SA PATRIA MALLORQUINA A S'EDAT MODERNA








Apreciats amics i amigues "SA PATRIA MALLORQUINA A S'EDAT MODERNA" ho podeu tenir a ca vostra només escrivint un correu a sapatrimallorquina@gmail.com. Vos ho enviaré contra-reemborsament (amb ports i transport inclosos) per 25 euros. En es correu heu d'indicar nom i direcció complets.

Aquí vos transcric sa contraportada:

Dia 8 de juny de 1517 s’ambaixador mallorquí Joan Crespí a sa Cort Reial de Gant afirma que “los conquistadors del regne som stats nosaltres mateixos qui romangueren en aquell”. Amb aquestes paraules se resumeix a la perfecció com d’ença de sa conquista d’en Jaume I ets habitants de Mallorca s’han oblidat des seu origen català, occità i sarraí, únicament són mallorquins. Si durant aquests dos segles i mig sa pàtria des mallorquins pateix i tem per sa seva independència i autonomia degut an ets intents annexionistes catalans, durant es tres-cents anys que segueixen i que conformen s’Edat Moderna sa nova font de tensió ès es centralisme castellà de sa Monarquia d’Espanya.

miércoles, 29 de diciembre de 2010

SA FESTA MALLORQUINA DE S'ESTENDARD

Des de fa més de 700 anys es mallorquins commemoram amb sa festa de s’Estendard sa reincorporació de Mallorca a sa civilització europea i cristiana. Cada 31 de desembre se celebra sa derrota sarraïna de 1229 i s’entrada del Rei En Jaume a sa ciutat de Palma. Aquest fet cabdal de sa nostra història suposa s’inici de sa nova etapa en la qual el Rei Conquistador i es successius monarques de sa dinastia privativa mallorquina col·loquen es fonaments de s’identitat política, social, econòmica i cultural de sa pàtria mallorquina.

Hem de tenir present que sa senyera que s’Ajuntament de Palma penja pes carrers de Ciutat representa s’insígnia del Rei d’Aragó i no sa bandera des Principat de Catalunya. I que amb aquesta data no se celebra ni s’incorporació de Mallorca an es món català, ni a sa nació catalana, ni tampoc a sa cultura catalana, ni com tampoc an ets inventats i imposats països catalans.




Sa conquista de Mallorca que se celebra ès una passa més de sa reconquista cristiana duita a terme pes monarques aragonesos. Aquest procés de recuperació territorial és recolzat des d’un principi des de Roma amb sa proclamació de sa primera creuada cristiana a territori europeu l’any 1064 pel Papa Alexandre II. D’aquesta manera sa recuperació de ses terres cristianes no ès una tasca just d’Aragó, sinó que a sa reconquista hi participen també gents procedents des diversos territoris hispànics, gascons i occitans. També sa conquista de Mallorca de 1229 se considera una creuada cristiana contra es sarraïns. Ès el Papa Gregori IX qui demana an es nobles occitans que ajudin en Jaume I a s’empresa de sa conquista, concedint-los ses mateixes indulgències des creuats de Terra Santa. Així ès com ses tropes comandades pel Rei Jaume I que entren a Medina Mayurika estan compostes, majoritàriament, per gent de tots es territoris de sa Corona (Aragó, Catalunya, Montpeller i Provença), i també per nobles occitans i gascons i per cavallers i aventurers dets altres regnes hispànics de Castella, Navarra i Portugal.

S’Estendard que aquest dia desfila pes carrers de Palma representa sa senyera dels Reis d’Aragó tal com mos ho recorda es cronista Ramon Muntaner: "tots anys lo jorn de Sant Silvestre e de Sancta Coloma, en que fo presa Mallorques per lo dit senyor rey, se fa professó en la Ciutat ab la senyera del dit senyor rey”. A partir d’aquests colors reials cada regne de sa Corona d’Aragó va creant ses seves pròpies insígnies. Així ho fan l’any 1312 es representants de Mallorca que obtenen del Rei Sanxo sa bandera des regne. Posteriorment es mateix Rei Jaume III de Mallorca també mallorquinitza es colors de sa Casa de Mallorca que fins an es seu regnat han estat es mateixos que ets aragonesos. Es greu enfrontament entre en Jaume i es seu cunyat Pere IV d’Aragó li fan diferenciar es dos blasons travessant es colors germans amb una franja blava. Aquests colors mallorquinitzats, que representen es regne l’any 1558 a Anvers en es funeral l’Emperador Carles, actualment són es colors des Govern de ses Illes Balears.

En resum, i en paraules des poeta pollencí Miquel Costa i Llobera, sa festa de s’Estendard significa «la fundació de la Pàtria mallorquina juntament amb la implantació de la Creu»”.

sábado, 13 de noviembre de 2010

WWW.ILLESBALEARS.CAT

Aquí tenim es president de sa Comunitat Autònoma de ses Illes Balears, don Frances Antich, amb un bon rètol que diu http://www.illesbalears.cat/.




De que anam?

A qui representa?

A noltros, es baleàrics? NO!!!

Mès tost, representa es pancatalanisme que patim a ses Balears?

Que en pensau amics?

lunes, 25 de octubre de 2010

ARTICLE BALEÀRIC O SALAT

Davant es fet que a ses escoles de ses Illes Balears se deixa a un costat s'ensenyança des nostro article definit, aquí expòs un petit resum de sa seva construcció per aquells illencs que el vulguin emprar. Així podran gaudir de sa seva complexitat i bellesa a l'hora d'escriure i deixar a un costat aquest estàndar barceloní importat des continent.


Sa característica principal de sa llengua baleàrica respecte de ses seves germanes de continent es s’article definit. A totes ses Balears llevat de sa localitat mallorquina de Pollença s’empra s’article salat a diferència des lalat o alveolar des continent.

Sa seva construcció ès aquesta:

- masculí singular:
o davant consonant: es (es cotxo, es llibre)
o davant vocal: s’ (s’ase, s’animal)
o darrera sa preposició “amb” i davant consonant: so (amb so cotxo) [no se dona a tots ets endrets de ses Balears]

- masculí plural:
o davant consonant: es (es cotxos, es llibres)
o davant vocal: ets (ets ases, ets animals) [a Eivissa s’empra “es”]
o darrera sa preposició “amb”: sos (amb sos cotxos, amb sos amics) [no se dona a tots ets endrets de ses Balears]

- femení singular:
o davant consonant: sa (sa cuina, sa casa)
o davant vocal: s’ (s’ànima, s’àguila)

- femení plural:
o davant consonant: ses (ses cuines, ses cases)
o davant vocal: ses (ses ànimes, ses àguiles)

Ses contraccions amb ses preposicions de i per són aquestes:

- masculí singular:
o de: des cotxo, des llibre
o per: pes cotxo, pes llibre

- masculí plural:
o de: des cotxos, des llibres
o per: pes cotxos, pes llibres

Amb sa preposició an no hi ha contracció:

