15.- QUAN S’OBLIDEN DE S’INTENT MALLORQUI DE CONQUISTA DE CANARIES...

També s’intent mallorquí de conquista de ses Illes Canàries ès silenciat pes catalanisme, si fos català ja tendriem que ses Illes Afortuandes són catalanes, JA JA JA !!!!

Despres de s’arribada d’en Malocello a Lanzarote a 1312, no es fins sa dècada dets anys 40 que hi ha noves expedicions cap a ses Canàries, a 1341 n’hi ha una de genovesos i portuguesos, i ets anys 1342 i 1352 dues de mallorquines. El 1342 surten des de Mallorca quatre naus encapçalades pes capitans Guillem Pere, Francesc Desvalers, Bernat Valls i Domingo Gual rumb a s’illa de Gran Canària amb s’objectiu de descubrir i conquistar ses Illes Afortunades en nom d’en Jaume III de Mallorca. Però es resultat de s’empresa ès del tot infructuós pets expedicionaris. 

Després de s’annexió des Regne de Mallorca a Aragó, en Pere I de Mallorca manté s’interés des seu predecessor per ses Illes Afortunades. El 1346 proposa sa promoció de sa construcció de dues naus a ses drassanes mallorquines per ajudar en Luis de la Cerda a sa colonisació i evangelisació de ses Canàries. Però que no se du a terme.

Durant es segle XIV s’interès mallorquí per s’Atlàntic continúa i concretament per ses Canàries, que se concrenta en sa missió d’evangelisació des mallorquins Joan Doria i Jaume Segarra. Així el 1352 parteix s’expedició cap a s’illa de Gran Canària, on hi van dotze indígenes canaris per ajudar a s’evangelisació d’acord amb sa doctrina d’en Ramon Llull.  Poc temps després el Papa Climent VI crea es Bisbat de la Fortuna, llavors anomenat Bisbat de Telde, designant com a primer bisbe ès carmelità mallorquí Fra Bernat Font. Es tres bisbes posteriors també seran balears: el 1361 es dominic mallorquí Fra Bartomeu Ferrer, el 1369 es franciscà menorquí Fra Bonanat Tarí i el 1392 es mallorquí de s’Orde de Predicadors Fra Jaume Olzina. Durant aquests 40 anys de presència mallorquina a Telde hi ha més expedicions illenques: el 1366 s’expedició militar de neteja de ses aigües canàries des cavaller mallorquí Joan de Mora i també sa de caràcter evangèlic de 1386 de missioners mallorquins. 

Finalment el 1393 una expedició esclavista de bascos i andalusos ençata s’odi des canaris contra qualsevol europeu, provocant que tots es colons i clergues mallorquins siguin assassinats. Sa desaparició definitiva des Bisbat de Telde i sa colònia mallorquina suposa acabar amb sa projecció atlàntica mallorquina, deixant es protagonisme a castellans i portuguesos. Durant es regnat dels Reis Catòlics, Castella incorpora definitivament ses Illes Canàries a sa seva Corona, coincidint amb s’empresa des descobriment. 

Però sa feina mallorquina no queda sense fruit ja que s’aplicació de sa doctrina lul.liana facilita que durant es segle XV se dugui a terme sa cristianisació des ses Illes Canàries. Sa seva aplicació a Canàries ès es precedent de com se durà a terme sa colonisació i evangelisació de s’Amèrica espanyola.

14.- QUAN ARRACONEN S’ESPERIT AVENTURER DES NAVEGANTS MALLORQUINS...

Es curiós com es catalanisme esborra o catalanisa aquelles gestes realisades pes mallorquins, com ès sa relació de Mallorca i l’Atlàntic. Sa vinculació de Mallorca amb l’Atlàntic s’inicia i se consolida durant sa dinastia privativa, i moltes vegades relacionada amb expedicions de navegants i comerciants genovesos, ja sigui perque empren Mallorca com a base, perque ses seves naus les piloten mallorquins o perque ses accions tenen lloc en espais de temps molt pròxims i pes mateixos endrets.

