Mallorca a sa Monarquia Hispànica, seguiex es pacte

A sa mort d’en Joan II d’Aragó i de Mallorca pes gener de 1479 li succeeix es seu fill Ferran, casat amb n’Isabel de Castella deu anys abans a Valladolid. Amb el nou Rei de Mallorca, en Ferran el Catòlic, es Regne illenc entra a s’Edat Moderna i se troba en un nou marc polític i institucional fruit de s’unitat dinàstica de sa Corona de Castella i sa Corona d’Aragó, sa Monarquia d’Espanya. A sa nova Monarquia se trasllada sa característica principal des regnes de sa Corona d’Aragó, es pacte entre el Rei i es seus súbdits.

 

Si mos situam en es Regne de Mallorca, es pacte consiteix en que cada nou sobrirà ha de jurar ses franqueses i privilegis mallorquins i, que per altra banda, es jurats illencs l’han de reconèixer com a Rei de Mallorca, prestant es corresponent jurament de fidelitat. Així ho feran el Rei Ferran, tots els Reis de la Casa d’Àustria, i també es primer borbó, en Felip IV de Mallorca (que ès V de Castella ja que a allà es primer Felip es s’espós de la Reina Joana de Castella).

 

Amb s’unió de ses dues corones no hi ha cap unificació territorial, política ni institucional, a canvi, se produeix es trasllat de sa forma institucional aragonesa a sa Monarquia Hispánica. D’aquesta manera cada Corona manté es seu organigrama polític, institucional i administratiu. Ès una Monarquia composta on s’única figura que tenen en comú Mallorca, Castella i Aragó ès el Rei, i també es seus negocis d’Estat: ses relacions exteriors, sa guerra i sa pau, sa política eclesiàstica. Com amb la resta de reis aragonesos Mallorca seguirà ses directrius reials marcades en quant a política exterior i religiosa, però en un àmbit molt més ample que durant tota s’Edat Mitja: finalització de sa Reconquista, conquista d’Itàlia, manteniment des cinturó defensiu africà i defensa de s’unitat catòlica que comporta sa constant guerra a Europa.

 

 

 

 

Amb aquesta unió dinàstica de Castella i Aragó s’assoleix bona part de s’unitat territorial peninsular perduda amb sa desaparició des regne visigòtic després de s’invasió musulmana. Així ho afirma es bisbe de Girona Joan Margarit l’any 1484 quan diu que els Reis Catòlics han recuperat “aquella unitat que des del temps dels romans y dels visigots s’havia perdut”. Una realitat espanyola que du a que en Ferran sigui anomenat des des mateixos territoris aragonesos com a “senyor emperador de Spanya” i també com a “senyor Rey e Principe de las Spanyas”. Però insitucionalment s’acaramullament de territoris s’imposa a l’hora de donar sa titulació dels Reis. En Ferran ès “rey de Castella, de Aragó, de Leó, de Sicilia, de Toledo, de Valencia, de Gallicia, de Mallorques”.

 

Durant s’Edat Moderna sa pàtria mallorquina abandona es temor an es centralisme català que ha patit durant tota s’Edat Mitjana per donar pas an es fet que suposa s’homogeneïtzació i centralització castellanes de sa Monarquia Hispánica que culmina amb en Felip d’Anjou. Durant un procés que dura dos-cents anys els Reis de la Casa d’Àustria, maldament han promès es privilegis de cada territori aragonès, progressivament els van retallant per així poder completar es control absolut de tots es seus immensos dominis. Serà després de sa victòria borbònica a sa Guerra de Successió (1715) que part des privilegis i franqueses mallorquins són definitivament eliminats per donar pas a un Estat absolut, centralitzat i castellanitzat. En tres segles i mig se passarà dets intents des centralisme barceloní, com ho ès es Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365, a sa realitat de s’homogeneïtzació castellana, com ho ès es Decret de Nova Planta de l’Audiència de 1715.