SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM


HOLA AMIGOS, YA PODEIS IR A LA VERSION EN CASTELLANO DE MI BLOG CON ESTE LINK:


"SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM" versa, entre altres aspectes, damunt s'origen de sa llengo mallorquina. Una cosa quedarà molt clara an es lector: sa llengo mallorquina no ès cap dialecte de sa llengo catalana.

El podeu adquirir a www.amazon.es (pitja es link)




martes, 29 de diciembre de 2009

SA FESTA MALLORQUINA DE S'ESTENDARD

Ara que s'atraca sa festa de l'estendard convé recordar que suposa per certs historiadors mallorquins sa conquista de 31 de desembre de 1229:


- "Es tracta d'un territori nou, repoblat totalment per catalans durant el segle XIII"; "en les relacions comercials no s'ha d'oblidar el paper dels genovesos, la presència dels quals a l'illa es remunta a les dates mateixes de la fundació del regne català". Pau Cateura.



-"La festa de l'estendard (...) ha estat la commemoració anual del naixement de les Balears amb la seva personalitat actual, mitjançant la seva incorporació a la civilització europea i catalana", "La seva continuïtat secular, en fan un element bàsic de la cultura de les Balears i, en conjunt, dels Països Catalans". Antoni I. Alomar.



-"El Llibre del Repartiment de Mallorca és el text documental més complet per tal d'estudiar amb detall el fet de la conquesta catalana de l'Illa"; "Com a últim episodi d'aquesta primera expansió catalana pel Mediterrani, la conquesta final de Manurqa al 1287". Ricard Soto.

Com podem comprovar amb aquestes afirmacions aquests autors deixen tot es protagonisme de sa conquista d'en Jaume I només a gents provinents de Catalunya. Realment no va ser així, si que hi havia catalans però també hi participaren conquistadors i pobladors aragonesos, llenguadocians, montpellerencs, marsellesos, italians, navarresos, castellans... Va ser una conquista cristiana del Rei d'Aragó, Jaume I. Va ser una creudada cristiana contra es sarraïns. Així ho proclamen es cronistes de s'època:


- Saint Denis: En cet an Jacques roy d’Arago conquist la terra de Mallorques
- Mateo de Paris, anno 1229 capta est insula Maiorica que sita est inter Africam et Marsiliam a rege Aragoniae et civibus Masilie
- Crònica Romana insertada en es “Thalamus Parvus” de Montpeller, En lan 1229 lo dernier jorn de desember, ço es a dire la vigilia dan nou, pres lo senhor de Jacme d’Aragon Malhorgas an sas ostz
- Bernat Desclot: Com lo rei En Jacme d’Aragó pres la ciutat de Mallorques, e fo en l’any de nostre senyor MCCXXVIIII, lo darrer dia de deembre”
- recopilació de ses lleis mallorquines de 1334: De la preson de la ciutat de Malorcha: Anno Dni. Millesimo CCXXIX pridie kls. Januarii capta fuit civitas Majoricarum á dom. Jacobo rege Aragonum.
- Llibre dels Feyts (del Rei En Jaume): E nós anam en est viatge en fe de Déu, e per aquells que no el creen, e anam sobre ells per dues coses, o per convertir-los o per destruir-los, e que tornem aquell regne a la fe de Nostre Senyor, e pus en nom d’ell anam, havem fiança en ell que ell nos quiarà


Maldament tot això que diuen aquests "historiadors" hem de tenir present que sa festa de l'Estendard es ben nostra i que sa bandera que celebram es sa del Rei d'Aragó i de ningú més. Ni celebram s'entrada de Mallorca an el món català, ni s'Estendard representa sa bandera de Catalunya, ni commemoram s'incorporació de Balears an es Països Catalans, ni el Rei En Jaume era català (va néixer a sa ciutat occitana de Montpeller).

