OBSSESIÓ.CAT

Fa pocs dies, davant s’ocasió de comprar es llibre “L’origen dels mallorquins” de s’historiador mallorquí Onofre Vaquer Bennasar, coneixent d’ell es seu caràcter d’investigador en es diversos arxius mallorquins dets immigrants que arriben a Mallorca, no ho vaig dubtar ni un instant. Però per decepció meva, en Vaquer després d’aportar multitud de dades i referències documentades a s’origen de molts de llinatges mallorquins, arriba a s’increïble conclusió de que “la identitat dels mallorquins és la llengua catalana”. Després de descartar sa gastronomia, sa vestimenta, es balls populars, ja que aquests aspectes de sa cultura mallorquina van mudant en el temps, afirma que allò que uneix es mallorquins des des segle XIII ès ni més ni manco que sa llengua catalana. Una voluntariosa afirmació que la basa en “que al segle XIII i primera meitat del segle XIV es constituí a Mallorca una societat de base ètnica principalment catalana”.

Amb aquesta afirmació en Vaquer esborra tota s’història mallorquina anterior a sa conquista d’en Jaume I. Ès cert i innegable que ès a partir de sa conquista de 1229 que Mallorca retorna a s’Europa cristiana i que s’estableixen es fonaments polítics, socials, culturals i econòmics, que després de set-cents anys d’evolució, conformen sa nostra societat actual. Però allò que no podem fer es oblidar-mos des llegat des nostros antepassats talaiòtics, romans i sarraïns que encara perdura a sa nostra terra i que el consideram tant nostro com sa mateixa llengua. I així ès com sa llengua duita pes conquistadors i pobladors l’hem feta nostra i per això des de fa molts de segles l’anomenam amb so nom de sa nostra pàtria, llengua mallorquina (“Fora cosa aprofitable a molts, transportar-se de latí en vulgar materno o mallorquí”, Ferran Valentí, 1446). Com de sa mateixa manera que sa sobrassada duita des sud d’Itàlia an es segle XV, el consideram s’embotit mallorquí per excel·lència, i com també sa jota que dugueren ets immigrants peninsulars que fugien de s’invasió napoleònica a principi des segle XIX se converteix amb sa jota mallorquina.

Es port de Marsella ès bloquejat pes corsaris mallorquins durant sa Guerra des Trenta Anys.

Curiosament en Vaquer afirma que sa festa de s’Estendard no se la pot considerar un signe d’identitat mallorquí ja que era molt diferent de s’actual cerimònia. Pero sa cosa no s’ha d’examinar d’aquesta manera. Es fet ès que sa festa més antiga d’Europa se celebra pes mallorquins des de s’immediata postconquista fins an es nostros dies, fa casi vuit segles. Maldament hagi variat sa forma, es fons no ho ha fet. Es poble mallorquí commemora sa seva reentrada a sa cristiandat de sa mà del Rei d’Aragó Jaume I, i no, com exclama cada 31 de desembre es pancatalanisme annexionista s’entrada an es món català o an es Països Catalans. També es colors amb sos que dota l’any 1269 el Rei En Jaume s’escut de sa ciutat de Palma són un signe d’identitat des mallorquins, ja que són es que posteriorment serveixen per crear sa bandera de Mallorca de 1312, i es que es mallorquins empren per rememorar sa derrota de Llucmajor de 1343 (vermell, groc i blau) i que, a més a més, són es colors de s’escut des Govern de les Illes Balears, que es pancatalanisme encara no ha gosat suprimir.

A més de sa llengua mallorquina que la feim nostra anys després de sa conquista aragonesa, sa celebració de s’entrada d’en Jaume I a Palma i es colors atorgats pes monarca, existeix es desig costant dets habitants de sa pàtria mallorquina de ser mallorquins, a més de ses vivències que han anat conformant sa nostra història i que formen part de sa nostra memòria històrica. Durant tota s’Edat Mitja hi ha mostres d’aquesta decisió davant ses ànsies annexionistes catalanes: refús des Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365 del Rei Pere I (que pretén incorporar Mallorca a Catalunya), actitud reivindicativa an es Compromís de Casp de 1412 (protesta de s’ambaixador mallorquí Berenguer de Tagamanent davant es Parlament català que Mallorca no ès Catalunya), proclamació des Privilegi de Gaeta de 1439 del Rei Alfons el Magnànim (Mallorca no forma part de Catalunya), lluita des mallorquins devora el Rei Joan II contra Catalunya (motiu pel qual es jurats illencs documenten l’any 1481 s’odi català contra Mallorca). Es desig de mantenir i conservar sa pròpia identitat mallorquina arriba an es punt que dia 8 de juny de 1517 a sa Cort Reial de Gant s’ambaixador mallorquí Joan Crespí afirma que “los conquistadors del regne som stats nosaltres mateixos qui romangueren en aquell”, oblidant-se d’aquesta manera des conquistadors i pobladors catalans i occitans que forgen es regne cristià de Mallorca.

