam s’Universitat Ramon Llull, sa seu de s’Institut Ramon Llull, sa Fundació Blanquerna, es Premi de les lletres catalanes Ramon Llull, s’Escola Ramon Llull, es Centre de Recerca Ramon Llull... No hem de permetre que an es 700 anys de sa seva mort, només mos quedem amb un mal conegut Ramon Llull “català de Mallorca” i mori es Ramon Llull mallorquí i universal.

martes, 28 de abril de 2015

700 ANYS DE SA BANDERA DE MALLORCA




Bandera de Mallorca
Es 14 de desembre de 2012 se varen commemorar es 700 anys de sa bandera atorgada pel Rei Sanxo an ets ambaixadors mallorquins. Uns colors que s’han mantengut durant segles i que han anat evolucionant durant aquests set segles fins a s’actual bandera que penja des balcons de ses nostres institucions.

Segell d'en Ramon Berenguer IV
S’origen des pals que formen part de sa bandera mallorquina els trobam a Aragó i no a Barcelona. Se tracta de dos segells. Es primer de l’any 1150 des  Comte de Barcelona i Príncep d’Aragó Ramon Berenguer IV. I es segon ès es segell de Millau de 1187 des seu fill, ja Rei d’Aragó, Alfons II. A s’armorial de Wijnbergen (1265 -1270) apareixen es quatre pals familiars de “le roy darragon d'or à 4 pals de guiules”.  

Armorial de Wijnbergen 
Per altre banda també tenim documentat que es colors representatius de sa Casa de Barcelona són sa Creu de Sant Jordi. Així se pot observar a una còpia dets Usatges de Barcelona de 1300, on hi figura una miniatura d’en Ramon Berenguer I. Està clar que no eren es seus colors, ja que en es segle XI encara no existia s’heràldica familiar.  Significa que en aquesta copia dets Usatges se varen pintar es colors de Barcelona vigents en es segle XIV, sa Creu de Sant Jordi, documentada per primer pic en un segell de 1288.

Usatges de Barcelona
Es pals no són d’origen barceloní. No ès certa sa llegenda des dits banyats en sa  sang des Comte de Barcelona Wilfred (segle IX). A més de no haver-hi cap de documentat que ho demostri, sa realitat ès que en es segle IX encara no existien ses armes personals. Es a principi des segle XI que varen aparèixer es primers escuts d’armes que identificaven es cavaller en es combat. Durant ses Creuades va començar sa diferenciació  amb dibuixos de lleons, àguiles i dragons. I només ès a partir de mitjans des segle XII que varen començar a  fer-se hereditàries.


Tomba d'en Ramon Berenguer III
Tampoc es pals apareguts a sa tomba des Comte de Barcelona Ramon Berenguer II (segle XI) són originals des seu temps. Probablement ès que durant es trasllat de sa tomba duit a terme a s’època  d’en Pere IV, 300 anys  més tard, s’hi pintassin es pals. Com tampoc que siguin d’en Ramon Berenguer III (segle XII). S’hipotesi sosté que quan es Comte de Barcelona Ramon Berenguer III va incorporar Provença an es seus dominis (1112), emprava un bastó per cada territori: Barcelona, Besalú i Provença. Però lo cert ès que a sa conquista de Mallorca de 1115 s’unica bandera que va onejar va ser sa vermella de Pisa atorgada pel Papa amb senyal de croada.


Escuts de Mallorca i Barcelona
Durant s’Edat Mitja es pals familiars aragonesos varen passar a formar part des colors propis de cada territori aragonès. Mallorca va agafar es pals aragonesos a partir de s’atorgament de s’escut de la Ciutat i el Regne que va fer en Jaume I el 1269, ”de la una part sia lo senyal nostre e en laltre part lo senyal del Castel nostre de la Almudayna de Malorques”, mentres que Barcelona va incorporar es pals en es seu escut el 1345 quan en Pere IV va autoritzar afegir-los a sa Creu de Sant Jordi, “signo nostro et signo dicte civitatis”.