- masculí singular: an es cotxo
- masculí plural: an es cotxos

S’article lalat també s’usa a ses Balears, encara que només en casos molt concrets, com són certes paraules i en locucions adverbials:

- davant es nom de ses hores: la una, les quatre, les onze
- davant noms referits a coses o éssers únics: el món, la Mare de Déu, el bisbe, el dimoni, l’amo, el cel, la mar, l’infern, el Bon Jesús, la mort, la vila, la Sala (s’ajuntament), l’Església (s’institució)
- ses expressions adverbials fets: a la fresca, a les bones, posar fil a l’agulla, estar a les fosques, anar vestit a l’ampla...

sábado, 18 de septiembre de 2010

FARSA.CAT




Sa catalanització de sa nostra cultura, llengua i història baleàriques a més de ser impulsada des de ses nostres institucions també rep un recolzament total des de sa Generalitat de Catalunya. Així se pot comprovar des de sa seva web institucional de sa Generalitat catalana (http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana) on mos ofereixen “tot el que cal saber sobre la cultura catalana” i mos aclareixen que “no és un portal exhaustiu, però conté allò que els comitès d’experts consultats han considerat com a conceptes bàsics i necessaris per conèixer la cultura catalana en la seva globalitat, i amb tot el rigor”. Idò aquests rigorosos experts no dubten ni un instant en equiparar Catalunya an ets inventats Països Catalans i incloure qualsevol producció artística i intel·lectual de ses Balears i de sa Comunitat Valenciana com a part de sa cultura catalana. Així trobam com totes aquestes manifestacions que formen sa nostra cultura balear (literatura, arts visuals, gastronomia, arts escèniques, llengua, història, cultura popular, ciència, cinema, pensament, música) són apropiades per sa seu imperial catalana.

A aquesta web de sa cultura des Països Catalans podem llegir en es punt referit a “L’edició a Catalunya (Països Catalans)” que “L’invent de Gutenberg es va estendre, a poc a poc, per tot el territori català. El 1477 va arribar a Tortosa, el 1479 a Lleida, a Girona ho va fer el 1483, a Tarragona, el 1483, a Valldemossa un any després”. I que ets escriptors mallorquins Ramon Llull, Baltasar Porcel, Joan Alcover, Llorenç Villalonga, Miquel Costa i Llobera també són part de sa cultura catalana. També ets experts consultats mos conten que “Els folkloristes catalans han deixat constància escrita, des del segle XIX, del ric i variat patrimoni rondallístic català. (...) A Mallorca, Antoni M. Alcover i l’arxiduc Lluís Salvador”. Respecte des pensament medieval mos diuen que “Ramon de Penyafort, Ramon Llull, Ramon Martí, Arnau de Vilanova, Ramon Sibiuda i Anselm Turmeda han esdevingut les sis figures entorn de les quals s’organitza el pensament català medieval“. En quant a s’arquitectura gòtica es mallorquí Guillem Sagrera ès “sens dubte el més gran de tots els arquitectes del gòtic català”, com no!! Així també són catalans sa Catedral, sa Llonja i es Castell de Bellver.

En es capítol de cuina catalana medieval trobam que “a la refinada cort de Nàpols del segle XV s’hi menja a la catalana, els Borja difonen productes i gustos dels Països Catalans”. A més a més, amb tot rigor es comitè d’experts consultats per sa Generalitat batia sa Corona d’Aragó sense cap problema com a nació catalana: “Correspon al moment àlgid de la nació catalana independent (coneguda legalment com a Corona d’Aragó), que senyoreja una bona part de la Mediterrània i manté relacions cordials amb els àrabs de Còrdova, el Magrib, Itàlia…” (ja s’han oblidat de sa Confederació catalano-aragonesa). I que a més a més, aquesta “nació catalana” no ho se pot convertir en estat modern en es segle XVIII, com si ho fan diverses nacions europees, ja que “resta integrada dins la corona espanyola”.

Seguint amb sa cuina ets experts consultats afirmen altre pic amb tot rigor que ses illes d’Eivissa i Formentera no són ses illes Balears, “La cuina de les Balears (Mallorca i Menorca) i les Pitiüses (Eivissa i Formentera) és alhora típicament mediterrània i s’enllaça històricament amb la cuina dels països de llengua catalana”. Ara des de sa metròpoli ja no som “Les Illes”, som ses Balears i ses Pitiüses!!

De ses ovelles mos conten que a “Catalunya n’hi ha tres races autòctones” i que a “les Balears (ara no hi ha Pitiüses) en trobem quatre: la mallorquina, la menorquina, l’eivissenca i la roja mallorquina”. També ets experts saben que en es Països Catalans i, concretament, “Als pobles de Mallorca, pels volts de Pasqua, les mestresses encara duen a coure als forns les llaunes amb peces que han preparat a casa. Panades amb carn, pèsols, peix“. I com no!! també sa sobrassada ès catalana, “als Països Catalans disposen d’Indicació Geogràfica Protegida (IGP) la llonganissa de Vic, la sobrassada de Mallorca i l’embotit de Requena, del País Valencià”. També ho són es vi i s’oli de ses Baleares.

També aquests erudits mos diuen que ses Teresetes (nom que a Mallorca reben els titelles) són teatre des Països Catalans i que “El teatre ha arrelat a Reus, Terrassa, Girona, Lleida, Palma o València”. Però que “A les Illes Balears, fins a la dècada dels noranta no hi ha hagut una autèntica revifalla del teatre català, representat institucionalment en el Teatre Principal de Palma, des del 1996”. De sa jota afirmen que “ha estat el ball de plaça per excel·lència de les comarques de la Catalunya Nova i s’han cantat jotes de ronda en bona part del país” i que “es troba també àmpliament difosa al País Valencià i a les Illes i és coneguda arreu de la península Ibèrica”. En quant a s’òpera hi trobam dos apartats dedicats a Mallorca i a Menorca.

Com ès natural de sa llengua hi ha moltes entrades i, també com no pot faltar, ets experts fan s’habitual mescladissa de llengua, política i nació, “Contrari al dret d’autodeterminació, l’article segon parla de la ‘indissoluble unitat de la Nació espanyola’, si bé ‘reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions’, sense especificar-les, però. La nova llei suprema espanyola també va prohibir explícitament la federació de comunitats autònomes (article 145.1), la qual cosa impedeix l’articulació d’espais jurídics entre els països catalans espanyols”. I com no, altre pic, tenim que es mallorquí més universal ès es gran impulsor de s’ús de sa llengua catalana, “El català també es va començar a usar en un altre àmbit reservat al llatí: la filosofia, gràcies especialment a la figura de Ramon Llull”.

