OBSSESIÓ.CAT

Fa pocs dies, davant s’ocasió de comprar es llibre “L’origen dels mallorquins” de s’historiador mallorquí Onofre Vaquer Bennasar, coneixent d’ell es seu caràcter d’investigador en es diversos arxius mallorquins dets immigrants que arriben a Mallorca, no ho vaig dubtar ni un instant. Però per decepció meva, en Vaquer després d’aportar multitud de dades i referències documentades a s’origen de molts de llinatges mallorquins, arriba a s’increïble conclusió de que “la identitat dels mallorquins és la llengua catalana”. Després de descartar sa gastronomia, sa vestimenta, es balls populars, ja que aquests aspectes de sa cultura mallorquina van mudant en el temps, afirma que allò que uneix es mallorquins des des segle XIII ès ni més ni manco que sa llengua catalana. Una voluntariosa afirmació que la basa en “que al segle XIII i primera meitat del segle XIV es constituí a Mallorca una societat de base ètnica principalment catalana”.

Amb aquesta afirmació en Vaquer esborra tota s’història mallorquina anterior a sa conquista d’en Jaume I. Ès cert i innegable que ès a partir de sa conquista de 1229 que Mallorca retorna a s’Europa cristiana i que s’estableixen es fonaments polítics, socials, culturals i econòmics, que després de set-cents anys d’evolució, conformen sa nostra societat actual. Però allò que no podem fer es oblidar-mos des llegat des nostros antepassats talaiòtics, romans i sarraïns que encara perdura a sa nostra terra i que el consideram tant nostro com sa mateixa llengua. I així ès com sa llengua duita pes conquistadors i pobladors l’hem feta nostra i per això des de fa molts de segles l’anomenam amb so nom de sa nostra pàtria, llengua mallorquina (“Fora cosa aprofitable a molts, transportar-se de latí en vulgar materno o mallorquí”, Ferran Valentí, 1446). Com de sa mateixa manera que sa sobrassada duita des sud d’Itàlia an es segle XV, el consideram s’embotit mallorquí per excel·lència, i com també sa jota que dugueren ets immigrants peninsulars que fugien de s’invasió napoleònica a principi des segle XIX se converteix amb sa jota mallorquina.

Es port de Marsella ès bloquejat pes corsaris mallorquins durant sa Guerra des Trenta Anys.

Curiosament en Vaquer afirma que sa festa de s’Estendard no se la pot considerar un signe d’identitat mallorquí ja que era molt diferent de s’actual cerimònia. Pero sa cosa no s’ha d’examinar d’aquesta manera. Es fet ès que sa festa més antiga d’Europa se celebra pes mallorquins des de s’immediata postconquista fins an es nostros dies, fa casi vuit segles. Maldament hagi variat sa forma, es fons no ho ha fet. Es poble mallorquí commemora sa seva reentrada a sa cristiandat de sa mà del Rei d’Aragó Jaume I, i no, com exclama cada 31 de desembre es pancatalanisme annexionista s’entrada an es món català o an es Països Catalans. També es colors amb sos que dota l’any 1269 el Rei En Jaume s’escut de sa ciutat de Palma són un signe d’identitat des mallorquins, ja que són es que posteriorment serveixen per crear sa bandera de Mallorca de 1312, i es que es mallorquins empren per rememorar sa derrota de Llucmajor de 1343 (vermell, groc i blau) i que, a més a més, són es colors de s’escut des Govern de les Illes Balears, que es pancatalanisme encara no ha gosat suprimir.

