Missioners mallorquins a Nova Espanya

Sa presència de mallorquins, com també de catalans, aragonesos i valencians a Amèrica després des seu descobriment ès escassa, degut a que s’empresa indiana es fonamentalment castellana i andalusa. Però quan se xerra de s’aportació mallorquina a sa colonització d’Amèrica s’ha de fixar s’atenció en dos punts: sa propagació de sa doctrina lul·liana, que ès assimilada pel Reis Catòlics, en Carles I i en Felip I, que permet que ets indígenes americans no siguin exterminats; i s’altre valor aportat que ès es representat per s’acció evangelitzadora i missional damunt ets indígenes americans. Seguint ses passes d’en Ramon Llull en es Nord d’Africa, quatre-cents anys més tard, són altres tres figures de sa pàtria mallorquina que duen s’Evangeli a Amèrica: Fra Antoni Llinàs, fundador des primer Col·legi de Propaganda Fide d’Amèrica; Fra Damià Massanet, evangelitzador de Texas; i Fra Juníper Serra, evangelitzador de Califòrnia.

 

En es nord des Virregnat de Nova Espanya, que comprèn es centre i es nord des continent americà, l’any 1683 es franciscà mallorquí Antoni Llinàs funda es primer Col·legi de Propaganda Fide —de propagació de sa fe— d’Amèrica a sa ciutat mexicana de Querétaro. S’idea original des col.legis de Propaganda Fide la trobam ja, perfectament definida, en Ramon Llull. Es primer col·legi ès es mallorquí de Miramar creat el 1276 p’en Llull i recolzat p’en Jaume II de Mallorca.

 

 

 

 

Fra Antoni Llinàs arriba a Querétaro amb vint-i-vuit missioners, dels quals dotze són mallorquins. S’objectiu de s’establiment d’un col·legi-seminari es preparar i formar missioners, per funcionar d’aquesta manera com un orgue central de missions. Des de Querétaro —centre d’intercanvi comercial més important situat en es nord des virregnat— surten evangelitzadors cap a Texas, Sonora, Colorado, Arizona i Califòrnia, que serveixen de complement per conquistar territori quan sa via militar ha fallat. An es final des segle XVII sa Monarquia Espanyola opta altre pic per sa colonització pacífica dets indígenes.

 

 

 

 

A partir de l’any 1688 Fra Damià Massanet acompanya n’Alonso de León a diverses expedicions que tenen per missió colonitzar i ocupar es territori de Texas amb s’objectiu d’aturar s’avanç francès des de Luisiana cap a Mèxic. Durant aquesta primera colonització de Texas Fra Damià Massanet estableix ses missions de “San Francisco de los Texas” i de “San Antonio”. Però finalment aquesta ocupació des territori texà s’ha d’abandonar el 1693 degut a sa manca de recursos i an es continuats conflictes amb sos indígenes. Sa colonització definitiva de Texas culminarà l’any 1716.

 

Casi mig segle més tard de sa fundació des primer Col·legi de Propaganda Fide americà per Fra Antoni Llinàs, arriba un altre mallorquí a Amèrica, Fra Juníper Serra. L’any 1749 es pare Serra arriba a sa ciutat mexicana de Querétaro juntament amb so seu company Fra Francesc Palou i vint missioners més. Tots ells romanen nou anys a sa Sierra Gorda mexicana dedicant-se a convertir ets indígenes a sa religió catòlica d’acord amb sa doctrina lul·liana.

 

Arran de s’expulsió des jesuïtes d’Espanya i de les Índies el 1767 sa tasca evangelitzadora de ses terres californianes ès encarregada an es franciscans. D’aquesta manera sa  seva colonització se li encomana a Fra Juníper Serra. L’any 1768 Fra Juníper juntament amb Fra Francesc Palou i tretze missioners més surten des Col·legi de Propaganda Fide de Querétaro per dirigir-se a sa Baixa Califòrnia a fer-se càrrec de ses devuit missions fundades pets ignasistes. Posteriorment, es Padre Viejo, nom donat pets indis a Fra Juníper Serra, parteix cap a s’Alta Califòrnia a s’expedició d’en Gaspar de Portolà, que té per objectiu consolidar se presència espanyola davant sa pressió britànica i russa.