A final des segle XIII, durant es regnat d’en Jaume II de Mallorca, pocs anys després de sa reactivació pes genovesos de sa navegació per s’estret de Gibraltar es navegants mallorquins arriben fins a Anglaterra, com ès es cas des mercader mallorquí Willermi de Bone de Mayorka que a 1280 carrega llana en es port de Londres. I ja a principi des segle XIV es mallorquins també mantenen relacions mercantils amb ses ciutats africanes atlàntiques de Laraix i Anfa (actual Casablanca). Durant es regnat del Rei Sanxo se manté i se consolida es comerç mallorquí amb l’Àfrica Occidental i l’Atlàntic Nord, arribant fins a sa ciutat flamenca de Bruges el 1312.

A partir des regnat d’en Jaume III es comerç atlàntic ès potenciat amb sa firma d’aliances comercials amb Anglaterra. A 1337 n’Eduard III d’Anglaterra concedeix un salconduit per un any a en Pere de Vilardell per arribar fins a Southampton i cinc anys més tard a en Pere Otly de Mallorca per arribar amb sa seva embarcació fins a Anglaterra, a la vegada que se manté es comerç amb Flandes, com es cas d’en Jacme Ferrer. A mitjans des segle XIV es navegants mallorquins se dirigeixen encara més al sud d’Anfa i Larraix bordejant sa costa africana, arribant fins a ses Illes Canàries i més enllà des límits coneguts de cap Bojador. El 1346 hi ha documentada sa sortida d’una nova empresa, ara comercial i esclavista, des navegant mallorquí Jacme Ferrer cap a Riu de l’Or (actual Riu Senegal): “Partic l’uixer d’en Jacme Ferrer per ‘nar al Riu de l´Or al jorn de Sent Llorenç qui és a X d’agost e fo en l’any MCCCXLVI”. Aquesta expedició mallorquina no ès arraconada, ja ès anomenada "expedició catalana", pes fet que surt dibuixada a s'Atlas Mallorquí de 1375, i que sa doctrina catalanista malanomena "Atlas Català".

Ses expedicions mallorquines més enllà des cap Bojador s’anticipen casi un segle a sa ruta portuguesa de l’Àfrica Occidental, ja que no serà fins a 1434 que es mariner portugués Gil Eanes ultrapassa cap Bojador que obri sa porta de s’Atlàntic sud cap a Guinea a n’Enric el Navengat de Portugal. Es recolzament del Rei de Portugal a cercar noves rutes comercials i a sa navegació per s’oceà Atlàntic, amb sa creació de s’Escola de Sagres, enfront des caràcter privat i casi aventurer de ses expedicions mallorquines marca sa diferència entre qui sa queda sa glòria i sa fama de ser es primer en assolir Guinea i es riu Senegal. També s’ha de dir que es gran avançament de Portugal a sa carrera de l’Atàntic se deu a un mallorquí, an es Mestre Jacome de Mallorca, cridat el 1418 per n’Enric de Portugal a presidir s’acadèmia nàutica de Sagres, on mariners i científics intercanvien informació i tècniques, disenyen mapes, construeixen embarcacions i organisen expedicions. Des Mestre Jacome s'ha especulat si podria se en Jaume Ferrer o en Cresques Abraham, però resulta impossible que fos cap des dos. Això, sí, se tracta d'un altra mallorquí.

13.- QUAN SILENCIEN ES NOSTROS HEROIS I MARTIRS GUILLEM CABRIT I GUILLEM BASSA...

Es catalanisme ès expert en oblidar-se d’aquells episodis de sa nostra història que no li encaixen en sa seva doctrina, no vol sabre res de qualsevol fet que suposi sa defensa de s’identitat mallorquina i balear. Així tenen arraconats ets herois Cabrit i Bassa que s’oposaren a s’invasió de n’Alfons d’Aragó. 