Colors de sa Monarquia de Mallorca
A diferència de Barcelona es Regne de Mallorca va tenir uns reis privatius que no va compartir amb cap altre territori. Per això es Reis de sa Casa de Mallorca varen tenir que distingir es seus colors familiars des de sa Casa d’Aragó. En Jaume II va introduir una brisura en es colors familiars suprimint una de ses quatre barres, quedant en tres, tal com encara podem contemplar en es Saló des Tron des Castell de Bellver. 


Atlas Mallorquí
Posteriorment el 1312 el Rei Sanxo, inspirant-se en s’escut de 1269, va convertir es colors familiars de sa Casa de Mallorca en sa bandera des Regne. Sa tractava d’una insígnia en quatre quarters, dos amb so Palau de s’Almudaina i ets altres dos amb sos tres pals de sa dinastia mallorquina, i que podem observar en distints portolans de s’Edat Mitja. 


Armes del Rei de Mallorca
Per altra banda, també podem observar en es mapes, com, un pic desapareguda sa dinastia mallorquina es Regne de Mallorca va afegir com a símbol territorial es colors aragonesos travassats amb una barra blava, s’escut actual des Govern de ses Illes Balears.




En es funerals d’Anvers de l’Emperador Carles (1558) podem observar també com es colors familiars varen passar a ser es colors territorials de Nàpols i de Sicília.


Funeral d'en Carles V a Anvers


Colors de Catalunya, Mallorca i Aragó
Durant molts de segles s’escut quarterat de sa ciutat de Barcelona  va representar es Principat de Catalunya, s’escut travessat amb sa barra blava es Regne de Mallorca i es quatre pals reials es Regne d’Aragó.




Encara que en ocasions també se va representar Catalunya amb ses barres reials, i Aragó també se va representar en ocasions per sa Creu d’Alcoraz i  sa Creu de n’Iñigo Arista. 


Pals aragonesos representant Catalunya, Creu d'Alcoraz i Creu de n'Iñigo Arista

Però no va ser fins sa Renaixença que Catalunya se va apropiar des bastons aragonesos per fer sa seva bandera. Així ès com es catalanisme mos diu que ets escuts quadribarrats que trobam a Balears demostren sa catalanitat de sa nostra terra. Però no ès així. Aquests escuts representen es colors del Rei d’Aragó, ja que Mallorca, una vegada desapareguda sa dinastia privativa se va reincorporar an es dominis del Rei d’Aragó, que tenia com escut es quatre pals.


Colors dels Reis d'Aragó









martes, 31 de marzo de 2015

ES BAPTIZATI, S’INTEGRACIÓ SARRAÏNA DURANT ES SEGLE XIII

S’interessada afirmació des catalanisme baleàric d’una repoblació totalment catalana de Mallorca en es segle XIII es del tot falsa. Primer perquè en aquella època Catalunya tenia un escàs pes demogràfic per emprendre sa repoblació de Mallorca i més tard, de València, ja que en aquest segle encara s’atorgaven cartes de població per poblar ses comarques catalanes. Segon perquè ademés no va ser un poblament totalment català, encara que si majoritari, ja que a Mallorca també hi arribaren pobladors de Marsella, de Montpeller, de Gènova i d’altres terres occitanes i italianes. I tercer perquè no ès ver que hi hagués una repoblació, ja que a Mallorca hi va romandre una important població sarraïna i també jueva.

Sa població sarraïna que va quedar a Mallorca després de sa conquista aragonesa de 1229 estava formada per un grapat de col.laboracionistes encapçalats p’en Ben Habet que ajudaren ses tropes reials a derrotar es musulmans; per 2.000 sarraïns capturats a ses muntanyes d’Artà es mes de març de 1230 i per altres 10.000 sarraïns que se rendiren a sa Serra de Tramuntana es juny de 1232, que quedaren en règim d’esclavitud; i per altres 5.000 sarraïns que quedaren en règim de llibertat condicionada un pic hagueren capitulat es mes de maig de 1231, també a sa Serra de Tramuntana.