A s’Edat Moderna, quan ets intents annexionistes catalans han afluixat, es regne illenc passa a patir sa pressió centralista castellana. Però amb una important diferència, no se fa precís demostrar en cap moment s’existència de s’identitat pròpia de sa pàtria mallorquina, ja que aquesta no se posa en dubte des de sa Monarquia d’Espanya. Durant tota s’Edat Moderna ses vivències protagonitzades pets illencs passen a formar part de sa memòria colectiva mallorquina: sa participació a sa Reconquista peninsular, sa conquista i manteniment de ses places africanes de Bugia i de s’Illeta d’Alger, ses Germanies encapçalades p’en Joan Crespí i en Joanot Colom, s’arribada de l’Emperador Carles a Mallorca quan ès rumb a sa frustrada conquista d’Alger, sa desfilada de sa bandera de Mallorca an es funeral de l’Emperador Carles a Anvers, es mallorquins participants a sa Gran Armada contra Anglaterra del Rei Felip I de Mallorca, en Joan Binimelis finalitza sa primera història de Mallorca, sa repoblació de zones i pobles alacantins, s’aportació a s’Unió d’Armes i ses lleves realitzades cap an ets exèrcits del Rei Felip III de Mallorca, es cors mallorquí participa a sa Guerra des Trenta Anys atacant naus i ports francesos i també lluita devora el Rei Felip III contra es sublevats catalans, es missioners mallorquins arriben a Nova Espanya a predicar s’Evangeli (Fra Antoni Llinàs, fundador des primer Col·legi de Propaganda Fide d’Amèrica, Fra Damià Massanet, evangelitzador de Texas, Fra Juníper Serra, evangelitzador i fundador de Califòrnia), sa separació de Mallorca de sa Monarquia d’Espanya d’en Felip d’Anjou, s’assistència a Corts Castellanes del Rei Felip V d’Espanya, sa lleva indiscriminada cap a ses guerres italianes del Rei Ferran VI d’Espanya, es Capità Antoni Barceló se converteix en assot des pirates algerians, en Gaietà Soler ès Ministre d’Hisenda d’en Godoy, s’aixecament popular des 28 de maig de 1808 contra es francesos, sa Divisió Mallorquina lluita a sa Península...

No s’entén que un historiador com en Vaquer pugui afirmar que allò que identifica es mallorquins ès ni més ni manco que sa llengua catalana. Com se pot oblidar d’aquesta manera de sa nostra memòria històrica, de sa nostra bandera, des desig de ser mallorquins? Mos mereixem es mallorquins uns historiadors que relaten sa nostra història sempre des d’un prisma pancatalanista, obsessionats per sa llengua catalana? Quina obsessió ès aquesta de catalanitzar tots ets aconteixaments protagonitzats pes nostros compatriotes mallorquins durant segles? Sincerament, crec que ni mos ho mereixem es mallorquins des segle XXI com tampoc es nostros antepassats. Quina diferència amb sos cronistes com en Joan Binimelis qui afirmava amb orgull que “entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, ès la que tenim a nostra pàtria”, o en Vicenç Mut qui publicava sa seva “Historia deste Reyno Balearico” amb s’objectiu de que es mallorquins tenguessen “la memoria de los ejemplos que les han dexado sus Padres, y para tan gloriosa Nacion ha importado saberlos, porque saben imitarlos”.

NO VULL ES DOMINI PUNT.CAT A BALEARS!!!!!

