Mallorca a sa Monarquia Hispànica, seguiex es pacte

A sa mort d’en Joan II d’Aragó i de Mallorca pes gener de 1479 li succeeix es seu fill Ferran, casat amb n’Isabel de Castella deu anys abans a Valladolid. Amb el nou Rei de Mallorca, en Ferran el Catòlic, es Regne illenc entra a s’Edat Moderna i se troba en un nou marc polític i institucional fruit de s’unitat dinàstica de sa Corona de Castella i sa Corona d’Aragó, sa Monarquia d’Espanya. A sa nova Monarquia se trasllada sa característica principal des regnes de sa Corona d’Aragó, es pacte entre el Rei i es seus súbdits.

 

Si mos situam en es Regne de Mallorca, es pacte consiteix en que cada nou sobrirà ha de jurar ses franqueses i privilegis mallorquins i, que per altra banda, es jurats illencs l’han de reconèixer com a Rei de Mallorca, prestant es corresponent jurament de fidelitat. Així ho feran el Rei Ferran, tots els Reis de la Casa d’Àustria, i també es primer borbó, en Felip IV de Mallorca (que ès V de Castella ja que a allà es primer Felip es s’espós de la Reina Joana de Castella).

 

Amb s’unió de ses dues corones no hi ha cap unificació territorial, política ni institucional, a canvi, se produeix es trasllat de sa forma institucional aragonesa a sa Monarquia Hispánica. D’aquesta manera cada Corona manté es seu organigrama polític, institucional i administratiu. Ès una Monarquia composta on s’única figura que tenen en comú Mallorca, Castella i Aragó ès el Rei, i també es seus negocis d’Estat: ses relacions exteriors, sa guerra i sa pau, sa política eclesiàstica. Com amb la resta de reis aragonesos Mallorca seguirà ses directrius reials marcades en quant a política exterior i religiosa, però en un àmbit molt més ample que durant tota s’Edat Mitja: finalització de sa Reconquista, conquista d’Itàlia, manteniment des cinturó defensiu africà i defensa de s’unitat catòlica que comporta sa constant guerra a Europa.

 

 

 

 

Amb aquesta unió dinàstica de Castella i Aragó s’assoleix bona part de s’unitat territorial peninsular perduda amb sa desaparició des regne visigòtic després de s’invasió musulmana. Així ho afirma es bisbe de Girona Joan Margarit l’any 1484 quan diu que els Reis Catòlics han recuperat “aquella unitat que des del temps dels romans y dels visigots s’havia perdut”. Una realitat espanyola que du a que en Ferran sigui anomenat des des mateixos territoris aragonesos com a “senyor emperador de Spanya” i també com a “senyor Rey e Principe de las Spanyas”. Però insitucionalment s’acaramullament de territoris s’imposa a l’hora de donar sa titulació dels Reis. En Ferran ès “rey de Castella, de Aragó, de Leó, de Sicilia, de Toledo, de Valencia, de Gallicia, de Mallorques”.

 

Durant s’Edat Moderna sa pàtria mallorquina abandona es temor an es centralisme català que ha patit durant tota s’Edat Mitjana per donar pas an es fet que suposa s’homogeneïtzació i centralització castellanes de sa Monarquia Hispánica que culmina amb en Felip d’Anjou. Durant un procés que dura dos-cents anys els Reis de la Casa d’Àustria, maldament han promès es privilegis de cada territori aragonès, progressivament els van retallant per així poder completar es control absolut de tots es seus immensos dominis. Serà després de sa victòria borbònica a sa Guerra de Successió (1715) que part des privilegis i franqueses mallorquins són definitivament eliminats per donar pas a un Estat absolut, centralitzat i castellanitzat. En tres segles i mig se passarà dets intents des centralisme barceloní, com ho ès es Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365, a sa realitat de s’homogeneïtzació castellana, com ho ès es Decret de Nova Planta de l’Audiència de 1715.

           

A noltros, es ba' lé yaroh, Catalunya sí que mos roba

(Article publicat a Diario de Mallorca dia 8 d'octubre de 2014)