Es nou regne cristià de Mallorques, per sa seva situació geogràfica, era considerat sa frontera de sa cristiandat amb sos sarraïns de Barberia. Aquest fet va impossibilitar que a Mallorca se permetés sa convivència entre es nous pobladors catalans, occitans i italians i unes comunitats organisades sarraïnes, com sí passava amb sos sarraïns de la resta de sa Corona d’Aragó i també amb sos mateixos jueus mallorquins. Encara que, per altra banda, també se feia necessari mantenir una població musulmana cativa a fi de poder continuar s’activitat econòmica des Regne. Aquesta població sarraïna que romangué a Mallorca va contribuir formidablement a que l’any 1329 sa població de s’illa arribàs a 53.700 persones, sa xifra més elevada de tota s’Edat Mitjana.



Des 12.000 sarraïns catius una part sense quantificar va romandre a s’illa per poblar-la gràcies a un procés continuat d’accés a sa llibertat mitjançant es contractes de talla, document pel qual es mateix sarraí comprava sa seva llibertat treballant pes senyor i conseguint, d’aquesta manera, sa carta d’alforria, mentres que ets altres catius que no accediren a sa llibertat simplement s’esvairen ja que no tenien descendència o eren venuts. Aquest continuat procés d’accés a sa llibertat de sa població sarraïna cativa i sa minva de catius per mort i venda va obligar a comprar esclaus a s’estranger (Al-Andalus, Barberia, València i Castella), arribant a sa situació que l’any 1329 sa majoria de sa població cativa, que representava entre un 20% i un 25% de sa població total de Mallorca, fossin esclaus duits de ports estrangers. D’aquesta important presència de sarraïns a Mallorca a principi des segle XIV, n’és testimoni en Ramon Llull, qui a sa seva obra “Vida Coetània” així ho explica, “regresus est Maioricas, ubi (…) sarracenos innumeros ibi morantes”.

S’especial vigilància i tutela des Regne de Mallorca pel Papa Gregori IX amb ses crides per sa seva conquista (1229) i repoblació (1230 i 1233) va continuar amb dos breus de l’any 1233. En ells exhortava l’Infant Pere de Portugal, Senyor de Mallorca, a sa cristianisació des sarraïns mallorquins, tant catius com lliures. En aquest marc propici a sa conversió, es 5.000 sarraïns en llibertat condicionada, se romanisaren ben aviat, per motius pràctics i de supervivència, ja que d’acord amb so pacte de capitulació firmat no podien abandonar Mallorca, obtenint d’aquesta manera sa condició de persona lliure. Aquest procés se va agilisar a partir, al manco, de 1247, data en que se documenta s’existència d’un gravós “dret de estada de sarrayns franchs” que havien de satisfer es sarraïns lliures.

En quant an es sarraïns excatius, una vegada obtenguda sa llibertat, tenien tres opcions: se’n podien anar de Mallorca pagant un gravós “dret de eixida”, podien continuar a s’illa com a sarraí, pagant es gravós “dret de estada”, o hi podien romandre convertint-se an es cristianisme. Com ja feren es sarraïns en llibertat condicionada, per motius pràctics i de supervivència, sa darrera opció va ser sa més triada entre una part de sa població sarraïna, tant autòctona com estrangera, que havia accedit a sa llibertat, eren es “baptizati”.

Durant es govern d’en Pere de Portugal, en Jaume II i en Sanxo tengué lloc es procés continuat de romanisació de part de sa població musulmana, lo que va fer necessari legalisar s’integració d’aquests nous cristians a dins sa societat mallorquina amb s’estatut “De judei et sarracenis ad cristianam fidei conversi” de 1296. Es nous cristians conservaren es seu nom d’esclau seguit de s’apel.latiu “baptizati” (“Bernardus baptizati”, ”Johannes baptizati”, “Martinus baptizati”), o agafaren es llinatge des seu senyor (“Petrus Dominico baptizato”, “Jacobus Ferer baptitzatus”, “Guilelmus Gual baptitzatus”). Amb so bateig es sarraí va passar a ser considerat un ciutadà de Mallorca que vivia i treballava per contribuir an es creixement econòmic illenc. Com que aquest apel.latiu “batptitzati” no se transmetia a sa generació posterior ben aviat se confonien es conversos i es seus descendents amb sos cristians.