 

Fins a sa seva mort el 1784 a Monterrey, es frare mallorquí colonitza Califòrnia on hi funda nou pobles-missió, que donaran lloc a ses més importants i poblades ciutats californianes: San Diego (1769), San Carlos Borromeo del Rio Carmelo (1770), San Gabriel (1771), San Antonio (1771), San Luis (1772), San Francisco (1776), San Juan Capistrano (1777), Santa Clara (1777), San Buenaventura (1782). Posteriorment després de sa seva mort encara se funden dotze missions més. Es nom de ses missions que va fundant Fra Juníper Serra per sa Califòrnia Septentrional corresponen an es nom de ses capelles des convent de Sant Bernadí des seu poble natal de Petra.

 

Es model implantat a ses missions espanyoles compagina s’activitat econòmica, principalment agrícola i de construcció, amb s’adoctrinament an es culte catòlic. Amb sa conquista de Califòrnia es Virregnat de Nova Espanya arriba a sa seva màxima expansió, penetrant en més de sa mitat de s’actual territori de Estats Units, dominant ses dues voreres del Mississipi, i arribant fins casi es Grans Llacs pel Nord.

 

Sa figura des franciscà mallorquí ès venerada a s’estat nordamericà de Califòrnia, essent considerat es fundador d’aquest, motiu pel qual Fra Juníper Serra té s’honor de que sa seva estàtua ocupa un des pedestals des capitoli de Washington com a fundador de s’Estat de Califòrnia.

 

A noltros, es ba' lé yaroh, Catalunya sí que mos roba

(Article publicat a Diario de Mallorca dia 8 d'octubre de 2014)

Per desgràcia nostra, es nacionalistes de sa nostra terra, es catalanistes, s'obliden des triplement mil·lenari nom de Balears per abraçar un nom foraster com ès Catalunya, de poc més de mil anys d'existència. Un desbarat que ve de s'equiparacio que fa s'ideologia catalanista de llengua i nació. Però, per noltros, es fet que sa llengua de Balears i Catalunya sigui sa mateixa no significa admetre aquesta igualació. Ja que no solament es bagatges culturals i històrics català i baleàric no són idèntics; ès que durant segles es baleàrics hem denominat sa llengua amb so nom de sa nostra terra perquè l'hem considerada tan nostra com es catalans. Hem de recordar que sa llengua duita pes conquistadors i pobladors cristians en es segle XIII era denominada pel rei Jaume I d'Aragó i també p'en Ramon Llull simplement "romanç". Es catalanisme ignora que el 1341 ja se deia que es mallorquí Guillem Revull xerrava "ad modum maioricencem", que el 1446 en Ferran Valentí traduïa ses Paradoxes d'en Ciceró "de latí en vulgar materno o mallorquí", que el 1593 en Joan Binimelis escrivia sa seva història de Mallorca "ab nostre lengua mallorquina", que el 1651 en Joan Fiol escrivia sa "Gramàtica llatina des Semperi, traduïda en mallorqui", que a un tractat notarial del 1725 hi trobam es "Formularium testamenti Baleari lingua", que el 1852 en Tomàs Aguiló escrivia ses seves "Poesies fantàstiques en mallorquí", i que el 1926 apareixia es primer fascicle des "Diccionari català-valencià-balear" de mossèn Alcover.

 

S'ideologia catalanista, a més de robar-mos es nom de sa llengua, uniformisada d'acord amb s'estàndard català de rel barcelonina de s'Institut d'Estudis Catalans, també mos vol robar es nostro passat històric. Recordem que sa denominació Balears, totalment denigrada i arraconada pes catalanisme, prové des mot fenici/cartaginès "ba' lé yaroh", que signifca "mestres en llançament", en al·lusió an es foners, es primers balears coneguts fora des nostro regne ja en es primer mil·lenni a.C. Una denominació que inicialment se referia només a ses illes de Mallorca i Menorca, però que se va estendre a tot s'arxipèlag, com molt bé admetia el rei Jaume I a sa promesa de conquista de Mallorca: "ad insulas Maioricas, Minoricas, Eviçam, et alias einsulas que vocantur generaliter Baleares".