martes, 8 de diciembre de 2009

1601. Història del Regne de Mallorca: "escrita ab nostra lengua mallorquina".

Durant s'Edat Moderna sa Pàtria Mallorquina passa des temor an es centralisme català de s’Edat Mitjana a sa realitat des centralisme castellà. Amb s’objectiu de recordar i ressaltar ses gestes des compatriotes mallorquins es Jurats de la Ciutat i el Regne encarreguen l’any 1593 an es polifacètic Joan Binimelis sa primera “Història del regne de Mallorca”. Es context en el qual es representants de sa Pàtria Mallorquina encarreguen s’obra coincideix amb sa presió de sa Monarquia damunt ets órgans de govern des Regne. Aquesta necessitat de realçar sa realitat mallorquina se troba present a tota s’obra. I així ho afirma es mateix cronista Binimelis: “entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, és la que tenim a nostra pàtria”.

A més s’ha de dir que aquesta primera història de sa nostra pàtria mallorquina s’escriu originalment en mallorquí i llavors se tradueix an es castellà el 1601 tal com explica es mateix Binimelis, “està escrita y duplicada de ma mia, una en lengua castellana, y la altra, que es lo original, ab nostre lengua mallorquina”.

Si es polítics que patim avui en dia tenguessin es mateix amor que es cronista Binimelis per sa seva terra mallorquina no hauriem de sofrir tantes catalanades i punt.cat des nassos.


jueves, 19 de noviembre de 2009

"los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell"


A principi de l'any 1517 es Consell de Mallorca envia a sa Cort Reial de Gant, bres del nou Rei de Mallorca, l'Emperador Carles V, es notari Joan Crespí amb sa missió d'aclarir sa denuncia feta pes jurats mallorquins a sa gestió des Regent de la Cancelleria, es misser català Miquel de Gualbes.

A l’hora de sol·licitar sa continuació des procés contra es Regent té lloc un episodi que resumeix a la perfecció s’història de Mallorca des de sa conquista d’en Jaume I fins a aquest moment. Dada sa condició de català des Regent Gualbes, com sa de s’antic Lloctinent Joan de Aymerich, s’ambaixador mallorquí torna treure a la llum s’hostilitat mallorquina respecte de Catalunya degut a sa dolenta administració des Regent: “bé es ver son stats processats dos altres catalans qui han presidit en lo Regne e destroit aquell, e que puys no convenen ab nosaltres no’ls volem en nostra companyia”. Quan en Gualbes li recorda qui ha conquistat Mallorca: ”los catalans nos havian conquistats”, en Crespí li replica dient que es conquistadors de Mallorca són es mallorquins que hi viuen “los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell”.

A tres-cents anys de sa conquista de 1229 es representant mallorquí deixa ben clar qui habita sa pàtria mallorquina, es mallorquins, oblidant-se d'aquesta manera de s’origen català i occità de sa majoria des nous pobladors que arriben a Mallorca després de sa conquista, com també d'aquells descendents de sarraïns convertits an es cristianisme.

I ara després de mig mil.leni de s'exclamació de s'ambaixador mallorquí a Gant encara mos venen amb històries de punt.cat, i països catalans. Això no és més que una traició a noltros mateixos i an es nostros avantpassats. QUINA COMÈDIA!!!!!!!!!!

lunes, 16 de noviembre de 2009

"lo odi, lo qual conceberen contra aquest regne"

