SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM


HOLA AMIGOS, YA PODEIS IR A LA VERSION EN CASTELLANO DE MI BLOG CON ESTE LINK:


"SA LLENGO DE SA PÀTRIA MALLORQUINA: S'HERÈNCIA DES RUM" versa, entre altres aspectes, damunt s'origen de sa llengo mallorquina. Una cosa quedarà molt clara an es lector: sa llengo mallorquina no ès cap dialecte de sa llengo catalana.

El podeu adquirir a www.amazon.es (pitja es link)




miércoles, 31 de julio de 2019

8.- QUAN MOS DIUEN QUE ES REGNE DE MALLORCA ES NOMES UN TITOL NOMINAL SENSE CONTENGUT...


Pes catalanisme es títol de Regne de Mallorca no significa res, ès simplement nominal, sense cap contengut. Però sa realitat històrica i documentada no ès aquesta. Durant 500 anys, des d’en Jaume I fins en Felip d’Anjou hem tengut els Reis de Mallorca que han jurat ses franqueses mallorquines i que es jurats des Regne han reconeguts com a Reis.

Es Regne de Mallorca se constitueix amb sa Carta de Franqueses de día 1 de març de 1230, conformat per ses nostres Illes Balears. Es un nou regne independent en es si de sa Corona Aragonesa sense cap dependència de Catalunya com qualcuns no se cansen de repetir. Si Mallorca hagués estat una nova província catalana, ¿a que ve dotar-lo de tots es resorts administratius, judicials i legislatius que li corresponen a un nou ens polític? Es nou estatut tracta Mallorca com un territori diferenciat de la resta de sa Corona, i no com una prolongació de Catalunya. Com la resta de dominis aragonesos, Mallorca se constitueix com una unió personal en sa figura del Rei en un procés de suma d’estats, i no de fusió o unificació. 

Sa Carta de Població de 1230 pretén poblar Mallorca oferint noves ventatges i llibertats individuals an es nou arribats i a la vegada dotar es Regne d’un ordenament jurídic, una organisació administrativa i un règim legal propis. Sa Carta mallorquina estableix ets orgues de justìcia i s’organisació política i administrativa des nou regne: es lloctinent, es veguer, es batle general, es prohomens i sa curia. 20 anys després de sa conquista, el 1249, arriba a Mallorca es sistema municipal, conegut com es Regiment de Franqueses. Amb ell Mallorca se converteix en un únic municipi governat por 6 jurats que administren sa totalitat de s’illa.



A ses normes promulgades pes monarca hi ha que afegir es dret i es costum duits pes nous pobladors catalans, rossellonesos, italians, marsellesos i montpellerencs des des seus llocs d’origen, que ben aviat evolucionen fins a cristalisar en fórmules genuines des dret mallorquí. Així tenim com sa Carta de Franqueses, es Regiment de Franqueses i es nou dret mallorquí constitueixen ses bases pròpies de s’ordenament jurídic des nou Regne cristià de Mallorca, independent de Catalunya.

Sa voluntat d’en Jaume I de dotar d’una personalitat pròpia es regne baleàric ès ratificada amb so jurament des prohomos de Mallorca de l’Infant Jaume com hereu des Regne el 1256. Endemés, aquesta diferenació de Mallorca ès afavorida amb sa concessió de s’escut de sa Ciutat amb so privilegi de dia 23 de juliol de 1269: “a vos prohomens e ala Universitat de la Ciutat de Malorques damunt dits per tots temps, que puscats fer e aver vos e els vostres successors Segel propi de la Comunitat de la Ciutat damunt dita, en lo qual de la una part sia lo senyal nostre e en laltre par lo senyal del Castel nostre de la Almudayna de Malorques”.

sábado, 27 de julio de 2019

7.- QUAN MOS XERREN DE S’EXTERMINI DE SA POBLACIÓ SARRAÏNA...


S’interessada afirmació des catalanisme baleàric d’una repoblació totalment catalana de Mallorca en es segle XIII ès del tot falsa. Primer perquè en aquella època Catalunya tenia un escàs pes demogràfic per emprendre sa repoblació de Mallorca. Segon perquè ademés no va ser un poblament totalment català, encara que si majoritari, ja que a Mallorca també hi arribaren pobladors de Marsella, de Montpeller, de Gènova i d’altres terres occitanes i italianes. I tercer perquè no ès ver que hi hagués una repoblació, ja que a Mallorca hi va romandre una important població sarraïna, jueva i mossàrab, es Rum.