Ets actuals governants de ses nostres institucions autonòmiques i també de molts d’ajuntaments baleàrics estan donant a conèixer es nom de sa nostra terra balear a internet amb s’ús de pàgines web com www.palma.cat, www.inca.cat, www.felanitx.cat, www.bunyola.cat, www.mallorca.cat, www.uib.cat, www.paralamentib.cat o www.illesbalears.cat. Uns ho fan per convicció, mentres que altres ho fan per ignorància o per conveniència política. Com en altres ocasions sa manipulació catalanista és evident. Es domini punt.cat, tal com se pot llegir a sa plana web www.domini.cat, és “un domini genèric com el .com o el .org, però adreçat específicament a la comunitat lingüística i cultural catalana a Internet”. Però sa realitat política, històrica, lingüística i cultural és que ni Mallorca, ni es conjunt de ses Balears, formam part, ni de sa comunitat lingüística catalana, i ni molt manco, de sa comunitat cultural catalana, ni a Internet, ni a fora d’ella.

Segons s’article primer de sa Declaració Universal des drets lingüístics de s’UNESCO de 1996, una comunitat lingüística és tota societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat s’autoidentifica com a poble, i que ha desenrotlat una llengua comú com a mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre es seus membres. Moltes vegades s’iguala es fet de xerrar sa mateixa llengua a compartir una mateixa cultura, però no és així, cultura és més que llengua. Cultura és sa suma de totes ses actituds i comportaments apresos que deriven en un sistema socio-cultural. A s’hora de xerrar de llengua tampoc se te present sa varietat lingüística, que en es nostro cas és més que evident, amb s’existència des tres grans territoris de sa llengua catalana: Catalunya, València i Balears. Sa voluntat uniformitzadora de sa normalització de sa llengua que encara patim, amb s’eliminació de ses característiques pròpies de sa llengua baleàrica, com és s’ús de s’article salat a ses quatre illes, en lloc des seu estudi, protecció i potenciació, ara se trasllada a crear un única comunitat cultural catalana. Si no tenim ses mateixes tradicions mos les imposaran. Tristament, ja fa més de deu anys que es castellers catalans ençaten ses festes de Sant Sebastià.

De sa definició de comunitat lingüística se desprèn que una societat assentada en un territori concret ho és quan s’autoidentifica com a poble i empra una mateixa llengua o també varietat de llengua. A ses Balears tenim clarament definit es nostro espai territorial amb ses illes que formen s’arxipèlag, fet que determina sa societat balear com una unitat demogràfica. També mos identificam com a poble des de fa segles i, precisament, secularment mos hem volgut diferenciar des poble català degut a ses seves ànsies annexionistes. I també empram una mateixa varietat lingüística, es baleàric, i tenim ses nostres pròpies produccions intel·lectuals i artístiques que nodreixen sa nostra cultura balear.

Dins es nostro espai territorial, multitud de factors hi han interactuat durant molts de segles definint ets aspectes socials i culturals des baleàrics. Concretament, es fonaments socials i polítics que conformen sa nostra actual societat són posats a partir de sa conquista d’en Jaume I l’any 1229. A partir de sa data de sa conquista jaumina sa comunitat insular pren progressivament una consciència pròpia de poble autònom i independent, primer en es si de sa Corona Aragonesa i llavors amb sa Monarquia d’Espanya. Aquesta diferenciació pren força durant tota s’Edat Mitja després de sa desaparició de sa dinastia mallorquina: refús des Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365 del Rei Pere I (que pretén incorporar Mallorca a Catalunya), actitud reivindicativa an es Compromís de Casp de 1412 (protesta de s’ambaixador mallorquí Berenguer de Tagamanent davant es Parlament català que Mallorca no és Catalunya), proclamació des Privilegi de Gaeta de 1439 del Rei Alfons el Magnànim (Mallorca no forma part de Catalunya), lluita des mallorquins devora el Rei Joan II contra Catalunya (motiu pel qual es jurats mallorquins documenten l’any 1481 s’odi català contra Mallorca). Durant s’Edat Moderna sa lluita contra s’annexionisme català va desapareixent per donar pas a sa realitat des centralisme castellà. Però, novament, a principi des regnat de l’Emperador Carles sa realitat de ser de mallorquí i s’identificació com a tal en es si de sa Corona d’Espanya torna ser reivindicada. Dia 8 de juny de 1517 a sa Cort Reial de Gant s’ambaixador mallorquí Joan Crespí afirma que “los conquistadors del regne som stats nosaltres mateixos qui romangueren en aquell”, oblidant-se d’aquesta manera des conquistadors i pobladors catalans i occitans que forgen es regne cristià de Mallorca.