 

Es catalanisme ès expert a oblidar-se d'aquells episodis de sa nostra història que no encaixen a sa seva doctrina, no vol saber res de qualsevol fet que suposi sa defensa de s'identitat mallorquina i balear. Així, tenen arraconats ets herois Cabrit i Bassa que s'oposaren a s'invasió de n'Alfons d'Aragó, com també sa mort d'en Jaume III a sa batalla de Llucmajor. En canvi, aquells personatges de sa nostra història que els són profitosos mos són robats: en Ramon Llull ès s'apòstol de sa llengua catalana i es Mapamundi d'en Cresques Abraham ès s'Atlas Català. Pes catalanisme balear, sa dinastia privativa mallorquina no ès més que una sucursal catalana. Ès sa manera que té d'ometre que es monarques mallorquins, començant p'en Jaume I, varen ser es qui col·locaren es fonaments de sa nostra identitat política, social i econòmica. Són es qui lluitaren contra els Reis d'Aragó per mantenir sa seva independència i autonomia. Ignoren que cada 12 de setembre celebram a Mallorca es jurament d'en Jaume II de ses franqueses. Tampoc no volen admetre que després de sa mort d'en Jaume III es mallorquins reclamaren amb força es llegat de sa dinastia privativa fins aconseguir que n'Alfons el Magnànim exclamàs amb so Privilegi de Gaeta de 1439 que "lo present Regne de Mallorques (...) en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya".

 

Sa doctrina catalanista denigra i arracona es privilegi de 1312 del Rei Sanxo que atorga an es jurats mallorquins uns colors pes regne, només coneix sa quatribarrada. Per això cada 31 de desembre mos intenten robar sa festa de l'Estendard, on es representants mallorquins reten homenatge a sa gesta d'en Jaume I desfilant amb sos colors de sa Casa d'Aragó i no amb cap bandera de Catalunya. Estan tan adoctrinats que a ses escoles mostren sa data catalana de sa derrota a sa Guerra de Successió (una guerra entre dos reis d'Espanya, en Carles i en Felip), dia 11 de setembre de 1714, com una celebració i no saben, ni els interessa ensenyar, que Mallorca se va rendir dia 11 de juliol de 1715. Es catalanisme amaga també aquells efectius mallorquins que participaren an ets episodis finals de sa Reconquista, ets illencs que lluitaren a sa batalla de Lepant, es que s'allistaren a sa Gran Armada per sa conquista d'Anglaterra, i es que lluitaren a sa Guerra des Trenta Anys. Es catalanisme també s'oblida de s'aixecament mallorquí de dia 28 de maig de 1808 contra es francesos, de sa participació des diputats baleàrics en sa redacció de sa "Constitución Política de la Monarquía española" de 1812, així com de ses victòries de sa Divisió Mallorquina contra ses tropes napoleòniques. En definitiva, no són com noltros, "ba' lé yaroh".

S’OBLIDADA DENOMINACIÓ TRIPLEMENT MIL.LENARIA DE BALEARS

Es nostros catalanistes no se cansen de deixar a un costat es triplement milenari nom de Balears per abraçar un nom foraster com Catalunya, demostrant un total despreci de sa nostra història i cultura. Es nom de Balears se remunta en es primer mileni a.C. quan es cartaginesos i es grecs batien ses dues illes majors, Mallorca i Menorca, com a Balears i Gimnèsies, respectivament, unes denominacions que fan referencia an ets habitants de ses dues illes, es foners. Unes illes que a s’Època Antiga són conegudes com Kromiusa (Mallorca), Melusa (Menorca), Pitiüsa (Eivissa) i Ofiüsa (Formentera).