A sa guerra catalana (1462-1472) Mallorca, Aragó i València romanen devora el Rei Joan lluitant contra es sublevats catalans. Després de sa guerra que se salda amb sa derrota catalana arriben ses negocacions per evitar noves sublevacions. Un des punts a tractar i que afecta directament a Mallorca és es deute exterior mallorquí en mans des catalans. Com es lògic i natural durant sa guerra se procedeix a sa confiscació des pagaments mallorquins corresponents a Catalunya. Un pic restablida sa pau s'aturen ses confiscacions, però es mallorquins segueixen vuit anys més sense pagar an es catalans, motiu pel qual s'ha d'arribar a una nova Concòrdia.
Així l'any 1481, durant ses negociacions de sa Concòrdia es mallorquins recorden an es catalans sa seva deslleialtat cap an el seu Rei com també es rancor que tenen cap a Mallorca per no voler aliar-se amb ells contra en Joan II, “la voluntat dels singulars crehedors de Cathalunya, los quals fan llur instància no tant per llur interèsser com per lo odi, lo qual conceberen contra aquest regne, per quant no volgueren obtemperar a llurs prechs e persuasions dels cathalans en les perturbacions de Cathalunya, quan levaren la obediència al senyor rey don Joan.” Finalment amb sa nova Concòrdia es mallorquins no consegueixen rebaixar ses dures mesures de s’anterior de 1431 però se donen per bones ses amortitzacions confiscades durant sa guerra, permetent que es deute català disminuesqui molt per davall des 50% des total. Tot i s’acord no es fins a 1484 que es mallorquins comencen a satisfer ses pensions an es catalans.

martes, 10 de noviembre de 2009

AMBAIXADOR MALLORQUI A CASP (1412): "no menys pertany al Regne de Mallorques qui es o esser deu rey de Mallorques"


Sa mort de s’hereu en es tron d’Aragó en Martí el Jove a Sardenya l’any 1409, i posteriorment sa de son pare el Rei Martí dia 31 de maig 1410 sense cap altre descendent significa que sa Corona d’Aragó se queda sense monarca, i que es possibles aspirants pugnin per fer-se amb sa Corona. Conscient de sa manca de successor, sa darrera voluntat des monarca aragonès és que sia Rei aquell que en justícia pes seu millor dret li pertoqui.


Durant ses negociacions es mallorquins són exclosos des procés final d’elecció, fet que comporta s’airada protesta de s’enviat mallorquí Berenguer de Tagamanent davant es Parlament català. Es síndic mallorquí demana que es Parlament català se definesqui, i els deixa ben clar que Mallorca no forma part de Catalunya, motiu pel qual pareix que es mallorquins són exclosos: “se diga per alguns esser dubte si lo Regne de Mallorques es regne per si, o membre del Principat de Cathalunya”, i també recorda an es catalans que Mallorca és un regne com València i Aragó, i Catalunya un Principat: “La qual dubitació affer, es semblant a dubtar si james los regnes Darago, de Valencia e de Mallorques hagueren Rey, ne senyor algun, ne los Principat de Cathalunya, Comte o princep, e si haver ne deve”. Ha passat mig segle ençà des Privilegi de Sant Feliu i es mallorquins tenen ben clar qui són i quin és es seu país, cosa que es catalans posen en dubte quan encara s’aferren a s’esperit des citat privilegi de 1365. Davant sa callada per resposta des Parlament català, en un segon requeriment s’enviat mallorquí recorda an es catalans que sa Corona Aragonesa se fonamenta en quatre territoris, “quatre parts intellectuals, unides e inseparablement, et fahents quatre torres forts et inexpugnables”, dels quals un d’ells és es Regne de Mallorca, només sotmès an el Rei, “no menys pertany al Regne de Mallorques qui es o esser deu rey de Mallorques”. De ses paraules de s'ambaixador mallorquí se dedueixen es desig i sa voluntat des mallorquins de no se un apèndix de Catalunya, com així ho dictará el Rei Alfons l'any 1439 des de Gaeta.

D’aquesta manera dia 24 de juny de 1412 amb sa sentència de Casp s’acorda que es candidat de millor dret és en Ferran d’Antequera Infant de Castella, nebot del Rei mort Martí I. Finalment el nou Rei aragonès en Ferran I és coronat a Saragossa dia 3 de setembre de 1412 amb presència des tres síndics mallorquins, on també confirma es privilegis i ses franqueses des Regne insular.

jueves, 5 de noviembre de 2009

"lo present regne de Mallorques ... en res del mon sia sotmés al Principat de Catalunya". Rei Alfons. Any 1439.


