RAMON LLULL, MALLORQUÍ UNIVERSAL

A sa plana www.rutasramonllull.com, promoguda per IRU.cat, hi podem trobar un material didàctic editat a Palma el 2013 titulat “Ruta Ramon Llull a Mallorca i Catalunya”. En es dossier hi figuren es llocs mallorquins i catalans més rellevants relacionats amb sa figura d’en Llull que ets alumnes de primer i segon d’ESO han de conèixer.

De Mallorca se senyalen 19 llocs a visitar i conèixer pets alumnes, dels quals n’hi ha 6 que en Ramon Llull va trepitjar i un altre que ès es mateix sepulcre on està enterrat. Així en es dossier trobam es Monasteri de la Real (hi va escriure s’“Art abreujada d’atrobar veritat” i es “Llibre del Gentil i dels Tres savis”), s’Esglèsia de Santa Margalida (després de sentir un sermó damunt sant Francesc va quedar convençut que havia de canviar de vida), sa placa de sa Plaça Major de Palma que senyala on se trobava sa seva casa natal, s’Esglèsia de Santa Eulàlia (després d’haver-hi arribat perseguint una al.lota va voler donar un canvi espiritual a sa vida), es Puig de Randa (se va retirar a  una  cova a meditar), es Monasteri de Miramar (va fundar una escola de llengües aràbigues; hi ha diversos monuments aixecats per s’Arxiduc Lluis Salvador d’Àustria) i sa Basílica de Sant Francesc (està enterrat en es sepulcre obra d’en Francesc Sagrera, esculpit el 1487).

En ets altres 12 llocs mallorquins hi trobam estàtues o monuments dedicats a ell o que guarden un important llegat lul.lià: es Museu de Mallorca (una predel.la que representa en Llull predicant an es musulmans, un gran mascaró de proa esculpit p’en Ricard Anckerman, que va pertànyer an es vapor Lulio), s’Esglèsia de Sant Miquel (una imatge d’en Ramon Llull en es portal, obra de s’escultor Pere de Sant Joan (1398), un retaule barroc dedicat a ell a s’interior), s’Ajuntament de Palma (un quadre des segle XVII d’en Miquel Bestard que representa es seu enterrament, un bust des segle XIX esculpit p’en Llorenç  Rosselló, un retrat pintat p’en Ricard Anckerman), s’Estudi General Lul.lià fundat en es segle XV (a sa seu actual hi ha una capelleta  amb  una  rajola  que  reprodueix sa seva figura), es Passeig de Sagrera (un monument de bronze erigit l’any 1967 de s’escultor Horacio de Eguía), sa Catedral de Mallorca (una  gran  estàtua a sa fatxada principal, obra  de  s’escultor  Guillem  Galmés,  acaba el 1888), es Col.legi de la Sapiència fundat el 1629 davall s’advocació d’en Llull (un relleu damunt es portal amb sa figura d’en Llull, una escultura en es claustre, erigida el 1929), sa fatxada de sa Casa de Cultura, s’Institut Ramon Llull (una escultura en es pati), sa Biblioteca March (es fons bibliogràfic de sa “Maioricensis Schola Lullistica”), sa Biblioteca Diocesana de Mallorca (seu de s’Escola Lul.lística a més de diverses obres manuscrites), i sa Societat Arqueològica Lul.liana (fundada el 1880, amb s’objectiu de sa recuperació de sa seva figura i obra). 

Quan sa guia mos relata sa ruta catalana, en primer lloc mos diu que en Ramon Llull s’autoanomenava “català de Mallorca”, i en quant a ses rutes, mos senyalen 9 llocs a conèixer. Nomès un d’ells se tracta d’un lloc que en Llull trepitjàs amb certesa, sa Sinagoga de Barcelona, en ets altres hi ha escultures o monuments moderns des segles XIX i XX i altres no hi tenen res a veure amb ell: s’Universitat de Barcelona (una estàtua de 1876), sa Catedral de Barcelona (una escultura d’en Ramon de Penyafort), es Palau Reial Major (pot ser s’entrevistàs amb en Jaume II d’Aragó), s’Ajuntament de Barcelona (un fris de 1969 on hi ha un medalló dedicat a ell), es Museu Marítim de Barcelona (una sala amb so seu nom), es Museu d’Art de Catalunya (un quadre de 1620 i una predel.la des segle XVI procedent de Mallorca), es Monasteri de Montserrat (un monument abstracte de formigó de 1976), es Castell de Vilassar de Dalt (es seu testament).

Només observant ses dues rutes queda clar que es vincle d’en Ramon Llull amb Mallorca ès molt profund i que està arrelat en sa cultura mallorquina de totes ses èpoques, mentres que amb Catalunya, fins a sa Renaixença, sa relació era pràcticament inexistent. Des de sempre es mallorquins hem sabut que Mallorca ès sa seva pàtria, i, per això, així ho proclamaven es jurats l’any 1480, “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre”. Es seu arrelament a Mallorca es tal, que va ser a sa nostra terra on hi va concebre i realitzar ses seves dues obres cabdals, es “Llibre de Contemplació Deu” i s’”Art abreujada de trobar veritat”. A sa ruta mallorquina si que hi trobam es llocs on en Llull va passar part de sa seva vida i també hi trobam escultures i pintures de tots es segles amb sos que es mallorquins recordam sa seva figura i grandesa. En canvi a Catalunya ses rutes només mos mostren un lloc on hi va ser, altres que no va trepitjar, i monuments i escultures fetes a partir de sa Renaixença. Voler equiparar sa relació de Mallorca i en Ramon Llull amb sa relació de Catalunya i en Llull ès un frau absolut. En lloc de mostrar aquesta suposada ruta catalana, agafada amb pinces, s’hauria de mostrar an ets alumnes s’important influència des pensament lul.lià a Mallorca i també a sa cort dels Reis Catòlics i a sa cort d’en Felip I de Mallorca (II d’Espanya).

Recordem que el 1352 va sortir de Mallorca cap a Gran Canària una missió d’evangelització d’acord amb sa doctrina d’en Ramon Llull. I que el 1510 tengué lloc una expedició mallorquina cap a Bugia on hi va arribar fra Antonio Muñoz acompanyant el bisbe Miquel Morro “per execir lart de predicacio e imitar lo glorios doctor mestre Ramon Llull”. Per altra banda, tenim com sa protecció dels Reis Catòlics an es lul.lisme se va materialitzar en sa crida des Cardenal Cisneros a s’humanista mallorquí Nicolau de Pacs per organitzar el 1508 una Escola Lul.liana a s’Universitat d’Alcalà. A més a més, s’adopció pels Reis Catòlics de sa doctrina lul.liana va permetre que actualment encara hi hagi indis a Sudamèrica a diferència de sa Nordamèrica anglosaxona. Un Continent que es mateix Ramon Llull en va entreveure sa seva existència dos segles abans des seu descobriment a sa seva obra “Quaestiones per Artem Demostrativem solubilis” (1287) on afirmava que “sa part oposada de Ponent descansa en altre continent que no veim ni coneixem des d’aquí”. També ès des des cor de Castella on el Rei Felip va impulsar sa causa de sa seva canonització, i on trobam que s’arquitecte Juan de Herrera va emprar ets aspectes geomètrics de s’Art lul.lià per construir es Monasteri de l’Escorial.