A s’història de sa Corona Aragonesa (sa “nació catalana”) li donen sa volta per resultar que “La Catalunya Vella va viure, durant els segles XII i XIII, una etapa d’expansió política i territorial. Al nord, els sobirans catalans van guanyar la Provença. A l’oest, per via matrimonial, van obtenir el regne d’Aragó. I al sud, van conquerir als musulmans la resta de l’actual Principat, fins a arribar a l’Ebre, és a dir, la Catalunya Nova. Anys més tard, van prendre als sarraïns Mallorca i València.”. Amb aquest canvi històric tenim que “La forta resistència va fer que els catalans no poguessin entrar a la ciutat fins al 31 de desembre de 1229 i que el rei En Jaume ès batiat com a “Jaume I de Catalunya i Aragó”. També ès prou curiós com ets experts passen molt per damunt des Compromís de Casp (1412) quan es castellà Ferran d’Antequera ès elegit Rei d’Aragó (i no de Catalunya) pes compromissaris catalans, aragonesos i valencians. I no diguem que no ès inventar s’història que perdre sa Guerra de Successió (1706-1715) (per recolzar s’Arxiduc Carles com a Rei d’Espanya) sigui ni més ni manco que sa “Supressió de l’estat català”.

Des capitol de festes populars mos diuen que es Països Catalans tenim una festa nacional, “Destaca la festa dels Focs de Sant Joan, convertida en Diada Nacional dels Països Catalans i que inclou l’expansió de la Flama del Canigó arreu dels països de parla catalana”, quina inventiva!! Des museus mos diuen que “A Mallorca, destaca per la singularitat el Museu de Sant Antoni i el Dimoni de Sa Pobla, centrat en els aspectes locals d’aquesta festa tan arrelada arreu dels Països Catalans”, ja mos han pres el Dimoni!!

Dets espais naturals protegits en es Països Catalans mos diuen que entre d’altres hi ha: “les serres de Tramuntana i de Llevant a Mallorca” i “les albuferes i albuferetes (València, es Grau, Mallorca)”. Des “Jardins botànics als Països Catalans” mos xerren des ”jardins botànics de Barcelona, València i Sóller”.

Si a tota aquesta prosa emesa des de Barcelona li afegim sa pressió des pancatalanisme que patim a ses Balears, que ha conseguit que ses institucions que representen ses Balears (Govern, Parlament, Consells i Ajuntament) emprin es domini punt.cat a internet, estam davant una de ses farses mes importants de sa nostra història. Com podem consentir que s’agafi tot es nostro bagatge cultural i històric i que sa Generalitat de Catalunya se l’apropiï d’aquesta manera? Qui ès aquest comitè d’experts tant rigorós que batia sa Corona d’Aragó com nació catalana, i que barata s’història per reconèixer s’existència d’uns inventats Països Catalans? Ès clar que ses nostres institucions no hi tenen res a dir, ja que des de Govern, Consells i Ajuntaments s’actua cap a sa catalanització de ses Balears, hi són d’acord. I es qui votam cada quatre anys an es nostros polítics que deim? Hi som d’acord?



domingo, 12 de septiembre de 2010

ES DOTZE DE SETEMBRE

Avui, dia dotze de setembre, tots es mallorquins commemoram es jurament de ses franqueses i privilegis des nostro Regne p'en Jaume II de Mallorca.

Tres mesos després de sa caiguda de Medina Mayurika, es nou regne cristià des monarca aragonès Jaume I ès dotat amb una organització administrativa, un ordenament legal i un règim jurídic propis amb sa Carta de Franqueses de primer de març de 1230. S’organització político-administrativa prossegueix amb sa col·locació des fonaments des regne:

- creació des Bisbat de Mallorca només dependent del Papa (1236)
- circulació exclusiva a sa moneda comuna amb so nou regne valencià, sa divisa anomenada valencie maioricarum (1247)
- atorgament des Regiment de Franqueses de 1249: se dóna an ets habitants des nou municipi de Mallorca sa possibilitat d’una representació davant el Rei, amb sa creació de sa Juraria, que ostenta es govern municipal de tota s’illa
- jurament del l’Infant Jaume com hereu des Regne de Mallorca (1256)
- eliminació de s’indissolubilitat de sa Corona d’Aragó (1257)
- concessió d’un distintiu propi a s’Universitat de Mallorca, s’escut de sa Ciutat (1269).


A sa mort del Rei En Jaume. l’Infant jura ses franqueses i privilegis dia 12 de setembre de 1276, convertint-se amb en Jaume II de Mallorca. Amb s’herència rebuda d’un regne autònom i independent d’Aragó en Jaume prossegueix sa tasca d’ordenació i estructuració des Regne baleàric:

- adquisició de dominis senyorials a magnats occitans, catalans i ordes militars
- reforma territorial tant a Palma com a sa Part Forana amb ses Ordinacions del 1300.
- tancament des sistema monetari mallorquí a sa moneda pròpia de Mallorca (1301)
- firma de tractats de comerç amb Sicília (1305), Génova (1305 i 1317) i Castella (1310)
- establiment de mesures proteccionistes, com sa lleuda (1303)
- creació de consolats mallorquins a ports estrangers.

S’herència rebuda del Rei de Mallorca ès qüestionada des d’un principi pes seu germà Pere III d’Aragó. L’any 1279 en Jaume de Mallorca se veu obligat a infeudar sa Corona de Mallorca an es seu germà, i posteriorment ha de veure com el nou Rei d’Aragó Alfons li arravata es regne insular l’any 1285, per recuperar-ho l’any 1300. Es successius reis mallorquins Sanxo i Jaume III patiran sa mateixa pressió des des continent fin que el 1343 en Pere IV ocupa Mallorca per reincorporar-la definitivament a sa Corona d’Aragó. Amb so retorn an es si de sa Corona aragonesa Mallorca s’hi incorpora com a Regne autònom i independent amb unes institucions i estructures politico-administratives pròpies que perduraran fins an es segle XVIII. S’únic vincle comú amb sos territoris històrics aragonesos (Aragó, València i Catalunya) ès el Rei no hi ha cap parlament comú ni se troba supeditat a cap altre territori.


Amb aquestes retxes vull fer sa meva pròpia celebració d'aquests fets que marquen es naixement d'una Corona de Mallorca independent de s'aragonesa, i també recordar an es nostros representants polítics que se deixin de catalanitzar sa nostra història i cultura mallorquines. Que llevin d'una vegada es domini foraster des punt.cat!!!!


viernes, 3 de septiembre de 2010

MALLORCA, EN RAMON LLULL I AMERICA

Maldament es pancatalanisme que patim a ses Balears (supressió des mallorquí, menorquí i evissenc, ús des domini punt.cat...) i així com sa constant pressió de s'imperalisme català des de Barcelona, hem de recordar que sa figura mallorquina més universal que ha donat sa nostra estimada terra ès en Ramon Llull. I que maldament es pancatalanisme empri es seu nom per sa seva infecta causa separatista d'Espanya i annexionsta cap a Balears, també hem de recordar i sabre que sa missió des Doctor Il.luminat era expandir es cristianisme i convertir ets infels. Aquesta herència lul.linana ès sa que va permetre que a Amèrica del Sud encara hi existesquin indigenes i mestissos gràcies a s'assimiliació de sa doctrina des doctor mallorquí pels Reis Catòlics. I tot això des de Mallorca....