L'any 1365 en Pere d'Aragó deixa a un costat ses formes mantegudes durant vint anys després de s'annexió des Regne de Mallorca a Aragó per proclamar que es regne insular sigui una nova província catalana. Així amb so privilegi de 22 de juliol de 1365 dat a Sant Feliu de Guíxols se dicta que es mallorquins sien considerats catalans, i que Mallorca sigui part de Catalunya, “los mallorquins e poblats en aquella Illa sien cathalans naturals, e aquell regne sia dit part de Cathalunya”, que a Corts Generals també siguin considerats catalans ”e en altre temps en Corts generales sien hauts e reputats per cathalans”, que hagin de celebrar Corts Catalanes “hagen aentrevenir en Corts al Cathalans celebradores”, i observar ses constitucions i privilegis de Catalunya, “hagen alegrar e observar les constitucions generals de Cathalunya, privilegis e usatges de Ciutat de Barcelona”.

De s’annexió ençà, Mallorca participa a Corts Generals juntament amb sos altres territoris aragonesos. A partir de sa promulgació des privilegi d’incorporació a Catalunya i d’acord amb ell es mallorquins són convocats a Corts Catalanes, on no s’hi presenten. Es mallorquins no accepten s’annexió a Catalunya i com a demostració de sa seva voluntat d’autonomia davant sa promulgació des privilegi de 1365 no participen a Corts Catalanes, encara que si ho segueixen fent a Corts Generals juntament amb sos altres territoris aragonesos. D’aquesta manera es mallorquins expressen sa seva conformitat de formar part de sa Corona d’Aragó i a la vegada es seu refús a esser una província catalana, recordant d’aquesta manera que formen part de sa Corona aragonesa per unió personal a sa figura del Rei i no com a part d’un altre territori.

No és fins es regnat de n'Alfons el Magnànim que Mallorca se desprèn "de jure" de sa càrrega de sa supeditació catalana ordenada p’en Pere I l’any 1365. Una situació que "de facto" no s’arriba a produir mai: Mallorca no assisteix a Corts Catalanes ni adopta ses constitucions com a dret propi. D’aquesta manera dia 17 de juny de 1439 a petició des jurats mallorquins, el Rei Alfons el Magnànim amb so Privilegi de Gaeta confirma ses franqueses mallorquines i a la vegada afirma que Mallorca no és una prolongació de Catalunya, ni està sotmesa a ses lleis catalanes: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya ne a la observància de llurs constitucions ne usatges.”

Idó encara després de més de mig mil.leni seguim amb sa mateixa comèdia. Un dets actes d'aquest esperpent es s'ùs que fan ses institucions baleàriques des domini punt.cat. Pareix mentida que lo que no va conseguir en Pere d'Aragó el 1365, ara li donaran es nostros representants polítics en un nou acte de traició an es poble balear. Hem de recuperar sa nostra memòria històrica i recordar es fets des nostres antepassats.

martes, 3 de noviembre de 2009

ES PLAGI DE SES LLEIS PALATINES (JA S'HI VAREN POSAR PREST A COMENÇAR ES ROBATORUM!!!)




L’any 1337 en Jaume III promulga ses Lleis Palatines, que comprenen totes ses disposicions que regulen la Casa i Cort dels Reis de Mallorca. Amb aquesta recopilació culmina s’organització de sa cancelleria mallorquina, ja que així se tenen refoses ses descripcions dets oficis i servicis de tota sa nòmina de càrrecs i empleats de la Cort: es Majordom, que administra s’intendència, es Cambrer Reial que s’encarrega de ses atencions privades de la Casa, es Mestre Racional que s’ocupa de ses finances i des Reial Patrimoni, i es Canceller que és es cap des tribunal de sa Corona.