Queda prou clar com es catalanisme a ses dues bandes des Mar Balear ignora es lligam d’en Ramon Llull amb Espanya i Amèrica, i cerca davall ses pedres lligams amb Catalunya. I així tenim com, en aquest marc construït artificialment, sense cap base històrica ni cultural, durant es segle XX, amb s’aquiescència de Mallorca, Catalunya s’ha apropiat de sa figura i es nom d’en Ramon Llull. A Catalunya hi trobam s’Universitat Ramon Llull, sa seu de s’Institut Ramon Llull, sa Fundació Blanquerna, es Premi de les lletres catalanes Ramon Llull, s’Escola Ramon Llull, es Centre de Recerca Ramon Llull... No hem de permetre que an es 700 anys de sa seva mort, només mos quedem amb un mal conegut Ramon Llull “català de Mallorca” i mori es Ramon Llull mallorquí i universal.

700 ANYS DE SA BANDERA DE MALLORCA

Bandera de Mallorca

Es 14 de desembre de 2012 se varen commemorar es 700 anys de sa bandera atorgada pel Rei Sanxo an ets ambaixadors mallorquins. Uns colors que s’han mantengut durant segles i que han anat evolucionant durant aquests set segles fins a s’actual bandera que penja des balcons de ses nostres institucions.

Segell d'en Ramon Berenguer IV

S’origen des pals que formen part de sa bandera mallorquina els trobam a Aragó i no a Barcelona. Se tracta de dos segells. Es primer de l’any 1150 des  Comte de Barcelona i Príncep d’Aragó Ramon Berenguer IV. I es segon ès es segell de Millau de 1187 des seu fill, ja Rei d’Aragó, Alfons II. A s’armorial de Wijnbergen (1265 -1270) apareixen es quatre pals familiars de “le roy darragon d'or à 4 pals de guiules”.  

Armorial de Wijnbergen 

Per altre banda també tenim documentat que es colors representatius de sa Casa de Barcelona són sa Creu de Sant Jordi. Així se pot observar a una còpia dets Usatges de Barcelona de 1300, on hi figura una miniatura d’en Ramon Berenguer I. Està clar que no eren es seus colors, ja que en es segle XI encara no existia s’heràldica familiar.  Significa que en aquesta copia dets Usatges se varen pintar es colors de Barcelona vigents en es segle XIV, sa Creu de Sant Jordi, documentada per primer pic en un segell de 1288.

Usatges de Barcelona

Es pals no són d’origen barceloní. No ès certa sa llegenda des dits banyats en sa  sang des Comte de Barcelona Wilfred (segle IX). A més de no haver-hi cap de documentat que ho demostri, sa realitat ès que en es segle IX encara no existien ses armes personals. Es a principi des segle XI que varen aparèixer es primers escuts d’armes que identificaven es cavaller en es combat. Durant ses Creuades va començar sa diferenciació  amb dibuixos de lleons, àguiles i dragons. I només ès a partir de mitjans des segle XII que varen començar a  fer-se hereditàries.

Tomba d'en Ramon Berenguer III

Tampoc es pals apareguts a sa tomba des Comte de Barcelona Ramon Berenguer II (segle XI) són originals des seu temps. Probablement ès que durant es trasllat de sa tomba duit a terme a s’època  d’en Pere IV, 300 anys  més tard, s’hi pintassin es pals. Com tampoc que siguin d’en Ramon Berenguer III (segle XII). S’hipotesi sosté que quan es Comte de Barcelona Ramon Berenguer III va incorporar Provença an es seus dominis (1112), emprava un bastó per cada territori: Barcelona, Besalú i Provença. Però lo cert ès que a sa conquista de Mallorca de 1115 s’unica bandera que va onejar va ser sa vermella de Pisa atorgada pel Papa amb senyal de croada.

Escuts de Mallorca i Barcelona

Durant s’Edat Mitja es pals familiars aragonesos varen passar a formar part des colors propis de cada territori aragonès. Mallorca va agafar es pals aragonesos a partir de s’atorgament de s’escut de la Ciutat i el Regne que va fer en Jaume I el 1269, ”de la una part sia lo senyal nostre e en laltre part lo senyal del Castel nostre de la Almudayna de Malorques”, mentres que Barcelona va incorporar es pals en es seu escut el 1345 quan en Pere IV va autoritzar afegir-los a sa Creu de Sant Jordi, “signo nostro et signo dicte civitatis”.

Colors de sa Monarquia de Mallorca

A diferència de Barcelona es Regne de Mallorca va tenir uns reis privatius que no va compartir amb cap altre territori. Per això es Reis de sa Casa de Mallorca varen tenir que distingir es seus colors familiars des de sa Casa d’Aragó. En Jaume II va introduir una brisura en es colors familiars suprimint una de ses quatre barres, quedant en tres, tal com encara podem contemplar en es Saló des Tron des Castell de Bellver. 

Atlas Mallorquí

Posteriorment el 1312 el Rei Sanxo, inspirant-se en s’escut de 1269, va convertir es colors familiars de sa Casa de Mallorca en sa bandera des Regne. Sa tractava d’una insígnia en quatre quarters, dos amb so Palau de s’Almudaina i ets altres dos amb sos tres pals de sa dinastia mallorquina, i que podem observar en distints portolans de s’Edat Mitja. 

Armes del Rei de Mallorca

Per altra banda, també podem observar en es mapes, com, un pic desapareguda sa dinastia mallorquina es Regne de Mallorca va afegir com a símbol territorial es colors aragonesos travassats amb una barra blava, s’escut actual des Govern de ses Illes Balears.




En es funerals d’Anvers de l’Emperador Carles (1558) podem observar també com es colors familiars varen passar a ser es colors territorials de Nàpols i de Sicília.

Funeral d'en Carles V a Anvers

Colors de Catalunya, Mallorca i Aragó

Durant molts de segles s’escut quarterat de sa ciutat de Barcelona  va representar es Principat de Catalunya, s’escut travessat amb sa barra blava es Regne de Mallorca i es quatre pals reials es Regne d’Aragó.




Encara que en ocasions també se va representar Catalunya amb ses barres reials, i Aragó també se va representar en ocasions per sa Creu d’Alcoraz i  sa Creu de n’Iñigo Arista. 

Pals aragonesos representant Catalunya, Creu d'Alcoraz i Creu de n'Iñigo Arista

Però no va ser fins sa Renaixença que Catalunya se va apropiar des bastons aragonesos per fer sa seva bandera. Així ès com es catalanisme mos diu que ets escuts quadribarrats que trobam a Balears demostren sa catalanitat de sa nostra terra. Però no ès així. Aquests escuts representen es colors del Rei d’Aragó, ja que Mallorca, una vegada desapareguda sa dinastia privativa se va reincorporar an es dominis del Rei d’Aragó, que tenia com escut es quatre pals.

Colors dels Reis d'Aragó

ES BAPTIZATI, S’INTEGRACIÓ SARRAÏNA DURANT ES SEGLE XIII

S’interessada afirmació des catalanisme baleàric d’una repoblació totalment catalana de Mallorca en es segle XIII es del tot falsa. Primer perquè en aquella època Catalunya tenia un escàs pes demogràfic per emprendre sa repoblació de Mallorca i més tard, de València, ja que en aquest segle encara s’atorgaven cartes de població per poblar ses comarques catalanes. Segon perquè ademés no va ser un poblament totalment català, encara que si majoritari, ja que a Mallorca també hi arribaren pobladors de Marsella, de Montpeller, de Gènova i d’altres terres occitanes i italianes. I tercer perquè no ès ver que hi hagués una repoblació, ja que a Mallorca hi va romandre una important població sarraïna i també jueva.