Es nou regne cristià de Mallorques, per sa seva situació geogràfica, era considerat sa frontera de sa cristiandat amb sos sarraïns de Barberia. Aquest fet va impossibilitar que a Mallorca se permetés sa convivència entre es nous pobladors catalans, occitans i italians i unes comunitats organisades sarraïnes, com sí passava amb sos sarraïns de la resta de sa Corona d’Aragó i també amb sos mateixos jueus mallorquins. Encara que, per altra banda, també se feia necessari mantenir una població musulmana captiva a fi de poder continuar s’activitat econòmica des Regne. Aquesta població sarraïna que romangué a Mallorca va contribuir formidablement a que l’any 1329 sa població de s’illa arribàs a 53.700 persones, sa xifra més elevada de tota s’Edat Mitja. 


Una part important des sarraïns captius va romandre a s’illa per poblar-la gràcies a un procés continuat d’accés a sa llibertat mitjançant es contractes de talla, document pel qual es mateix sarraí comprava sa seva llibertat treballant pes senyor i conseguint, d’aquesta manera, sa carta d’alforria. S’especial vigilància i tutela des Regne de Mallorca pel Papa Gregori IX amb ses crides per sa seva conquista (1229) i repoblació (1230 i 1233) va continuar amb dos breus de l’any 1233. En ells exhortava l’Infant Pere de Portugal, Senyor de Mallorca, a sa cristianisació des sarraïns mallorquins, tant catius com lliures. En aquest marc propici a sa conversió una part de sa població sarraïna se va romanisar ben aviat, per motius pràctics i de supervivència. Aquest procés se va agilisar a partir, al manco, de 1247, data en que se documenta s’existència d’un gravós “dret de estada de sarrayns franchs” que havien de satisfer es sarraïns lliures.

En quant an es sarraïns ex-captius, una vegada obtenguda sa llibertat, tenien tres opcions: se’n podien anar de Mallorca pagant un gravós “dret de eixida”, podien continuar a s’illa com a sarraí, pagant es gravós “dret de estada”, o hi podien romandre convertint-se an es cristianisme. Per motius pràctics i de supervivència, sa darrera opció va ser sa més triada entre una part de sa població sarraïna, tant autòctona com estrangera, que havia accedit a sa llibertat, eren es “baptizati”. 

Durant es govern d’en Pere de Portugal, en Jaume II i en Sanxo tengué lloc es procés continuat de romanisació de part de sa població musulmana, lo que va fer necessari legalisar s’integració d’aquests nous cristians a dins sa societat mallorquina amb s’estatut “De judei et sarracenis ad cristianam fidei conversi” de 1296. Es nous cristians conservaren es seu nom d’esclau seguit de s’apel.latiu “baptizati” (“Bernardus baptizati”, ”Johannes baptizati”, “Martinus baptizati”), o agafaren es llinatge des seu senyor (“Petrus Dominico baptizato”, “Jacobus Ferer baptitzatus”, “Guilelmus Gual baptitzatus”). Amb so bateig es sarraí va passar a ser considerat un ciutadà de Mallorca que vivia i treballava per contribuir an es creixement econòmic illenc. Com que aquest apel.latiu “batptitzati” no se transmetia a sa generació posterior ben aviat se confonien es conversos i es seus descendents amb sos cristians.

A més de ses normes dictades per sa seva integració en es si de sa societat cristiana mallorquina i també des documents que mos mostren s’existència des “batptitzati”, tenim es testimoni des cronista Pere Marsili. A sa seva crònica de sa conquista explicava que, durant sa seva visita a Mallorca de l’any 1311, va xerrar amb descendents de sarraïns romanisats de s’època de sa conquista “veys sarrains catius a (de) molts dels primers qui seran batiats, los quals depuys romangueren a la yla”, que li relataren sa presa de sa capital mallorquina, ”los quals nos havem vist e demanats de la preso de la terra”.

martes, 23 de julio de 2019

6.- QUAN MOS ENGANEN PER DIR QUE MALLORCA ES REPOBLADA PER GENT CATALANA...


