SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM


Es meu darrer llibre "SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM" el podeu adquirir a:

- es trasts de SOCIEDAD CIVICA BALEAR
- es trasts des GAB
- sa llibreria SAN PABLO (carrer st Miquel, 66)
- amazon.es

Versa, entre altres aspectes, damunt s'origen de sa llengo mallorquina. Una cosa quedarà molt clara an es lector: sa llengo mallorquina no ès cap dialecte de sa llengo catalana.




domingo, 8 de febrero de 2015

SES SECULARS PATRIA I NACIO MALLORQUINES

Sa primera referència a sa pàtria mallorquina la trobam poc després de sa conquista cristinana d’en Jaume I, concretament, l’any 1232, quan es cavaller portuguès Pedro Gonsalviz afirma que arriba a Mallorca “ad defendendum Maioricarum patriam et salvandum ubique omnia jura nostra”. Posteriorment, a sa recopilació de 1339 de tots es privilegis i franqueses concedits pels Reis Mallorca i d’Aragó se reconeix explícitament s’existència d’una pàtria mallorquina: “per dominos cousules et juratos civitatis et totius patriae Majorice.” En aquesta època encara igualam pàtria amb territori, ès prest per parlar de pàtria com un fet social i natural arrelat en es si de sa societat mallorquina. Durant s’Edat Mitja es mallorquins arribaran a configurar-se com un conjunt humà amb un sentiment de diferenciació respecte dets altres, que habita un territori delimitat, se caracterisa per una xarxa institucional que manté units es components subjectiu —es sentiment de ser mallorquins— i objectiu —Mallorca—. Devora pàtria hi trobam es terme complementari de nació, i que fa referència an ets originaris d’un lloc determinat o també a sa procedència d’origen des seus ascendents. Així tenim nació espanyola, mallorquina, aragonesa, catalana, genovesa...

Durant s’Edat Mitja comença a arrelar entres es mallorquins s’intenció de voler viure, sentir, i pensar de sa manera que desitgen, i que culmina durant s’Edat Moderna. Aquest dret a sentir i viure com a mallorquins se va construint damunt una vivència comuna dins un territori limitat per s’insularitat, nodrit i organisat per ses institucions i ordenaments amb que han dotat es monarques illencs es Regne, representat pes Jurats i pes Consell. S’important fet objectiu que ès es territori roman per damunt d’un estadi inferior on hi figuren sa diversitat multiètnica cristiana, sarraïna i jueva.  S’idea de mallorquinitat, de pàtria mallorquina, pren força després de s’annexió a Aragó (1343) i de sa mort d’en Jaume III a Llucmajor (1349). A partir d’aquest moment Mallorca pateix una constant presió d’incorporació a Catalunya. Sa personalitat des regne ès atacada i qüestionada p’en Pere d’Aragó amb so Privilegi de Sant Feliu de Guíxols (1365). Però sa caparrudesa, es desig i sa voluntat des mallorquins de romandre en es si de sa Corona Aragonesa com un ens independet i diferenciat de Catalunya arriba a conseguir es reconeixement reial dia 17 de juny de 1439, quan a petició des jurats mallorquins, el Rei Alfons el Magnànim mitjançant es Privilegi de Gaeta confirma ses franqueses mallorquines i a la vegada afirma que Mallorca no ès una prolongació de Catalunya, ni està sotmesa a ses lleis catalanes: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya





Durant es regnat d’en Ferran el Catòlic, concretament a ses negociacions del 1488 respecte de sa reforma econòmica que necessiten ses finances illenques, tenim sa primera menció a sa nació mallorquina. Es notari Pere Litrà se queixa de s’apassionament de certs Jurats de sa nació mallorquina a l’hora de mostrar sa seva oposició: “No cregau nació al mon sia tant notada d’esser apassionada com mallorquins, que ja som en assó, que per honesta demanda que fassan, tots los ohints stan ab recel passions”. I vuit anys abans, el 1480, tenim una  nova referència a sa pàtria mallorquina. Es Jurats des Regne reclamen davant el Rei Ferran es seu recolzament per sa promoció de sa docència lul·liana a Mallorca, posant com a exemple es mateix Llull: “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre (...) lo art e sciencia de Mestre Ramon es millor cosa e condecent se liga assi, en aquesta patria sua que en altres parts del mon.”