Sa població sarraïna que va quedar a Mallorca després de sa conquista aragonesa de 1229 estava formada per un grapat de col.laboracionistes encapçalats p’en Ben Habet que ajudaren ses tropes reials a derrotar es musulmans; per 2.000 sarraïns capturats a ses muntanyes d’Artà es mes de març de 1230 i per altres 10.000 sarraïns que se rendiren a sa Serra de Tramuntana es juny de 1232, que quedaren en règim d’esclavitud; i per altres 5.000 sarraïns que quedaren en règim de llibertat condicionada un pic hagueren capitulat es mes de maig de 1231, també a sa Serra de Tramuntana.

Es nou regne cristià de Mallorques, per sa seva situació geogràfica, era considerat sa frontera de sa cristiandat amb sos sarraïns de Barberia. Aquest fet va impossibilitar que a Mallorca se permetés sa convivència entre es nous pobladors catalans, occitans i italians i unes comunitats organisades sarraïnes, com sí passava amb sos sarraïns de la resta de sa Corona d’Aragó i també amb sos mateixos jueus mallorquins. Encara que, per altra banda, també se feia necessari mantenir una població musulmana cativa a fi de poder continuar s’activitat econòmica des Regne. Aquesta població sarraïna que romangué a Mallorca va contribuir formidablement a que l’any 1329 sa població de s’illa arribàs a 53.700 persones, sa xifra més elevada de tota s’Edat Mitjana.

Des 12.000 sarraïns catius una part sense quantificar va romandre a s’illa per poblar-la gràcies a un procés continuat d’accés a sa llibertat mitjançant es contractes de talla, document pel qual es mateix sarraí comprava sa seva llibertat treballant pes senyor i conseguint, d’aquesta manera, sa carta d’alforria, mentres que ets altres catius que no accediren a sa llibertat simplement s’esvairen ja que no tenien descendència o eren venuts. Aquest continuat procés d’accés a sa llibertat de sa població sarraïna cativa i sa minva de catius per mort i venda va obligar a comprar esclaus a s’estranger (Al-Andalus, Barberia, València i Castella), arribant a sa situació que l’any 1329 sa majoria de sa població cativa, que representava entre un 20% i un 25% de sa població total de Mallorca, fossin esclaus duits de ports estrangers. D’aquesta important presència de sarraïns a Mallorca a principi des segle XIV, n’és testimoni en Ramon Llull, qui a sa seva obra “Vida Coetània” així ho explica, “regresus est Maioricas, ubi (…) sarracenos innumeros ibi morantes”.

S’especial vigilància i tutela des Regne de Mallorca pel Papa Gregori IX amb ses crides per sa seva conquista (1229) i repoblació (1230 i 1233) va continuar amb dos breus de l’any 1233. En ells exhortava l’Infant Pere de Portugal, Senyor de Mallorca, a sa cristianisació des sarraïns mallorquins, tant catius com lliures. En aquest marc propici a sa conversió, es 5.000 sarraïns en llibertat condicionada, se romanisaren ben aviat, per motius pràctics i de supervivència, ja que d’acord amb so pacte de capitulació firmat no podien abandonar Mallorca, obtenint d’aquesta manera sa condició de persona lliure. Aquest procés se va agilisar a partir, al manco, de 1247, data en que se documenta s’existència d’un gravós “dret de estada de sarrayns franchs” que havien de satisfer es sarraïns lliures.

En quant an es sarraïns excatius, una vegada obtenguda sa llibertat, tenien tres opcions: se’n podien anar de Mallorca pagant un gravós “dret de eixida”, podien continuar a s’illa com a sarraí, pagant es gravós “dret de estada”, o hi podien romandre convertint-se an es cristianisme. Com ja feren es sarraïns en llibertat condicionada, per motius pràctics i de supervivència, sa darrera opció va ser sa més triada entre una part de sa població sarraïna, tant autòctona com estrangera, que havia accedit a sa llibertat, eren es “baptizati”.

Durant es govern d’en Pere de Portugal, en Jaume II i en Sanxo tengué lloc es procés continuat de romanisació de part de sa població musulmana, lo que va fer necessari legalisar s’integració d’aquests nous cristians a dins sa societat mallorquina amb s’estatut “De judei et sarracenis ad cristianam fidei conversi” de 1296. Es nous cristians conservaren es seu nom d’esclau seguit de s’apel.latiu “baptizati” (“Bernardus baptizati”, ”Johannes baptizati”, “Martinus baptizati”), o agafaren es llinatge des seu senyor (“Petrus Dominico baptizato”, “Jacobus Ferer baptitzatus”, “Guilelmus Gual baptitzatus”). Amb so bateig es sarraí va passar a ser considerat un ciutadà de Mallorca que vivia i treballava per contribuir an es creixement econòmic illenc. Com que aquest apel.latiu “batptitzati” no se transmetia a sa generació posterior ben aviat se confonien es conversos i es seus descendents amb sos cristians.

A més de ses normes dictades per sa seva integració en es si de sa societat cristiana mallorquina i també des documents que mos mostren s’existència des “batptitzati”, tenim es testimoni des cronista Pere Marsili. A sa seva crònica de sa conquista explicava que, durant sa seva visita a Mallorca de l’any 1311, va xerrar amb descendents de sarraïns romanisats de s’època de sa conquista “veys sarrains catius a (de) molts dels primers qui seran batiats, los quals depuys romangueren a la yla”, que li relataren sa presa de sa capital mallorquina, ”los quals nos havem vist e demanats de la preso de la terra”.

ES ROBATORUM DES CATALANISME

(Article publicat a El Mundo -El Dia de Baleares es mes de setembre de 2014)



Es robatòrum i expol.li constant des llegat històric i cultural que patim de mà des catalanisme ets altres territoris de sa Corona d’Aragó no s’atura. Un nou exemple n’ès s’article firmat es passat 7 de setembre per sa periodista de “El Pais” Blanca Cía a s’edició digital titulat “Barcelona adquiere una carta portulana catalana del siglo XIV” que mos xerra “de la producción cartográfica catalana del siglo XIV”. Aquesta notícia pareix que mos diu que s’ajuntament de Barcelona ha comprat una carta catalana feta a Catalunya, però no ès així, sinó que se tracta, ni més ni manco, d’una carta de navegació mallorquina realisada pes cartògraf mallorquí Guillem Soler de s’Escola Cartogràfica de Mallorca.

Per il·lustrar-mos amb sa notícia sa periodista no dubta gens ni mica en adoptar sa nomenclatura catalanista, que un pic superada s’idea d’equiparar sa llengua catalana amb sa nació catalana, dona una passa més, sa Corona d’Aragó ès simplement Catalunya: “Cataluña —entonces Corona de Aragón y Cataluña—“. I no només ho fa sa redactora, també l’adopta es presunte “expert” de s’Arxiu de sa Corona d’Aragó, en Ramon Pujades, quan mos diu ni més ni manco que: “El epicentro de los maestros que se dedicaban a ello en Cataluña estaba en Mallorca”. Amb aquesta frase en Pujades s’oblida d’on fa feina, a s’Arxiu de sa Corona d’Aragó i a no s’Arxiu de Catalunya, i elimina d’una tacada s’existència de sa Corona d’Aragó i converteix s’escola cartogràfica mallorquina en catalana. Però sa realitat es molt caparruda, i no ès sa que es nacionalisme català mos vol fer creure.