Sa relació de Mallorca amb l’Atlàntic ve del segle XIII quan es navegants mallorquins s’anticipen setanta-cinc anys a sa ruta portuguesa per Àfrica Occidental. An es segle XIV es mariners mallorquins també arriben a ses Illes Canàries (1342) i a Riu d’Or (1346). Des de Mallorca surten es primers missioners per evangelitzar ets indígenes canaris seguint sa doctrina lul·liana. A la vegada amb autorització de Roma aquests mallorquins funden es Bisbat de Telde el 1351. S’expansionisme illenc per l’Atlàntic ès promogut pes monarca mallorquí Jaume III i després de sa seva mort p’en Pere I de Mallorca. Emperò sa projecció atlàntica mallorquina se trunca quan ascendeix an es tron aragonès en Joan I, desapareixent fins i tot es Bisbat de Telde el 1393, i deixant es protagonisme a castellans i portuguesos. Durant es regnat dels Reis Catòlics Castella incorpora definitivament ses Illes Canàries a sa seva Corona, coincidint amb s’empresa des descobriment.

Amèrica ès descoberta el 1492 p’en “Cristòfor Colom”, i no “Colón” ni “Columbo”, afirma en Roman Pinya. Sa denominació Colom ès “la que a ciencia cierta quiso a darse a conocer el Almirante del Mar Océano, o sea la que figura en su carta a Luís Santangel (escrivà del Rei Ferran) —la primera descripción del descubrimiento del Nuevo Mundo— impresa en Barcelona en 1493”. S’existència d’un continent més enllà de l’Atlàntic ja existia a s’intuïció del Doctor Il·luminat, en Ramon Llull. En Bartomeu Escandell mos tradueix ses frases del 1287 de s’obra lul·liana “Quaestiones per Artem Demostrativem solubilis” on afirma que “La parte opuesta de Poniente estriba en otro continente que no vemos ni conocemos desde acá”. D’aquí s’afirmació d’en Roman Pinya relacionant en Colom amb en Llull, “no en balde afirmará Alain Milhou, que el Descubridor conoció y se embebió de las obras de Ramón Llull”. Com també manté sa possible utilització de mapes de s’Escola Cartogràfica Mallorquina pes descobridor, cosa que si se troba documentada que va fer n’Americo Vespucci. Es qui dona nom an el Nou Món posseeix es mapa des jueu mallorquí Gabriel Valseca datat a Mallorca el 1439 pes qui paga 80 ducats d'or.

Sa relació d’en Ramon Llull amb Amèrica no ho ès únicament pes fet d’entreveure sa seva existència dos-cents anys abans sinó que s’aplicació de seva doctrina ès sa que permet, tal com afirma en José Mª Sevilla, que a diferència de sa Nordamèrica no espanyola s’inmensa majoria de ses poblacions indígenes des territoris conquistats per sa Monarquia Hispànica siguin respectades i cristianitzades. Aquest important i transcendental fet se deu a s’assimilació de sa doctrina lul·liana per part dels Reis Catòlics i es Cardenal Cisneros que no accepten s’eliminació ni s’esclavitud de sa població amerindia. Així ho expressa la Reina Isabel en es seu testament: “pongan mucha diligençia, e non consientan nin den lugar que los yndios, vezinos e moradores de las dichas Yndias e Tierra Firme, ganadas e por ganar, reçiban agrauio alguno en sus personas ni bienes, mas manden que sean bien e justamente tratados”.

jueves, 20 de mayo de 2010

OBSSESIÓ.CAT


Fa pocs dies, davant s’ocasió de comprar es llibre “L’origen dels mallorquins” de s’historiador mallorquí Onofre Vaquer Bennasar, coneixent d’ell es seu caràcter d’investigador en es diversos arxius mallorquins dets immigrants que arriben a Mallorca, no ho vaig dubtar ni un instant. Però per decepció meva, en Vaquer després d’aportar multitud de dades i referències documentades a s’origen de molts de llinatges mallorquins, arriba a s’increïble conclusió de que “la identitat dels mallorquins és la llengua catalana”. Després de descartar sa gastronomia, sa vestimenta, es balls populars, ja que aquests aspectes de sa cultura mallorquina van mudant en el temps, afirma que allò que uneix es mallorquins des des segle XIII ès ni més ni manco que sa llengua catalana. Una voluntariosa afirmació que la basa en “que al segle XIII i primera meitat del segle XIV es constituí a Mallorca una societat de base ètnica principalment catalana”.

Amb aquesta afirmació en Vaquer esborra tota s’història mallorquina anterior a sa conquista d’en Jaume I. Ès cert i innegable que ès a partir de sa conquista de 1229 que Mallorca retorna a s’Europa cristiana i que s’estableixen es fonaments polítics, socials, culturals i econòmics, que després de set-cents anys d’evolució, conformen sa nostra societat actual. Però allò que no podem fer es oblidar-mos des llegat des nostros antepassats talaiòtics, romans i sarraïns que encara perdura a sa nostra terra i que el consideram tant nostro com sa mateixa llengua. I així ès com sa llengua duita pes conquistadors i pobladors l’hem feta nostra i per això des de fa molts de segles l’anomenam amb so nom de sa nostra pàtria, llengua mallorquina (“Fora cosa aprofitable a molts, transportar-se de latí en vulgar materno o mallorquí”, Ferran Valentí, 1446). Com de sa mateixa manera que sa sobrassada duita des sud d’Itàlia an es segle XV, el consideram s’embotit mallorquí per excel·lència, i com també sa jota que dugueren ets immigrants peninsulars que fugien de s’invasió napoleònica a principi des segle XIX se converteix amb sa jota mallorquina.

Es port de Marsella ès bloquejat pes corsaris mallorquins durant sa Guerra des Trenta Anys.

Curiosament en Vaquer afirma que sa festa de s’Estendard no se la pot considerar un signe d’identitat mallorquí ja que era molt diferent de s’actual cerimònia. Pero sa cosa no s’ha d’examinar d’aquesta manera. Es fet ès que sa festa més antiga d’Europa se celebra pes mallorquins des de s’immediata postconquista fins an es nostros dies, fa casi vuit segles. Maldament hagi variat sa forma, es fons no ho ha fet. Es poble mallorquí commemora sa seva reentrada a sa cristiandat de sa mà del Rei d’Aragó Jaume I, i no, com exclama cada 31 de desembre es pancatalanisme annexionista s’entrada an es món català o an es Països Catalans. També es colors amb sos que dota l’any 1269 el Rei En Jaume s’escut de sa ciutat de Palma són un signe d’identitat des mallorquins, ja que són es que posteriorment serveixen per crear sa bandera de Mallorca de 1312, i es que es mallorquins empren per rememorar sa derrota de Llucmajor de 1343 (vermell, groc i blau) i que, a més a més, són es colors de s’escut des Govern de les Illes Balears, que es pancatalanisme encara no ha gosat suprimir.