A més de ses normes dictades per sa seva integració en es si de sa societat cristiana mallorquina i també des documents que mos mostren s’existència des “batptitzati”, tenim es testimoni des cronista Pere Marsili. A sa seva crònica de sa conquista explicava que, durant sa seva visita a Mallorca de l’any 1311, va xerrar amb descendents de sarraïns romanisats de s’època de sa conquista “veys sarrains catius a (de) molts dels primers qui seran batiats, los quals depuys romangueren a la yla”, que li relataren sa presa de sa capital mallorquina, ”los quals nos havem vist e demanats de la preso de la terra”.

sábado, 28 de febrero de 2015

ES ROBATORUM DES CATALANISME

(Article publicat a El Mundo -El Dia de Baleares es mes de setembre de 2014)



Es robatòrum i expol.li constant des llegat històric i cultural que patim de mà des catalanisme ets altres territoris de sa Corona d’Aragó no s’atura. Un nou exemple n’ès s’article firmat es passat 7 de setembre per sa periodista de “El Pais” Blanca Cía a s’edició digital titulat “Barcelona adquiere una carta portulana catalana del siglo XIV” que mos xerra “de la producción cartográfica catalana del siglo XIV”. Aquesta notícia pareix que mos diu que s’ajuntament de Barcelona ha comprat una carta catalana feta a Catalunya, però no ès així, sinó que se tracta, ni més ni manco, d’una carta de navegació mallorquina realisada pes cartògraf mallorquí Guillem Soler de s’Escola Cartogràfica de Mallorca.

Per il·lustrar-mos amb sa notícia sa periodista no dubta gens ni mica en adoptar sa nomenclatura catalanista, que un pic superada s’idea d’equiparar sa llengua catalana amb sa nació catalana, dona una passa més, sa Corona d’Aragó ès simplement Catalunya: “Cataluña —entonces Corona de Aragón y Cataluña—“. I no només ho fa sa redactora, també l’adopta es presunte “expert” de s’Arxiu de sa Corona d’Aragó, en Ramon Pujades, quan mos diu ni més ni manco que: “El epicentro de los maestros que se dedicaban a ello en Cataluña estaba en Mallorca”. Amb aquesta frase en Pujades s’oblida d’on fa feina, a s’Arxiu de sa Corona d’Aragó i a no s’Arxiu de Catalunya, i elimina d’una tacada s’existència de sa Corona d’Aragó i converteix s’escola cartogràfica mallorquina en catalana. Però sa realitat es molt caparruda, i no ès sa que es nacionalisme català mos vol fer creure.

Per una banda, s’existència de sa Corona d’Aragó ja se documenta a finals des segle XIII, concretament a partir des regnat d’en Jaume II d’Aragó (1291-1327). S’acaramullament de territoris heretats com Aragó i Barcelona, construïts com Catalunya, i conquistats com Mallorca i València, du a que apareguein ses denominacions de Casal d’Aragó, Corona regni Aragonum (Corona des regne d’Aragó), Corona Regum Aragoniae (Corona dels Reis d’Aragó), Corona Aragonum (Corona d’Aragó), o simplement Aragó. I així s’ha denominat durant segles, fins que a principi des segle XIX n’Antoni Bofarull se va inventar es nom de Confederació catalano-aragonesa, durant sa Renaixença catalana. Però sa cosa no ha acabat aquí, sinó que ha anat degenerant a Corona catalano-aragonesa, Corona de Catalunya-Aragó, Casal de Barcelona, o només Catalunya, i fins i tot han batiat el Rei d’Aragó com es comte-rei, i que sa Casa d’Aragó ès, ni més ni manco, que sa casa reial catalana.  Tota aquesta invenció ve a que es nom de Catalunya no apareix a sa nòmina de tíltols reials, ja que a diferència d’Aragó, Barcelona,Mallorca o València, Catalunya no ès cap regne ni cap comtat. Catalunya ès una agrupació de comtats amb unes lleis uniformades per ses Corts, ès un territori construit en torn d’es comtat de Barcelona a partir de ses assembles de pau i treva de finals des segle XII. Sa realitat ès que sa posterior denominació de Principat de Catalunya ès es terme jurídic utilisat per indicar es territori davall sa jurisdicció de ses Corts Catalanes, es sobirà del qual ès el Rei d’Aragó, es princeps.

I per altra banda, hem de recordar que en es segles XIV i XV es mestres cartògrafs mallorquins, com n’Angelí Dulcert, en Cresqués Abraham, en Macià Viladesters o en Guillem Soler (protagonista de sa desfortunada notícia), se troben precisament en es Regne de Mallorca i no a Catalunya, perque Mallorca ès es centre d’intercanvi comercial més important de tota la Mediterrània Occidental on s’hi estableixen consolats genovesos, pisans, castellans i francesos, i des d’on surten es navegants mallorquins cap es quatre punts cardinals. Mallorca és un cap de creus situat estratègicament entre Barcelona, Alger i Sardenya, essent es punt de pas obligat de ses dues rutes comercials més importants, sa d’Orient que acaba a s’Atlàntic i sa que comença a Barberia per arribar a Paris i Flandes. Aquesta privilegiada situació geogràfica facilita es fluxe des coneixement marítim i des saber del món occidental que es jueus mallorquins de s’Escola Cartogràfica de Mallorca plasmen a cartes i portolans, convertint es regne balear en es centre de sa cartografia mundial de s’Edat Mitja. Ses creacions de s’escola mallorquina, que neix durant sa dinastia privativa mallorquina, tenen unes característiques pròpies que les distingeixen de ses altres cartes genoveses i pisanes, donant lloc a una producció unitària basada en una determinada representació orogràfica i hidrogràfica de certes àrees geogràfiques, així com per sa toponímia, miniatures i llegendes emprades. I sobre tot, perquè són cartes realisades a Mallorca, “Jac Bertran la fecit in malorques lany m ccc lxxxxij”, per mallorquins, “Gillmus Soleri civis maioricarum” i escrites en sa llengua de Mallorca.

Es fet que sa llengua de Mallorca sigui sa mateixa que sa llengua de Catalunya ha donat lloc a que, amb s’equiparació que fa es catalanisme de llengua amb nació, també mos hagin robat sa carta més important de s’escola mallorquina i de la Mediterrània, es mapamundi dissenyat l’any 1375 p’en Cresqués Abraham, que ès mal conegut com Atlas Català. Pes catalanisme ès indiferent que es bagatge cultural i històric català i baleàric no sigui es mateix, i que durant segles es baleàrics hagem denominat sa llengua amb so nom de sa nostra terra perquè l’hem considerada tan nostra com es catalans. Pes catalanisme ès indiferent que el rei Jaume I d’Aragó i en Ramon Llull la denominassin simplement “romanç”, i que en segles posteriors estiguin documentades aquestes denominacions: “ad modum maioricencem” (1341), “ab nostre lengua mallorquina” (1593), “traduïda en mallorqui” (1651), “Baleari lingua” (1725), “en mallorquí” (1852).


A tot això hem d’afegir, que ademés de s’inacció de ses nostres autoritats polítiques davant s’expol.li i robatorum cultural i històric realisat pes catalanisme i es seus acòlits baleàrics, han deixat que s’ajuntament de Barcelona compri sa carta de nàutica d’en Guillem Soler, per convertir-la en un portolà català per sempre més. Vergonya, cavallers, vergonya!!!