Durant més de vuit segles es mallorquins hem demostrat que volem ser mallorquins i per això sa llengua duita pes conquistadors i pobladors catalans i occitans des segle XIII l’hem feta nostra, sa nostra llengua mallorquina. Així ho podem llegir de sa mà des primer historiador des fets des nostros compatriotes mallorquins. L’any 1593 en Joan Binimelis finalitza sa primera "Història del regne de Mallorca” encarregada pes Jurats, afirmant d’ella que “està escrita y duplicada de ma mia, una en lengua castellana, y la altra, que es lo original, ab nostre lengua mallorquina”. També hi trobam referències a sa llengua balear a s’enunciat d’un “Formularium testamenti Baleari lingua” que forma part d’un tractat notarial del 1725. Tant es fet d’anomenar sa llengua amb so nom de sa terra com afirmar que es conquistadors de Mallorca som es mateixos mallorquins, significa que 200 anys més tard de sa conquista aragonesa s’ha superat totalment s’empresa de 1229, així com ets intentes annexionistes catalans posteriors.

Sa llengua de ses Balears, segons s’article quart des nostro Estatut d’Autonomia, és sa llengua catalana. Però dins s’àmbit de sa llengua existeixen tres grans territoris com són Catalunya, València i Balears, cadascun amb sa seva pròpia varietat lingüística. Es fet diferenciador que dona cos a sa llengua baleàrica, conseqüència de s’evolució durant casi set segles, no se va tenir en compte a s’hora de posar en marxa sa campanya de normalització lingüística, realitzant-se amb un esperit uniformitzador, estandaritzador i esvaïdor. Precisament aquesta acció catalanitzadora la va preveure cent anys enrera mossèn Antoni Mª Alcover. Es canonge manacorí, gran defensor de sa riquesa i sa varietat dialectal de sa llengua, davant sa centralització de sa llengua estàndar en torn des dialecte barceloní i, conscient, també, de s’importància de respectar es nom secular de sa llengua en es tres grans territoris, va prendre una important decisió, que encara mos permet xerrar de llengua baleàrica. Va batiar es seu magnífic diccionari de sa llengua catalana com a Diccionari Català-Valencià-Balear, respectant, d’aquesta manera ses sensibilitats balear i valenciana, “serà de la llengua que parlen a Catalunya, les Balears, lo Regne de València, que és una sola llengua; però que, com a València i a les Balears hi ha tanta prevenció contra lo català no vull que me rebutgin l’obra en tenir-la feta dient que ells no parlen català sinó valencià o balear”. Sa realitat des segle XXI és que aquesta prevenció valenciana i balear encara existeix pes qui no han abraçat es lucratiu flux monetari subvencionador pancatalanista.

S’ús institucional des domini punt.cat forma part de s’estratègia pancatalanista. És una eina més com ho són sa normalització lingüística i sa catalanització històrica i cultural que patim baleàrics, valencians i, també aragonesos. Aquesta campanya uniformitzadora remunta sa nació catalana an es Comte de Barcelona Wilfred el Pilós, barata es nom de Corona d’Aragó per Confederació catalano-aragonesa, parla de conquista catalana de Mallorca, de regne català de Mallorca, i a més, transforma es creadors mallorquins i ses seves creacions en autors i realitzacions catalanes. Com exemples escandalosos tenim s’Atlas de 1375 des jueu mallorquí Cresqués Abraham, que és conegut arreu com a Atlas Català. I com no, en Ramon Llull que és mal conegut com a filòsof català nascut a Mallorca.

Si ja va ser un error oficialitzar es nom de sa llengua de Balears com a llengua catalana, n’és un altre permetre s’ús institucional des domini punt.cat per donar a conèixer ses Balears a Internet, ja que ets habitants de ses Balears no formam part de cap comunitat lingüística i cultural catalana.

1 de març de 1230: fundació des regne cristià de Mallorca

Es pròxim dia 1 de març celebram es dia de sa nostra comunitat. Amb aquesta data sa commemora sa constitució l'any 1230 des regne cristià de Mallorca amb s'atorgament pel Rei En Jauem de sa Carta de Franqueses. S'acta fundacional des regne és una Carta de Població que persegueix poblar ràpidament Mallorca oferint nous avantatges i llibertats individuals an ets habitants, i a la vegada dotar es Regne d’un ordenament jurídic, d’una organització administrativa i d’un règim legal propis.