A més de sa llengua mallorquina que la feim nostra anys després de sa conquista aragonesa, sa celebració de s’entrada d’en Jaume I a Palma i es colors atorgats pes monarca, existeix es desig costant dets habitants de sa pàtria mallorquina de ser mallorquins, a més de ses vivències que han anat conformant sa nostra història i que formen part de sa nostra memòria històrica. Durant tota s’Edat Mitja hi ha mostres d’aquesta decisió davant ses ànsies annexionistes catalanes: refús des Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365 del Rei Pere I (que pretén incorporar Mallorca a Catalunya), actitud reivindicativa an es Compromís de Casp de 1412 (protesta de s’ambaixador mallorquí Berenguer de Tagamanent davant es Parlament català que Mallorca no ès Catalunya), proclamació des Privilegi de Gaeta de 1439 del Rei Alfons el Magnànim (Mallorca no forma part de Catalunya), lluita des mallorquins devora el Rei Joan II contra Catalunya (motiu pel qual es jurats illencs documenten l’any 1481 s’odi català contra Mallorca). Es desig de mantenir i conservar sa pròpia identitat mallorquina arriba an es punt que dia 8 de juny de 1517 a sa Cort Reial de Gant s’ambaixador mallorquí Joan Crespí afirma que “los conquistadors del regne som stats nosaltres mateixos qui romangueren en aquell”, oblidant-se d’aquesta manera des conquistadors i pobladors catalans i occitans que forgen es regne cristià de Mallorca.

A s’Edat Moderna, quan ets intents annexionistes catalans han afluixat, es regne illenc passa a patir sa pressió centralista castellana. Però amb una important diferència, no se fa precís demostrar en cap moment s’existència de s’identitat pròpia de sa pàtria mallorquina, ja que aquesta no se posa en dubte des de sa Monarquia d’Espanya. Durant tota s’Edat Moderna ses vivències protagonitzades pets illencs passen a formar part de sa memòria colectiva mallorquina: sa participació a sa Reconquista peninsular, sa conquista i manteniment de ses places africanes de Bugia i de s’Illeta d’Alger, ses Germanies encapçalades p’en Joan Crespí i en Joanot Colom, s’arribada de l’Emperador Carles a Mallorca quan ès rumb a sa frustrada conquista d’Alger, sa desfilada de sa bandera de Mallorca an es funeral de l’Emperador Carles a Anvers, es mallorquins participants a sa Gran Armada contra Anglaterra del Rei Felip I de Mallorca, en Joan Binimelis finalitza sa primera història de Mallorca, sa repoblació de zones i pobles alacantins, s’aportació a s’Unió d’Armes i ses lleves realitzades cap an ets exèrcits del Rei Felip III de Mallorca, es cors mallorquí participa a sa Guerra des Trenta Anys atacant naus i ports francesos i també lluita devora el Rei Felip III contra es sublevats catalans, es missioners mallorquins arriben a Nova Espanya a predicar s’Evangeli (Fra Antoni Llinàs, fundador des primer Col·legi de Propaganda Fide d’Amèrica, Fra Damià Massanet, evangelitzador de Texas, Fra Juníper Serra, evangelitzador i fundador de Califòrnia), sa separació de Mallorca de sa Monarquia d’Espanya d’en Felip d’Anjou, s’assistència a Corts Castellanes del Rei Felip V d’Espanya, sa lleva indiscriminada cap a ses guerres italianes del Rei Ferran VI d’Espanya, es Capità Antoni Barceló se converteix en assot des pirates algerians, en Gaietà Soler ès Ministre d’Hisenda d’en Godoy, s’aixecament popular des 28 de maig de 1808 contra es francesos, sa Divisió Mallorquina lluita a sa Península...

No s’entén que un historiador com en Vaquer pugui afirmar que allò que identifica es mallorquins ès ni més ni manco que sa llengua catalana. Com se pot oblidar d’aquesta manera de sa nostra memòria històrica, de sa nostra bandera, des desig de ser mallorquins? Mos mereixem es mallorquins uns historiadors que relaten sa nostra història sempre des d’un prisma pancatalanista, obsessionats per sa llengua catalana? Quina obsessió ès aquesta de catalanitzar tots ets aconteixaments protagonitzats pes nostros compatriotes mallorquins durant segles? Sincerament, crec que ni mos ho mereixem es mallorquins des segle XXI com tampoc es nostros antepassats. Quina diferència amb sos cronistes com en Joan Binimelis qui afirmava amb orgull que “entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, ès la que tenim a nostra pàtria”, o en Vicenç Mut qui publicava sa seva “Historia deste Reyno Balearico” amb s’objectiu de que es mallorquins tenguessen “la memoria de los ejemplos que les han dexado sus Padres, y para tan gloriosa Nacion ha importado saberlos, porque saben imitarlos”.

viernes, 16 de abril de 2010

NO VULL ES DOMINI PUNT.CAT A BALEARS!!!!!



Ets actuals governants de ses nostres institucions autonòmiques i també de molts d’ajuntaments baleàrics estan donant a conèixer es nom de sa nostra terra balear a internet amb s’ús de pàgines web com www.palma.cat, www.inca.cat, www.felanitx.cat, www.bunyola.cat, www.mallorca.cat, www.uib.cat, www.paralamentib.cat o www.illesbalears.cat. Uns ho fan per convicció, mentres que altres ho fan per ignorància o per conveniència política. Com en altres ocasions sa manipulació catalanista és evident. Es domini punt.cat, tal com se pot llegir a sa plana web www.domini.cat, és “un domini genèric com el .com o el .org, però adreçat específicament a la comunitat lingüística i cultural catalana a Internet”. Però sa realitat política, històrica, lingüística i cultural és que ni Mallorca, ni es conjunt de ses Balears, formam part, ni de sa comunitat lingüística catalana, i ni molt manco, de sa comunitat cultural catalana, ni a Internet, ni a fora d’ella.

Segons s’article primer de sa Declaració Universal des drets lingüístics de s’UNESCO de 1996, una comunitat lingüística és tota societat humana que, assentada històricament en un espai territorial determinat s’autoidentifica com a poble, i que ha desenrotlat una llengua comú com a mitjà de comunicació natural i de cohesió cultural entre es seus membres. Moltes vegades s’iguala es fet de xerrar sa mateixa llengua a compartir una mateixa cultura, però no és així, cultura és més que llengua. Cultura és sa suma de totes ses actituds i comportaments apresos que deriven en un sistema socio-cultural. A s’hora de xerrar de llengua tampoc se te present sa varietat lingüística, que en es nostro cas és més que evident, amb s’existència des tres grans territoris de sa llengua catalana: Catalunya, València i Balears. Sa voluntat uniformitzadora de sa normalització de sa llengua que encara patim, amb s’eliminació de ses característiques pròpies de sa llengua baleàrica, com és s’ús de s’article salat a ses quatre illes, en lloc des seu estudi, protecció i potenciació, ara se trasllada a crear un única comunitat cultural catalana. Si no tenim ses mateixes tradicions mos les imposaran. Tristament, ja fa més de deu anys que es castellers catalans ençaten ses festes de Sant Sebastià.