Després de sa separació de sa Casa Aragó en dues a sa mort d’en Jaume I el Conquistador (1276) en Pere d’Aragó va obligar es seu germà Jaume a infeudar sa Corona de Mallorca a Aragó. I posteriorment arran de s’invasió aragonesa de Sicília (1282), en Jaume de Mallorca va ajudar en Felip III de França esperant sa derrota des seu germà Pere i així llevar-se de damunt es pes des tractat d’infeudació de Perpinyà de 1279. Però durant sa guerra va morir en Felip III de França. Amb sa derrota des francès el Rei aragonès Pere va ordenar sa conquista de Mallorca an es seu fill l’Infant Alfons. Sa superioritat de sa força naval i terrestre aragonesa varen facilitar sa caiguda de s’illa, excepte es castell roquer d’Alaró, on s’hi feren forts un sèrie de mallorquins lleials an en Jaume II de Mallorca comandats p’en Guillem Cabrit i Guillem Bassa. 

Es Breviari Mallorquí des segle XV mos relata com un missatger aragonès se va dirigir an es valents mallorquins per demanar sa rendició des castell, a lo que en Cabrit i en Bassa li demenaren en nom de qui xerrava, contestant-li es missatger “Anfós d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu” i es mallorquins li contestaren burlant-se “no coneixem en es reialme altre rei que el rei En Jaume a Mallorca, -i perdonau-me-anfós ès un peix que se menja amb aioli a tot arreu”. Quan li arribà sa resposta d’en Cabrit an el Rei Alfons, aquest exclamà “¿Cabrit, deis? Bona caça!  Idò, com cabrits jur rostir-vos!”. I així després de sa rendició des castell d’Alaró per desembre d’aquell any 1285 es dos mallorquins varen ser rostits vius.

Sa conquista de Mallorca tengué sa mateixa conseqüència que sa conquista de Sicilia pel Rei d’Aragó, sa seva excomunicació. Es Breviari Mallorquí mos segueix contant com n’Alfons va demanar s’absolució de ses penes decretades. Es perdò li va ser atorgat a condició de tornar Mallorca a en Jaume a més d’edificar un altar a la Seu a honra de la Mare de Deu i de tots es sants, o s’hi incloïen en Cabrit i en Bassa, considerats pes mallorquins com a màrtirs. Un pic recuperat es regne en Jaume II va fer recollir les restes des dos soldats i els va fer posar en una urna a sa catedral de Mallorca.  Posteriorment es seu fill Sanxo va fundar un benefici a sa Capella de la Pietat de la Seu, on hi ha les restes d’en Cabrit i en Bassa. 

Després de s’annexió de Mallorca a Aragó el 1343 es fet se va silenciar per evitar qualsevol intent legitimista en favor de sa dinsatia privativa. Ha de passar un segle per trobar es primer document que mos xerra de sa celebració de sa festa en honors des sants, se tracta des citat Breviari Mallorquí de finals des segle XV. Després de dos-cents anys des terribles fets ja no hi havia cap perill d’encendre focs mallorquinistes d’independència repecte d’Aragó. En es Breviari Mallorquí se mos diu que sa seva festa se celebrava es diumenge després de Tots Sants. A partir de 1572 amb es Breviari Romà, on ja no hi apareixien, es seu culte deixà de ser litúrgic. 

I ja a principi des segle XVII, a 1630, com a resposta de sa presió centralisadora de s’absolutisme borbònic des Comte-Duc d’Olivares es jurats varen decretar sa celebració de sa festa d’en Cabrit i en Bassa, herois i defensors de s’independència mallorquina. Fins i tot, se va encarregar an es pintor Miquel Bestard sa recreació des martiri des dos mallorquins. Però al cap de cinc anys aquesta festa oficial va ser suprimida pel Bisbe Juan de Santander. I finalment a 1776 el bisbe Juan Díaz de la Guerra va ordenar sa retirada de quadres i imatges des sants, que ja no eren en es santoral, i va prohibir es culte, públic o privat. Però maldament aquestes prohibicions ses figures dets herois i màrtirs Cabrit i Bassa varen continuar presents a sa memòria des poble mallorquí fins es nostros dies.

Si mos demanam si existiren realment en Cabrit i en Bassa, hem de contestar que si. En uns documents descoberts a finals des segle XIX sa demostra sa seva existencia. Se tracta d’un plet, que data de 1300, on se menciona que en Guillem Bassa i en Berenguer Bassa eren es fills d’en Guillem Bassa, condemnat a mort i que es seus bens varen ser confiscats catorze anys abans, o sia, a 1286. En es mateix document també mencionana un tal N. Cabrit

12.- QUAN BATIEN ES MAPAMUNDI D’EN CRESQUES ABRAHAM COM ATLAS CATALA...