 

Durant s’expansió marítima de Cartago es carteginesos s’estableixen a Pitiüsa on hi funden Ebusus el 654 a.C. i també arriben fins a ses costes de Mallorca i Menorca on són rebuts a pedradres pes "ba' lé yaroh", que signifca “mestres en llançament”, ès a dir, es foners, d’aquí es nom de Balears. En canvi es grecs batien Mallorca i Menorca com Gimnèsies, també degut an ets habitants de ses illes, es foners. Però els denominen gimnetas, que vol dir nu, en alusió a s’escàs equip militar que duen. Més tard es romans unifiquen sa denominació de tot s’arxipélag amb sa creació de sa província Balearica. Així i tot ses diverses denominacions de ses illes se segueixen emprant, separant Eivissa de Mallorca i Menorca. Abans de l’any 636 n’Isidor de Sevilla escriu: “Ebosus insula Hispaniae (...) Baleares insulae Hispaniae (...) et Gymnasides maior et minor, unde et eas vulgus Maioricam et Minoricam”.

 

 

 

 En es segle XI tenim documentat novament es nom de Balears. En es “Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus” d’en Llorenç de Verona, que relata sa creuada pisana de 1114/1115 contra es sarraïns mallorquins, se citen en diferents formes: Balea (Mallorca), Balea Minor (Menorca) i Balearis. En es “De Gestis Regum Anglorum” (1124) d’en William de Malmesbury,  on s’exhorta a favor de sa creuada contra es sarraïns, s’inclouen com a terres antigament cristianes i ara subjugades an ets sarraïns Hispània i Balears: “Hispania et Balearibus insulis subjugatis”.

 

En es preparatius de sa conquista de Mallorca es participants catalans, occitans i aragonesos denominen tot s’arxipèlag Balears. Es darrer dia de l’any 1228 en Jaume I concedeix an el bisbe de Barcelona sa jurisdicció damunt ses esglèsies de s’arxipèlag: “insulis Maioricarum scilicet Minoricarum atque Evice et in omnibus aliis Balearibus insulis”. Es 28 d’agost de 1229 es monarca ratifica una promesa anterior de recompensar es qui l’ajudin a s’empresa: “ad insulas Maioricas, Minoricas, Eviçam, et alias insulas que vocantur generaliter Baleares”. 

 

En es segle XIV tenim escases ocasions en que s’utilisa es nom de Balears. A l’any 1382 en es context de ses bandositats urbanes mallorquines, segons mos conta es Notari Mateu Salzet, es partidaris des sistema de franquesa fixen devora sa Volta Pintada un text d’oposició an es nou sistema d’insaculació, que diu: “Fle, misera, geme, vita sortem, Balearis: Mistrum adest, chaos inseviet, fies et tuis exul”. Després de sa constitució des Regne cristià de Mallorca sa denominació Balears cau pràcticament en desús en favor de Regne de Mallorques, per reprendre tornar a emprar-se a partir des segle XVII. L’any 1593 es cronista Joan Binimelis, d’acord amb s’encàrrec des jurats finalisa sa primera història des Regne. En Binimelis seguint sa pauta renaixentista eixampla s’historia des Regne de Mallorca arribant fins a s’Edat Antiga, d’on se recupera sa milenaria denominació de Balears, i ja per tot s’arxipèlag, es Regne Baleàric. Així tenim com en un judici de l’any 1606 se documenta sa Reial Audiència com sa “Regia Audientia Regni Balearium”. Sa posterior història des Regne de Mallorques des cronista Joan Dameto de 1633 ja ho es de tot es Regne Baleàric: “Historia General del Reyno Balearico”. Un segle més tard, a un tractat notarial del 1725, trobam referències, fins i tot, a sa nostra denostada llengua balear: “Formularium testamenti Baleari lingua”.

 

Durant sa Guerra d’Independència (1808 – 1814) Mallorca, reprèn, encara que sigui per un curt període de temps, es seu propi destí davant s’inexistència des poder central que ha desaparegut amb s’invasió francesa. En poc temps se constitueix sa Junta Suprema de Govern de Mallorca amb s’objectiu d’assumir es poder de s’illa, cercar s’ajuda de sa flota anglesa, i conservar es Regne davall es domini del Rei Ferran. Es Regne Baleàric encunya ses darreres monedes on se titula en Ferran com a Rei de les Espanyes i de les Balears, “hisp. et balearium rex”.