Ses lleis mallorquines que recullen càrrecs ja existents en temps d’en Jaume II i d’en Sanxo, són originals d’en Jaume III, i precisament, sa gran novetat és sa recopilació total que fa de ses disposicions i càrrecs de la Cort. Aquesta sistematització des funcionament de la Cort fa que des cap de poc temps de s’invasió de 1343 a més d’arravatar-li es Regne, i en paraules de s’arxiver des Regne Francisco Sevillano Colom, en Pere I l’Usurpador plagia ses Lleis Palatines per crear ses Ordenances Aragoneses, “Lo notable del caso es que, Pedro IV, se apropió del texto, y cambió tan sólo el nombre y los títulos: donde decía Jaime, hizo poner Pedro; y tras el nombre, hizo inscribir su intitulación real, con lo cual cometió un plagio”.

lunes, 2 de noviembre de 2009

S'ATLAS D'EN CRESQUES (QUIN ROBATORUM!)


S’apogeu conseguit pes comerç durant sa dinastia baleàrica està relacionat estretament amb s’existència a Mallorca de s’escola cartogràfica més important de la Mediterrània durant es segles XIV i XV. Ses mans des jueus mallorquins dibuixen ses primeres cartes després de sa conquista de 1229 amb les quals es mallorquins poden arribar an es segle XIII a la Mar del Nord, a la Mar Negra, a ses Illes Canàries i a Riu d’Or.

Durant es regnat d’en Sanxo se situa es naixement de s’escola mallorquina, bres d’una sèrie important de cartògrafs que produeixen conegudes cartes nàutiques: ses de N'Angelí Dulcert de 1325, 1327 i 1339; s’Atlas Mallorquí d’en Cresqués Abraham, “magister mappamundorum et bruxolarum”, de 1375; ses cartes de navegar d’en Guillem Soler, de 1380 i 1385; i sa carta mallorquina de Nàpols de 1390. An aquests creadors s’hi ha d’afegir una nòmina important de cartògrafs des segle XV, també mallorquins, com en Macià de Viladestés, en Joan de Viladestés, en Gabriel de Vallseca, en Pere Rossell, en Jaume Bertran, n’Arnau Domènech, en Jehudà ben Zara, n’Anthoninus Piris, en Rafel Lloret, en Berenguer Ripoll, en Rafel Monells i en Joan Marçol. Tots plegats formen s’Escola Cartogràfica Mallorquina.

Ses creacions mallorquines presenten unes característiques pròpies que les distingeixen d’altres cartes i que donen lloc a una producció unitària. Ses cartes se caracteritzen per una determinada representació orogràfica i hidrogràfica de certes àrees geogràfiques, així com per sa toponímia, ses miniatures i ses llegendes emprades; i sobretot, pes fet de que són cartes realitzades a Mallorca, “Jac Bertran la fecit in malorques lany m ccc lxxxxij”, per mallorquins, “Gillemus Soleri civis maioricarum”, i escrites en sa llengua de Mallorca, “Mapamondi vol dir aytant con ymage del món e de les diverses, etats del món e de les regions que són sus la terra de diverses maneres de gens qui en ela habite”.

Es fet que sa llengua de Mallorca sia sa mateixa que sa catalana ha donat lloc a una gran incongruència respecte des nom de sa carta més important de s’escola mallorquina i també de la Mediterrània. Es mapamundi dissenyat l’any 1375 p’en Cresqués Abraham, conservat a sa Biblioteca de París de 1380 ençà, és conegut com s’Atlas Català, quan se va fer a Mallorca i per un mallorquí. A sa seva reedició l’any 1975, en es sis-cents aniversari de sa realització, s’editor català Lluís Mercadé el publicà insistint en sa seva suposada catalanitat: “Creiem servir així al públic dels Països Catalans, puix que, així com ens semblava increïble que haguessin passat tants d’anys mancats d’un Atlas de Catalunya, també ens semblava impossible, que, després de sis-cents anys, encara ningú hagués dut a terme l’edició completa d’aquest Atlas Català”.

