DOS BOCINS DE MALLORCA EN ES NORD D’AFRICA A PRINCIPI DES SEGLE XVI

Durant es regnat d’en Ferran II de Mallorca, es regne insular participa molt activament en sa configuració des cinturó defensiu nordafricà. Des de principi des segle XVI sa Monarquia d’Espanya inicia sa conquista de diverses places africanes per protegir es comerç mediterrani i ses costes peninsulars i baleàriques. Dada s’excel·lent situació des Regne insular, ses Balears són sa base triada per emprendre sa conquista de sa ciutat algeriana de Bugia i per s’erecció d’una fortalesa a s’Illeta d’Alger, just davant es niu de pirates que ès Alger.

Per dur a terme s’empresa de sa conquista de Bugia sa flota espanyola se concentra a ses Balears a sa que s’hi afegeixen vuit embarcacions mallorquines amb ses seves respectives tripulacions. Dia 1 de gener de 1510 s’esquadra salpa cap a Bugia i la conquista al cap de cinc dies. Per poder assolir s’objectiu de mantenir sa plaça africana se fa precís abastar Bugia de subministres i posar-la en estat de defensa. Així des de Mallorca arriben a Bugia sis embarcacions transportant aliments i quatre-cents illencs dets oficis de fuster, ferrer, picapedrer a més d’altres per dur a terme ses reparacions i fortificacions necessàries. Sa rapidesa de s’ajuda mallorquina ès reconeguda p’en Pedro Navarro a través des consignatari Bernat de Juny, encarregat de cobrar ses trameses, amb aquestes paraules: “Sa Senyoria tenia molta contestació de aquest Regne e de vostres magnificències, qui tant bé y promptament lo havien socorregut”. A més de satisfer ses necessitats materials des mallorquins i castellans destacats a Bugia, des de Mallorca hi arriba mossèn Miquel Morro, anomenat Bisbe de Bugia, “per execir lart de predicacio e imitar lo glorios doctor mestre Ramon Llull”.

                                                                     Illeta d'Alger

A més des protagonisme des regne illenc a s’empresa de Bugia, l’any 1514 el Rei Ferran encomana aixecar i mantenir una fortalesa a una illeta situada davant Alger amb un doble objectiu: impedir sa pirateria des d’aquest port i vigilar que s’Emir complesqui es seus compromisos de vassallatge. Per erigir es castell parteix des de Mallorca sa mà d’obra necessària que ès descrita pes mateixos Jurats illencs com a “lo major y los millors obrers de vila y picapedrers de aquesta ylla, havem tramessos a la fortalesa de Alger, ab tot lo que es stat menester per fer aquella”. Com Bugia, aquesta fortalesa africana se pot considerar una prolongació de Mallorca, està construïda per mallorquins i guardada majoritàriament per mallorquins tal com ho testimonia una carta des comandant de sa plaça, es cavaller Nicolau de Quint: “de les quatre parts les tres som fills de aquest Regne”.

Sa plaça africana de Bugia gaudeix durant un curt període  de temps de relativa tranquil·litat, ja que es mes d’agost de l’any 1515 es pirata Horuc Barbarrossa, an es servici de s’Emir d’Alger, intenta apoderar-se d’ella. Per posar remei a s’atac pirata altre pic el Rei Ferran tornar a precisar des servicis des Regne de Mallorca. Així mana an el Lloctinent Miquel de Gurrea que surti a aixecar es siti de s’important plaça nordafricana. En poc temps surt de Mallorca una potent esquadra de tres mil homos comandada pel mateix Lloctinent Gurrea cap a Àfrica, que obliga en Barbarrossa a retirar-se.

Però un any més tard, a sa mort del Rei Ferran, n’Horuc Barbarrossa pren Alger, deposant s’Emir vassall de Castella. Únicament queda en poder castellano-mallorquí sa Fortalesa de s’Illeta d’Alger. Amb motiu de sa mort del Rei, s’alcait de sa fortalesa d’Alger se lamenta d’ella amb aquestes paraules: “stich per perdre lo seny de la gran dolor que tinch de la desventura que es stada per tota la Crestinadat”.