Però novament durant s’Edat Moderna, amb so Regne de Mallorca formant ja part de sa Monarquia d’Espanya, s’ambaixador mallorquí Joan Crespí ha de tornar a recordar an es catalans que es mallorquins no són catalans. D’aquesta manera sa realitat mallorquina, ja sigui en es si de sa Corona d’Aragó o sa Corona d’Espanya, la torna expressar el 1517 en Joan Crespí a sa Cort Reial de Gant: los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell. Amb aquestes paraules en Crespí s’oblida de s’origen català i occità de sa majoria des nous pobladors cristians, deixant ben clar que es qui habiten sa pàtria mallorquina són mallorquins.

Durant s’Edat Moderna, època que se caracterisa pes procés castellanisador de sa Casa d’Àustria se documenta per primer pic es terme pàtria espanyola de sa mà de s’humanista valencià Lluís Vives, quan l’any 1535 l’empra per xerrar a l’Emperador Carles des seu fill el Príncep Felip: “al formar vuestro ánimo para las buenas costumbre, mereceré bien de España, que es mi patria”. Aquesta denominació va més enllà des concepte geogràfic, abraçant es component subjectiu diferenciador que emana des qui se senten com una comunitat distinta d’altres, i que s’iguala a nació espanyola, en es sentit d’una mateixa procedència. Una de ses primeres mencions que trobam a sa nació espanyola ès cent any abans en es Concili de Constança de 1414 on ses nationes cristianes italica, germanica, gallicana, anglicana i hispanica sa reuneixen per acabar amb so Cisma d’Occident. Una nova referència la trobam el 1552 a s’entrada del príncep Felip a Anvers (1549) on entre ets arcs de ses diferents nacions hi ha es “triomphale de la nation espagnole”.


En es final des Regnat d’en Felip, el 1596, per precisar sa condició d’estranger a les Índies neix es concepte jurídic d’espanyol: “declaramos por extranjeros de los Reynos de las Indias y de sus costas, puertos e islas adjacentes, para no estar, ni residir en ellas, a los que no fueren naturales de estos nuestros Reynos de Castilla, León, Aragón, Valencia, Cataluña y Navarra, y las islas de Mallorca y Menorca, por ser de la Corona de Aragón”. Es fet que a sa declaració s’hi excloguin ets altres territoris europeus de sa Monarquia (Portugal, Italia, Paisos Baixos) i que se considerin com un tot es territoris aragonesos i castellans, se’l pot considerar es primer reconeixement jurídic d’espanyol.

Emperò maldament s’existència des concepte jurídic d’espanyol, es mallorquins segueixen considerant Mallorca sa seva pàtria. Ès s’humanista llucmajorer Miquel Tomàs de Taixequet qui fa referència a sa pàtria mallorquina per xerrar de ses llibertats que gaudeixen es mallorquins. L’any 1556 publica a Bolonya ses “Orationes duae civiles” on proclama sa llibertat com un valor bàsic de s’homo i des països. I per fer-ho recorda ses vivències de sa seva pàtria: “He nascut lliure i en una pàtria libèrrima”. Durant es procés castellanisador des Comte-Duc d’Olivares hi continuam trobant mencions a sa nació mallorquina. Amb s’objectiu de recordar i ressaltar ses gestes des compatriotes mallorquins es Jurats encarreguen l’any 1593 an en Joan Binimelis sa primera “Història del regne de Mallorca”. Aquesta necessitat de realçar sa realitat mallorquina se troba present a tota s’obra: “entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, ès la que tenim a nostra pàtria”. Es cronistes posteriors segueixen en sa mateixa línia d’en Binimelis.