Aquest nou estatut tracta Mallorca com un territori diferenciat de la resta de sa Corona, i no com una prolongació des regim fiscal d’altres territoris ja conquistats. Com la resta de territoris de sa Corona, es regne mallorquí se constitueix com una “unió personal” en un procés de suma d’estats, i no de fusió o unificació. Sa figura del Rei es s’únic element que tenen en comú Aragó, Catalunya, Mallorca i més envant València. Això vol dir que s'autonomia mallorquina en es si de sa Corona Aragonesa és sa mateixa que gaudeixen Aragó, Catalunya i València. Es posteriors reis mallorquins de sa dinastia privativa illenca segueixen atorgant an es regne illenc d'elements propis i diferenciadors respecte de sa Corona d'Aragó.

Així tenim que es Regne de Mallorca (independent o integrat a sa Corona d'Aragó) te una estructura político-administrativa pròpia, com també una administració de justícia, unes lleis, una moneda, una bandera i un bisbat propis, i també una xarxa de consolats en es ports més importants de la Mediterrània.

Mallorca des de sa fundació des regne cristià fins an es nostros dies ha gaudit d'una organització administrativa i judicial mai subjecta an es nostros veïnats catalans. Aquest fet històric i indiscutible és constantment ignorat, eliminat i oblidat pes nostros polítics catalanistes.

És una vergonya que s'actual govern catalanista i annexionista de n'Antich celebri sa fundació des regne cristià de Mallorca quan només aspira a que Balears formi part d'uns inexistents Països Catalans.

ARAGO, CATALUNYA I OCCITÀNIA L'ANY 1229

Sa conquista de Mallorca de 1229 és oficialment una creuada cristiana contra es sarraïns. Per compensar sa desfeta aragonesa a ses terres de sa llengua d’oc, dia 29 de novembre de 1229 el Papa Gregori IX ordena an es prior des dominics de Barcelona aconsellar an es clergues i laics occitans d’Arles i Narbona que ajudin en Jaume I a s’empresa de sa conquista, concedint-los ses mateixes indulgències que an es creuats de Terra Santa.

Des tres territoris participants a sa conquista de Mallorca del 1229, únicament Aragó se titula com a regne, i ho fa d’ençà de sa segona mitat des segle XI, mentres que Catalunya i Occitània són denominacions d’espais geogràfics que inicialment no duen aparellat cap comtat, marquesat o regne an es seu nom. No serà fins an es regnat d’en Pere l’Usurpador an es segle XIV que Catalunya assoleix sa denominació oficial de Principat, mentre que ses terres de sa llengua d’oc se mantendran com un concepte territorial i s’incorporaran a sa Corona Francesa.

Amb motiu de sa creuada del 1115 contra es sarraïns mallorquins ja se documenta s’existència de Catalunya, que coincideix amb so territori des Comtat de Barcelona. Després de s’unió amb Aragó i de ses conquistes de Tortosa (1148) i Lleida (1149) s’ha d’esperar an es regnat de n’Alfons II d’Aragó per començar a edificar s’àrea geogràfica catalana avui coneguda i també per obtenir es reconeixement polític a partir des Comtat de Barcelona. Així, a ses successives “Assembles de Pau i Treva” que se celebren de 1173 fins a l’any 1251 se demana que sa pau i sa treva siguin respectades “a Cinqua usque ad Salsas”, afirmació que defineix ses fronteres nord i sud de Catalunya. Emperò, a dins aquest espai geogràfic català, hi conviuen una sèrie de Comtats com Urgell, Pallars, Rosselló i Empúries que són independents de Barcelona, mentres que es Marquesat de Lleida se manté entre Aragó i Catalunya fins a l’any 1244. Tant aquests comtats com es Marquesat només tenen com a vincle comú sa figura del Rei, pes vassallatge que li reten es primers o per haver estat fruit d’un botí de guerra es segon.