Per una banda, s’existència de sa Corona d’Aragó ja se documenta a finals des segle XIII, concretament a partir des regnat d’en Jaume II d’Aragó (1291-1327). S’acaramullament de territoris heretats com Aragó i Barcelona, construïts com Catalunya, i conquistats com Mallorca i València, du a que apareguein ses denominacions de Casal d’Aragó, Corona regni Aragonum (Corona des regne d’Aragó), Corona Regum Aragoniae (Corona dels Reis d’Aragó), Corona Aragonum (Corona d’Aragó), o simplement Aragó. I així s’ha denominat durant segles, fins que a principi des segle XIX n’Antoni Bofarull se va inventar es nom de Confederació catalano-aragonesa, durant sa Renaixença catalana. Però sa cosa no ha acabat aquí, sinó que ha anat degenerant a Corona catalano-aragonesa, Corona de Catalunya-Aragó, Casal de Barcelona, o només Catalunya, i fins i tot han batiat el Rei d’Aragó com es comte-rei, i que sa Casa d’Aragó ès, ni més ni manco, que sa casa reial catalana.  Tota aquesta invenció ve a que es nom de Catalunya no apareix a sa nòmina de tíltols reials, ja que a diferència d’Aragó, Barcelona,Mallorca o València, Catalunya no ès cap regne ni cap comtat. Catalunya ès una agrupació de comtats amb unes lleis uniformades per ses Corts, ès un territori construit en torn d’es comtat de Barcelona a partir de ses assembles de pau i treva de finals des segle XII. Sa realitat ès que sa posterior denominació de Principat de Catalunya ès es terme jurídic utilisat per indicar es territori davall sa jurisdicció de ses Corts Catalanes, es sobirà del qual ès el Rei d’Aragó, es princeps.

I per altra banda, hem de recordar que en es segles XIV i XV es mestres cartògrafs mallorquins, com n’Angelí Dulcert, en Cresqués Abraham, en Macià Viladesters o en Guillem Soler (protagonista de sa desfortunada notícia), se troben precisament en es Regne de Mallorca i no a Catalunya, perque Mallorca ès es centre d’intercanvi comercial més important de tota la Mediterrània Occidental on s’hi estableixen consolats genovesos, pisans, castellans i francesos, i des d’on surten es navegants mallorquins cap es quatre punts cardinals. Mallorca és un cap de creus situat estratègicament entre Barcelona, Alger i Sardenya, essent es punt de pas obligat de ses dues rutes comercials més importants, sa d’Orient que acaba a s’Atlàntic i sa que comença a Barberia per arribar a Paris i Flandes. Aquesta privilegiada situació geogràfica facilita es fluxe des coneixement marítim i des saber del món occidental que es jueus mallorquins de s’Escola Cartogràfica de Mallorca plasmen a cartes i portolans, convertint es regne balear en es centre de sa cartografia mundial de s’Edat Mitja. Ses creacions de s’escola mallorquina, que neix durant sa dinastia privativa mallorquina, tenen unes característiques pròpies que les distingeixen de ses altres cartes genoveses i pisanes, donant lloc a una producció unitària basada en una determinada representació orogràfica i hidrogràfica de certes àrees geogràfiques, així com per sa toponímia, miniatures i llegendes emprades. I sobre tot, perquè són cartes realisades a Mallorca, “Jac Bertran la fecit in malorques lany m ccc lxxxxij”, per mallorquins, “Gillmus Soleri civis maioricarum” i escrites en sa llengua de Mallorca.

Es fet que sa llengua de Mallorca sigui sa mateixa que sa llengua de Catalunya ha donat lloc a que, amb s’equiparació que fa es catalanisme de llengua amb nació, també mos hagin robat sa carta més important de s’escola mallorquina i de la Mediterrània, es mapamundi dissenyat l’any 1375 p’en Cresqués Abraham, que ès mal conegut com Atlas Català. Pes catalanisme ès indiferent que es bagatge cultural i històric català i baleàric no sigui es mateix, i que durant segles es baleàrics hagem denominat sa llengua amb so nom de sa nostra terra perquè l’hem considerada tan nostra com es catalans. Pes catalanisme ès indiferent que el rei Jaume I d’Aragó i en Ramon Llull la denominassin simplement “romanç”, i que en segles posteriors estiguin documentades aquestes denominacions: “ad modum maioricencem” (1341), “ab nostre lengua mallorquina” (1593), “traduïda en mallorqui” (1651), “Baleari lingua” (1725), “en mallorquí” (1852).

A tot això hem d’afegir, que ademés de s’inacció de ses nostres autoritats polítiques davant s’expol.li i robatorum cultural i històric realisat pes catalanisme i es seus acòlits baleàrics, han deixat que s’ajuntament de Barcelona compri sa carta de nàutica d’en Guillem Soler, per convertir-la en un portolà català per sempre més. Vergonya, cavallers, vergonya!!!

Es corsaris mallorquins an es servici d’en Felip III de Mallorca: s'Esquadra de Bergantins de Mallorca

Es regnat d’en Felip III de Mallorca (IV d’Espanya) comença amb Espanya immersa en sa Guerra des Trenta Anys, on Mallorca a més d’aportar efectius an ets exèrcits del Rei també hi participa amb recursos navals. D’ença de s’entrada francesa a sa Guerra el 1635 es Mare Nostrum se converteix en un altre escenari de lluita on s’Esquadra de Bergantins de Mallorca hi participa com a  cos de corsaris an es servici de sa Monarquia. A partir de 1640 es corsaris i soldats mallorquins també lluiten contra Catalunya que s’ha aixecat contra el Rei Felip i que a més a reconegut en Lluis XIII de França com a sobirà. Es corsarisme mallorquí que fins a aquestes dates ha servit per protegir ses costes illenques i vigilar es barbarescs, a partir de sa guerra amb França passa a ser un cos auxiliar de sa Marina Reial. Aquesta pràctica des corsarisme ès una activitat que se troba legalitzada per “la Ordenanza General de Corso” de dia 24 de diciembre de 1621 on s’indica “que con licencia mia quisieren armar por su cuenta Navios de alto borde para andar en la costa de la mar dellos, en busca de Navios enemigos, assi de Turcos y Moros”.

 

Acabada sa Guerra des Trenta Anys (1648) i es conflicte català (1652) , encara que no amb sa França d’en Lluis XIV, Mallorca rep s’agraïment reial: “he querido significaros la acceptacion y memoria que me queda de todo y daros muchas gracias por la demostracion y firmeza con que habeis continuado vuestras asistencias y socorros”. Amb sa rendició de Catalunya es corsaris mallorquins queden lliures des seu compromís amb el Rei d’ajudar contra sa sublevació catalana, i poden concentrar ets efectius en continuar saquejant i atacant naus franceses. Es principal objectiu des mallorquins ès s’important port de la Mediterrània Occidental, Marsella, i ses naus que hi arriben des d’Itàlia, Barbaria, Orient i Occident. Es balanç de ses accions mallorquines contra Catalunya i França , que han merescut ses anteriors felicitacions del Rei Felip, les exposa novament el Lloctinent Ram de Montoro en aquest document de febrer de 1655 on mos du que: “pasan de trescientas las presas con que los corsos se han hecho en el tiempo que aquí dura la guerra de Cataluña y han sido temidos por mar los mallorquines de franceses y catalanes que ningunos otros vasallos de vuestra magestad”.

