CATALUNYA: TERRITORI CONSTRUIT I HISTORIA RECONSTRUIDA

Avui en dia no mos cansam de sentir sa constant denominació (incorrecta, absurda i contrària an es fets històrics i documentats) de sa Corona d’Aragó com a Corona catalano-aragonesa, Corona de Catalunya-Aragó, Casal de Barcelona; i fins i tot que el Rei d’Aragó ès el comte-rei, i que se Casa d’Aragó ès, ni més ni manco, que sa casa reial catalana. Totes aquestes denominacions són filles de s’inventada Confederació catalano-aragonesa per n’Antoni Bofarull en es segle XIX, durant sa Renaixença catalana, bres de s’ànsia catalanista de protagonisme i victimisme de voler reconstruir s’història a sa seva conveniència política. Però sa realitat històrica ès molt distinta a sa que li agradaria an es nacionalisme català.

 

A finals des segle XIII, concretament a partir des regnat d’en Jaume II d’Aragó (1291-1327), s’acaramullament de territoris heretats com Aragó i Barcelona, construïts com Catalunya, i conquistats com Mallorca i València, dur a que apareguein ses denominacions de Casal d’Aragó, Corona regni Aragonum (Corona des regne d’Aragó), Corona Regum Aragoniae (Corona dels Reis d’Aragó), Corona Aragonum (Corona d’Aragó), o simplement Aragó. També trobam aquesta denominació simple a ses divisions geogràfiques (llengües) de s’Orde de Malta: Provença, Auvernia, França, Aragó, Italia, Anglaterra i Alemanya. I també tenim es mateix exemple a sa Crònica d’en Ramón Muntaner quan se refereix an es crit de guerra emprat pets almogàvers: La batayla fo molt fort et cruell; mas a la fin, tots los ffranchs levaren un crit e cridaren: Aragon!, Aragon!. Per darrera d’Aragó hi queden es Regne de Mallorca, es Regne de València i es Comtat de Barcelona. Però, ¿que passa amb Catalunya? ¿Com així no la trobam a sa col.lecció de títols reials?

 

Si mos situam an es segle IX podem observar com es títol de Comte de Barcelona mostra s’estreta relació que tenen es territoris de l’est peninsular amb so nom d’Espanya. Recordem que sa conquista de Barcelona pes francs el 801 suposa s’establiment definitu de sa Marca Hispànica al sud del Pirineu amb s’objectiu de protegir s’Imperi Franc dets atacs sarraïns. Després de sa desvinculació de facto, que no de jure, des comtes de Barcelona de s’Imperi Franc, sa Marca Hispànica desapareix per donar pas una sèrie de comtes que agafen com a seva s’idea de sa reconquista cristiana des Península. Així tenim com es Comte de Barcelona i Girona Ramon Berenguer I (1035-1076) ès denominat Ispanie subiugator (apoderador d’Espanya) amb referència a que des de Barcelona se promou sa reconquista cristiana, així com es reconeixement de ser s’hereu natural des primers comtes francs de sa Marca Hispànica.  Posteriorment, un altre Comte de Barcelona que du es nom d’Espanya a sa nòmina de títols ès en Ramon Berenguer III (1097-1131): Raimundus, Dei gratia Barchinonensis et Hispaniarum marchio, Bisuldunensium et Provincie comes. I ès precisament amb en Ramon Berenguer III en es Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus d’en Llorenç de Verona que relata sa creuada pisana de 1114/1115 contra es sarraïns mallorquins, que se documenta per primera vegada s’existència de Catalunya, que coincideix amb so territori des Comtat de Barcelona, i es Comte de Barcelona ès anomenat Dux Catalanensis.

 

Amb sa posterior unió de Barcelona i Aragó (1137) es Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV encara no se pot titular Rei d’Aragó, només Príncep d’Aragó. I ès a aquestes titulacions a ses que hi afegeix es nous marquesats conquistats de Tortosa (1148) i Lleida (1149), comes Barchinone, princeps Aragonum atque Illerde ac Dertuse marchio, uns marquesats que queden inicialment entre Aragó i Barcelona. Es següent Comte de Barcelona ja se pot titular Rei d’Aragó, ès n’Alfons II (1164-11963), que passa a titular-se Rex Aragonum (rei dels Aragons, en plural), i no com se denominaven es seus predecessors, Rex Aragonensium (rei dets aragonesos), ja que davall sa seva sobirania hi queden a més dets aragonesos tots es súbdits des territoris des Comte de Barcelona.

 

Durant es regnat de n’Alfons II se comença a definir es futur territori català, encara que sense denominar aquest espai com a Catalunya. A 1173 se celebren ses primeres Assemblees de Pau i Treva, in dicta terra mea a Salsis usque ad Dertosam et Ilerdam, on hi participen, devora el Rei, bisbes, magnats i barons, arribant més enllà des Comtat de Barcelona. Unes paus que s’estenen des de Salses —al nord de Perpinyà— fins an es nous territoris guanyats de Tortosa i Lleida. Aquest darrer Marquesat , juntament amb so Comtat de Ribagorça, queden en disputa entre Barcelona i Aragó que no se solventa fins es segle posterior.