PRIVILEGI DE GAETA DE 1439

"lo present regne de Mallorques ... en res del mon sia sotmés al Principat de Catalunya”.

D’ençà de s’invasió aragonesa de 1343 el nou Rei de Mallorca Pere l’Usurpador, maldament ha jurat ses franqueses i privilegis des Regne, tracta Mallorca com un territori més de Catalunya en s’aspecte que més l’interesa, s’econòmic. Es regne baleàric ès considerat una part més de Catalunya exigint-li importants aportacions per finançar ses costoses guerres de Castella i Sardenya.

Passats vint anys de s’annexió, concretament l'any 1365, en Pere d'Aragó deixa a un costat ses formes mantegudes per proclamar que es regne insular sigui una nova província catalana. Així amb so privilegi de 22 de juliol de 1365 dat a Sant Feliu de Guíxols se dicta que es mallorquins sien considerats catalans, i que Mallorca sigui part de Catalunya, “los mallorquins e poblats en aquella Illa sien cathalans naturals, e aquell regne sia dit part de Cathalunya”, que a Corts Generals també siguin considerats catalans, ”e en altre temps en Corts generales sien hauts e reputats per cathalans”, que hagin de celebrar Corts Catalanes, “hagen aentrevenir en Corts al Cathalans celebradores”, i observar ses constitucions i privilegis de Catalunya, “hagen alegrar e observar les constitucions generals de Cathalunya, privilegis e usatges de Ciutat de Barcelona”. 

De s’annexió ençà, Mallorca participa a Corts Generals juntament amb sos altres territoris aragonesos. A partir de sa promulgació des privilegi d’incorporació a Catalunya i d’acord amb ell, es mallorquins són convocats a Corts Catalanes, on no s’hi presenten. Es mallorquins no accepten s’annexió a Catalunya i com a demostració de sa seva voluntat d’autonomia davant sa promulgació des privilegi de 1365 no participen a Corts Catalanes, encara que si ho segueixen fent a Corts Generals juntament amb sos altres territoris aragonesos. D’aquesta manera es mallorquins expressen sa seva conformitat de formar part de sa Corona d’Aragó i a la vegada es seu refús a esser una província catalana, recordant d’aquesta manera que formen part de sa Corona aragonesa per unió personal a sa figura del Rei i no com a part d’un altre territori.

No és fins es regnat de n'Alfons el Magnànim que Mallorca se desprèn "de jure" de sa càrrega de sa supeditació catalana ordenada p’en Pere I l’any 1365. Una situació que "de facto" no s’arriba a produir mai: Mallorca no assisteix a Corts Catalanes ni adopta ses constitucions com a dret propi. D’aquesta manera dia 17 de juny de 1439 a petició des jurats mallorquins, el Rei Alfons el Magnànim amb so Privilegi de Gaeta confirma ses franqueses mallorquines i a la vegada afirma que Mallorca no és una prolongació de Catalunya, ni està sotmesa a ses lleis catalanes: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya ne a la observància de llurs constitucions ne usatges.”

MALLORCA I SA CONSTITUCIO DE CADIS DE 1812

Dia 11 maig de 1808, quan encara tenen lloc a Palma ses celebracions pel nou Rei Ferran, arriben ses notícies que el Rei se troba a França reunit amb en Napoleó, que es poble de Madrid s’ha aixecat dia 2 de maig contra es francesos i que sa Corona d’Espanya està en mans de l’Emperador francès. Com a la resta des territori espanyol, a Mallorca tenen lloc ses primeres reaccions d’indignació i solidaritat, a la vegada que se donen ses primeres declaracions en favor d’un aixecament, que finalment te lloc dia 28 de maig.