 

Continuant amb sa guerra contra França l’any 1656 s’intrepidesa des corsaris mallorquins arriba an es punt d’entrar fins es mateix port francès, tal com ho descriu el Lloctinent Montoro: “entraron hasta la cadena del puerto de Marcella donde hicieron frente algunos dias sin dar lugar en ellos que entrasse ni saliesse en aquel puerto ninguna embarcación y queriendo atreverse dos patrones con sus saetias francesas las apresaron la una cargada de trigo y la otra de aceite”. Pets illencs es cors s’ha convertit en un important recurs econòmic, un negoci complementari des comerç, que reporta ingressos per s’Universitat, pes Reial Patrimoni, pets armadors, pes mariners, així com ses mateixes mercaderies apressades. Sa firma de sa pau amb França el 1659 suposa pes mallorquins sa pràctica desaparició d’atacs a naus franceses, ja que sa captura d’una embarcació d’un país que no ès enemic ja no està protegit per s’ordenança de cors, i se considera un acte de pirateria. Emperò ets atacs a naus franceses segueixen, i també contra ses d’altres països europeus, ja que fan ruta amb països islàmics, enemics de sa fe. Aquest mateix any 1659 se redacta sa “Relación verdadera de lo que han obrado las tres Esquadras de navios de guerra del Reino de Mallorca”. Aquesta crònica abraça ses accions de cors mallorquines des de setembre de 1658 fins a maig de 1659 realitzades contra anglesos, turcs i portuguesos. En ella se relata com “la nacion mallorquina” decideix armar tres esquadres, a ses que se n’hi afegeix una quarta nau fruit d’una captura.

 

 

Ja durant es regnat d’en Carles II de Mallorca i d’Espanya s’inicien quatre noves guerres contra sa França d’en Lluis XIV a partir de 1667, lo que suposa es començament de noves actuacions des corsaris mallorquins an es servici del Rei contra embarcacions i ports francesos. Amb motiu de ses accions mallorquines contra naus franceses en sa segona guerra contra França, i també contra sarraïns i turcs, l’any 1674 s’escriu sa “Relació vertadera de lo que han pres los mallorquins així a los turcs, com a los inimics de la Corona d’Espanya, los francesos des de la publicació de les guerres entre estas dos Corones” que comença així: “Publicarense las guerras en est Regne de Mallorca a los ultims de Noembre del añy 1673 y fonch motiu als naturals per demostrar al valor, animo y esfors”. En ella podem llegir s’exaltació de ses acciones de tretze patrons mallorquins com en Joseph Gibert, en Miquel Coll, en Tomàs Tort o en Pere Fletxes, entre d’altres: “o valerosos mallorquins! si ni Hércules contra dos, com vosaltres contra set”.

 

S’atac francès a Messina el 1674 obri un nou front de guerra a s’Esquadra de Mallorca que ès contractada per assistir an es bloqueig des port sicilià. I així ho fan es mallorquins comandats pes Capità Flexes, interceptant s’ajuda francesa an es sublevats sicilians. A més de destinar efectius per sa campanya de Messina, sa Corona Espanyola també ha de fer front a s’atac otomà del 1677 a sa plaça d’Orà, desitjada pes turcs per expandir-se en el Magrib. Com en altres ocasions s’encomana an es mallorquins es socors d’una plaça nordafricana. El Lloctinent Pardo hi envia cinc naus de s’Esquadra de Mallorca, amb sa feina d’impedir “por todo lo possible los navíos y demás embarcaciones que van y vienen con vastimentos a los que estan sobre el sitio de Oran”.

 

 

 

Després de quatre anys, amb s’important ajuda de s’esquadra mallorquina, sa Monarquia d’Espanya consegueix sufocar sa revolta siciliana, un aixecament que s’emmarca a s’enfrontament global contra França. D’aquesta manera es mes d’abril de 1678 se celebra a Mallorca es final de sa guerra. Degut a s’especial protagonisme mallorquí sa seva finalització ès celebrada an es regne illenc amb tots ets honors. Encara que sa pau se certifica a Nimega el 1679, Mallorca segueix en estat de defensa. Entre ets anys 1678 i 1682 ses companyies d’infanteria “dels dos-cents” i es cavalls forçats i voluntaris de s’exèrcit mallorquí han de vetlar en diverses ocasions naus franceses que s’atraquen a sa costa illenca. Després d’una tercer guerra en que Mallorca envia tropes en es continent, arriba es quart conflicte contra França l’any 1690. En aquesta ocasió el Lloctinent Baltasar Pardo a més de prohibir es comerç amb França promou ses accions mallorquines a la Mediterrània en forma de més llicències de cors donades a patrons d’embarcacions contra es francesos. A més a més, Mallorca se prepara per sa defensa des regne després de rebre ses notícies des bombardeigs francesos de Barcelona i Alacant. Durant aquests anys hi ha juntes de guerra i revistes de gent d’armes, i numeroses alarmes cada pic que se divisa un buc enemic, a més de ses lleves realitzades pel Lloctinent Castellví per lluitar en es continent. Sa pau arriba finalment el 1697 a Ryswick. Aquests continuats conflictes, que mostren s’afabliment de sa Monarquia d’Espanya dets Àustries, no són més que s’acte previ de sa Guerra de Successió Espanyola, a partir de s’ascensió an es tron espanyol d’en Felip d’Anjou l’any 1701.

SES SECULARS PATRIA I NACIO MALLORQUINES

Sa primera referència a sa pàtria mallorquina la trobam poc després de sa conquista cristinana d’en Jaume I, concretament, l’any 1232, quan es cavaller portuguès Pedro Gonsalviz afirma que arriba a Mallorca “ad defendendum Maioricarum patriam et salvandum ubique omnia jura nostra”. Posteriorment, a sa recopilació de 1339 de tots es privilegis i franqueses concedits pels Reis Mallorca i d’Aragó se reconeix explícitament s’existència d’una pàtria mallorquina: “per dominos cousules et juratos civitatis et totius patriae Majorice.” En aquesta època encara igualam pàtria amb territori, ès prest per parlar de pàtria com un fet social i natural arrelat en es si de sa societat mallorquina. Durant s’Edat Mitja es mallorquins arribaran a configurar-se com un conjunt humà amb un sentiment de diferenciació respecte dets altres, que habita un territori delimitat, se caracterisa per una xarxa institucional que manté units es components subjectiu —es sentiment de ser mallorquins— i objectiu —Mallorca—. Devora pàtria hi trobam es terme complementari de nació, i que fa referència an ets originaris d’un lloc determinat o també a sa procedència d’origen des seus ascendents. Així tenim nació espanyola, mallorquina, aragonesa, catalana, genovesa...