Ni sa conquista de Mallorca de 1229 va ser catalana, ni tampoc hi  hagué una repoblació catalana, tal com proclama s'uniformisadora i excloent doctrina catalanista i catalanisadora. 

En primer lloc s’illa no ès repoblada ja que sa població mallorquina no s’esvaeïx. A Mallorca hi romanen es Rum, que són es mossàrabs mallorquins, i una considerable població sarraïna que en part se converteix an es cristianisme, per passar a ser considerats, més tard, es seus descendents com a ciutadans de Mallorca, com també un nucli important de població jueva. I no ès catalana ja que a més des catalans, que són majoritaris, també hi ha un important número de pobladors occitans i italians, així com altres hispànics i europeus. 

Com succeeix an es preparatius de sa conquista, Roma també anima s’arribada de nous pobladors cristians a Mallorca durant sa postconquista.  Es 23 de desembre de 1230 el Papa Gregori IX ordena a s’Arquebisbe d’Ambrum (població fronterera i situada en el nord des comtat aragonès de Provença) que publiqui a sa seva diócesi s’atorgament de ses mateixes indulgèncias concedides an es creuats de Terra Santa an es diocesans que vagin a poblar Mallorca, i posteriorment, día 11 de juny de 1233 concedeix tres anys d’indulgència an es súbdits de “Aragonie et Navarre, regna et circumvecinas provincias constituitas” que s’establesquin a Mallorca. També tenim que una part des nous pobladors fugen des rigors feudals des continent, per gaudir de ses llibertats de sa Carta de Població de Mallorca de 1230. Es nous ciutadans de Mallorca hi arriben per crear sa nova patria que proclama s’aventurer portugués Pedro Gonsalviz: ”ad defendendum Maioricarum patriam et salvandum ubique omnia jura nuestra”.


S’inmensa majoria des nous pobladores de Mallorca (Bernardus de Agen, Bonafont de Tarascó, Malloles de Tarragona, Petrus de Zaragoza, Raymundus de Sabadel, Falcho de Reus, Stephanus de Pamplona, Raymundus de Marsella, Johannes de Limogge, Sancius de Leyda, Bernardus Ispania de Barchinona, Johannes de Cervaria, Ferrarius de Berga, Bernardus de Ampuries, Petrus de Balaguerio...) pertanyen a sa gran àrea lingüística de sa llengo d’oc que abraça des de Provença, passant per Gòtia i Barcelona, fins a Tarragona. Lo que els permet poder-se comunicar sense problemes. Sa llengo d’oc duita pes colonisadors se fon amb sa llengo mossàrab des Rum, donant lloca a sa nova llengo mallorquina.

Aquests ciutadans de Mallorca —cristians, jueus i sarraïns cristianisas— són es qui impulsaran es desenrotllament econòmic i comercial des Regne a partir de ses bases institucionals i comercials promogudes pes monarca Jaume I. Durant tot es Regne privatiu Mallorca se convertirà en es centre d’intercanvi comercial més important de tota la Mediterrània Occidental. Així ho observará es mateix Rei En Jaume a sa Crònica Reial un quart de segle després de sa conquista: “E de llahora ença Nostre senyor ha multiplicada l’isla de Mallorques que val dos tants que no faïa en lo temps dels sarraïns”.

miércoles, 17 de julio de 2019

5.- QUAN INSISTEIXEN EN QUE S’EMPRESA DE MALLORCA DE 1229 ES UNA CONQUISTA CATALANA...


Avui en dia ès una afirmació molt estesa que sa conquista de Mallorca de 1229 va ser s’inici de s’expansió de s’imperi català per la Mediterrània, que va ser una conquista catalana i que es catalans mos dugueren sa llengo catalana i que per això sa llengo pròpia de Mallorca ès sa llengo catalana. Però resulta que sa conquista de Mallorca d’en Jaume I no ès catalana. Hi no ho ès por dos motius fonamentals. S’empresa de Mallorca ès sa continuació de sa reconquista cristiana iniciada tres-cents anys enrera des des comtats de s’antiga Marca Hispànica, i que a més ja ès recolzada l’any 1064 amb sa proclamació pel Papa Alexandre II de sa primera creuada en territori europeu. I a més a més, com en totes ses conquistes de sa Corona d’Aragó es seus participants procedeixen de molts diversos territoris, bàsicament Catalunya, Aragó i Occitània.