De sa definició de comunitat lingüística se desprèn que una societat assentada en un territori concret ho és quan s’autoidentifica com a poble i empra una mateixa llengua o també varietat de llengua. A ses Balears tenim clarament definit es nostro espai territorial amb ses illes que formen s’arxipèlag, fet que determina sa societat balear com una unitat demogràfica. També mos identificam com a poble des de fa segles i, precisament, secularment mos hem volgut diferenciar des poble català degut a ses seves ànsies annexionistes. I també empram una mateixa varietat lingüística, es baleàric, i tenim ses nostres pròpies produccions intel·lectuals i artístiques que nodreixen sa nostra cultura balear.

Dins es nostro espai territorial, multitud de factors hi han interactuat durant molts de segles definint ets aspectes socials i culturals des baleàrics. Concretament, es fonaments socials i polítics que conformen sa nostra actual societat són posats a partir de sa conquista d’en Jaume I l’any 1229. A partir de sa data de sa conquista jaumina sa comunitat insular pren progressivament una consciència pròpia de poble autònom i independent, primer en es si de sa Corona Aragonesa i llavors amb sa Monarquia d’Espanya. Aquesta diferenciació pren força durant tota s’Edat Mitja després de sa desaparició de sa dinastia mallorquina: refús des Privilegi de Sant Feliu de Guíxols de 1365 del Rei Pere I (que pretén incorporar Mallorca a Catalunya), actitud reivindicativa an es Compromís de Casp de 1412 (protesta de s’ambaixador mallorquí Berenguer de Tagamanent davant es Parlament català que Mallorca no és Catalunya), proclamació des Privilegi de Gaeta de 1439 del Rei Alfons el Magnànim (Mallorca no forma part de Catalunya), lluita des mallorquins devora el Rei Joan II contra Catalunya (motiu pel qual es jurats mallorquins documenten l’any 1481 s’odi català contra Mallorca). Durant s’Edat Moderna sa lluita contra s’annexionisme català va desapareixent per donar pas a sa realitat des centralisme castellà. Però, novament, a principi des regnat de l’Emperador Carles sa realitat de ser de mallorquí i s’identificació com a tal en es si de sa Corona d’Espanya torna ser reivindicada. Dia 8 de juny de 1517 a sa Cort Reial de Gant s’ambaixador mallorquí Joan Crespí afirma que “los conquistadors del regne som stats nosaltres mateixos qui romangueren en aquell”, oblidant-se d’aquesta manera des conquistadors i pobladors catalans i occitans que forgen es regne cristià de Mallorca.

Durant més de vuit segles es mallorquins hem demostrat que volem ser mallorquins i per això sa llengua duita pes conquistadors i pobladors catalans i occitans des segle XIII l’hem feta nostra, sa nostra llengua mallorquina. Així ho podem llegir de sa mà des primer historiador des fets des nostros compatriotes mallorquins. L’any 1593 en Joan Binimelis finalitza sa primera "Història del regne de Mallorca” encarregada pes Jurats, afirmant d’ella que “està escrita y duplicada de ma mia, una en lengua castellana, y la altra, que es lo original, ab nostre lengua mallorquina”. També hi trobam referències a sa llengua balear a s’enunciat d’un “Formularium testamenti Baleari lingua” que forma part d’un tractat notarial del 1725. Tant es fet d’anomenar sa llengua amb so nom de sa terra com afirmar que es conquistadors de Mallorca som es mateixos mallorquins, significa que 200 anys més tard de sa conquista aragonesa s’ha superat totalment s’empresa de 1229, així com ets intentes annexionistes catalans posteriors.

Sa llengua de ses Balears, segons s’article quart des nostro Estatut d’Autonomia, és sa llengua catalana. Però dins s’àmbit de sa llengua existeixen tres grans territoris com són Catalunya, València i Balears, cadascun amb sa seva pròpia varietat lingüística. Es fet diferenciador que dona cos a sa llengua baleàrica, conseqüència de s’evolució durant casi set segles, no se va tenir en compte a s’hora de posar en marxa sa campanya de normalització lingüística, realitzant-se amb un esperit uniformitzador, estandaritzador i esvaïdor. Precisament aquesta acció catalanitzadora la va preveure cent anys enrera mossèn Antoni Mª Alcover. Es canonge manacorí, gran defensor de sa riquesa i sa varietat dialectal de sa llengua, davant sa centralització de sa llengua estàndar en torn des dialecte barceloní i, conscient, també, de s’importància de respectar es nom secular de sa llengua en es tres grans territoris, va prendre una important decisió, que encara mos permet xerrar de llengua baleàrica. Va batiar es seu magnífic diccionari de sa llengua catalana com a Diccionari Català-Valencià-Balear, respectant, d’aquesta manera ses sensibilitats balear i valenciana, “serà de la llengua que parlen a Catalunya, les Balears, lo Regne de València, que és una sola llengua; però que, com a València i a les Balears hi ha tanta prevenció contra lo català no vull que me rebutgin l’obra en tenir-la feta dient que ells no parlen català sinó valencià o balear”. Sa realitat des segle XXI és que aquesta prevenció valenciana i balear encara existeix pes qui no han abraçat es lucratiu flux monetari subvencionador pancatalanista.

S’ús institucional des domini punt.cat forma part de s’estratègia pancatalanista. És una eina més com ho són sa normalització lingüística i sa catalanització històrica i cultural que patim baleàrics, valencians i, també aragonesos. Aquesta campanya uniformitzadora remunta sa nació catalana an es Comte de Barcelona Wilfred el Pilós, barata es nom de Corona d’Aragó per Confederació catalano-aragonesa, parla de conquista catalana de Mallorca, de regne català de Mallorca, i a més, transforma es creadors mallorquins i ses seves creacions en autors i realitzacions catalanes. Com exemples escandalosos tenim s’Atlas de 1375 des jueu mallorquí Cresqués Abraham, que és conegut arreu com a Atlas Català. I com no, en Ramon Llull que és mal conegut com a filòsof català nascut a Mallorca.

Si ja va ser un error oficialitzar es nom de sa llengua de Balears com a llengua catalana, n’és un altre permetre s’ús institucional des domini punt.cat per donar a conèixer ses Balears a Internet, ja que ets habitants de ses Balears no formam part de cap comunitat lingüística i cultural catalana.

jueves, 18 de febrero de 2010

1 de març de 1230: fundació des regne cristià de Mallorca


Es pròxim dia 1 de març celebram es dia de sa nostra comunitat. Amb aquesta data sa commemora sa constitució l'any 1230 des regne cristià de Mallorca amb s'atorgament pel Rei En Jauem de sa Carta de Franqueses. S'acta fundacional des regne és una Carta de Població que persegueix poblar ràpidament Mallorca oferint nous avantatges i llibertats individuals an ets habitants, i a la vegada dotar es Regne d’un ordenament jurídic, d’una organització administrativa i d’un règim legal propis.