Durant s’Edat Mitja comença a arrelar entres es mallorquins s’intenció de voler viure, sentir, i pensar de sa manera que desitgen, i que culmina durant s’Edat Moderna. Aquest dret a sentir i viure com a mallorquins se va construint damunt una vivència comuna dins un territori limitat per s’insularitat, nodrit i organisat per ses institucions i ordenaments amb que han dotat es monarques illencs es Regne, representat pes Jurats i pes Consell. S’important fet objectiu que ès es territori roman per damunt d’un estadi inferior on hi figuren sa diversitat multiètnica cristiana, sarraïna i jueva.  S’idea de mallorquinitat, de pàtria mallorquina, pren força després de s’annexió a Aragó (1343) i de sa mort d’en Jaume III a Llucmajor (1349). A partir d’aquest moment Mallorca pateix una constant presió d’incorporació a Catalunya. Sa personalitat des regne ès atacada i qüestionada p’en Pere d’Aragó amb so Privilegi de Sant Feliu de Guíxols (1365). Però sa caparrudesa, es desig i sa voluntat des mallorquins de romandre en es si de sa Corona Aragonesa com un ens independet i diferenciat de Catalunya arriba a conseguir es reconeixement reial dia 17 de juny de 1439, quan a petició des jurats mallorquins, el Rei Alfons el Magnànim mitjançant es Privilegi de Gaeta confirma ses franqueses mallorquines i a la vegada afirma que Mallorca no ès una prolongació de Catalunya, ni està sotmesa a ses lleis catalanes: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya“

Durant es regnat d’en Ferran el Catòlic, concretament a ses negociacions del 1488 respecte de sa reforma econòmica que necessiten ses finances illenques, tenim sa primera menció a sa nació mallorquina. Es notari Pere Litrà se queixa de s’apassionament de certs Jurats de sa nació mallorquina a l’hora de mostrar sa seva oposició: “No cregau nació al mon sia tant notada d’esser apassionada com mallorquins, que ja som en assó, que per honesta demanda que fassan, tots los ohints stan ab recel passions”. I vuit anys abans, el 1480, tenim una  nova referència a sa pàtria mallorquina. Es Jurats des Regne reclamen davant el Rei Ferran es seu recolzament per sa promoció de sa docència lul·liana a Mallorca, posant com a exemple es mateix Llull: “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre (...) lo art e sciencia de Mestre Ramon es millor cosa e condecent se liga assi, en aquesta patria sua que en altres parts del mon.”

Però novament durant s’Edat Moderna, amb so Regne de Mallorca formant ja part de sa Monarquia d’Espanya, s’ambaixador mallorquí Joan Crespí ha de tornar a recordar an es catalans que es mallorquins no són catalans. D’aquesta manera sa realitat mallorquina, ja sigui en es si de sa Corona d’Aragó o sa Corona d’Espanya, la torna expressar el 1517 en Joan Crespí a sa Cort Reial de Gant: “los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell”. Amb aquestes paraules en Crespí s’oblida de s’origen català i occità de sa majoria des nous pobladors cristians, deixant ben clar que es qui habiten sa pàtria mallorquina són mallorquins.

Durant s’Edat Moderna, època que se caracterisa pes procés castellanisador de sa Casa d’Àustria se documenta per primer pic es terme pàtria espanyola de sa mà de s’humanista valencià Lluís Vives, quan l’any 1535 l’empra per xerrar a l’Emperador Carles des seu fill el Príncep Felip: “al formar vuestro ánimo para las buenas costumbre, mereceré bien de España, que es mi patria”. Aquesta denominació va més enllà des concepte geogràfic, abraçant es component subjectiu diferenciador que emana des qui se senten com una comunitat distinta d’altres, i que s’iguala a nació espanyola, en es sentit d’una mateixa procedència. Una de ses primeres mencions que trobam a sa nació espanyola ès cent any abans en es Concili de Constança de 1414 on ses nationes cristianes italica, germanica, gallicana, anglicana i hispanica sa reuneixen per acabar amb so Cisma d’Occident. Una nova referència la trobam el 1552 a s’entrada del príncep Felip a Anvers (1549) on entre ets arcs de ses diferents nacions hi ha es “triomphale de la nation espagnole”.

En es final des Regnat d’en Felip, el 1596, per precisar sa condició d’estranger a les Índies neix es concepte jurídic d’espanyol: “declaramos por extranjeros de los Reynos de las Indias y de sus costas, puertos e islas adjacentes, para no estar, ni residir en ellas, a los que no fueren naturales de estos nuestros Reynos de Castilla, León, Aragón, Valencia, Cataluña y Navarra, y las islas de Mallorca y Menorca, por ser de la Corona de Aragón”. Es fet que a sa declaració s’hi excloguin ets altres territoris europeus de sa Monarquia (Portugal, Italia, Paisos Baixos) i que se considerin com un tot es territoris aragonesos i castellans, se’l pot considerar es primer reconeixement jurídic d’espanyol.

Emperò maldament s’existència des concepte jurídic d’espanyol, es mallorquins segueixen considerant Mallorca sa seva pàtria. Ès s’humanista llucmajorer Miquel Tomàs de Taixequet qui fa referència a sa pàtria mallorquina per xerrar de ses llibertats que gaudeixen es mallorquins. L’any 1556 publica a Bolonya ses “Orationes duae civiles” on proclama sa llibertat com un valor bàsic de s’homo i des països. I per fer-ho recorda ses vivències de sa seva pàtria: “He nascut lliure i en una pàtria libèrrima”. Durant es procés castellanisador des Comte-Duc d’Olivares hi continuam trobant mencions a sa nació mallorquina. Amb s’objectiu de recordar i ressaltar ses gestes des compatriotes mallorquins es Jurats encarreguen l’any 1593 an en Joan Binimelis sa primera “Història del regne de Mallorca”. Aquesta necessitat de realçar sa realitat mallorquina se troba present a tota s’obra: “entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, ès la que tenim a nostra pàtria”. Es cronistes posteriors segueixen en sa mateixa línia d’en Binimelis.

Així ho fa el 1633 en Dameto, qui manté una realitat mallorquina diferenciada en es si de sa Monarquia d’Espanya afirmant que “aunque estas islas estén sujetas a la Corona real de España (...) con todo esto no dejan de tener una sombra y representación de república libre, por los muchos y extraordinarios privilegios y franquezas”. Novament aquesta diferenciació mallorquina en es si de Monarquia d’Espanya surt a la llum amb sa denominació de nació mallorquina. L’any 1652 en Vicenç Mut publica sa seva Història de Mallorca amb s’objectiu de que es mallorquins tenguin “la memoria de los ejemplos que les han dexado sus Padres, y para tan gloriosa Nacion ha importado saberlos, porque saben imitarlos”. Posteriorment trobam altres relats i cròniques de s’història mallorquina, com ès sa “Relación verdadera de lo que han obrado las tres Esquadras de navios de guerra del Reino de Mallorca” de l’any 1659 on se narren ses gestes de s’esquadra mallorquina “que declaradamente favorece los designios desta nacion Mallorquina”.

A partir des segles XVIII, ses reformes econòmiques, fiscals i socials impulsades pels reis borbons Felip V i Ferran VI ses institucions mallorquines inicien sa seva integració a sa xarxa institucional castellana que va configurant una nova Espanya uniformisada i centralisada. A aquest procés uniformisador se li afegeix sa memòria colectiva mallorquina d’aquelles empreses exteriors religioses i bèl·liques en que es mallorquins han participat amb els reis de la Casa d’Àustria i també amb sos monarques borbons.