Per desgràcia nostra, es nacionalistes de sa nostra terra, es catalanistes, s'obliden des triplement mil·lenari nom de Balears per abraçar un nom foraster com ès Catalunya, de poc més de mil anys d'existència. Un desbarat que ve de s'equiparacio que fa s'ideologia catalanista de llengua i nació. Però, per noltros, es fet que sa llengua de Balears i Catalunya sigui sa mateixa no significa admetre aquesta igualació. Ja que no solament es bagatges culturals i històrics català i baleàric no són idèntics; ès que durant segles es baleàrics hem denominat sa llengua amb so nom de sa nostra terra perquè l'hem considerada tan nostra com es catalans. Hem de recordar que sa llengua duita pes conquistadors i pobladors cristians en es segle XIII era denominada pel rei Jaume I d'Aragó i també p'en Ramon Llull simplement "romanç". Es catalanisme ignora que el 1341 ja se deia que es mallorquí Guillem Revull xerrava "ad modum maioricencem", que el 1446 en Ferran Valentí traduïa ses Paradoxes d'en Ciceró "de latí en vulgar materno o mallorquí", que el 1593 en Joan Binimelis escrivia sa seva història de Mallorca "ab nostre lengua mallorquina", que el 1651 en Joan Fiol escrivia sa "Gramàtica llatina des Semperi, traduïda en mallorqui", que a un tractat notarial del 1725 hi trobam es "Formularium testamenti Baleari lingua", que el 1852 en Tomàs Aguiló escrivia ses seves "Poesies fantàstiques en mallorquí", i que el 1926 apareixia es primer fascicle des "Diccionari català-valencià-balear" de mossèn Alcover.

 

S'ideologia catalanista, a més de robar-mos es nom de sa llengua, uniformisada d'acord amb s'estàndard català de rel barcelonina de s'Institut d'Estudis Catalans, també mos vol robar es nostro passat històric. Recordem que sa denominació Balears, totalment denigrada i arraconada pes catalanisme, prové des mot fenici/cartaginès "ba' lé yaroh", que signifca "mestres en llançament", en al·lusió an es foners, es primers balears coneguts fora des nostro regne ja en es primer mil·lenni a.C. Una denominació que inicialment se referia només a ses illes de Mallorca i Menorca, però que se va estendre a tot s'arxipèlag, com molt bé admetia el rei Jaume I a sa promesa de conquista de Mallorca: "ad insulas Maioricas, Minoricas, Eviçam, et alias einsulas que vocantur generaliter Baleares".

 

Es catalanisme ès expert a oblidar-se d'aquells episodis de sa nostra història que no encaixen a sa seva doctrina, no vol saber res de qualsevol fet que suposi sa defensa de s'identitat mallorquina i balear. Així, tenen arraconats ets herois Cabrit i Bassa que s'oposaren a s'invasió de n'Alfons d'Aragó, com també sa mort d'en Jaume III a sa batalla de Llucmajor. En canvi, aquells personatges de sa nostra història que els són profitosos mos són robats: en Ramon Llull ès s'apòstol de sa llengua catalana i es Mapamundi d'en Cresques Abraham ès s'Atlas Català. Pes catalanisme balear, sa dinastia privativa mallorquina no ès més que una sucursal catalana. Ès sa manera que té d'ometre que es monarques mallorquins, començant p'en Jaume I, varen ser es qui col·locaren es fonaments de sa nostra identitat política, social i econòmica. Són es qui lluitaren contra els Reis d'Aragó per mantenir sa seva independència i autonomia. Ignoren que cada 12 de setembre celebram a Mallorca es jurament d'en Jaume II de ses franqueses. Tampoc no volen admetre que després de sa mort d'en Jaume III es mallorquins reclamaren amb força es llegat de sa dinastia privativa fins aconseguir que n'Alfons el Magnànim exclamàs amb so Privilegi de Gaeta de 1439 que "lo present Regne de Mallorques (...) en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya".

 

Sa doctrina catalanista denigra i arracona es privilegi de 1312 del Rei Sanxo que atorga an es jurats mallorquins uns colors pes regne, només coneix sa quatribarrada. Per això cada 31 de desembre mos intenten robar sa festa de l'Estendard, on es representants mallorquins reten homenatge a sa gesta d'en Jaume I desfilant amb sos colors de sa Casa d'Aragó i no amb cap bandera de Catalunya. Estan tan adoctrinats que a ses escoles mostren sa data catalana de sa derrota a sa Guerra de Successió (una guerra entre dos reis d'Espanya, en Carles i en Felip), dia 11 de setembre de 1714, com una celebració i no saben, ni els interessa ensenyar, que Mallorca se va rendir dia 11 de juliol de 1715. Es catalanisme amaga també aquells efectius mallorquins que participaren an ets episodis finals de sa Reconquista, ets illencs que lluitaren a sa batalla de Lepant, es que s'allistaren a sa Gran Armada per sa conquista d'Anglaterra, i es que lluitaren a sa Guerra des Trenta Anys. Es catalanisme també s'oblida de s'aixecament mallorquí de dia 28 de maig de 1808 contra es francesos, de sa participació des diputats baleàrics en sa redacció de sa "Constitución Política de la Monarquía española" de 1812, així com de ses victòries de sa Divisió Mallorquina contra ses tropes napoleòniques. En definitiva, no són com noltros, "ba' lé yaroh".