 

En poc temps se constitueix sa Junta Suprema de Govern presidida pes General Vives amb s’objectiu d’assumir es poder de s’illa, cercar s’ajuda de sa flota anglesa, i conservar es Regne davall es domini del Rei Ferran. A la resta de províncies espanyoles se van constituint més Juntes contra es poder francès: Valencia, Saragossa, Múrcia, Cantàbria, Galícia, Lleó, Lleida i Sevilla. Aquesta darrera Junta ès s’impulsora des text considerat com a sa declaració de guerra formal de dia 6 de juny de 1808. S’implicació de Mallorca a sa defensa de sa nació espanyola ès total. Des de sa pàtria mallorquina se participa en sa defensa nacional amb armes, municions i homos.

Després de sa victòria espanyola de Bailén, se fa precís una única autoritat política i militar que coordini sa reconquista des territori i poder fer front an es previsible contraatac napoleònic. D’aquesta manera ses Juntes consegueixen s’unitat de poder amb s’acord de dia 25 de setembre de 1808 a Aranjuez amb sa constitució de sa Junta Suprema Governativa, presidida p’en Floridablanca.

 

Amb s’arribada de s’exèrcit napoleònic sa guerra se decanta cap an es costat francès. Així i tot, es govern espanyol de sa Junta Central segueix sa seva feina. Amb data de 22 de maig de 1809, proposa sa celebració de Corts per l’any 1810, a més de sa creació d’una Comissió de Corts, presidida p’en Jovellanos, que prepararà ses reformes necessàries per poder dur endavant ses Corts. Ja dins l’any 1810, sa Junta Central, que se troba a sa ciutat lliure de Cadis, expedeix es seu darrer decret pel qual s’auto-dissol i dona pas an es Consell de Regència d’Espanya i Índies, que acabarà organitzant ses Corts des 24 de setembre de 1810, i que tenen com a missió redactar sa primera constitució espanyola.

Pes febrer de 1810 arriben ses instruccions per s’anomenament des cinc diputats baleàrics per assistir a sa convocatòria de Corts a Cadis. Ets elegits en representació de Mallorca són en Guillem Moragues, el bisbe Bernat Nadal, n’Antoni Llaneres i en Josep de Sales; per Eivissa en Josep Ribes; mentres que per Menorca no n’hi va cap.

 

Mallorca a més d’aportar homos a sa guerra peninsular se converteix en lloc d’asil d’emigrants valencians i catalans que fugen dets exèrcits francesos. A més aquests refugiats que arriben a Balears també hi ha presoners francesos capturats per ses tropes espanyoles. Entre ets anys 1809 i 1813 arriben a Mallorca uns 12.000 presoners de guerra francesos. D’ells, uns 2.000 romanen a Palma i a Maó. Mentres que es 10.000 restants són enviats a s’illa de Cabrera, on hi malviuen durant cinc anys. Uns 5.000 hi moren degut a ses seves ferides de guerra, com també de fam i de febres.

 

Ses Corts se celebren inicialment a sa Villa de la Real Isla de León, per passar posteriorment a sa veïnada ciutat de Cadis es mes de febrer de 1811. En elles hi participen es cinc diputats baleàrics. Iniciades ses Corts, sa Junta de Regència mana que tots ets estaments, ciutats i províncies prestin jurament an el Rei Ferran i a ses Corts constituïdes. Ets objectius fonamentals de ses Corts són adoptar ses mesures precises que acabin amb ses estructures de s’Antic Règim i aprovar una Constitució que canviï es règim polític. Ses reformes duites a terme se materialitzaran amb s’establiment de sa llibertat econòmica, comercial i de fabricació, sa llibertat de premsa, així com amb s’abolició des règim senyorial i des Tribunal de l’Inquisició.