A més de sa llengua mallorquina que la feim nostra anys després de sa conquista aragonesa, sa celebració de s’entrada d’en Jaume I a Palma i es colors atorgats pes monarca, existeix es desig costant dets habitants de sa pàtria mallorquina de ser mallorquins, a més de ses vivències que han anat conformant sa nostra història i que formen part de sa nostra memòria històrica. Durant tota s’Edat Mitja hi ha mostres d’aquesta decisió davant ses ànsies annexionistes catalanes: refús des Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365 del Rei Pere I (que pretén incorporar Mallorca a Catalunya), actitud reivindicativa an es Compromís de Casp de 1412 (protesta de s’ambaixador mallorquí Berenguer de Tagamanent davant es Parlament català que Mallorca no ès Catalunya), proclamació des Privilegi de Gaeta de 1439 del Rei Alfons el Magnànim (Mallorca no forma part de Catalunya), lluita des mallorquins devora el Rei Joan II contra Catalunya (motiu pel qual es jurats illencs documenten l’any 1481 s’odi català contra Mallorca). Es desig de mantenir i conservar sa pròpia identitat mallorquina arriba an es punt que dia 8 de juny de 1517 a sa Cort Reial de Gant s’ambaixador mallorquí Joan Crespí afirma que “los conquistadors del regne som stats nosaltres mateixos qui romangueren en aquell”, oblidant-se d’aquesta manera des conquistadors i pobladors catalans i occitans que forgen es regne cristià de Mallorca.

A s’Edat Moderna, quan ets intents annexionistes catalans han afluixat, es regne illenc passa a patir sa pressió centralista castellana. Però amb una important diferència, no se fa precís demostrar en cap moment s’existència de s’identitat pròpia de sa pàtria mallorquina, ja que aquesta no se posa en dubte des de sa Monarquia d’Espanya. Durant tota s’Edat Moderna ses vivències protagonitzades pets illencs passen a formar part de sa memòria colectiva mallorquina: sa participació a sa Reconquista peninsular, sa conquista i manteniment de ses places africanes de Bugia i de s’Illeta d’Alger, ses Germanies encapçalades p’en Joan Crespí i en Joanot Colom, s’arribada de l’Emperador Carles a Mallorca quan ès rumb a sa frustrada conquista d’Alger, sa desfilada de sa bandera de Mallorca an es funeral de l’Emperador Carles a Anvers, es mallorquins participants a sa Gran Armada contra Anglaterra del Rei Felip I de Mallorca, en Joan Binimelis finalitza sa primera història de Mallorca, sa repoblació de zones i pobles alacantins, s’aportació a s’Unió d’Armes i ses lleves realitzades cap an ets exèrcits del Rei Felip III de Mallorca, es cors mallorquí participa a sa Guerra des Trenta Anys atacant naus i ports francesos i també lluita devora el Rei Felip III contra es sublevats catalans, es missioners mallorquins arriben a Nova Espanya a predicar s’Evangeli (Fra Antoni Llinàs, fundador des primer Col·legi de Propaganda Fide d’Amèrica, Fra Damià Massanet, evangelitzador de Texas, Fra Juníper Serra, evangelitzador i fundador de Califòrnia), sa separació de Mallorca de sa Monarquia d’Espanya d’en Felip d’Anjou, s’assistència a Corts Castellanes del Rei Felip V d’Espanya, sa lleva indiscriminada cap a ses guerres italianes del Rei Ferran VI d’Espanya, es Capità Antoni Barceló se converteix en assot des pirates algerians, en Gaietà Soler ès Ministre d’Hisenda d’en Godoy, s’aixecament popular des 28 de maig de 1808 contra es francesos, sa Divisió Mallorquina lluita a sa Península...

No s’entén que un historiador com en Vaquer pugui afirmar que allò que identifica es mallorquins ès ni més ni manco que sa llengua catalana. Com se pot oblidar d’aquesta manera de sa nostra memòria històrica, de sa nostra bandera, des desig de ser mallorquins? Mos mereixem es mallorquins uns historiadors que relaten sa nostra història sempre des d’un prisma pancatalanista, obsessionats per sa llengua catalana? Quina obsessió ès aquesta de catalanitzar tots ets aconteixaments protagonitzats pes nostros compatriotes mallorquins durant segles? Sincerament, crec que ni mos ho mereixem es mallorquins des segle XXI com tampoc es nostros antepassats. Quina diferència amb sos cronistes com en Joan Binimelis qui afirmava amb orgull que “entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, ès la que tenim a nostra pàtria”, o en Vicenç Mut qui publicava sa seva “Historia deste Reyno Balearico” amb s’objectiu de que es mallorquins tenguessen “la memoria de los ejemplos que les han dexado sus Padres, y para tan gloriosa Nacion ha importado saberlos, porque saben imitarlos”.