Aquest nou estatut tracta Mallorca com un territori diferenciat de la resta de sa Corona, i no com una prolongació des regim fiscal d’altres territoris ja conquistats. Com la resta de territoris de sa Corona, es regne mallorquí se constitueix com una “unió personal” en un procés de suma d’estats, i no de fusió o unificació. Sa figura del Rei es s’únic element que tenen en comú Aragó, Catalunya, Mallorca i més envant València. Això vol dir que s'autonomia mallorquina en es si de sa Corona Aragonesa és sa mateixa que gaudeixen Aragó, Catalunya i València. Es posteriors reis mallorquins de sa dinastia privativa illenca segueixen atorgant an es regne illenc d'elements propis i diferenciadors respecte de sa Corona d'Aragó.

Així tenim que es Regne de Mallorca (independent o integrat a sa Corona d'Aragó) te una estructura político-administrativa pròpia, com també una administració de justícia, unes lleis, una moneda, una bandera i un bisbat propis, i també una xarxa de consolats en es ports més importants de la Mediterrània.

Mallorca des de sa fundació des regne cristià fins an es nostros dies ha gaudit d'una organització administrativa i judicial mai subjecta an es nostros veïnats catalans. Aquest fet històric i indiscutible és constantment ignorat, eliminat i oblidat pes nostros polítics catalanistes.

És una vergonya que s'actual govern catalanista i annexionista de n'Antich celebri sa fundació des regne cristià de Mallorca quan només aspira a que Balears formi part d'uns inexistents Països Catalans.


domingo, 31 de enero de 2010

ARAGO, CATALUNYA I OCCITÀNIA L'ANY 1229



Sa conquista de Mallorca de 1229 és oficialment una creuada cristiana contra es sarraïns. Per compensar sa desfeta aragonesa a ses terres de sa llengua d’oc, dia 29 de novembre de 1229 el Papa Gregori IX ordena an es prior des dominics de Barcelona aconsellar an es clergues i laics occitans d’Arles i Narbona que ajudin en Jaume I a s’empresa de sa conquista, concedint-los ses mateixes indulgències que an es creuats de Terra Santa.

Des tres territoris participants a sa conquista de Mallorca del 1229, únicament Aragó se titula com a regne, i ho fa d’ençà de sa segona mitat des segle XI, mentres que Catalunya i Occitània són denominacions d’espais geogràfics que inicialment no duen aparellat cap comtat, marquesat o regne an es seu nom. No serà fins an es regnat d’en Pere l’Usurpador an es segle XIV que Catalunya assoleix sa denominació oficial de Principat, mentre que ses terres de sa llengua d’oc se mantendran com un concepte territorial i s’incorporaran a sa Corona Francesa.

Amb motiu de sa creuada del 1115 contra es sarraïns mallorquins ja se documenta s’existència de Catalunya, que coincideix amb so territori des Comtat de Barcelona. Després de s’unió amb Aragó i de ses conquistes de Tortosa (1148) i Lleida (1149) s’ha d’esperar an es regnat de n’Alfons II d’Aragó per començar a edificar s’àrea geogràfica catalana avui coneguda i també per obtenir es reconeixement polític a partir des Comtat de Barcelona. Així, a ses successives “Assembles de Pau i Treva” que se celebren de 1173 fins a l’any 1251 se demana que sa pau i sa treva siguin respectades “a Cinqua usque ad Salsas”, afirmació que defineix ses fronteres nord i sud de Catalunya. Emperò, a dins aquest espai geogràfic català, hi conviuen una sèrie de Comtats com Urgell, Pallars, Rosselló i Empúries que són independents de Barcelona, mentres que es Marquesat de Lleida se manté entre Aragó i Catalunya fins a l’any 1244. Tant aquests comtats com es Marquesat només tenen com a vincle comú sa figura del Rei, pes vassallatge que li reten es primers o per haver estat fruit d’un botí de guerra es segon.

Aquest procés de construcció de Catalunya queda patent a s’enumeració des territoris que en Jaume I deixa an es seu fill Pere l’any 1262: es Regnes d’Aragó i de Valencia, Ribagorça, Pallars i la Vall d’Aran, es Comtat de Barcelona, i es domini damunt es Comtat d’Urgell i sa “terris Catalonie” endemés d’altres feus. S’inexistència d’una unitat administrativa fa que ses fronteres no siguin estables tant al nord com al sud. Sa frontera entre Catalunya i Aragó se mou entre es rius Cinca i Segre fins a l’any 1244, quan en Jaume I decideix establir-la al Cinca per mor de ses pressions catalanes. Respecte de sa frontera nord, aquesta s’estableix al sud del Pirineu, en el Rosselló, comtat a cavall entre Catalunya i Occitània, fins a l’any 1343 quan Mallorca se reincorpora a Aragó. És en es mateix testament de 1262 que es Comtats del Rosselló i la Cerdanya, al nord del Pirineu i al sud de Salses, passen a formar part de sa Casa de Mallorca, fet que representa es manteniment de sa frontera de Catalunya al sud del Pirineu, tal com ho afirma es cronista Bernat Desclot amb motiu de s’invasió francesa de 1285: “E quan venc que foren al pas de la Font de Salses e viren la muntanya de Panissars, que parteix Catalunya e Rosselló”.

Durant es regnat d’en Pere III se dona una altra passa per arribar a una forma institucional de Catalunya, quan a partir del 1283 el Rei s’obliga a celebrar Corts anualment: “si nós i els successors volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Consellers i dels ciutadans”. Però no és fins an es segle XIV, en temps d’en Pere l’Usurpador, que culmina s’edificació administrativa i institucional de Catalunya entorn des Comtat de Barcelona, amb s’incorporació d’Urgell l’any 1314, Empúries el 1341 i el Rosselló el 1343, arribant a sa figura —encunyada pes juristes catalans— des Principat de Catalunya. És s’única denominació que oficialment i legalment se pot fer servir, ja que aquest territori no depèn d’un rei (no existeix es Regne de Catalunya), ni d’un comte (Barcelona no abraça tot Catalunya), sinó d’un sobirà, el princeps, el Rei d’Aragó.