 

Una de ses primeres mesures liberals preses per ses Corts de Cadis ès es Decret de llibertat de premsa de 10 de novembre de 1810. Sa seva aplicació té una especial incidència a Mallorca, ja que degut a s’arribada d’emigrants peninsulars se converteix en un des principals centres des pensament reaccionari espanyol. Sa premsa serveix com a lloc de confrontació dialèctica entre liberals i absolutistes. En només dos anys, a Palma, se passa d’una publicació periòdica de caràcter econòmic a quinze publicacions de setmanaris i diaris polítics i d’opinió.

Ses Corts de Cadis prossegueixen amb sa seva missió de redactar sa nova constitució espanyola. Així en plena Guerra d’Independència, dia 19 de març de 1812 ès promulgada a sa ciutat lliure de Cadis sa “Constitución Política de la Monarquía española”. Maldament representa es liberalisme davant s’absolutisme, té un caràcter de compromís entre ses diverses opcions que hi ha en aquest moment a Espanya. Ets il·lustrats, com en Jovellanos i en Floridablanca, que desitgen es retorn d’en Ferran per continuar ses reformes. Es liberals que aspiren a que sa guerra permeti fer una revolució que transformi s’Antic Règim en un règim liberal parlamentari. Ets absolutistes, molts de nobles i clergues, que volen es retorn a s’Antic Règim, i que compten amb so recolzament de sa major part de ses classes populars. En es seus articles se troben mencions explícites a sa realitat de sa nació espanyola per sa que també lluiten es mallorquins: “1. La nación española es la reunión de los españoles de ambos hemisferios; 12. “la religión de la nación española es y será perpetuamente la Católica Apostólica Romana”.

Es jurament de sa Constitució de Cadis pes poble mallorquí se produeix durant es mes d’agost de 1812. Primerament té lloc un acte pes carrers de Palma. Sa comitiva parteix des Palau de l’Almudaina i després de recórrer sa part alta de sa ciutat arriba fins an es Born on hi ha col·locada una tribuna amb so retrat del Rei Ferran. En aquesta tribuna se publica i jura sa Carta Magna. El sendemà juren sa Constitució ses parròquies i sa tropa, que coincideix amb ses notícies que arriben de s’alliberament de Madrid. Amb aquest jurament per part de sa ciutadania mallorquina s’implanta a Mallorca es nou Règim Constitucional nascut a Cadis.

S’establiment des nou model constitucional suposa s’anomenament i/o elecció de càrrecs corresponents a ses noves instituciones. Així se crea sa Diputació Provincial, presidida pes cap polític, i se constitueixen 48 ajuntaments a Mallorca, 7 a Menorca i 1 a Eivissa. Emperò es canvi de règim se troba amb diverses resistències per part dets absolutistes, sobre tot es clergues. Aquesta no acceptació des model constitucional du a contínues polèmiques entre liberals i absolutistes, on hi participen tant es propis mallorquins com també ets emigrats peninsulars.

Maldament el Rei Josep pot tornar entrar a Madrid pes novembre, una nova retirada de tropes por parte de Napoleó cap a Rússia a principi de 1813 permet ets aliats expulsar definitivament en Josep Bonapart de Madrid i derrotar es francesos es mes de juny a Vitòria. Amb aquestes derrotes es francesos abandonen tota sa Península, excepte Catalunya. Després de sa derrota, en Napoleó se prepara per defensar sa frontera fins a poder negociar amb en Ferran una sortida. A canvi de sa neutralitat espanyola a Europa en Ferran recupera sa Corona a principis de 1814 i pacta sa pau amb França. Amb sa firma des tractat de Valençay en Ferran recupera sa Corona Espanyola com a monarca absolut. Però amb el Rei Ferran es valors liberals emanats de Cadis seran eliminats amb sa supressió de sa Constitució de 1812, restaurant-se temporalment ses estructures de s’Antic Règim.