Ès cert que a sa conquista de Mallorca hi participen nobles catalans, pero no hem d’oblidar que en Jaume I ès occità, ha nascut a Montpeller, i que son pare, en Pere el Catòlic, va dominar gran part d’Occitània. Ès per això que hi participen nobles occitans, i com ès el Rei d’Aragó, també s’embarquen senyors aragonesos a sa creuada de Mallorca. A més des territoris aragonesos s’empresa queda oberta a tot el món cristià, tal com se pot apreciar a sa crida de sa conquista, “omnes homines de terra nostra et aliunde venientes”, i com se pot observar a sa nòmina de conquistadors: R. Casals de Lerida, G. Castelo de Tortosa, Domingo de Tarazona, G. Seguer de Barcelona, Sapatel de Barcelona, G. De Zaragoza, Garcia de Huesca, Jacme de Montpelier, Feri de Marseyla, Matheu de Sabadel...



Amb en Jaume I hi embarquen col·lectius de ses principals ciutats de sa corona, ses provençals de Marsella i de Montpeller, ses catalanes de Barcelona i de Tarragona i ses ciutats aragoneses d’Osca i de Lleida —en es moment de sa conquista, Lleida forma part des regne d’Aragó però no de Catalunya, motiu pes qual es lleidatans, com ets aragonesos, juraran, catorze anys després de s’empresa de Mallorca, hereu l’infant Alfons a ses Corts aragoneses celebrades a Daroca (1243)—. També acompanyen en Jaume I eclesiàstics com en Berenguer de Palou bisbe de Barcelona, en Guillem bisbe de Girona i fra Bernat de Campanes lloctinent des mestre del Temple i es seus principals barons com en Nunyo Sanç comte des Rosselló, en Guillem II vescomte de Bearn, n’Hug IV comte d’Empúries, es cavallers catalans Ramon Alaman i Ramon Berenguer d’Ager i ets aragonesos Eixemèn d’Urrea i Pero Cornell.

També des de Roma s’anima a sa conquista de Mallorca a tot el món cristià. Dia 29 de novembre de 1229 el Papa Gregori IX ordena an es prior des dominics de Barcelona aconsellar an es clérgues i laics occitans d’Arlés i de Narbona que ajudin en Jaume I en s’empresa de sa conquista, concedint-los ses mateixes indulgèncias dades an es creuats de Terra Santa. A més a més, sa conquista de Mallorca du impregnat s’esperit creuat, ja que se realisa a s’època de sa Sexta Creuada: “car jo vaig en aquest viatge per exalçar la fe que vós nos havets donada, e per baixar, e per destruir aquells que no creen en vós”. A tot això hem d’afegir que a sa Crònica Reial del Rei En Jaume podem llegir que es nobles participants entenen, en tot moment, sa conquista de Mallorca com a sa continuació des secular enfrontament entre cristians i sarraïns: “E el primer qui anc los anà ferir fo ell. E quan foren tant prop los crestians dels moros, com serien quatre astes de llança de llong, giraren les testes los moros e fugiren”. 

En cap moment es participants clamen per una suposada catalanitat de sa conquista, de sa mateixa  manera que a ses cròniques de s’època sempre se relata sa presa de Mallorca com una gesta del Rei d’Aragó: “En lan 1229 lo dernier jorn de desember, ço es a dire la vigilia dan nou, pres lo senhor de Jacme d’Aragon Malhorgas an sas ostz”.

domingo, 7 de julio de 2019

4.- QUAN MOS XERREN D’UNA SUPOSADA CONFEDERACIO CATALANO-ARAGONESA...

Avui en dia no mos cansam de sentir constantment s'incorrecta, absurda i contrària an es fets històrics i documentats denominació de sa Corona d’Aragó com a Corona catalano-aragonesa, Corona de Catalunya-Aragó, Casal de Barcelona, i, fins i tot, que el Rei d’Aragó ès el comte-rei, i que se Casa d’Aragó ès, ni més ni manco, que sa casa reial catalana. Totes aquestes denominacions són filles de s’inventada Confederació catalano-aragonesa per n’Antoni Bofarull en es segle XIX, durant sa Renaixença catalana, bres de s’ànsia catalanista de protagonisme i victimisme de voler reconstruir s’història a sa seva conveniència política. Però sa realitat històrica ès molt distinta a sa que li agradaria an es nacionalisme català.