Aquesta apropiació de s’obra d’un mallorquí com és en Cresqués ha provocat que es mapamundi de 1375 no sia conegut arreu amb so nom de sa terra que el va fer possible i des compatriotes que crearen s’escola cartogràfica mallorquina. Això que se fa amb s'obra d'en Cresques també ocorr amb en Ramon Llull, a moltes enciclopèdies podem llegir des beat mallorquí que és un filòsof català nascut a Mallorca (sic).

jueves, 29 de octubre de 2009

SA LLENGUA BALEÀRICA


Quan se xerra de sa llengua de ses Balears es primer punt a deixar clar és que ses llengües parlades a Catalunya, València, l'Alguer, es Rosselló i Balears, són sa mateixa, totes provenen d’un mateix tronc comú. D’acord amb aquesta afirmació, a principis des segle XX va quedar establit que es nom d’aquesta llengua comuna és es de llengua catalana, i no es de llengua llemosina, maldament fos emprat durant segles per escriptors catalans, valencians i mallorquins.

A pesar de que sabem que sa llengua mallorquina es sa mateixa que sa llengua catalana, encara en es segle XXI com en es segles precedents XIX i XX, se segueix amb s’eterna disputa damunt quin és es nom correcta de sa llengua autòctona de Balears, i concretament de Mallorca:

  • El texto generalemente es latino, á veces catalán o mallorquín que es lo mismo, original ó traducido de aquél al nativo idioma, y en ambas versiones se hallan muchas escrituras”. Privilegios y franquicias de Mallorca. José María Quadrado. Palma de Mallorca. 1894.
  • Català o mallorquí?” El parlar de Mallorca. Francesc de Borja Moll. Palma de Mallorca. 1978.
  • 6. Mallorquí i català” Escriptura i oralitat a Mallorca. Joan Veny. Palma de Mallorca. 2003.

Es nom tècnic de sa llengua de Balears és es de llengua catalana tal com ho afirmen es filòlegs i lingüistes. Emperò s’ha de tenir present que a Mallorca s’adjectiu emprat tradicionalment pes mallorquins per anomenar sa llengua és es de mallorquí, a Menorca es de menorquí, i a Eivissa es d’eivissenc. S’explicació d’aquesta aparent contradicció se troba en sa barreja que se fa de dos conceptes molt lligats, com són es de llengua i dialecte. Sa lingüística moderna, deixant a un costat s’antiga accepció de dialecte com a infra-llengua, afirma que qualsevol llengua no és ni més ni manco que sa suma de diversos dialectes. Una llengua és un sistema de signes orals d’evolució històrica ben caracteritzada, en relació a un altre sistema que té característiques essencialment diferenciadores, per exemple es castellà i es català. Mentre que un dialecte és un sistema de signes orals que se distingeix només accidentalment d’un altre sistema, formant tots dos part de sa mateixa llengua, per exemple es baleàric i es català central. Es principals dialectes que formen sa llengua catalana s’extenen per ses terres de Catalunya, es Rosselló, València, Balears i sa ciutat de l’Alguer a Sardenya, i són es català central, es català nord-occidental, es rossellonès, es valencià, es baleàric i s’alguerès, que a la vegada estan formats per subdialectes.

Per circumstàncies històriques a ses terres valencianes i balears, tradicionalment a sa llengua catalana se l’anomena amb so nom de sa terra, es a dir, valencià, mallorquí, menorquí o eivissenc, sense que això vulgui dir que són llengües distintes. De fet mossèn Alcover com gran amant i defensor de sa llengua catalana, s’estimava més que cadascú li digués com volgués abans que se deixàs d’emprar:

  • “El català, el mallorquí, el rossellonès i el valencià són un sol idioma. Qui no sap que això que en diuen català, rossellonès, mallorquí, menorquí, eivissenc, valencià, tortosí, pallarès, alacantí, no són més que modalitats diferents d’un mateix idioma, que el podeu anomenar com vulgueu mentre no faceu la toixarudesa de negar-li l’existència, que després de tot, la tendrà, tant si la negau com si la hi regoneixeu?” 1909.
  • “No’s tracta més que d’esser fels a la nostra tradició, cadascú a la seua; els balears a la balear, els valencians a la valenciana, els catalans de les diferentes comarques a la llur respectiva.” 1910.
  • “No, no’ls-se demanam que catalanetjin, axó es, que copiin el català de Barcelona. No, no han de catalanejar; han de valencianetjar.” 1910.
  • “¿Que no li voleu dir Català? No li digueu, però no negueu la realitat històrica ni la realitat lingüística, que proclamen de la manera més llampant y contundent que la llengua que’es parla a n’el Principat, a n’el Rosselló, Vallespir, Coflent y Capcir, Balears, Alguer de Sardenya y regions valencianes es la matexa llengua ab sis modalitats diferents, axò es, el valencià, el balear, l’alguerès, el català occidental, el català oriental y’l català de França”. Jocs Florals de lo Rat Penat. 1918.

Fins i tot es mateix Alcover, quan parla de ses Rondalles Mallorquines s’estima més utilitzar s’adjectiu mallorquí per denominar sa llengua de Mallorca:

  • “A-les-hores me pos a escriure en mallorquí la prosa y les poesies de tema casolà, comensant a publicar coses així damunt diferents periòdics”. Com he fet mon aplech de Rondayes Mallorquines. 1930.
  • “Els nins mateixos ab les rondalles han après de correguda de llegir en mallorquí sense que negú los ne mostràs”. Com he fet mon aplech de Rondayes Mallorquines. 1930.
  • “No les havia d’escriure en castellà popular ni literari, sinó en mallorquí rònech.” Com he fet mon aplech de Rondayes Mallorquines. 1930.

N'Alcover coneixedor de primera mà que sa gramàtica i es diccionari normatius de sa llengua catalana havien de centralitzar-se des de Barcelona, deixant a un costat ets altres dialectes catalans, va decidir baratar es nom des seu gran diccionari que en un principi havia de ser Diccionari de la Llengua Catalana, pes de Diccionari Català-Valencià-Balear. Aquest canvi des nom des Diccionari no vol dir que es nom de sa llengua hagi de ser és de llengua catalana-valenciana-balear, sinó que, tot lo contrari, s’únic genèric nom vàlid és es de llengua catalana. Es canvi de nom realitzat fa cent anys se deu a sa sensibilitat demostrada per mossèn Alcover an es mateix problema que avui en dia encara existeix a València i a Balears per anomenar sa llengua:


  • "perquè deien que ells no eren catalans, sinó valencians. Per això he resolt que mon Diccionari no se diga just Català, sinó Català-Valencià-Balear. Tal volta actualment hi ha més substància lingüística catalana a Catalunya que en el Reine de València i a les Balears? Què hi ha d’haver! N’hi ha molta més en el Reine de València i a les Balears que no a Catalunya! N’hi ha molta més, just a Mallorca, que no en tot Catalunya! Per això,… mon Diccionari s’ha de dir Català-Valencià-Balear. “ 1919.
  • “Serà de la llengua que parlen a Catalunya, les Balears, lo Regne de València, que és una sola llengua; però que, com a València i a les Balears hi ha tanta prevenció contra lo català no vull que me rebutgin l’obra en tenir-la feta dient que ells no parlen català sinó valencià o balear, per això lo Diccionari s’ha de dir Català-Valencià-Balear d’una sola i única llengua; això sí, amb modalitats diferents, igualment genuïnes i autèntiques i igualment catalanes de rel.” 1920.
  • “An el nostre Diccionari des de l’any 1919 li deim Català-Valencià-Balear per denotar que ha d’esser de la llengua nostra tal com la parlam catalans, valencians i balears, tal com brolla a Catalunya espanyola i Catalunya francesa, en el Regne de València, a les Illes Balears i a la ciutat d’Alguer de Sardenya. Mai hem dit ni direm Llengua Catalana-Valencia-Balear, perquè es tracta d’una sola i mateixa llengua, això si, amb diferentes i múltiples modalitats, totes les quals volem que se respectin, i mai per mai permetrem ni consentirem sacrificar i sotmetre a una d’elles totes les altres, com volen fer i fan el instituters.” 1924.
  • “No hem volgut exposar-mos a que lo nom del Diccionari fos obgecte d’aversió de part de la gran majoria del públich valencià i balear, ni que pogués induir qualcú a una mala interpretació de la manera com volem presentar els elements lexicals y literaris de la nostra llengua. Anomenant lo Diccionari Català-Valencià-Balear, satisfeym igualitàriament els fills de totes tres comarques, respectam los drets de tots y expressam millor lo que realment ha d’esser aquesta obra.” Introducció del Diccionari Català-Valencià-Balear. 1926.