A 700 ANYS DE SA MORT D’EN JAUME II

Nota prèvia: aquí teniu s'article original enviat a TOC TOC sense manipular ni mutilar. S'article fa referència an es 700 aniversari de sa mort d'en Jaume II que se va celebrar l'any passat. He afegit una foto de s'estatua que se va inaugurar a Sineu amb motiu d'aquest aniversari però que fa poques setmanes davant sa pressió catalanista ha estat retirada de sa plaça pes poruc ajuntament de Sineu.

Enguany se commemoren es 700 anys de sa mort des primer monarca de sa dinastia privativa mallorquina, en Jaume II. Un regnat que se pot dividir en tres períodes. Es primer abraça sa seva lloctinència (1256-1276), temps en que se reforcen es fonaments  jurídics i legals des Regne. Es segon període se caracteritza per sa lluita contra es seu germà Pere (1276-1300) i sa pèrdua de Mallorca. I no ès fins an es final des seu regnat que pot executar un pla de reforma territorial i econòmica (1300-1311).

En Jaume II ocupa sa lloctinència de Mallorca durant 20 anys des de que ès anomenat hereu de sa Corona de Mallorca l’any 1256. Sa Corona de Mallorca que hereta en Jaume de son pare Jaume I d’Aragó està composta pes Regne de Mallorca, es territoris llenguadocians de Montpeller, Omeladès i Carladès, així com es comtats nordpirenencs del Roselló i la Cerdanya. Durant aquest període se reforcen ses bases fundacionals que emanen des privilegis des nou Regne cristià de Mallorca que atorga en Jaume I amb sa Carta de Franqueses de dia primer de març de 1230.

Aquesta carta de població a més de promoure s’arribada de nous pobladors, oferint-los noves ventatges i llibertats individuals, dota es Regne d’un ordenament jurídic, una organització administrativa i un règim legal propis. Es nou estatut tracta Mallorca com un territori diferenciat de la resta de sa Corona d’Aragó, i no com una prolongació de cap altre territori. Com la resta de dominis Mallorca se constitueix com una unió personal en sa figura del Rei en un procés de suma d’estats, i no de fusió o unificació.

Sa població de sa postconquista està composta per jueus mallorquins, un important número de sarraïns mallorquins, i com ès natural, pes nouvenguts provinents principalment de comtats catalans i comtats occitans, de Pisa i Génova, i en menor mesura de Castella, Portugal i Aragó. Es fet que Mallorca assolesca sa cifra més important de població de tota s’Edat Mitja (54.000 persones) a 100 anys de sa conquista aragonesa (1329) ès conseqüència de sa romasa d’un gran número de sarraïns a s’illa, en situació d’esclavitud o en llibertat condicionada. Aquests sarraïns són qui continuen i desenrotllen s’activitat econòmica des regne. Posteriorment un cert número d’aquests sarraïns se converteix an es cristianisme, obtenint sa condició de persona lliure.

A sa mort de son pare, en Jaume II jura ses franqueses mallorquines dia 12 de setembre de 1276. Aquesta escissió de sa Casa d’Aragó no ès acceptada pes seu germà Pere III d’Aragó, ja que d’aquesta manera se perd es “cap de creus”, es gran centre comercial i d’intercanvi que ès Mallorca, per on passen ses rutes més importants de la Mediterrània. Sa ruta d’Orient que arriba fins a la Mar del Nord passant per Gibraltar, Lisboa i Galícia, i sa que comença  en es ports africans de Barberia, que arriba a Paris i Flandes a través de ses terres mallorquines de Perpinyà i Colliure.

Però davant sa pressió aragonesa el Rei mallorquí no te altre remei que cedir. I així amb sa firma des Tractat de Perpinyà de 1279 en Jaume infeuda sa Corona de Mallorca an es seu germà Pere. Sa recomposició territorial aragonesa permet mantenir s’antic espai marítim, per on hi naveguen ses naus mallorquines, i també ses catalanes i valencianes sense haver de satisfer es respectius aranzels a ses distintes corones aragonesa i mallorquina.