Però no ès fins es regnant d’en Carles III que apareixen es primers documents on s’afirma que es mallorquins se consideren part de sa nació espanyola. Es primer ès es Manifest de l’any 1773 que es xuetes mallorquins envien an el Rei reclamant es dret a ser tractats com a la resta de mallorquins. En ell exigeixen aquest dret ja que són “españoles de nación y católicos de profesión por la Divina Misericordia”. Un altre escrit que trobam ès sa carta del 1779 des Secretari d’Estat d’en Carles III, es Comte de Floridablanca, on inclou es mallorquins a una pàtria comuna, s’espanyola. Es Ministre se dirigeix an ets armadors mallorquins Cortès i Fortesa amb motiu de sa seva contribució corsària an es servici de sa Corona “para perseguir a los enemigos de su patria”. De totes maneres ses mencions a sa nació mallorquina continuen. L’any 1755 s’il·lustrat mallorquí Bonaventura Serra a sa seva obra “Glorias de Mallorca” versiona s’obra d’en Benito Feijoó “Glorias de España” referida a sa cultura espanyola. Per tractar diversos aspectes de sa cultura mallorquina, fa menció altre pic de sa secular nació mallorquina.

Durant sa Guerra d’Independència (1808 – 1814) Mallorca se converteix en un refugi pes compatriotes espanyols, en una presó de soldats francesos, i en un territori espanyol que aporta efectius pets exèrcits que lluiten a sa Península. Sa guerra contra en Napoleó fa que Mallorca hagi de fer front a contínues contribucions per satisfer ses necessitats de sa guerra. A sa queixa aixecada l’any 1811 pes Síndic Forà Antoni Pons contra una nova talla a sa Part Forana se xerra altre pic de Mallorca com a part integrant de sa nació espanyola: “Mallorca, hablemos con ingenuidad, no puede sobrellevar un peso que seria insorportable aun para la Nación entera en el estado de languidez y abatimiento en que se halla”. En plena Guerra d’Independència contra es francesos, es diputats espanyols, on s’hi compten es cinc representants baleàrics, atorguen l’any 1812 a ses Corts de Cadis sa “Constitución Política de la Monarquía española”. En es seus articles se troben mencions explícites a sa nació espanyola —“1. La nación española es la reunión de los españoles de ambos hemisferios”— on, naturalment, sa nació mallorquina hi forma part indiscutible i inseparable.

Mallorca a sa Monarquia Hispànica, seguiex es pacte

A sa mort d’en Joan II d’Aragó i de Mallorca pes gener de 1479 li succeeix es seu fill Ferran, casat amb n’Isabel de Castella deu anys abans a Valladolid. Amb el nou Rei de Mallorca, en Ferran el Catòlic, es Regne illenc entra a s’Edat Moderna i se troba en un nou marc polític i institucional fruit de s’unitat dinàstica de sa Corona de Castella i sa Corona d’Aragó, sa Monarquia d’Espanya. A sa nova Monarquia se trasllada sa característica principal des regnes de sa Corona d’Aragó, es pacte entre el Rei i es seus súbdits.

 

Si mos situam en es Regne de Mallorca, es pacte consiteix en que cada nou sobrirà ha de jurar ses franqueses i privilegis mallorquins i, que per altra banda, es jurats illencs l’han de reconèixer com a Rei de Mallorca, prestant es corresponent jurament de fidelitat. Així ho feran el Rei Ferran, tots els Reis de la Casa d’Àustria, i també es primer borbó, en Felip IV de Mallorca (que ès V de Castella ja que a allà es primer Felip es s’espós de la Reina Joana de Castella).

 

Amb s’unió de ses dues corones no hi ha cap unificació territorial, política ni institucional, a canvi, se produeix es trasllat de sa forma institucional aragonesa a sa Monarquia Hispánica. D’aquesta manera cada Corona manté es seu organigrama polític, institucional i administratiu. Ès una Monarquia composta on s’única figura que tenen en comú Mallorca, Castella i Aragó ès el Rei, i també es seus negocis d’Estat: ses relacions exteriors, sa guerra i sa pau, sa política eclesiàstica. Com amb la resta de reis aragonesos Mallorca seguirà ses directrius reials marcades en quant a política exterior i religiosa, però en un àmbit molt més ample que durant tota s’Edat Mitja: finalització de sa Reconquista, conquista d’Itàlia, manteniment des cinturó defensiu africà i defensa de s’unitat catòlica que comporta sa constant guerra a Europa.

 

 

 

 

Amb aquesta unió dinàstica de Castella i Aragó s’assoleix bona part de s’unitat territorial peninsular perduda amb sa desaparició des regne visigòtic després de s’invasió musulmana. Així ho afirma es bisbe de Girona Joan Margarit l’any 1484 quan diu que els Reis Catòlics han recuperat “aquella unitat que des del temps dels romans y dels visigots s’havia perdut”. Una realitat espanyola que du a que en Ferran sigui anomenat des des mateixos territoris aragonesos com a “senyor emperador de Spanya” i també com a “senyor Rey e Principe de las Spanyas”. Però insitucionalment s’acaramullament de territoris s’imposa a l’hora de donar sa titulació dels Reis. En Ferran ès “rey de Castella, de Aragó, de Leó, de Sicilia, de Toledo, de Valencia, de Gallicia, de Mallorques”.

 

Durant s’Edat Moderna sa pàtria mallorquina abandona es temor an es centralisme català que ha patit durant tota s’Edat Mitjana per donar pas an es fet que suposa s’homogeneïtzació i centralització castellanes de sa Monarquia Hispánica que culmina amb en Felip d’Anjou. Durant un procés que dura dos-cents anys els Reis de la Casa d’Àustria, maldament han promès es privilegis de cada territori aragonès, progressivament els van retallant per així poder completar es control absolut de tots es seus immensos dominis. Serà després de sa victòria borbònica a sa Guerra de Successió (1715) que part des privilegis i franqueses mallorquins són definitivament eliminats per donar pas a un Estat absolut, centralitzat i castellanitzat. En tres segles i mig se passarà dets intents des centralisme barceloní, com ho ès es Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365, a sa realitat de s’homogeneïtzació castellana, com ho ès es Decret de Nova Planta de l’Audiència de 1715.

           

MALLORCA I S’UNIO D’ARMES DES COMTE-DUC D’OLIVARES

Es regnat d’en Felip III de Mallorca (IV d’Espanya) s’inicia amb sa Monarquia d’Espanya ja inmersa a sa Guerra des Trenta Anys. Es pes que suposa per Castella es manteniment pràcticament en exclusiu de ses guerres europees a ses fronteres espanyoles fa que es favorit del Rei, es Comte-Duc d’Olivares,  creï un programa de defensa comú denominat Unió d’Armes. Fins a aquest moment, a més de Castella, hi han contribuit Flandes i Italia (degut fonamentalment a que es diversos conflictes se donen a ses seves fronteres) , i  també ho han fet amb petits efectius es regnes de Mallorca, València, Aragó i Navarra, mentres que Catalunya i Portugal destaquen per sa seva contribució pràcticament nul·la.

 

Amb so decret de 25 de juliol de 1626 es Comte-Duc crea s’Unió d’Armes, que suposa es manteniment d’una reserva comú de 140.000 homos, dels quals 2.000 corresponen a Mallorca. Aquest contingent no ha d’estar permanentment en servici. En cas d’atac exterior, se’n mobilitzaria una sèptima part. Emperò es favorit se troba amb so refús frontal de Catalunya i Portugal de no voler aportar ni homos ni doblers. Es Regne de Mallorca espera a decidir com serà sa seva contribució, en homos o en doblers (tal com ho fan Aragó i València).