A finals des segle XIII, concretament a partir des regnat d’en Jaume II d’Aragó (1291-1327), s’acaramullament de territoris heretats com Aragó i Barcelona, construïts com Catalunya, i conquistats com Mallorca i València, dur a que apareguein ses denominacions de Casal d’Aragó, Corona regni Aragonum (Corona des regne d’Aragó), Corona Regum Aragoniae (Corona dels Reis d’Aragó), Corona Aragonum (Corona d’Aragó), o simplement Aragó. També trobam aquesta darrera denominació a ses divisions geogràfiques de s’Orde de Malta: Provença, Auvernia, França, Aragó, Italia, Anglaterra i Alemanya. I també tenim es mateix exemple a sa Crònica d’en Ramón Muntaner quan se refereix an es crit de guerra emprat pets almogàvers: La batayla fo molt fort et cruell; mas a la fin, tots los ffranchs levaren un crit e cridaren: Aragon!, Aragon!. Per darrera d’Aragó hi queden es Regne de Mallorca, es Regne de València i es Comtat de Barcelona. Però, ¿que passa amb Catalunya? ¿Com així no la trobam a sa col.lecció de títols reials?


Si mos situam an es segle IX podem observar com es títol de Comte de Barcelona mostra s’estreta relació que tenen es territoris de l’est peninsular amb so nom d’Espanya. Recordem que sa conquista de Barcelona pes francs el 801 suposa s’establiment definitu de sa Marca Hispànica al sud del Pirineu amb s’objectiu de protegir s’Imperi Franc dets atacs sarraïns. Després de sa desvinculació de facto, que no de jure, des comtes de Barcelona de s’Imperi Franc, sa Marca Hispànica desapareix per donar pas una sèrie de comtes que agafen com a pròpia s’idea de sa reconquista cristiana de sa Península. Així tenim com es Comte de Barcelona i Girona Ramon Berenguer I (1035-1076) ès denominat Ispanie subiugator (apoderador d’Espanya) amb referència a que des de Barcelona se promou sa reconquista cristiana, així com es reconeixement de ser s’hereu natural des primers comtes francs de sa Marca Hispànica.  Posteriorment, un altre Comte de Barcelona que du es nom d’Espanya a sa seva nòmina de títols ès en Ramon Berenguer III (1097-1131): Raimundus, Dei gratia Barchinonensis et Hispaniarum marchio, Bisuldunensium et Provincie comes. I ès precisament amb en Ramon Berenguer III en es Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus d’en Llorenç de Verona que relata sa creuada pisana de 1114/1115 contra es sarraïns mallorquins, que se documenta per primera vegada s’existència de Catalunya, que coincideix amb so territori des Comtat de Barcelona, i es Comte de Barcelona ès anomenat Dux Catalanensis

Amb sa posterior unió de Barcelona i Aragó (1137) es Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV encara no se pot titular Rei d’Aragó, només Príncep d’Aragó. I ès a aquestes titulacions a ses que hi afegeix es nous marquesats conquistats de Tortosa (1148) i Lleida (1149), comes Barchinone, princeps Aragonum atque Illerde ac Dertuse marchio, uns marquesats que queden inicialment entre Aragó i Barcelona. Es següent Comte de Barcelona ja se pot titular Rei d’Aragó, ès n’Alfons II (1164-11963), que passa a titular-se Rex Aragonum (rei dels Aragons, en plural), i no com se denominaven es seus predecessors, Rex Aragonensium (rei dets aragonesos), ja que davall sa seva sobirania hi queden a més dets aragonesos tots es súbdits des territoris des Comte de Barcelona.

Durant es regnat de n’Alfons II se comença a definir es futur territori català, encara que sense denominar aquest espai com a Catalunya. A 1173 se celebren ses primeres Assemblees de Pau i Treva, in dicta terra mea a Salsis usque ad Dertosam et Ilerdam, on hi participen, devora el Rei, bisbes, magnats i barons, arribant més enllà des Comtat de Barcelona. Unes paus que s’estenen des de Salses —al nord de Perpinyà— fins an es nous territoris guanyats de Tortosa i Lleida. Aquest darrer Marquesat, juntament amb so Comtat de Ribagorça, queden en disputa entre Barcelona i Aragó que no se soluciona fins es segle posterior.