  

Però sa firma des Tractat no satisfà gens ni mica es desigs del Rei mallorquí. S’oportunitat de recuperar s’independència mallorquina sorgeix l’any 1284 durant ses lluites pes domini de Sicilia entre Aragó, Roma i França. En Jaume firma a Carcassona una aliança amb el Rei de França que permet es pas dets exèrcits francesos per territori mallorquí cap a Catalunya. Però sa derrota francesa desbarata es plans mallorquins. Sa situació empitjora fins es punt que en Jaume perd es regne illenc de mans de n’Alfons d’Aragó, qui envaeix Mallorca l’any 1285.

Després de llargues  negociacions entre Roma, Aragó i França,  on se mesclen es diversos interessos per ses illes de Sicília, Còrsega, Sardenya i Mallorca, en Jaume II recupera es seus dominis insulars amb so Tractat d’Argilers de 1298, amb sa condició de mantenir es vassallatge a Aragó.

Un pic recuperat es Regne de Mallorca, en Jaume II du a terme un ambiciós pla de reforma territorial i econòmica. Amb sa promulgació de ses Ordinacions del 1300 en Jaume II marca ses noves directrius territorials de sa Part Forana i comença sa reforma de Palma. A la Pagesia se cerca aixecar s’economia i racionalitzar s’espai agrari, creant-se noves viles i consolidant nuclis ja existents.

Simultàniament aplica un pla de reforma econòmica, que consta de tres punts. L’any 1300 crea sa moneda de Mallorca, i 10 anys més tard eixampla es sistema monetari mallorquí amb so reial d’or, es metall preciós que arriba des des Regne de Mali per sa ruta Nord-Sud de Barberia.

Dos anys després de tancar es sistema monetari estableix sa lleuda amb s’intenció de protegir s’economia illenca i a la vegada obtenir recursos econòmics per aplicar a sa reforma territorial des regne. Però s’aplicació d’aquest tribut a naus valencianes i catalanes només se pot mantenir fins el 1308 degut a ses fortes pressions aragoneses.

Sa tercera mesura presa p’en Jaume II i que si prospera, maldament ses protestes del Rei d’Aragó consisteix en  s’establiment d’una xarxa de consolats a s’estranger. Es primer que s’obri ès a Bugia l’any 1302, per obrir-ne posteriorment a Génova, Pisa, Sevilla, Tunis, Giger, Alger, Nàpols, Granada, Màlaga... Aquestes ciutats són es destins habituals des comerciants mallorquins que també arriben fins a llocs tant llunyans com Constantinoble, Anglaterra i Flandes. Es domini mallorquí des comerç amb el Nord d’Àfrica ès tal que entre 1308 i 1311 representa es 74% de ses relacions comercials en el Magreb, es 26% restant ès per catalans i valencians.

Es posteriors Reis mallorquins, en Sanxo i en Jaume III, seguiran enfrontats a Aragó fins a sa derrota de Llucmajor de 1349, on mor en Jaume III. Durant aquests més de 100 anys de regnats de sobrians mallorquins, se col·loquen es fonaments legals, organitzatius, jurídics i político-administratius des Regne de Mallorca, que són sa base de sa nostra identitat política, social, econòmica i cultural.

"TOC, TOC" MUTILA I MANIPULA

Avui amb gran sorpresa he comprovat com s'article "A 700 anys de sa mort d'en Jaume II" que havia tramès a sa nova resvista TOC, TOC ha estat mutilat i manipulat per s'editor. Ha afegit paragrafs, altres els ha canviat de lloc i ha baratat paraules i expressions an es seu gust. I a més ho ha fet amb faltes d'ortografia.

Comencen molt malament, no són de fiar.

DEIXAU-VOS DE LLEGENDES!!!