Aquest procés de construcció de Catalunya queda patent a s’enumeració des territoris que en Jaume I deixa an es seu fill Pere l’any 1262: es Regnes d’Aragó i de Valencia, Ribagorça, Pallars i la Vall d’Aran, es Comtat de Barcelona, i es domini damunt es Comtat d’Urgell i sa “terris Catalonie” endemés d’altres feus. S’inexistència d’una unitat administrativa fa que ses fronteres no siguin estables tant al nord com al sud. Sa frontera entre Catalunya i Aragó se mou entre es rius Cinca i Segre fins a l’any 1244, quan en Jaume I decideix establir-la al Cinca per mor de ses pressions catalanes. Respecte de sa frontera nord, aquesta s’estableix al sud del Pirineu, en el Rosselló, comtat a cavall entre Catalunya i Occitània, fins a l’any 1343 quan Mallorca se reincorpora a Aragó. És en es mateix testament de 1262 que es Comtats del Rosselló i la Cerdanya, al nord del Pirineu i al sud de Salses, passen a formar part de sa Casa de Mallorca, fet que representa es manteniment de sa frontera de Catalunya al sud del Pirineu, tal com ho afirma es cronista Bernat Desclot amb motiu de s’invasió francesa de 1285: “E quan venc que foren al pas de la Font de Salses e viren la muntanya de Panissars, que parteix Catalunya e Rosselló”.

Durant es regnat d’en Pere III se dona una altra passa per arribar a una forma institucional de Catalunya, quan a partir del 1283 el Rei s’obliga a celebrar Corts anualment: “si nós i els successors volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Consellers i dels ciutadans”. Però no és fins an es segle XIV, en temps d’en Pere l’Usurpador, que culmina s’edificació administrativa i institucional de Catalunya entorn des Comtat de Barcelona, amb s’incorporació d’Urgell l’any 1314, Empúries el 1341 i el Rosselló el 1343, arribant a sa figura —encunyada pes juristes catalans— des Principat de Catalunya. És s’única denominació que oficialment i legalment se pot fer servir, ja que aquest territori no depèn d’un rei (no existeix es Regne de Catalunya), ni d’un comte (Barcelona no abraça tot Catalunya), sinó d’un sobirà, el princeps, el Rei d’Aragó.

En quant a ses terres de sa llengua d’oc únicament se pot parlar d’un concepte territorial que comprèn ses actuals regions franceses de Llemosí, Auvèrnia, Gascunya, Llenguadoc i Provença. D’ençà des segle XVIII aquestes regions franceses s’agrupen davall es nom genèric d’Occitània. Una denominació que prové de ses provinciae linguae occitaniae preses an es Comte de Tolosa arran de sa desfeta occitano-aragonesa durant sa creuada contra es càtars. A sa crònica d’en Bernat Desclot escrita an es final des segle XIII se pot trobar una descripció des comtats que composen es Llenguadoc: “En la terça escala anaven totes les hosts de Narbonès, e de Bederès, e de Termenès, e de Carcassès, e d’Aginès, e de Tolosà, e del comtat de Sant Gili, de Borgonya e totes les altres gents qui són de la llengua que dien oc”. Després de sa descomposició de s’Imperi Carolingi sa construcció política d’un espai polític llenguadocià gravita en torn des Comtat de Tolosa, com Catalunya ho fa a partir de Barcelona. Però sa sort des llenguadocians és ben distinta a sa des catalans: sa derrota a sa batalla de Muret (1213) i sa firma des tractat de Meaux (1229) eviten sa constitució d’un regne llenguadocià, propiciant, primer s’incorporació des Llenguadoc, i després de tota s’Occitània a sa França capetiana.

Quan te lloc sa conquista de Mallorca, sa Corona d’en Jaume I està formada pes Regne d’Aragó, es comtats i terres catalans, es Comtat del Rosselló i es dominis occitans de Montpeller, Omelades, Carlades i Provença, aquest darrer en mans des seu cosí Ramon Berenguer V.

CRONIQUES DE SA NACIO MALLORQUINA

En es segles XVI i XVII durant es procés castellanitzador de sa Monarquia Hispànica dets Àustries hi trobam continues mencions a sa pàtria i a sa nació mallorquina de sa más des cronistes mallorquins.

Davant sa pressió de sa Monarquia damunt ets orgues de govern des Regne es Jurats de la Ciutat i el Regne decideixen contrarrestar-la. Des temor an es centralisme català de s’Edat Mitjana s’ha passat a sa realitat des centralisme castellà de s’Edat Moderna.