CATALUNYA: TERRITORI CONSTRUIT I HISTORIA RECONSTRUIDA

Avui en dia no mos cansam de sentir sa constant denominació (incorrecta, absurda i contrària an es fets històrics i documentats) de sa Corona d’Aragó com a Corona catalano-aragonesa, Corona de Catalunya-Aragó, Casal de Barcelona; i fins i tot que el Rei d’Aragó ès el comte-rei, i que se Casa d’Aragó ès, ni més ni manco, que sa casa reial catalana. Totes aquestes denominacions són filles de s’inventada Confederació catalano-aragonesa per n’Antoni Bofarull en es segle XIX, durant sa Renaixença catalana, bres de s’ànsia catalanista de protagonisme i victimisme de voler reconstruir s’història a sa seva conveniència política. Però sa realitat històrica ès molt distinta a sa que li agradaria an es nacionalisme català.

 

A finals des segle XIII, concretament a partir des regnat d’en Jaume II d’Aragó (1291-1327), s’acaramullament de territoris heretats com Aragó i Barcelona, construïts com Catalunya, i conquistats com Mallorca i València, dur a que apareguein ses denominacions de Casal d’Aragó, Corona regni Aragonum (Corona des regne d’Aragó), Corona Regum Aragoniae (Corona dels Reis d’Aragó), Corona Aragonum (Corona d’Aragó), o simplement Aragó. També trobam aquesta denominació simple a ses divisions geogràfiques (llengües) de s’Orde de Malta: Provença, Auvernia, França, Aragó, Italia, Anglaterra i Alemanya. I també tenim es mateix exemple a sa Crònica d’en Ramón Muntaner quan se refereix an es crit de guerra emprat pets almogàvers: La batayla fo molt fort et cruell; mas a la fin, tots los ffranchs levaren un crit e cridaren: Aragon!, Aragon!. Per darrera d’Aragó hi queden es Regne de Mallorca, es Regne de València i es Comtat de Barcelona. Però, ¿que passa amb Catalunya? ¿Com així no la trobam a sa col.lecció de títols reials?

 

Si mos situam an es segle IX podem observar com es títol de Comte de Barcelona mostra s’estreta relació que tenen es territoris de l’est peninsular amb so nom d’Espanya. Recordem que sa conquista de Barcelona pes francs el 801 suposa s’establiment definitu de sa Marca Hispànica al sud del Pirineu amb s’objectiu de protegir s’Imperi Franc dets atacs sarraïns. Després de sa desvinculació de facto, que no de jure, des comtes de Barcelona de s’Imperi Franc, sa Marca Hispànica desapareix per donar pas una sèrie de comtes que agafen com a seva s’idea de sa reconquista cristiana des Península. Així tenim com es Comte de Barcelona i Girona Ramon Berenguer I (1035-1076) ès denominat Ispanie subiugator (apoderador d’Espanya) amb referència a que des de Barcelona se promou sa reconquista cristiana, així com es reconeixement de ser s’hereu natural des primers comtes francs de sa Marca Hispànica.  Posteriorment, un altre Comte de Barcelona que du es nom d’Espanya a sa nòmina de títols ès en Ramon Berenguer III (1097-1131): Raimundus, Dei gratia Barchinonensis et Hispaniarum marchio, Bisuldunensium et Provincie comes. I ès precisament amb en Ramon Berenguer III en es Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus d’en Llorenç de Verona que relata sa creuada pisana de 1114/1115 contra es sarraïns mallorquins, que se documenta per primera vegada s’existència de Catalunya, que coincideix amb so territori des Comtat de Barcelona, i es Comte de Barcelona ès anomenat Dux Catalanensis.

 

Amb sa posterior unió de Barcelona i Aragó (1137) es Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV encara no se pot titular Rei d’Aragó, només Príncep d’Aragó. I ès a aquestes titulacions a ses que hi afegeix es nous marquesats conquistats de Tortosa (1148) i Lleida (1149), comes Barchinone, princeps Aragonum atque Illerde ac Dertuse marchio, uns marquesats que queden inicialment entre Aragó i Barcelona. Es següent Comte de Barcelona ja se pot titular Rei d’Aragó, ès n’Alfons II (1164-11963), que passa a titular-se Rex Aragonum (rei dels Aragons, en plural), i no com se denominaven es seus predecessors, Rex Aragonensium (rei dets aragonesos), ja que davall sa seva sobirania hi queden a més dets aragonesos tots es súbdits des territoris des Comte de Barcelona.

 

Durant es regnat de n’Alfons II se comença a definir es futur territori català, encara que sense denominar aquest espai com a Catalunya. A 1173 se celebren ses primeres Assemblees de Pau i Treva, in dicta terra mea a Salsis usque ad Dertosam et Ilerdam, on hi participen, devora el Rei, bisbes, magnats i barons, arribant més enllà des Comtat de Barcelona. Unes paus que s’estenen des de Salses —al nord de Perpinyà— fins an es nous territoris guanyats de Tortosa i Lleida. Aquest darrer Marquesat , juntament amb so Comtat de Ribagorça, queden en disputa entre Barcelona i Aragó que no se solventa fins es segle posterior.