A sa secció de cultura de sa plana web des Consell de Mallorca podem trobar tots aquests dois i bajanades damunt sa bandera dels Reis d'Aragó i dels Reis de Mallorca, que són sa base per s'actual bandera de Mallorca.

Primer doi:

"Les barres catalanes estan formades per un camp groc i quatre faixes vermelles a damunt. Segons la tradició, aquest emblema s'atribueix a l'emperador franc Lluís el Piadós, que dibuixà sobre l'escut daurat del comte de Barcelona, Guifré el Pelós, les barres vermelles amb quatre dits banyats amb la sang del comte que sortia de les ferides rebudes en la batalla contra els normands que guanyà l'emperador." Està completament demostrat que aquesta "tradició" des quatre dits banyats amb sang damunt s'escut des Comte de Barcelona ès una falsetat total. Tota aquesta història surt des llibre apòcrif escrit a mitjans del segle XVII p’en Joan Gaspar i Roig. Es llibre apòcrif en questió ès suposadament escrit p'en Bernat Boades l’any 1444 amb so títol de Llibre dels fets de armes e eclesistichs de Catalunya. A més a més, sa seva afirmació tampoc se pot aguantar ja que ses primeres senyals heràldiques no se manifesten fins an es segle XII. Si ni es mateix Emperador franc en tenia de pròpies com n'hi pot atorgar unes de pròpies an es seus súbdits?

Segon doi:

"Les primeres notícies de l'existència de l'escut barrat es troben en el sepulcre de Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, mort el 1082. A partir del segle XIII el nombre de barres es fixa ja en quatre." Tampoc això pot ser cert ja que  com  hem dit abans sa representació de signes heràldics data com a màxim des darrers anys des segle XII.

Realitat documentada:

Sa realitat documentada ès que ses barres aragoneses, no catalanes, daten de l’any 1160, deu anys després de ses noces des nou Príncep d’Aragó, en Ramon Berenquer IV amb s'hereva aragonesa, dona Petronella. Quan ja s'han unit Aragó i Barcelona se documenten per primera vegada es colors des sobirans d’Aragó en un segell d’en Ramon Berenguer IV, en el qual se pot llegir “RAIMUNDUS BERENGARII COMES BARCHINONENSIS ET PRINCEBS REGNI ARAGONENSIS”. D’acord amb sa documentació existent, n’Ignacio Vicente Casante afirma que “los condes de Barcelona hasta Ramon Berenguer IV y los reyes aragoneses de la Casa de Navarra desconocian las ‘barras’, y autenticaron sus documentos y grabaron sus monedas con la cruz.” I respecte des seu possible origen, apunta a sa religiositat del Príncep d’Aragó: “consecuencia natural y legítima de su devoción fue la de que en sus sellos, los primeros que se conocen aragoneses, pusiera las listas con que Roma, desde el siglo X o antes, decoraba el conopeo, los gonfalones y los cordones de las bulas papales.”

Aíxí ès que senyores i senyors de Consell, haurien de revisar aquests textes catalanistes i catalatintzadors amb sos que mos estan deletitant. Contar en una web oficial, com ho ès sa des Consell de Mallorca, falses tradicions no ès gaire recomenable ni apropiat per una institució respectable.

SALUTACIÓ CATALANISTA DES BATLE DE PALMA

Es senyor batle de Palma Mateo Isern a sa seva carta de salutació an es ciutadans mos ofereixen una serie de catalanades que res tenen a veure amb sa nostra llengua baleàrica. Se pot dir que es una carta de presentació d'un ajuntament des Països Catalans.

Sense tenir en compte certes paraules emprades imposades pes catalanisme, es del tot inadmisible s'ús de SÓC en lloc de SOM, COMPTO en lloc de COMTP, i TREBALLEM enlloc de TREBALLAM.

Senyors des PP, on son ses nostres modalitats? Així ès com volen potenciar-les i defensar-les?

Manco romanços i a fer feia de bon de veres.