 

Per trobar sa denominació d’aquest espai territorial com a Catalunya s’ha d’esperar an es segle XIII, durant es regnat d’en Pere el Catòlic (1196-1213). A ses Assemblees de Pau i Treva que se celebren a partir de 1200 s’estableix que ses paus de Barcelona siguin respectades des de Lleida fins a Salses, per totam Cataloniam, videlicet a Salsis usque ad Ilerdam. Però dins aquest espai geogràfic, a més de Tortosa i Lleida hi ha una sèrie de Comtats com Urgell, Pallars, Rosselló i Empúries que són independents de Barcelona. Tant aquests comtats com es Marquesats de Lleida i Tortosa només tenen com a vincle en comú sa figura del Rei, pes vassallatge que li reten es primers o per haver estat un botí de guerra es segons.

 

 

 

 

 

 

 

Sa construcció territorial de Catalunya se consolida l’any 1244. Durant es regnat d’en Jaume I (1213-1276), ses paus de Barcelona, que arribaven fins el riu Segre, s’estenen fins el Cinca, a Cinca usque ad Salses, fins més enllà de Lleida. A partir d’aquesta data es Marquesat de Lleida queda subjecte a ses paus de Catalunya. Un any abans (1243) es Marquesat de Lleida ès part des Regne d’Aragó, motiu pel qual es lleidatans, juntament amb sos aragonesos, juren com a hereu l’Infant Alfons a ses Corts de Daroca. Sa disputa entre catalans i aragonesos pes Comtat de Ribagorça se decantarà en favor dets aragonesos el 1300. Respecte de sa frontera nord, aquesta se manté en es Rosselló, que forma part de sa nova Corona de Mallorca (1265-1343). Així mos ho confirma es cronista Bernat Desclot amb motiu de s’invasió francesa de Catalunya de 1285: E quan venc que foren al pas de la Font de Salses e viren la muntanya de Panissars, que parteix Catalunya e Rosselló.

 

A s’Edat Mitja, de sa mateixa manera que existeix un espai geogràfic català, també n’existeix un d’espanyol. Es primer construït des de final/principi des segles XI/XII entorn des Comtat de Barcelona i es segon fruit de s’herència romana i visigoda. Així ès com a principi des segle XI en Sanxo el Major de Navarra (1000-1035) se titula Hispaniarum Rex, i més endavant n’Alfons VII de Lleó (1126 – 1157) ès coronat a 1135 com a Imperator totius Hispaniae. Durant aquesta època, a més de Navarra, Lleó i Barcelona, es reis aragonesos també tenen una mateixa percepció de s’existència des territori espanyol, on s’hi inclou Catalunya. Així ho podem apreciar a diversos capítols des Llibre dels Feyts del Rei Jaume I on podem llegir com Catalunya forma part d’Espanya, Catalunya es lo mellor regne d’Espanya, o que en Pere el Catòlic també ès un rei d’Espanya, Nostre pare lo rei en Pere, fo lo pus franc rei que anc fos en Espanya.

 

Durant es regnat d’en Pere III d’Aragó (1276-1285) se va més enllà des territori i se donen ses primeres passes per arribar a una forma institucional de Catalunya, quan a partir del 1283 el Rei s’obliga a celebrar Corts anualment: si nós i els successors volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Consellers i dels ciutadans. Però no ès fins an es segle XIV, en temps d’en Pere lV d’Aragó (1336-1387), que culmina s’edificació administrativa i institucional de Catalunya entorn des Comtat de Barcelona, amb Urgell incorporat el 1314, i, durant es seu regnat Empúries (1341) i el Rosselló (1343), arribant a sa figura, encunyada pes juristes catalans, des Principat de Catalunya.

 

Aquella ès s’única denominació que oficialment i legalment se pot fer servir, ja que aquest territori no depèn d’un rei (no existeix es Regne de Catalunya), ni d’un comte (Barcelona no abraça tot Catalunya), sinó d’un sobirà, es princeps, el Rei d’Aragó. Es primer pic que se documenta sa denominació de Principat de Catalunya no ès fins a sa convocatòria de Corts a Perpinyà de 1350, Principatus Cathaloniae.

 

Sa resposta a sa pregunta plantejada: ¿com així no trobam es Principat de Catalunya a sa col.lecció de títols reials? ja la tenim. Catalunya no surt a sa nòmina de títols perquè es Principat de Catalunya no ès un regne, ès una agrupació de comtats formada durant segles amb unes lleis uniformades per ses Corts. Sa denominació Principat de Catalunya ès un terme jurídic utilitzat per indicar es territori davall sa jurisdicció de ses Corts Catalanes, es sobirà del qual ès el Rei d’Aragó, es princeps.