Així ho fa el 1633 en Dameto, qui manté una realitat mallorquina diferenciada en es si de sa Monarquia d’Espanya afirmant que “aunque estas islas estén sujetas a la Corona real de España (...) con todo esto no dejan de tener una sombra y representación de república libre, por los muchos y extraordinarios privilegios y franquezas”. Novament aquesta diferenciació mallorquina en es si de Monarquia d’Espanya surt a la llum amb sa denominació de nació mallorquina. L’any 1652 en Vicenç Mut publica sa seva Història de Mallorca amb s’objectiu de que es mallorquins tenguin “la memoria de los ejemplos que les han dexado sus Padres, y para tan gloriosa Nacion ha importado saberlos, porque saben imitarlos”. Posteriorment trobam altres relats i cròniques de s’història mallorquina, com ès sa “Relación verdadera de lo que han obrado las tres Esquadras de navios de guerra del Reino de Mallorca” de l’any 1659 on se narren ses gestes de s’esquadra mallorquina “que declaradamente favorece los designios desta nacion Mallorquina.

A partir des segles XVIII, ses reformes econòmiques, fiscals i socials impulsades pels reis borbons Felip V i Ferran VI ses institucions mallorquines inicien sa seva integració a sa xarxa institucional castellana que va configurant una nova Espanya uniformisada i centralisada. A aquest procés uniformisador se li afegeix sa memòria colectiva mallorquina d’aquelles empreses exteriors religioses i bèl·liques en que es mallorquins han participat amb els reis de la Casa d’Àustria i també amb sos monarques borbons.

Però no ès fins es regnant d’en Carles III que apareixen es primers documents on s’afirma que es mallorquins se consideren part de sa nació espanyola. Es primer ès es Manifest de l’any 1773 que es xuetes mallorquins envien an el Rei reclamant es dret a ser tractats com a la resta de mallorquins. En ell exigeixen aquest dret ja que són “españoles de nación y católicos de profesión por la Divina Misericordia”. Un altre escrit que trobam ès sa carta del 1779 des Secretari d’Estat d’en Carles III, es Comte de Floridablanca, on inclou es mallorquins a una pàtria comuna, s’espanyola. Es Ministre se dirigeix an ets armadors mallorquins Cortès i Fortesa amb motiu de sa seva contribució corsària an es servici de sa Corona “para perseguir a los enemigos de su patria”. De totes maneres ses mencions a sa nació mallorquina continuen. L’any 1755 s’il·lustrat mallorquí Bonaventura Serra a sa seva obra “Glorias de Mallorca” versiona s’obra d’en Benito Feijoó “Glorias de España” referida a sa cultura espanyola. Per tractar diversos aspectes de sa cultura mallorquina, fa menció altre pic de sa secular nació mallorquina.


Durant sa Guerra d’Independència (1808 – 1814) Mallorca se converteix en un refugi pes compatriotes espanyols, en una presó de soldats francesos, i en un territori espanyol que aporta efectius pets exèrcits que lluiten a sa Península. Sa guerra contra en Napoleó fa que Mallorca hagi de fer front a contínues contribucions per satisfer ses necessitats de sa guerra. A sa queixa aixecada l’any 1811 pes Síndic Forà Antoni Pons contra una nova talla a sa Part Forana se xerra altre pic de Mallorca com a part integrant de sa nació espanyola: “Mallorca, hablemos con ingenuidad, no puede sobrellevar un peso que seria insorportable aun para la Nación entera en el estado de languidez y abatimiento en que se halla”. En plena Guerra d’Independència contra es francesos, es diputats espanyols, on s’hi compten es cinc representants baleàrics, atorguen l’any 1812 a ses Corts de Cadis sa “Constitución Política de la Monarquía española”. En es seus articles se troben mencions explícites a sa nació espanyola —“1. La nación española es la reunión de los españoles de ambos hemisferios”— on, naturalment, sa nació mallorquina hi forma part indiscutible i inseparable.

No hay comentarios: