SA PROJECCIÓ ATLÀNTICA BALEAR A S’EDAT MITJA

Sa relació de Mallorca amb l’Atlàntic s’inicia i se consolida durant sa dinastia privativa. Es navegants mallorquins s’aventuren cap a s’Oceà Atlàntic, arribant fins a Anglaterra i Bruges, fins ses ciutats africanes atlàntiques de Larraix i Anfa (actual Casablanca), i també fins a ses Illes Canàries i a Riu de l’Or (actual Riu Senegal). Endrets que se troben dibuixats per primer pic en es mapes de s’Escola Cartogràfica Mallorquina.

Així tenim com casi tres dècades després des redescobriment de ses illes de Lanzarote i Fuerteventura pes genovès Lancelloto Malocello a 1312 es cartógraf mallorquí Angelí Dulcert dibuixa per primer pic a una carta ses illes de Lanzarotus Marocellus i Forte Ventura, a sa seva de 1339. A ses altres dues cartes més importants de s’escola mallorquina, s’Atlas Mallorquí de 1375 d’en Cresques Abraham (mal conegut com a Atlas Català) i sa carta de 1413 d’en Macià de Viladesters, a més d’aparèixer dibuixades ses illes Canàries se dona notícia de sa partida de s’expedició d’en Jaume Ferrer a Riu de l’Or el 1346.

Despres de s’arribada d’en Malocello a Lanzarote, no es fins sa dècada des 40 que hi ha noves expedicions cap a ses Canàries, a 1341 n’hi ha una de genovesos i portuguesos, i ets anys 1342 i 1346 dues de mallorquines. El 1342 surten des de Mallorca quatre expedicions encapçalades pes capitans Guillem Pere, Francesc Desvalers, Bernat Valls i Domingo Gual rumb a s’illa de Gran Canària amb s’objectiu de descubrir i conquistar ses Illes Afortunades en nom d’en Jaume III de Mallorca. Però es resultat de s’expedició ès del tot infructuós pets expedicionaris i pel Rei de Mallorca, qui a més un any més tard perd es seu Regne de mà des seu cunyat el Rei Pere IV d’Aragó. Després de s’annexió des Regne de Mallorca a Aragó, en Pere I de Mallorca manté s’interés des seu predecessor per ses Illes Afortunades. El 1346 el Rei Pere proposa sa promoció de sa construcció de dues naus a ses drassanes mallorquines per ajudar en Luis de la Cerda a sa colonització i evangelització de ses Canàries. Però que no se du a terme.

Però aquell mateix any si que surt de Mallorca s’empresa comercial i esclavista des navengant mallorquí Jaume Ferrer, qui parteix cap as confins desconeguts de l’Àfrica Occidental, més enllà de cap Bojador. Ses expedicions mallorquines, com ès es cas de sa d’en Jaume Ferrer, s’anticipen així casi un segle a sa ruta portuguesa de l’Àfrica Occidental, ja que no serà fins a 1434 que es mariner portugués Gil Eanes ultrapassa es cap Bojador que obri sa porta de s’Atlàntic sud cap a Guinea a n’Enric el Navengat de Portugal.

Illes Canàries i expedició d'en Jaume Ferrer

Es fet que en lloc des mallorquins tenguin sa fama es portuguesos de ser es primers en arribar a Senegal se deu an es recolzament del Rei de Portugal a cercar noves rutes comercials i a sa navegació per s’Oceà Atlàntic, amb sa creació de s’Escola de Sagres, enfront des caràcter privat i casi aventurer de ses expedicions mallorquines.

A més a més, s’ha d’afegir que es gran avançament de Portugal en sa carrera de l’Atàntic se deu a un mallorquí, an es Mestre Jacome de Mallorca, cridat el 1418 per n’Enric de Portugal a presidir s’acadèmia nàutica de Sagres, on mariners i científics intercanvien informació i tècniques, disenyen mapes, construeixen embarcacions i organitzen expedicions. S’identitat d’es Mestre Jacome, a més de voler-se identificar amb sa des cartógraf Jafudà Cresques (fill d’en Cresques Abraham), també s’ha volgut indentificar amb so navegant Jaume Ferrer. Però se fa del tot impossible que sigui cap d’aquests dos importants personatges històrics de sa nostra pàtria, ja que en Jaume Ferrer en aquella data tendria més de 90 anys, i en Cresques ja era mort l’any 1410.

Durant es segle XIV s’interès mallorquí per s’Atlàntic continúa i concretament per ses Canàries. Però aquest pic se concrenta en sa missió d’evangelització des mallorquins Joan Doria i Jaume Segarra. Així el 1352 parteix s’expedició cap a s’illa de Gran Canària, on hi van dotze indígenes canaris per ajudar a s’evangelització d’acord amb sa doctrina d’en Ramon Llull.  Poc temps després el Papa Climent VI crea es Bisbat de la Fortuna, llavors anomenat Bisbat de Telde, designant com a primer bisbe ès carmelità mallorquí Fra Bernat Font. Es tres bisbes posteriors també seran balears: 1361 es dominic mallorquí Fra Bartomeu Ferrer, el 1369 es franciscà menorquí Fra Bonanat Tarí i el 1392 es mallorquí de s’Orde de Predicadors Fra Jaume Olzina. Durant aquests 40 anys de presència mallorquina a Telde hi ha més expedicions illenques: el 1366 s’expedició militar de neteja de ses aigües canàries des cavaller mallorquí Joan de Mora; i també sa de caràcter evangèlic de 1386 de missioners mallorquins.

Finalment el 1393 una expedició esclavista de bascos i andalusos ençata s’odi des canaris contra qualsevol europeu, provocant que tots es colons i clergues mallorquins siguin assassinats. Sa desaparició definitiva des Bisbat de Telde i sa colònia mallorquina suposa acabar amb sa projecció atlàntica mallorquina, deixant es protagonisme a castellans i portuguesos. Durant es regnat dels Reis Catòlics, Castella incorpora definitivament ses Illes Canàries a sa seva Corona, coincidint amb s’empresa des descobriment.

Però sa feina mallorquina no queda sense fruit ja que s’aplicació de sa doctrina lul.liana facilita que durant es segle XV se dugui a terme sa cristianització des ses Illes Canàries. Sa seva aplicació en es segle XIV ès es precedent de com se durà a terme sa colonització i evangelització de s’Amèrica espanyola.