Així amb s’objectiu de recordar i ressaltar ses gestes des compatriotes mallorquins es Jurats mallorquins encarreguen l’any 1593 an es polifacètic Joan Binimelis sa primera “Història del regne de Mallorca”. Aquesta necessitat de realçar sa realitat mallorquina se troba present a tota s’obra, concordant amb s’afirmació des mateix cronista: “entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, és la que tenim a nostra pàtria”. A més s’ha de dir que aquesta primera història de sa nostra pàtria mallorquina s’escriu originalment en mallorquí i llavors se tradueix an es castellà el 1601 tal com explica es mateix Binimelis, “està escrita y duplicada de ma mia, una en lengua castellana, y la altra, que es lo original, ab nostre lengua mallorquina”.

Es cronistes posteriors segueixen en sa mateixa línia d’en Binimelis. Així ho fa el 1633 en Dameto, quan emparat en ses llibertats i franqueses que gaudeixen ets habitants de Mallorca, manté una realitat mallorquina diferenciada en es si de sa Monarquia d’Espanya afirmant que “aunque estas islas estén sujetas a la Corona real de España (...) con todo esto no dejan de tener una sombra y representación de república libre, por los muchos y extraordinarios privilegios y franquezas”.

Novament aquesta diferenciació mallorquina en es si de Monarquia d’Espanya surt a la llum amb sa denominació de “nació mallorquina”. L’any 1652 s’enginyer i cronista des Regne Vicenç Mut publica sa seva Història de Mallorca que comença amb una dedicatòria an es Jurats, “Padres de la Patria”, amb s’objectiu de que es mallorquins tenguin “la memoria de los ejemplos que les han dexado sus Padres, y para tan gloriosa Nacion ha importado saberlos, porque saben imitarlos”. Posteriorment en altres relats i cròniques de s’història mallorquina, com és sa “Relación verdadera de lo que han obrado las tres Esquadras de navios de guerra del Reino de Mallorca” de l’any 1659 on se narren ses gestes de s’esquadra mallorquina, prossegueixen noves mencions a sa “nacion mallorquina”.

Que dirien es nostros cronistes que tant estimaven Mallorca i que relataven ses gestes des nostros compatriotes, de sa traició de ses nostres institucions, des nostros polítics i intelectuals catalanistes? Des punt.cat, des castellers a ses festes de Sant Sebastià, de sa pedra en sec en es Països Catalans.... i de tanta mentida catalanista?

Ara, en es segle XXI, quan ja hem deixat a un costat es centralisme castellà amb s'Estat de ses Autonomies, pareix que mos volen tornar dur, no cap an es centralisme català, encara pitjor, cap a s'annexionisme català. Ja no s'enrecorden de ses gestes des nostros compatriotes mallorquins. Mos volen fer lo que no som ni serem mai, traidors an es nostros antepassats mallorquins.

EN RAMON LLULL, PATRIOTA MALLORQUI

Moltes de vegades hem sentit o hem llegit que en Ramon Llull és un filòsef català. Idò aixó és mentida.

En Ramon Llull no és català ja que va néixer a Palma poc després de sa conquista d'en Jaume I, concretament entre ets anys 1232 i 1235. En Ramon Llull a diferència de mestres des seus temps com Sant Anselm, Sant Bonaventura i Sant Tomàs d'Aquino, que no escrigueren cap obra a ses ciutats on nasqueren, el doctor il.luminat de ses 243 obres que va escriure, 51 foren a Mallorca, entre elles ses dues obres més importants: Libre de contemplació en Déu i Art abreujada d'atrobar veritat.

En quant a sa llengua en que escrigué, es mateix Llull mos diu que es Libre de contemplació en Déu, que inicialment va escriure en àrab, va ser ell mateix es "romançador d'aquesta obra d'arabic en romanç".

També hem d'afegir que en Llull va fundar el 1276 a Miramar (Valldemossa), amb so patrocini d'en Jaume II de Mallorca, un monasteri per s'ensanyança de s'àrab an es Frares Menors per anar a predicar en es Nord d'Àfrica sa doctrina lul.liana.

Aquesta mallorquinitat d'en Lull és reconeguda en diverses ocasion pes mallorquins de totes ses èpoques:

- a l'any 1480 es Jurats de Mallorca demanen an el Rei Ferran el Catòlic s’ensenyança de sa doctrina des “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre” ja que es valors lul·lians són vàlids per millorar i elevar es nivell cultural així com per contribuir a sa formació de governants, “lo art e sciencia de Mestre Ramon es millor cosa e condecent se liga assi, en aquesta patria sua que en altres parts del mon”.

- a sa biografia de Fra Juníper Serra escrita pes seu company Fra Francesc Palou el 1785 mos coanta que “el último panegírico que predicó (Fra Juníper) fue encomendado de la Universidad (lul·liana), en la solemnisima fiesta que el 25 de enero celebra a su Patrón, y Compatriota el uliminado Dr. el Beato Raymundo Lulio”.

I hem d'arribar ara an es segle XXI per llegir que en Ramon LLull és català. Quina vergonya p'en Llull, pes nostres Jurats des segle XV i per Fra Palou.

SA FESTA MALLORQUINA DE S'ESTENDARD

Ara que s'atraca sa festa de l'estendard convé recordar que suposa per certs historiadors mallorquins sa conquista de 31 de desembre de 1229:

- "Es tracta d'un territori nou, repoblat totalment per catalans durant el segle XIII"; "en les relacions comercials no s'ha d'oblidar el paper dels genovesos, la presència dels quals a l'illa es remunta a les dates mateixes de la fundació del regne català". Pau Cateura.

-"La festa de l'estendard (...) ha estat la commemoració anual del naixement de les Balears amb la seva personalitat actual, mitjançant la seva incorporació a la civilització europea i catalana", "La seva continuïtat secular, en fan un element bàsic de la cultura de les Balears i, en conjunt, dels Països Catalans". Antoni I. Alomar.

-"El Llibre del Repartiment de Mallorca és el text documental més complet per tal d'estudiar amb detall el fet de la conquesta catalana de l'Illa"; "Com a últim episodi d'aquesta primera expansió catalana pel Mediterrani, la conquesta final de Manurqa al 1287". Ricard Soto.

Com podem comprovar amb aquestes afirmacions aquests autors deixen tot es protagonisme de sa conquista d'en Jaume I només a gents provinents de Catalunya. Realment no va ser així, si que hi havia catalans però també hi participaren conquistadors i pobladors aragonesos, llenguadocians, montpellerencs, marsellesos, italians, navarresos, castellans... Va ser una conquista cristiana del Rei d'Aragó, Jaume I. Va ser una creudada cristiana contra es sarraïns. Així ho proclamen es cronistes de s'època:

- Saint Denis: En cet an Jacques roy d’Arago conquist la terra de Mallorques

- Mateo de Paris, anno 1229 capta est insula Maiorica que sita est inter Africam et Marsiliam a rege Aragoniae et civibus Masilie

- Crònica Romana insertada en es “Thalamus Parvus” de Montpeller, En lan 1229 lo dernier jorn de desember, ço es a dire la vigilia dan nou, pres lo senhor de Jacme d’Aragon Malhorgas an sas ostz

- Bernat Desclot: Com lo rei En Jacme d’Aragó pres la ciutat de Mallorques, e fo en l’any de nostre senyor MCCXXVIIII, lo darrer dia de deembre”

- recopilació de ses lleis mallorquines de 1334: De la preson de la ciutat de Malorcha: Anno Dni. Millesimo CCXXIX pridie kls. Januarii capta fuit civitas Majoricarum á dom. Jacobo rege Aragonum.

- Llibre dels Feyts (del Rei En Jaume): E nós anam en est viatge en fe de Déu, e per aquells que no el creen, e anam sobre ells per dues coses, o per convertir-los o per destruir-los, e que tornem aquell regne a la fe de Nostre Senyor, e pus en nom d’ell anam, havem fiança en ell que ell nos quiarà

Maldament tot això que diuen aquests "historiadors" hem de tenir present que sa festa de l'Estendard es ben nostra i que sa bandera que celebram es sa del Rei d'Aragó i de ningú més. Ni celebram s'entrada de Mallorca an el món català, ni s'Estendard representa sa bandera de Catalunya, ni commemoram s'incorporació de Balears an es Països Catalans, ni el Rei En Jaume era català (va néixer a sa ciutat occitana de Montpeller).