Per trobar sa denominació d’aquest espai territorial com a Catalunya s’ha d’esperar an es segle XIII, durant es regnat d’en Pere el Catòlic (1196-1213). A ses Assemblees de Pau i Treva que se celebren a partir de 1200 s’estableix que ses paus de Barcelona siguin respectades des de Lleida (des del riu Segre) fins a Salses, per totam Cataloniam, videlicet a Salsis usque ad Ilerdam. Però dins aquest espai geogràfic, a més de Tortosa i Lleida hi ha una sèrie de Comtats com Urgell, Pallars, Rosselló i Empúries que són independents de Barcelona. Tant aquests comtats com es Marquesats de Lleida i Tortosa només tenen com a vincle en comú sa figura del Rei, pes vassallatge que li reten es primers o per haver estat un botí de guerra es segons.

Sa construcció territorial de Catalunya se consolida l’any 1244. Durant es regnat d’en Jaume I (1213-1276), ses paus de Barcelona, que arribaven fins el riu Segre, s’estenen fins el Cinca, a Cinca usque ad Salses, fins més enllà de Lleida. A partir d’aquesta data es Marquesat de Lleida queda subjecte a ses paus de Catalunya. Un any abans (1243) es Marquesat de Lleida encara ès part des Regne d’Aragó, motiu pel qual es lleidatans, juntament amb sos aragonesos, juren com a hereu l’Infant Alfons a ses Corts de Daroca. Sa disputa entre catalans i aragonesos pes Comtat de Ribagorça se decantarà en favor dets aragonesos el 1300. Respecte de sa frontera nord, aquesta se manté en es Rosselló, que forma part de sa nova Corona de Mallorca (1265-1343). Així mos ho confirma es cronista Bernat Desclot amb motiu de s’invasió francesa de Catalunya de 1285: E quan venc que foren al pas de la Font de Salses e viren la muntanya de Panissars, que parteix Catalunya e Rosselló

Durant es regnat d’en Pere III d’Aragó (1276-1285) se va més enllà des territori i se donen ses primeres passes per arribar a una forma institucional de Catalunya, quan a partir del 1283 el Rei s’obliga a celebrar Corts anualment: si nós i els successors volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Consellers i dels ciutadans. Però no ès fins an es segle XIV, en temps d’en Pere lV d’Aragó (1336-1387), que culmina s’edificació administrativa i institucional de Catalunya entorn des Comtat de Barcelona, amb Urgell incorporat el 1314, i, durant es seu regnat Empúries (1341) i el Rosselló (1343), arribant a sa figura, encunyada pes juristes catalans, des Principat de Catalunya. 

Aquella ès s’única denominació que oficialment i legalment se pot fer servir, ja que aquest territori no depèn d’un rei (no existeix es Regne de Catalunya), ni d’un comte (Barcelona no abraça tot Catalunya), sinó d’un sobirà, es princeps, el Rei d’Aragó. Es primer pic que se documenta sa denominació de Principat de Catalunya no ès fins a sa convocatòria de Corts a Perpinyà de 1350, Principatus Cathaloniae

martes, 2 de julio de 2019

3.- QUAN IGNOREN S’EXISTÈNCIA DE SA SECULAR PÀTRIA I NACIÓ MALLORQUINES...

Com sabem pes catalanisme es nom de Mallorca sempre va darrera des nom de Catalunya. Només saben renegar de sa nostra milenaria història. Un exemple n'ès es constant oblit de s'existència sa pàtria mallorquina. Una realitat ja documentada a principi des segle XIII, just després de sa conquista aragonesa. No dubteu ni un instant que pes catalanisme no existeix més que sa seva pàtria catalana. De Mallorca no volen sabre res de res.

