EN CABRIT I EN BASSA, ENTRE SA LLEGENDA I SA REALITAT

A sa mort d’en Jaume I el Conquistador, l’any 1276 sa Casa d’Aragó se va escindir en dues Corones, sa d’Aragó p’en Pere i sa de Mallorca p’en Jaume. Aquesta separació de sa Corona Aragonesa no va ser acceptada p’en Pere d’Aragó, maldament se’n dugués es bocí més gran. Així que tres anys més tard en Pere va obligar es seu germà Jaume a infeudar sa Corona de Mallorca a Aragó.

Però ses desgràcies del Rei de Mallorca no acabaren aquí. Arran de s’invasió aragonesa de Sicília, per s’estiu de 1282, contra es desig de Roma, que va suposar s’expulsió des francesos de s’illa mediterrània, en Jaume de Mallorca se va trobar en sa terrible disjuntiva: ajudar es seu germà Pere o ajudar en Felip III de França.

Finalment el Rei de Mallorca se va decantar pes francès, esperant sa derrota des seu germà Pere i així llevar-se de damunt es pes des tractat d’infeudació de Perpinyà de 1279. Però sa desgràcia caigué novament damunt el Rei baleàric, ja que a sa guerra va morir en Felip III de França.

Amb sa derrota des francès, Mallorca va quedar en mans d’Aragó, així que el 1285 poc abans de sa seva mort, el Rei aragonès Pere va ordenar sa conquista de Mallorca an es seu fill l’Infant Alfons. Sa superioritat de sa força naval i terrestre aragonesa varen facilitar sa caiguda de s’illa, excepte es castell roquer d’Alaró, on s’hi feren forts un sèrie de mallorquins lleials an en Jaume II de Mallorca comandats p’en Guillem Cabrit i Guillem Bassa. I aquí comença sa llegenda.

Es Breviari Mallorquí des segle XV mos relata com un missatger se va dirigir an es valents mallorquins per demanar sa rendició des castell, a lo que en Cabrit i en Bassa li demenaren en nom de qui xerrava, contestant-li es missatger:

Anfós d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu

i es mallorquins li contestaren burlant-se

No coneixem al reialme altre rei que el rei En Jaume a Mallorca, -i perdonau-me-anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu

Quan li arribà sa resposta d’en Cabrit an el Rei Alfons, aquest exclamà:

         ¿Cabrit, deis? Bona caça!

Idò, com cabrits jur rostir-vos!

I així després de sa rendició des castell d’Alaró per desembre d’aquell any 1285 es dos mallorquins varen ser rostits vius.

Sa conquista de Mallorca tengué sa mateixa conseqüència que sa conquista de Sicilia pel Rei d’Aragó, sa seva excomunicació. Es Breviari Mallorquí mos segueix contant com n’Alfons va demanar s’absolució de ses penes decretades. Es perdò li va ser atorgat a condició de tornar Mallorca a en Jaume a més d’edificar un altar a la Seu a honra de la Mare de Deu i de tots es sants, o s’hi incloïen en Cabrit i en Bassa, considerats pes mallorquins com a màrtirs.

Un pic recuperat es regne en Jaume II va fer recollir les restes des dos soldats i els va fer posar en una urna a sa catedral de Mallorca.  Posteriorment es seu fill Sanxo va fundar un benefici a sa Capella de la Pietat de la Seu, on hi ha les restes d’en Cabrit i en Bassa. Amb ell en Sanxo recollia, a través de son pare Jaume, sa penitència que va ser imposada a n’Alfons per aixecar s'excomunicació, i que era ni més ni manco que erigir es citat altar a la Seu a honra de la Mare de Deu i de tots es sants, o s’hi incloïen en Cabrit i en Bassa.

Ha de passar un segle per trobar es primer document que mos xerra de sa celebració de sa festa en honors des sants, se tracta des citat Breviari Mallorquí de finals des segle XV. Ja que després de s’annexió de Mallorca a Aragó el 1343 es fet se va silenciar per evitar qualsevol intent legitimista en favor de sa dinsatia privativa. Després de dos-cents anys des terribles fets ja no hi havia cap perill d’encendre focs mallorquinistes d’independència repecte d’Aragó. En es Breviari Mallorquí se mos diu que sa seva festa se celebrava es diumenge després de Tots Sants. A partir de 1572 amb es Breviari Romà, on ja no hi apareixien, es seu culte deixà de ser litúrgic.

I ja a principi des segle XVII, a 1630, com a resposta de sa presió centralitzadora de s’absolutisme borbònic des Comte-Duc d’Olivares es jurats varen decretar sa celebració de sa festa d’en Cabrit i en Bassa, herois i defensors de s’independència mallorquina. Fins i tot, se va encarregar an es pintor Miquel Bestard sa recreació des martiri des dos mallorquins. Però al cap de cinc anys aquesta festa oficial va ser suprimida pel Bisbe Juan de Santander.  I finalment a 1776 el bisbe Juan Díaz de la Guerra va ordenar sa retirada de quadres i imatges des sants, que ja no eren en es santoral, i va prohibir es culte, públic o privat. Però maldament aquestes prohibicions ses figures dets herois i màrtirs Cabrit i Bassa varen continuar presents a sa memòria des poble mallorquí fins es nostros dies.

Si mos demanam si existiren realment en Cabrit i en Bassa, hem de contestar que si. En uns documents descoberts a finals des segle XIX sa demostra sa seva existencia. Se tracta d’un plet, que data de 1300, on se menciona que en Guillem Bassa i en Berenguer Bassa eren es fills d’en Guillem Bassa, condemnat a mort i que es seus bens varen ser confiscats catorze anys abans, o sia, a 1286. En es mateix document també mencionana un tal N. Cabrit