En quant a ses terres de sa llengua d’oc únicament se pot parlar d’un concepte territorial que comprèn ses actuals regions franceses de Llemosí, Auvèrnia, Gascunya, Llenguadoc i Provença. D’ençà des segle XVIII aquestes regions franceses s’agrupen davall es nom genèric d’Occitània. Una denominació que prové de ses provinciae linguae occitaniae preses an es Comte de Tolosa arran de sa desfeta occitano-aragonesa durant sa creuada contra es càtars. A sa crònica d’en Bernat Desclot escrita an es final des segle XIII se pot trobar una descripció des comtats que composen es Llenguadoc: “En la terça escala anaven totes les hosts de Narbonès, e de Bederès, e de Termenès, e de Carcassès, e d’Aginès, e de Tolosà, e del comtat de Sant Gili, de Borgonya e totes les altres gents qui són de la llengua que dien oc”. Després de sa descomposició de s’Imperi Carolingi sa construcció política d’un espai polític llenguadocià gravita en torn des Comtat de Tolosa, com Catalunya ho fa a partir de Barcelona. Però sa sort des llenguadocians és ben distinta a sa des catalans: sa derrota a sa batalla de Muret (1213) i sa firma des tractat de Meaux (1229) eviten sa constitució d’un regne llenguadocià, propiciant, primer s’incorporació des Llenguadoc, i després de tota s’Occitània a sa França capetiana.

Quan te lloc sa conquista de Mallorca, sa Corona d’en Jaume I està formada pes Regne d’Aragó, es comtats i terres catalans, es Comtat del Rosselló i es dominis occitans de Montpeller, Omelades, Carlades i Provença, aquest darrer en mans des seu cosí Ramon Berenguer V.


miércoles, 20 de enero de 2010

CRONIQUES DE SA NACIO MALLORQUINA



En es segles XVI i XVII durant es procés castellanitzador de sa Monarquia Hispànica dets Àustries hi trobam continues mencions a sa pàtria i a sa nació mallorquina de sa más des cronistes mallorquins.

Davant sa pressió de sa Monarquia damunt ets orgues de govern des Regne es Jurats de la Ciutat i el Regne decideixen contrarrestar-la. Des temor an es centralisme català de s’Edat Mitjana s’ha passat a sa realitat des centralisme castellà de s’Edat Moderna.

Així amb s’objectiu de recordar i ressaltar ses gestes des compatriotes mallorquins es Jurats mallorquins encarreguen l’any 1593 an es polifacètic Joan Binimelis sa primera “Història del regne de Mallorca”. Aquesta necessitat de realçar sa realitat mallorquina se troba present a tota s’obra, concordant amb s’afirmació des mateix cronista: “entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, és la que tenim a nostra pàtria”. A més s’ha de dir que aquesta primera història de sa nostra pàtria mallorquina s’escriu originalment en mallorquí i llavors se tradueix an es castellà el 1601 tal com explica es mateix Binimelis, “està escrita y duplicada de ma mia, una en lengua castellana, y la altra, que es lo original, ab nostre lengua mallorquina.

Es cronistes posteriors segueixen en sa mateixa línia d’en Binimelis. Així ho fa el 1633 en Dameto, quan emparat en ses llibertats i franqueses que gaudeixen ets habitants de Mallorca, manté una realitat mallorquina diferenciada en es si de sa Monarquia d’Espanya afirmant que “aunque estas islas estén sujetas a la Corona real de España (...) con todo esto no dejan de tener una sombra y representación de república libre, por los muchos y extraordinarios privilegios y franquezas”.

Novament aquesta diferenciació mallorquina en es si de Monarquia d’Espanya surt a la llum amb sa denominació de “nació mallorquina”. L’any 1652 s’enginyer i cronista des Regne Vicenç Mut publica sa seva Història de Mallorca que comença amb una dedicatòria an es Jurats, “Padres de la Patria”, amb s’objectiu de que es mallorquins tenguin “la memoria de los ejemplos que les han dexado sus Padres, y para tan gloriosa Nacion ha importado saberlos, porque saben imitarlos”. Posteriorment en altres relats i cròniques de s’història mallorquina, com és sa “Relación verdadera de lo que han obrado las tres Esquadras de navios de guerra del Reino de Mallorca” de l’any 1659 on se narren ses gestes de s’esquadra mallorquina, prossegueixen noves mencions a sa “nacion mallorquina.

Que dirien es nostros cronistes que tant estimaven Mallorca i que relataven ses gestes des nostros compatriotes, de sa traició de ses nostres institucions, des nostros polítics i intelectuals catalanistes? Des punt.cat, des castellers a ses festes de Sant Sebastià, de sa pedra en sec en es Països Catalans.... i de tanta mentida catalanista?

Ara, en es segle XXI, quan ja hem deixat a un costat es centralisme castellà amb s'Estat de ses Autonomies, pareix que mos volen tornar dur, no cap an es centralisme català, encara pitjor, cap a s'annexionisme català. Ja no s'enrecorden de ses gestes des nostros compatriotes mallorquins. Mos volen fer lo que no som ni serem mai, traidors an es nostros antepassats mallorquins.


sábado, 16 de enero de 2010

EN RAMON LLULL, PATRIOTA MALLORQUI


Moltes de vegades hem sentit o hem llegit que en Ramon Llull és un filòsef català. Idò aixó és mentida.

En Ramon Llull no és català ja que va néixer a Palma poc després de sa conquista d'en Jaume I, concretament entre ets anys 1232 i 1235. En Ramon Llull a diferència de mestres des seus temps com Sant Anselm, Sant Bonaventura i Sant Tomàs d'Aquino, que no escrigueren cap obra a ses ciutats on nasqueren, el doctor il.luminat de ses 243 obres que va escriure, 51 foren a Mallorca, entre elles ses dues obres més importants: Libre de contemplació en Déu i Art abreujada d'atrobar veritat.

En quant a sa llengua en que escrigué, es mateix Llull mos diu que es Libre de contemplació en Déu, que inicialment va escriure en àrab, va ser ell mateix es "romançador d'aquesta obra d'arabic en romanç".

També hem d'afegir que en Llull va fundar el 1276 a Miramar (Valldemossa), amb so patrocini d'en Jaume II de Mallorca, un monasteri per s'ensanyança de s'àrab an es Frares Menors per anar a predicar en es Nord d'Àfrica sa doctrina lul.liana.

Aquesta mallorquinitat d'en Lull és reconeguda en diverses ocasion pes mallorquins de totes ses èpoques:
- a l'any 1480 es Jurats de Mallorca demanen an el Rei Ferran el Catòlic s’ensenyança de sa doctrina des “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre ja que es valors lul·lians són vàlids per millorar i elevar es nivell cultural així com per contribuir a sa formació de governants, “lo art e sciencia de Mestre Ramon es millor cosa e condecent se liga assi, en aquesta patria sua que en altres parts del mon”.

- a sa biografia de Fra Juníper Serra escrita pes seu company Fra Francesc Palou el 1785 mos coanta que “el último panegírico que predicó (Fra Juníper) fue encomendado de la Universidad (lul·liana), en la solemnisima fiesta que el 25 de enero celebra a su Patrón, y Compatriota el uliminado Dr. el Beato Raymundo Lulio”.

I hem d'arribar ara an es segle XXI per llegir que en Ramon LLull és català. Quina vergonya p'en Llull, pes nostres Jurats des segle XV i per Fra Palou.