Sa primera referència a sa pàtria mallorquina la trobam poc després de sa conquista cristiana d’en Jaume I, concretament, l’any 1232, quan es cavaller portuguès Pedro Gonsalviz afirma que arriba a Mallorca “ad defendendum Maioricarum patriam et salvandum ubique omnia jura nostra”. Posteriorment, a sa recopilació de 1339 de tots es privilegis i franqueses concedits pels Reis Mallorca i d’Aragó se reconeix explícitament s’existència d’una pàtria mallorquina: “per dominos cousules et juratos civitatis et totius patriae Majorice.” En aquesta època encara s'iguala sa pàtria amb so territori, ès prest per parlar de pàtria com un fet social i natural arrelat en es si de sa societat mallorquina. Durant s’Edat Mitja es mallorquins arribaran a configurar-se novament com un conjunt humà amb un sentiment de diferenciació respecte d'altres grups humans. Devora pàtria hi trobarem es terme complementari de nació, i que fa referència an ets originaris d’un lloc determinat o també a sa procedència d’origen des seus ascendents.


S’idea de mallorquinitat, de pàtria mallorquina, pren força després de s’annexió a Aragó (1343) i de sa mort d’en Jaume III a Llucmajor (1349). A partir d’aquest moment Mallorca pateix una constant pressió d’incorporació a Catalunya. Sa personalitat des regne ès atacada i qüestionada p’en Pere d’Aragó amb so Privilegi de Sant Feliu de Guíxols (1365). Però sa caparrudesa, es desig i sa voluntat des mallorquins de romandre en es si de sa Corona Aragonesa com un ens independent i diferenciat de Catalunya arriba a conseguir es reconeixement reial dia 17 de juny de 1439, quan a petició des jurats mallorquins, el Rei Alfons el Magnànim mitjançant es Privilegi de Gaeta confirma ses franqueses mallorquines i a la vegada afirma que Mallorca no ès una prolongació de Catalunya, ni està sotmesa a ses lleis catalanes: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya“. El 1480 tenim una  nova referència a sa pàtria mallorquina. Es Jurats des Regne reclamen davant el Rei Ferran es seu recolzament per sa promoció de sa docència lul·liana a Mallorca, posant com a exemple es mateix Llull: “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre (...) lo art e sciencia de Mestre Ramon es millor cosa e condecent se liga assi, en aquesta patria sua que en altres parts del mon”. Jo me deman: ¿com gosa es catalansime dir que en Llull ès català? Es Jurats mallorquins ho tenien molt clar fa més de 500 anys.

Durant es regnat d’en Ferran el Catòlic, concretament a ses negociacions del 1488 respecte de sa reforma econòmica que necessiten ses finances illenques, tenim sa primera menció a sa nació mallorquina. Es notari Pere Litrà se queixa de s’apassionament de certs Jurats de sa nació mallorquina: “No cregau nació al mon sia tant notada d’esser apassionada com mallorquins, que ja som en assó, que per honesta demanda que fassan, tots los ohints stan ab recel passions”. Però novament durant s’Edat Moderna, amb so Regne de Mallorca formant ja part de sa Monarquia d’Espanya, s’ambaixador mallorquí Joan Crespí ha de tornar a recordar an es catalans que es mallorquins no són catalans. D’aquesta manera sa realitat mallorquina, ja sigui en es si de sa Corona d’Aragó o sa Corona d’Espanya, la torna expressar el 1517 en Joan Crespí a sa Cort Reial de Gant: “los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell”. Amb aquestes paraules en Crespí deixa en un segon pla s’origen català, rossellonès i occità de la majoria des nous pobladors cristians des segle XIII, per deixar ben clar que es qui habiten sa pàtria mallorquina són simplement mallorquins. En Crespí s’identifica amb sa població indígena mallorquina que un segle darrere s’altre roman i assimila cada nou dominador des regne. Es mallorquins són es qui conserven sa llengo romanç que se mescla amb sa llengo d’oc que duen es colons cristians arran de sa conquista de 1229, per crear sa nova llengo mallorquina.