Damunt es nom de sa llengua se poden omplir moltes planes. Però una cosa tenen molt clara es qui apliquen s’estandarització a Balears, s’únic nom vàlid per sa llengua nacional, és es de llengua catalana. Pes catalanisme militant, es fet de dir-li mallorquina, menorquina, eivissenca o baleàrica ataca un des principals principis de sa llengua estàndard, sa uniformitat, ja que s'unitat de sa llengua és sa passa necesària per arribar a un estadi superior, s'unió política des països catalans (sic). Només així se pot explicar sa caparrudesa de no admetre es nom secular de mallorquí, menorquí o evissienc, i de no admetre ses formes verbals, es lèxic i sa gramàtica propies de Balears. Deixant a un costat sa política pes catalanistes i, coneixedors de sa unitat lingüística i d’acord amb es pensament de Mossèn Alcover podem afirmar que es nom de sa nostra llengua és llengua baleàrica.

martes, 20 de octubre de 2009

FINS ON ARRIBARA ES TEMPORAL CATALANITZADOR DE MALLORCA?


Primer va ser baratar es nom secular de sa nostra llengua mallorquina pes de llengua catalana. Llavors ha estat s'ús sistemàtic de sa bandera quatribarrada dels Reis d'Aragó en lloc d'emprar es colors propis de Mallorca. I ara ja tenim que ses nostres institucions deixen d'emprar es domini punt.es pes domini punt.cat. I tot això amb sos nostros doblers. Que passa amb sa nostra memòria històrica?

Amb s'excusa que es domini.cat es per aquells territoris que comparteixen sa mateixa cultura catalana (sic) mos estan ficat en es països catalans (sic). Se mos ha oblidat que llevat dets intents assimiladors a Catalunya del Rei Pere de l'any 1365 (fa més de 600 anys) Mallorca ha estat sempre un ens (regne, província, comunitat autònoma) independent en es si de sa Monarquia Aragonesa i llavors s'Espanyola? Que pensarien es nostros avantpassats mallorquins de s'herència de deixam an es nostros fills, una herència catalanitzada.

Durant aquests més de 600 anys que van des Privilegi de Sant Feliu de Guixols ses relacions de Mallorca amb Catalunya han estat molt poques. Ben al contrari, hem de recordar que en dues ocasions es regne insular ha romàs devora el Rei, com la resta de territoris aragonesos, per lluitar contra ets insurrectes catalans (sa guerra de 1462-1472 i sa guerra de 1640-1652).

Quina tropa de polítics catalanistes que mos governen. Uns per convicció, son catalans i mos volen fer a tots catalans, i altres perque simplement s'enfoten, tant els es una cosa que s'altra. Passen de sa nostra llengua, de sa nostra història, de sa nostra bandera i a més abracen com a nostro es domini punt.cat.

Vergonya, cavallers, vergonya!!!!!