SA PATRIA MALLORQUINA A S'EDAT MODERNA








Apreciats amics i amigues "SA PATRIA MALLORQUINA A S'EDAT MODERNA" ho podeu tenir a ca vostra només escrivint un correu a sapatrimallorquina@gmail.com. Vos ho enviaré contra-reemborsament (amb ports i transport inclosos) per 25 euros. En es correu heu d'indicar nom i direcció complets.

Aquí vos transcric sa contraportada:

Dia 8 de juny de 1517 s’ambaixador mallorquí Joan Crespí a sa Cort Reial de Gant afirma que “los conquistadors del regne som stats nosaltres mateixos qui romangueren en aquell”. Amb aquestes paraules se resumeix a la perfecció com d’ença de sa conquista d’en Jaume I ets habitants de Mallorca s’han oblidat des seu origen català, occità i sarraí, únicament són mallorquins. Si durant aquests dos segles i mig sa pàtria des mallorquins pateix i tem per sa seva independència i autonomia degut an ets intents annexionistes catalans, durant es tres-cents anys que segueixen i que conformen s’Edat Moderna sa nova font de tensió ès es centralisme castellà de sa Monarquia d’Espanya.

martes, 24 de junio de 2014

EN CABRIT I EN BASSA, ENTRE SA LLEGENDA I SA REALITAT


A sa mort d’en Jaume I el Conquistador, l’any 1276 sa Casa d’Aragó se va escindir en dues Corones, sa d’Aragó p’en Pere i sa de Mallorca p’en Jaume. Aquesta separació de sa Corona Aragonesa no va ser acceptada p’en Pere d’Aragó, maldament se’n dugués es bocí més gran. Així que tres anys més tard en Pere va obligar es seu germà Jaume a infeudar sa Corona de Mallorca a Aragó.

Però ses desgràcies del Rei de Mallorca no acabaren aquí. Arran de s’invasió aragonesa de Sicília, per s’estiu de 1282, contra es desig de Roma, que va suposar s’expulsió des francesos de s’illa mediterrània, en Jaume de Mallorca se va trobar en sa terrible disjuntiva: ajudar es seu germà Pere o ajudar en Felip III de França.

Finalment el Rei de Mallorca se va decantar pes francès, esperant sa derrota des seu germà Pere i així llevar-se de damunt es pes des tractat d’infeudació de Perpinyà de 1279. Però sa desgràcia caigué novament damunt el Rei baleàric, ja que a sa guerra va morir en Felip III de França.




Amb sa derrota des francès, Mallorca va quedar en mans d’Aragó, així que el 1285 poc abans de sa seva mort, el Rei aragonès Pere va ordenar sa conquista de Mallorca an es seu fill l’Infant Alfons. Sa superioritat de sa força naval i terrestre aragonesa varen facilitar sa caiguda de s’illa, excepte es castell roquer d’Alaró, on s’hi feren forts un sèrie de mallorquins lleials an en Jaume II de Mallorca comandats p’en Guillem Cabrit i Guillem Bassa. I aquí comença sa llegenda.

Es Breviari Mallorquí des segle XV mos relata com un missatger se va dirigir an es valents mallorquins per demanar sa rendició des castell, a lo que en Cabrit i en Bassa li demenaren en nom de qui xerrava, contestant-li es missatger:

Anfós d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu

i es mallorquins li contestaren burlant-se

No coneixem al reialme altre rei que el rei En Jaume a Mallorca, -i perdonau-me-anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu

Quan li arribà sa resposta d’en Cabrit an el Rei Alfons, aquest exclamà:

         ¿Cabrit, deis? Bona caça!
Idò, com cabrits jur rostir-vos!

I així després de sa rendició des castell d’Alaró per desembre d’aquell any 1285 es dos mallorquins varen ser rostits vius.




Sa conquista de Mallorca tengué sa mateixa conseqüència que sa conquista de Sicilia pel Rei d’Aragó, sa seva excomunicació. Es Breviari Mallorquí mos segueix contant com n’Alfons va demanar s’absolució de ses penes decretades. Es perdò li va ser atorgat a condició de tornar Mallorca a en Jaume a més d’edificar un altar a la Seu a honra de la Mare de Deu i de tots es sants, o s’hi incloïen en Cabrit i en Bassa, considerats pes mallorquins com a màrtirs.

Un pic recuperat es regne en Jaume II va fer recollir les restes des dos soldats i els va fer posar en una urna a sa catedral de Mallorca.  Posteriorment es seu fill Sanxo va fundar un benefici a sa Capella de la Pietat de la Seu, on hi ha les restes d’en Cabrit i en Bassa. Amb ell en Sanxo recollia, a través de son pare Jaume, sa penitència que va ser imposada a n’Alfons per aixecar s'excomunicació, i que era ni més ni manco que erigir es citat altar a la Seu a honra de la Mare de Deu i de tots es sants, o s’hi incloïen en Cabrit i en Bassa.

Ha de passar un segle per trobar es primer document que mos xerra de sa celebració de sa festa en honors des sants, se tracta des citat Breviari Mallorquí de finals des segle XV. Ja que després de s’annexió de Mallorca a Aragó el 1343 es fet se va silenciar per evitar qualsevol intent legitimista en favor de sa dinsatia privativa. Després de dos-cents anys des terribles fets ja no hi havia cap perill d’encendre focs mallorquinistes d’independència repecte d’Aragó. En es Breviari Mallorquí se mos diu que sa seva festa se celebrava es diumenge després de Tots Sants. A partir de 1572 amb es Breviari Romà, on ja no hi apareixien, es seu culte deixà de ser litúrgic.

I ja a principi des segle XVII, a 1630, com a resposta de sa presió centralitzadora de s’absolutisme borbònic des Comte-Duc d’Olivares es jurats varen decretar sa celebració de sa festa d’en Cabrit i en Bassa, herois i defensors de s’independència mallorquina. Fins i tot, se va encarregar an es pintor Miquel Bestard sa recreació des martiri des dos mallorquins. Però al cap de cinc anys aquesta festa oficial va ser suprimida pel Bisbe Juan de Santander.  I finalment a 1776 el bisbe Juan Díaz de la Guerra va ordenar sa retirada de quadres i imatges des sants, que ja no eren en es santoral, i va prohibir es culte, públic o privat. Però maldament aquestes prohibicions ses figures dets herois i màrtirs Cabrit i Bassa varen continuar presents a sa memòria des poble mallorquí fins es nostros dies.


Si mos demanam si existiren realment en Cabrit i en Bassa, hem de contestar que si. En uns documents descoberts a finals des segle XIX sa demostra sa seva existencia. Se tracta d’un plet, que data de 1300, on se menciona que en Guillem Bassa i en Berenguer Bassa eren es fills d’en Guillem Bassa, condemnat a mort i que es seus bens varen ser confiscats catorze anys abans, o sia, a 1286. En es mateix document també mencionana un tal N. Cabrit

jueves, 5 de junio de 2014

SA PROJECCIÓ ATLÀNTICA BALEAR A S’EDAT MITJA

Sa relació de Mallorca amb l’Atlàntic s’inicia i se consolida durant sa dinastia privativa. Es navegants mallorquins s’aventuren cap a s’Oceà Atlàntic, arribant fins a Anglaterra i Bruges, fins ses ciutats africanes atlàntiques de Larraix i Anfa (actual Casablanca), i també fins a ses Illes Canàries i a Riu de l’Or (actual Riu Senegal). Endrets que se troben dibuixats per primer pic en es mapes de s’Escola Cartogràfica Mallorquina.

Així tenim com casi tres dècades després des redescobriment de ses illes de Lanzarote i Fuerteventura pes genovès Lancelloto Malocello a 1312 es cartógraf mallorquí Angelí Dulcert dibuixa per primer pic a una carta ses illes de Lanzarotus Marocellus i Forte Ventura, a sa seva de 1339. A ses altres dues cartes més importants de s’escola mallorquina, s’Atlas Mallorquí de 1375 d’en Cresques Abraham (mal conegut com a Atlas Català) i sa carta de 1413 d’en Macià de Viladesters, a més d’aparèixer dibuixades ses illes Canàries se dona notícia de sa partida de s’expedició d’en Jaume Ferrer a Riu de l’Or el 1346.

Despres de s’arribada d’en Malocello a Lanzarote, no es fins sa dècada des 40 que hi ha noves expedicions cap a ses Canàries, a 1341 n’hi ha una de genovesos i portuguesos, i ets anys 1342 i 1346 dues de mallorquines. El 1342 surten des de Mallorca quatre expedicions encapçalades pes capitans Guillem Pere, Francesc Desvalers, Bernat Valls i Domingo Gual rumb a s’illa de Gran Canària amb s’objectiu de descubrir i conquistar ses Illes Afortunades en nom d’en Jaume III de Mallorca. Però es resultat de s’expedició ès del tot infructuós pets expedicionaris i pel Rei de Mallorca, qui a més un any més tard perd es seu Regne de mà des seu cunyat el Rei Pere IV d’Aragó. Després de s’annexió des Regne de Mallorca a Aragó, en Pere I de Mallorca manté s’interés des seu predecessor per ses Illes Afortunades. El 1346 el Rei Pere proposa sa promoció de sa construcció de dues naus a ses drassanes mallorquines per ajudar en Luis de la Cerda a sa colonització i evangelització de ses Canàries. Però que no se du a terme.