Un altre figura mallorquina que pateix es robatorum català es es cartògraf mallorquí Cresques Abraham. Recordem que són es jueus mallorquins qui dibuixen ses primeres cartes després de sa conquista cristiana de 1229 amb ses que es mercaders mallorquins poden arribar a la Mar del Nord, a la Mar Negra, a ses Illes Canàries i a Riu de l’Or. S’apogeu assolit pes comerç illenc durant sa dinastia mallorquina està íntimament relacionat amb s’existència a Mallorca de s’escola cartogràfica més important de sa Mediterrània durant es segles XIV i XV. Mallorca ès un cap de creus situat estratègicament entre Barcelona, Alger i Sardenya, essent es punt de pas obligat de ses dues rutes comercials més importants, sa d’Orient que acaba a s’Atlàntic i sa que comença a Barberia per arribar a Paris i Flandes.

Ses cartes de navegar més antigues conegudes a Europa són sa carta anònima pisana de 1300, mentres que sa carta mallorquina més antiga conservada ès sa de n’Angelí Dulcert de 1325. Durant es regnat d’en Sanxo de Mallorca es situa es naixement de s’escola mallorquina, bres d’una sèrie important de cartògrafs que produeixen cartes nàutiques com són ses des citat Angelí Dulcert de 1325, 1327 i 1339, s’Atlas d’en Cresqués Abraham “magister mappamundorum et bruxolarum” de 1375, ses cartes de navegar d’en Guillem Soler de 1380 i 1385 i sa carta mallorquina de Nàpols de 1390. A aquests creadors mallorquins s’ha d’afegir una nòmina important de cartògrafs des segle XV. 

Ses creacions de s’escola mallorquina tenen unes característiques pròpies que les distingeixen d’altres cartes, donant lloc a una producció unitària que es basa en una determinada representació orogràfica i hidrogràfica de certes àrees geogràfiques, així com per sa toponímia, miniatures i llegendes emprades. I sobre tot, perquè són cartes realisades a Mallorca, “Jac Bertran la fecit in malorques lany m ccc lxxxxij”, per mallorquins, “Gillmus Soleri civis maioricarum”, i escrites en sa llengo de Mallorca, “Mapamondi vol dir aytant con ymage del món e de les diverses, etats del món e de les regions que són sus la terra de diverses maneres de gens qui en ela habite”. 

S’afirmació que sa llengo de Mallorca sia sa llengo catalana, ha donat lloc a una greu incongruència damunt es nom de sa carta més important de la Mediterrània. Es mapamundi realisat a 1375 p’en Cresqués Abraham ès conegut com Atlas Català, quan ha estat realisat a Mallorca i per un mallorquí. S’explicació de que no se conegui com a Atlas Mallorquí ès que el 1975, en es 600 aniversari de sa seva realisació, s’editor català Lluis Mercadé el publica amb aquesta motivació: “Creiem servir així al públic dels Països Catalans, puix que, així com ens semblava increïble que haguessin passat tants d’anys mancats d’un Atlas de Catalunya, també ens semblava impossible, que, després de sis-cents anys, encara ningú  hagués dut a terme l’edició completa d’aquest Atlas Català". 

Se tracta d'una nova manipulació catalanista, ja que es seu redescobridor a 1838 en Jean Alexander Buchon el denomina "atlas en langue catalana". Hi ha molta diferencia a dir Atlas Català o dir Atlas en llengo catalana. 

11.- QUAN MOS AMAGUEN ES LEGAT LUL.LIA A TOTA S’AMERICA ESPANYOLA...

Es catalansime només manetja sa figura d'en Ramon Llull per xerrar de sa forja de sa llengo catalana (cosa que ès del tot falsa). Sa doctrina catalanista amaga es fet que ès es legat lul.lià lo que permet que sa Monarquia Hispànica no extermini ni esclavisi ets indis americans. No vols sabre res de res des fet que els Reis Catòlics fan seva sa doctrina des doctor mallorquí. Tot lo que ensumi a Espanya queda arraconat i marginat.