 

Per trobar sa denominació d’aquest espai territorial com a Catalunya s’ha d’esperar an es segle XIII, durant es regnat d’en Pere el Catòlic (1196-1213). A ses Assemblees de Pau i Treva que se celebren a partir de 1200 s’estableix que ses paus de Barcelona siguin respectades des de Lleida fins a Salses, per totam Cataloniam, videlicet a Salsis usque ad Ilerdam. Però dins aquest espai geogràfic, a més de Tortosa i Lleida hi ha una sèrie de Comtats com Urgell, Pallars, Rosselló i Empúries que són independents de Barcelona. Tant aquests comtats com es Marquesats de Lleida i Tortosa només tenen com a vincle en comú sa figura del Rei, pes vassallatge que li reten es primers o per haver estat un botí de guerra es segons.

 

 

 

 

 

 

 

Sa construcció territorial de Catalunya se consolida l’any 1244. Durant es regnat d’en Jaume I (1213-1276), ses paus de Barcelona, que arribaven fins el riu Segre, s’estenen fins el Cinca, a Cinca usque ad Salses, fins més enllà de Lleida. A partir d’aquesta data es Marquesat de Lleida queda subjecte a ses paus de Catalunya. Un any abans (1243) es Marquesat de Lleida ès part des Regne d’Aragó, motiu pel qual es lleidatans, juntament amb sos aragonesos, juren com a hereu l’Infant Alfons a ses Corts de Daroca. Sa disputa entre catalans i aragonesos pes Comtat de Ribagorça se decantarà en favor dets aragonesos el 1300. Respecte de sa frontera nord, aquesta se manté en es Rosselló, que forma part de sa nova Corona de Mallorca (1265-1343). Així mos ho confirma es cronista Bernat Desclot amb motiu de s’invasió francesa de Catalunya de 1285: E quan venc que foren al pas de la Font de Salses e viren la muntanya de Panissars, que parteix Catalunya e Rosselló.

 

A s’Edat Mitja, de sa mateixa manera que existeix un espai geogràfic català, també n’existeix un d’espanyol. Es primer construït des de final/principi des segles XI/XII entorn des Comtat de Barcelona i es segon fruit de s’herència romana i visigoda. Així ès com a principi des segle XI en Sanxo el Major de Navarra (1000-1035) se titula Hispaniarum Rex, i més endavant n’Alfons VII de Lleó (1126 – 1157) ès coronat a 1135 com a Imperator totius Hispaniae. Durant aquesta època, a més de Navarra, Lleó i Barcelona, es reis aragonesos també tenen una mateixa percepció de s’existència des territori espanyol, on s’hi inclou Catalunya. Així ho podem apreciar a diversos capítols des Llibre dels Feyts del Rei Jaume I on podem llegir com Catalunya forma part d’Espanya, Catalunya es lo mellor regne d’Espanya, o que en Pere el Catòlic també ès un rei d’Espanya, Nostre pare lo rei en Pere, fo lo pus franc rei que anc fos en Espanya.

 

Durant es regnat d’en Pere III d’Aragó (1276-1285) se va més enllà des territori i se donen ses primeres passes per arribar a una forma institucional de Catalunya, quan a partir del 1283 el Rei s’obliga a celebrar Corts anualment: si nós i els successors volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Consellers i dels ciutadans. Però no ès fins an es segle XIV, en temps d’en Pere lV d’Aragó (1336-1387), que culmina s’edificació administrativa i institucional de Catalunya entorn des Comtat de Barcelona, amb Urgell incorporat el 1314, i, durant es seu regnat Empúries (1341) i el Rosselló (1343), arribant a sa figura, encunyada pes juristes catalans, des Principat de Catalunya.

 

Aquella ès s’única denominació que oficialment i legalment se pot fer servir, ja que aquest territori no depèn d’un rei (no existeix es Regne de Catalunya), ni d’un comte (Barcelona no abraça tot Catalunya), sinó d’un sobirà, es princeps, el Rei d’Aragó. Es primer pic que se documenta sa denominació de Principat de Catalunya no ès fins a sa convocatòria de Corts a Perpinyà de 1350, Principatus Cathaloniae.

 

Sa resposta a sa pregunta plantejada: ¿com així no trobam es Principat de Catalunya a sa col.lecció de títols reials? ja la tenim. Catalunya no surt a sa nòmina de títols perquè es Principat de Catalunya no ès un regne, ès una agrupació de comtats formada durant segles amb unes lleis uniformades per ses Corts. Sa denominació Principat de Catalunya ès un terme jurídic utilitzat per indicar es territori davall sa jurisdicció de ses Corts Catalanes, es sobirà del qual ès el Rei d’Aragó, es princeps.