Però aquell mateix any si que surt de Mallorca s’empresa comercial i esclavista des navengant mallorquí Jaume Ferrer, qui parteix cap as confins desconeguts de l’Àfrica Occidental, més enllà de cap Bojador. Ses expedicions mallorquines, com ès es cas de sa d’en Jaume Ferrer, s’anticipen així casi un segle a sa ruta portuguesa de l’Àfrica Occidental, ja que no serà fins a 1434 que es mariner portugués Gil Eanes ultrapassa es cap Bojador que obri sa porta de s’Atlàntic sud cap a Guinea a n’Enric el Navengat de Portugal.


Illes Canàries i expedició d'en Jaume Ferrer


Es fet que en lloc des mallorquins tenguin sa fama es portuguesos de ser es primers en arribar a Senegal se deu an es recolzament del Rei de Portugal a cercar noves rutes comercials i a sa navegació per s’Oceà Atlàntic, amb sa creació de s’Escola de Sagres, enfront des caràcter privat i casi aventurer de ses expedicions mallorquines.

A més a més, s’ha d’afegir que es gran avançament de Portugal en sa carrera de l’Atàntic se deu a un mallorquí, an es Mestre Jacome de Mallorca, cridat el 1418 per n’Enric de Portugal a presidir s’acadèmia nàutica de Sagres, on mariners i científics intercanvien informació i tècniques, disenyen mapes, construeixen embarcacions i organitzen expedicions. S’identitat d’es Mestre Jacome, a més de voler-se identificar amb sa des cartógraf Jafudà Cresques (fill d’en Cresques Abraham), també s’ha volgut indentificar amb so navegant Jaume Ferrer. Però se fa del tot impossible que sigui cap d’aquests dos importants personatges històrics de sa nostra pàtria, ja que en Jaume Ferrer en aquella data tendria més de 90 anys, i en Cresques ja era mort l’any 1410.

Durant es segle XIV s’interès mallorquí per s’Atlàntic continúa i concretament per ses Canàries. Però aquest pic se concrenta en sa missió d’evangelització des mallorquins Joan Doria i Jaume Segarra. Així el 1352 parteix s’expedició cap a s’illa de Gran Canària, on hi van dotze indígenes canaris per ajudar a s’evangelització d’acord amb sa doctrina d’en Ramon Llull.  Poc temps després el Papa Climent VI crea es Bisbat de la Fortuna, llavors anomenat Bisbat de Telde, designant com a primer bisbe ès carmelità mallorquí Fra Bernat Font. Es tres bisbes posteriors també seran balears: 1361 es dominic mallorquí Fra Bartomeu Ferrer, el 1369 es franciscà menorquí Fra Bonanat Tarí i el 1392 es mallorquí de s’Orde de Predicadors Fra Jaume Olzina. Durant aquests 40 anys de presència mallorquina a Telde hi ha més expedicions illenques: el 1366 s’expedició militar de neteja de ses aigües canàries des cavaller mallorquí Joan de Mora; i també sa de caràcter evangèlic de 1386 de missioners mallorquins.

Finalment el 1393 una expedició esclavista de bascos i andalusos ençata s’odi des canaris contra qualsevol europeu, provocant que tots es colons i clergues mallorquins siguin assassinats. Sa desaparició definitiva des Bisbat de Telde i sa colònia mallorquina suposa acabar amb sa projecció atlàntica mallorquina, deixant es protagonisme a castellans i portuguesos. Durant es regnat dels Reis Catòlics, Castella incorpora definitivament ses Illes Canàries a sa seva Corona, coincidint amb s’empresa des descobriment.


Però sa feina mallorquina no queda sense fruit ja que s’aplicació de sa doctrina lul.liana facilita que durant es segle XV se dugui a terme sa cristianització des ses Illes Canàries. Sa seva aplicació en es segle XIV ès es precedent de com se durà a terme sa colonització i evangelització de s’Amèrica espanyola.