Sa vocació mallorquina amb l’Atlàntic no ve únicament pes fet de solcar ses seves aigos i arribar a punts fins en aquell moment inexplorats (Canàries, cap Bojador, Riu de l'Or...), també la trobam en es pensament des mallorquí més universal de tots es temps. Abans des descobriment d’Amèrica (1492) en Ramon Llull ja havia escrit de sa seva existència a seva obra “Quaestiones per Artem Demostrativem solubilis” (1287) on hi afirma que a sa part oposada de Ponent hi ha un altre continent que ni veim ni coneixem des d’Occident.

Com hem dit, s’aplicació de seva doctrina a Amèrica, com feren abans es missioners mallorquins a Canàries i an es Nord d''Africa, ès sa que permet, que a diferència de sa Nordamèrica no espanyola, s’inmensa majoria de ses poblacions indígenes des territoris conquistats per sa Monarquia Hispànica siguin respectades i cristianisades. 

Aquest important i transcendental fet se deu a s’assimilació de sa doctrina lul·liana per part dels Reis Catòlics i es Cardenal Cisneros que no accepten s’eliminació ni s’esclavitud de sa població amerindia. Així ho expressa la Reina Isabel en es seu testament: “pongan mucha diligençia, e non consientan nin den lugar que los yndios, vezinos e moradores de las dichas Yndias e Tierra Firme, ganadas e por ganar, reçiban agrauio alguno en sus personas ni bienes, mas manden que sean bien e justamente tratados”.

10.- QUAN MENTEIXEN EN AFIRMAR QUE EN RAMON LLULL ES UN FILOSOF CATALA...

En Ramon Llull no ès català, ja que va néixer a Palma pocs anys després de sa conquista d’en Jaume I, concretament entre ets anys 1232 i 1235. En Ramon Llull, a diferència des mestres des seus temps com Sant Anselm, Sant Bonaventura i Sant Tomàs d’Aquino, que no escrigueren cap obra a sa terra on nasqueren, en va escriure una quarta part a Mallorca. De ses 243 obres que escrigué, 51 foren escrites a Mallorca, entre elles ses dues obres més importants: es Libre de contemplació en Déu i s'Art abreujada d’atrobar veritat. A més també va fundar a Mallorca el 1276 amb so patrocini d’en Jaume II de Mallorca es monasteri de Miramar , dedicat a s’ensenyança de s’àrab an es frares per anar a predicar en es Nord d'Àfrica sa doctrina luliana.

Aquesta mallorquinitat d’en Lull ès reconeguda des de fora de Mallorca i pes mallorquins de totes ses èpoques. Així ho afirma des de València el Rei Pere d’Aragó l’any 1369 quan dicta que per un major coneixement de s’Art general d’en Ramon Llull a qui ho demani se li doni copies autèntiques de “scientia generalis, quam Magister Raymundus Lull, oriundus civitatis Maioricarum”. A l’any 1480 es Jurats de Mallorca demanen an el Rei Ferran el Catòlic s’ensenyança de sa doctrina des “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre”, ja que es valors lulians són vàlids per millorar i elevar es nivell cultural, així com per contribuir a sa formació de governants: “lo art e sciencia de Mestre Ramon es millor cosa e condecent se liga assi, en aquesta patria sua que en altres parts del mon”. I tres-cents anys més tard (1785) a sa biografia de Fra Juníper Serra escrita pes seu company Fra Francesc Palou, llegim que “el último panegírico que predicó (Fra Juníper) fue encomendado de la Universidad (luliana), en la solemnisima fiesta que el 25 de enero celebra a su Patrón, y Compatriota el iluminado Dr. el Beato Raymundo Lulio”.