Maldament s’incroporació de Mallorca a sa Monarquia Hispànica es mallorquins segueixen considerant Mallorca sa seva pàtria. Ès s’humanista llucmajorer Miquel Tomàs de Taixequet qui fa referència a sa pàtria mallorquina per xerrar de ses llibertats que gaudeixen es mallorquins. L’any 1556 publica a Bolonya ses “Orationes duae civiles” on proclama sa llibertat com un valor bàsic de s’homo i des països. I per fer-ho recorda ses vivències de sa seva pàtria mallorquina: “He nascut lliure i en una pàtria libèrrima”. Durant es procés castellanisador des Comte-Duc d’Olivares hi continuam trobant mencions a sa nació mallorquina. Amb s’objectiu de recordar i ressaltar ses gestes des compatriotes mallorquins es Jurats encarreguen l’any 1593 an en Joan Binimelis sa primera “Història del regne de Mallorca”. Aquesta necessitat de realçar sa realitat mallorquina se troba present a tota s’obra: “entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, ès la que tenim a nostra pàtria”. Es cronistes posteriors segueixen en sa mateixa línia d’en Binimelis. 

Així ho fa el 1633 en Dameto, qui manté una realitat mallorquina diferenciada en es si de sa Monarquia d’Espanya afirmant que “aunque estas islas estén sujetas a la Corona real de España (...) con todo esto no dejan de tener una sombra y representación de república libre, por los muchos y extraordinarios privilegios y franquezas”. Novament aquesta diferenciació mallorquina en es si de Monarquia d’Espanya surt a la llum amb sa denominació de nació mallorquina. L’any 1652 en Vicenç Mut publica sa seva Història de Mallorca amb s’objectiu de que es mallorquins tenguin “la memoria de los ejemplos que les han dexado sus Padres, y para tan gloriosa Nacion ha importado saberlos, porque saben imitarlos”. Posteriorment trobam altres relats i cròniques de s’història mallorquina, com ès sa “Relación verdadera de lo que han obrado las tres Esquadras de navios de guerra del Reino de Mallorca” de l’any 1659 on se narren ses gestes de s’esquadra mallorquina “que declaradamente favorece los designios desta nacion Mallorquina”.

Amb ses reformes econòmiques, fiscals i socials impulsades pels reis borbons Felip V i Ferran VI ses institucions mallorquines inicien sa seva integració a sa xarxa institucional castellana que va configurant una nova Espanya uniformisada i centralisada. Però no ès fins es regnant d’en Carles III que apareixen es primers documents on s’afirma que es mallorquins se consideren part de sa nació espanyola. Es primer ès un manifest de l’any 1773 que es xuetes mallorquins envien an el Rei reclamant es dret a ser tractats com a la resta de mallorquins. En ell exigeixen aquest dret ja que són “españoles de nación y católicos de profesión por la Divina Misericordia”. Un altre escrit que trobam ès sa carta del 1779 des Secretari d’Estat d’en Carles III, es Comte de Floridablanca, on inclou es mallorquins a una pàtria comuna, s’espanyola. Es Ministre se dirigeix an ets armadors mallorquins Cortès i Fortesa amb motiu de sa seva contribució corsària an es servici de sa Corona “para perseguir a los enemigos de su patria”. 



Durant sa Guerra d’Independència (1808–1814) Mallorca se converteix en un refugi pes compatriotes espanyols, en una presó de soldats francesos, i en un territori espanyol que aporta efectius pets exèrcits que lluiten a sa Península. Sa guerra contra en Napoleó fa que Mallorca hagi de fer front a contínues contribucions per satisfer ses necessitats de sa guerra. A sa queixa aixecada l’any 1811 pes Síndic Forà Antoni Pons contra una nova talla a sa Part Forana se xerra altre pic de Mallorca com a part integrant de sa nació espanyola: “Mallorca, hablemos con ingenuidad, no puede sobrellevar un peso que seria insorportable aun para la Nación entera en el estado de languidez y abatimiento en que se halla”. En plena Guerra d’Independència, es diputats espanyols, on s’hi compten es cinc representants baleàrics, atorguen l’any 1812 sa “Constitución Política de la Monarquía española”. En es seus articles se troben mencions explícites a sa nació espanyola —“1. La nación española es la reunión de los españoles de ambos hemisferios”— on, naturalment, sa nació mallorquina hi forma part indiscutible i inseparable.

Com hem pogut comprovar es mallorquins tenim dues pàtries, sa pàtria mallorquina i sa pàtria espanyola. De patria catalana, res de res. Nomès la cercen es catalanistes, però s'equivoquen de terra, AIXÒ ES MALLORCA!!!!!