 

 

Mentres tant, sa guerra europea segueix i es Regne de Mallorca continua realitzant aportacions de tropes. El 1630 surten mil dos-cents mallorquins cap a sa guerra de Màntua i Montferrat, responent a sa petició del Rei Felip: “Amados y fieles: las cosas de Italia se han ido disponiendo en forma, que si para el 15 de octubre no se halla gran golpe de gente de mis exercitos, se puede temer una grande ruina (...) y siendo este Reyno de donde con mayor facilidad y brevedad se pueda acudir a esto”. Aquesta sortida de mallorquins cap a sa guerra se veu afavorida per ses dolentes collites des camp mallorquí. Per aquest motiu durant ets anys posteriors més mallorquines fugen de sa fam cap a sa guerra. Amb motiu de sa ràpida col·laboració mallorquina a ses peticions de tropes, es Regne rep s’agraïment reial amb aquestes paraules: “En que me obligares mucho, asegurándoos que no deseo nada más que mostrar a todos los naturales de este reino el agradecimiento con que le estoy, y cuanto conozco que soy el Rey que más os ha debido”.

 

Finalment per s’estiu de 1634 se fa efectiu es compromís assumit per Mallorca d’aportar dos mil soldats a s’Unió d’Armes des Comte-Duc. Seguint ses ordes reials ses tropes romanen a Mallorca llestes i preparades per partir cap a Catalunya “en caso de romper con Francia y asisitir en las fronteras de Catalunya”. S’entrada de França a sa guerra obliga a fer efectiva sa lleva ja votada  pes Consell mallorquí. Així l’ any 1635 surten es dos mil mallorquins cap an es continent comandats pel Lloctinent Cardona i pes Comte de Santa Maria de Formiguera. Es contingent mallorquí forma part de sa resposta espanyola a s’intervenció francesa que se dona també a la Mediterrània amb sa conquista de Santa Margalida i Sant Honorat, ses dues illes més grans de s’arxipèlag de Lerins situat davant sa costa francesa de Cannes.

 

Sa participació total de mallorquins a  sa Guerra des Trenta Anys s’estima en uns 15.000 homos d’un total de trenta-tres lleves realitzades.

Missioners mallorquins a Nova Espanya

Sa presència de mallorquins, com també de catalans, aragonesos i valencians a Amèrica després des seu descobriment ès escassa, degut a que s’empresa indiana es fonamentalment castellana i andalusa. Però quan se xerra de s’aportació mallorquina a sa colonització d’Amèrica s’ha de fixar s’atenció en dos punts: sa propagació de sa doctrina lul·liana, que ès assimilada pel Reis Catòlics, en Carles I i en Felip I, que permet que ets indígenes americans no siguin exterminats; i s’altre valor aportat que ès es representat per s’acció evangelitzadora i missional damunt ets indígenes americans. Seguint ses passes d’en Ramon Llull en es Nord d’Africa, quatre-cents anys més tard, són altres tres figures de sa pàtria mallorquina que duen s’Evangeli a Amèrica: Fra Antoni Llinàs, fundador des primer Col·legi de Propaganda Fide d’Amèrica; Fra Damià Massanet, evangelitzador de Texas; i Fra Juníper Serra, evangelitzador de Califòrnia.

 

En es nord des Virregnat de Nova Espanya, que comprèn es centre i es nord des continent americà, l’any 1683 es franciscà mallorquí Antoni Llinàs funda es primer Col·legi de Propaganda Fide —de propagació de sa fe— d’Amèrica a sa ciutat mexicana de Querétaro. S’idea original des col.legis de Propaganda Fide la trobam ja, perfectament definida, en Ramon Llull. Es primer col·legi ès es mallorquí de Miramar creat el 1276 p’en Llull i recolzat p’en Jaume II de Mallorca.

 

 

 

 

Fra Antoni Llinàs arriba a Querétaro amb vint-i-vuit missioners, dels quals dotze són mallorquins. S’objectiu de s’establiment d’un col·legi-seminari es preparar i formar missioners, per funcionar d’aquesta manera com un orgue central de missions. Des de Querétaro —centre d’intercanvi comercial més important situat en es nord des virregnat— surten evangelitzadors cap a Texas, Sonora, Colorado, Arizona i Califòrnia, que serveixen de complement per conquistar territori quan sa via militar ha fallat. An es final des segle XVII sa Monarquia Espanyola opta altre pic per sa colonització pacífica dets indígenes.

 

 

 

 

A partir de l’any 1688 Fra Damià Massanet acompanya n’Alonso de León a diverses expedicions que tenen per missió colonitzar i ocupar es territori de Texas amb s’objectiu d’aturar s’avanç francès des de Luisiana cap a Mèxic. Durant aquesta primera colonització de Texas Fra Damià Massanet estableix ses missions de “San Francisco de los Texas” i de “San Antonio”. Però finalment aquesta ocupació des territori texà s’ha d’abandonar el 1693 degut a sa manca de recursos i an es continuats conflictes amb sos indígenes. Sa colonització definitiva de Texas culminarà l’any 1716.

 

Casi mig segle més tard de sa fundació des primer Col·legi de Propaganda Fide americà per Fra Antoni Llinàs, arriba un altre mallorquí a Amèrica, Fra Juníper Serra. L’any 1749 es pare Serra arriba a sa ciutat mexicana de Querétaro juntament amb so seu company Fra Francesc Palou i vint missioners més. Tots ells romanen nou anys a sa Sierra Gorda mexicana dedicant-se a convertir ets indígenes a sa religió catòlica d’acord amb sa doctrina lul·liana.

 

Arran de s’expulsió des jesuïtes d’Espanya i de les Índies el 1767 sa tasca evangelitzadora de ses terres californianes ès encarregada an es franciscans. D’aquesta manera sa  seva colonització se li encomana a Fra Juníper Serra. L’any 1768 Fra Juníper juntament amb Fra Francesc Palou i tretze missioners més surten des Col·legi de Propaganda Fide de Querétaro per dirigir-se a sa Baixa Califòrnia a fer-se càrrec de ses devuit missions fundades pets ignasistes. Posteriorment, es Padre Viejo, nom donat pets indis a Fra Juníper Serra, parteix cap a s’Alta Califòrnia a s’expedició d’en Gaspar de Portolà, que té per objectiu consolidar se presència espanyola davant sa pressió britànica i russa.

 

Fins a sa seva mort el 1784 a Monterrey, es frare mallorquí colonitza Califòrnia on hi funda nou pobles-missió, que donaran lloc a ses més importants i poblades ciutats californianes: San Diego (1769), San Carlos Borromeo del Rio Carmelo (1770), San Gabriel (1771), San Antonio (1771), San Luis (1772), San Francisco (1776), San Juan Capistrano (1777), Santa Clara (1777), San Buenaventura (1782). Posteriorment després de sa seva mort encara se funden dotze missions més. Es nom de ses missions que va fundant Fra Juníper Serra per sa Califòrnia Septentrional corresponen an es nom de ses capelles des convent de Sant Bernadí des seu poble natal de Petra.

 

Es model implantat a ses missions espanyoles compagina s’activitat econòmica, principalment agrícola i de construcció, amb s’adoctrinament an es culte catòlic. Amb sa conquista de Califòrnia es Virregnat de Nova Espanya arriba a sa seva màxima expansió, penetrant en més de sa mitat de s’actual territori de Estats Units, dominant ses dues voreres del Mississipi, i arribant fins casi es Grans Llacs pel Nord.

 

Sa figura des franciscà mallorquí ès venerada a s’estat nordamericà de Califòrnia, essent considerat es fundador d’aquest, motiu pel qual Fra Juníper Serra té s’honor de que sa seva estàtua ocupa un des pedestals des capitoli de Washington com a fundador de s’Estat de Califòrnia.