Respecte de sa llengo en què escrigué tampoc se cansen de dir-mos que en Llull va ser es forjador de sa llengo catalana. Idò ès es mateix Llull qui mos diu en quina llengo escriu ses seves obres, i no ès sa llengo catalana. En es Llibre de contemplació en Déu, escrit inicialment en àrab, en Ramon Llull ès es “romançador d’aquesta obra d’arabic en romanç”. I que sa Lògica d’Algatzel també l’ha traduïda an es romanç: “de lògica tractam breument lo qual es compendi novell, en mon entendiment appell, que trasllat de latí en romanç, en rimes en mots qui són plans, per tal que hom puscha mostrar lògica e philosoffar a cels qui no saben latí ni arabich”. I, per encara deixar-ho més clar, a sa seva obra Blanquerna aclareix quina llengo xerren es seus personatges, “que alcuna dona legís alcun libre qui fos en romanç per ço que les dones lo poguessen entendre”. 

En Ramon Llull si que ès es forjador de sa llengo mallorquina, que neix de sa fusió de sa llengo d’oc de conquistadors i pobladors amb sa llengo mossàrab mallorquina que conserva sa població autòctona mallorquina, es Rum.

9.- QUAN REPETEIXEN QUE SA CORONA DE MALLORCA ES UNA SUCURSAL DE CATALUNYA...

Ès així de trist, pes catalanisme sa monarquia privativa mallorquina, a més de ser un Corona sense contengut, no es més que una sucursal catalana, però sa realitat ès que no ès així. A sa mort d’en Jaume I se manté s’independència mallorquina respecte de Catalunya. En es trono mallorquí hi puja es seu fill l’Infant Jaume a la vegada que s’escendeix sa Casa d’Aragó en dues. Sa Corona de Mallorca queda conformada pes Regne de Mallorca —ses Illes Balears— i ets honors occitans de Montpeller, Llates, Omelades, Carlades i es comtats nordpirenencs de Cotlliure, Rosselló, Cerdanya, Coflent, Capcir i Vallespir. El nou Rei de Mallorca, en Jaume II, jura es privilegis mallorquins dia 12 de setembre de 1276.

Per desgràcia d’en Jaume II, a sa no acceptació de sa separació territorial de sa Corona pes seu germà Pere d’Aragó, s'uneix es fet de que Mallorca ès un important centre d’intercanvi per on hi passen ses rutes més importants de la Mediterrània (sa d’Orient que arriba fins a la Mar del Nord passant per Gibraltar, Lisboa i Galicia, i sa que comença en es ports africans de Barberia, que arriba fins a París i Flandes) que queda fora des control aragonès. Tot això, més una sèrie de circumstàncies adverses precipiten sa pèrdua des Regne insular per un període de tretze anys fins el 1298. 

Un pic recuperat es Regne, en Jaume II continua potenciant es comerç exterior, base de s’economia mallorquina, amb s’inici de s’establiment de consulats mallorquins a s’estranger (Bugia, Génova, Pisa, Sevilla, Tunis, Alger, Nàpols...), per diferenciar-se des catalans, i sa firma de tractats comercials amb Pisa, Génova, Sicilia i Castella. A més de modernisar s’industria textil, en Jaume II realisa importants reformes estructurals des territori amb sa la promulgació de ses Ordinacions del 1300. Amb sa seva aplicació se reordena Palma i se racionalisa s’espai agrari a sa Part Forana amb sa creació de noves viles i sa consolidació de nuclis ja existents. El Rei mallorquí també cerca es prestigi de sa Corona de Mallorca amb sa creació de sa moneda pròpia de Mallorca i sa construcció des Castell de Bellver.

Es successius reis mallorquins maldament ses tenses relacions amb sos monarques aragonesos, continuen consolidant i potenciant es comerç  marítim illenc, modernisant s’industria tèxtil i reforçant ses flotes navals de defensa i comercial mallorquines. A la vegada se segueix consolidant s’estructura politico-administrativa des regne insular. Dia 14 de desembre de 1312 el Rei Sanxo atorga sa bandera de Mallorca, inspirant-se en s’escut de Palma de 1269. S’insígnia està composta per “nostru regale bastonum” i per “castri albi positi in livido”. I ja durant es regnat d’en Jaume III se crea es Consolat de Mar (1326) i se promulguen ses Lleis Palatines (1337). Després de s’invasió de 1343 en Pere d’Aragó les plagiarà per crear ses Ordenances Aragoneses. Així i tot, es Regne de Mallorca segueix mantentint fins es segle XVIII sa seva estructura socio-política atorgada pel rei Jaume I i es reis privatius.