 

A partir de sa “Consitución Política de la Monarquia Española” de 1812 sa denominació de Regne de Mallorca despareix per donar pas a “las Islas Baleares”, a sa “Provincia de las Islas Baleares”, o simplement “Baleares”, fins arribar a s’actual denominació de “Comunitat Autònoma de les Illes Balears”, que conserva sa milenaria denominació des nostro regne insular.

ES DECRETS DE NOVA PLANTA D’EN FELIP V D’ESPANYA

Amb sa recuperació de Mallorca per juliol de 1715 finalisa sa Guerra de Successió d’Espanya. A partir d’ara en Felip se pot dedicar a sa necesaria reforma de s’administració des territoris aragonesos, que consisteix en s’assimilació centralista an es model castellà, encara que no de forma total i absoluta. Es consells de s’antiga dinastía d’Àustria se transformen en cinc Secretaries de Despatx (Estat, Guerra, Marina i Índies, Hisenda i Justícia). S’únic que se manté ès es Consell de Castella, i ho fa com a orgue superior de s’estructura monàrquica. També sa muda tota s’administració territorial i local, que a partir d’ara se fonamenta en tres institucions: corregiments, intendències i audiències. 

 

A més de sa reforma política de sa Monarquia, en Felip impulsa un procés de difusió cultural realisat d’acord amb ses idees de s’il·lustració francesa. Es paquet de reformes se completa amb so reforçament de s’indústria naval i d’armament, i amb importants mesures econòmiques, com s’obertura des comerç colonial, sa potenciació de ses exportacions, sobre tot cap a Amèrica, i sa creació de sa moneda única. També se vol facilitar s’entrada i sa circulació des productes indians amb sa creació d’un mercat interior espanyol mitjançant sa supressió de ses duanes peninsulars, però que no se consolida degut a sa dificultat de ses comunicacions i també a sa diversitat de lleis que encara se mantenen a cada territori.

 

 

 

En quant a Mallorca, una vegada controlada i assegurada s’illa, es mesos de juliol i agost de 1715 sa majoria de tropes franceses i espanyoles se’n tornen, quedant només una petita guarnició permanent. Es General d’Aspheld abandona Mallorca amb ses seves tropes dia 2 d’agost. Es seu lloc ès ocupat p’en Juan Francisco de Bette, que ès Marquès de Lede.

 

Després que Mallorca i Eivissa retornen a s’obediència del Rei Felip, es regne balear, llevat de Menorca, se prepara per integrar-se a sa nova estructura borbònica espanyola. A diferència des Decrets de Nova Planta aplicats durant es període de guerra a Aragó i a València, es corresponents a Mallorca i Catalunya s’apliquen un pic sa guerra ha acabat, circumstància que permet que abans de sa seva aplicació sa tengui un petit temps de negociació en quant an es model a aplicar.

 

Es Gran i General Consell sabedor que es sistema pactista de franqueses   seguirà es mateix camí que ès de la resta de territoris aragonesos, elegeix dos síndics felipistes per anar a prestar homenatge an el Rei en nom des Regne i sol·licitar sa conservació des seculars privilegis. Durant aquest temps de negociació també hi participa es General d’Aspheld, qui realisa un extens i dens informe en favor de sa romasa des règim privatiu mallorquí, llevat d’aquells casos que vagin en contra de sa sobirania del Rei, i es relacionats amb sa defensa de s’illa i es manteniment de forces miliitars.

 

Però finalment sa decisió presa pes Consell de Castella ès de signe contrari an es desigs des regne illenc. A semblança de sa Nova Planta des Regne d’Aragó, es Regne de Mallorca perd es seu règim autònom, encara que conserva part de ses lleis pròpies. A aquesta supressió des govern autònom hi conflueixen dos factors: ès una represàlia pes trencament unilateral per part des Jurats mallorquins des pacte i des jurament de fidelitat prestat a en Felip en es moment de reconèixer en Carles d’Àustria com a nou Rei; i a la vegada se troba emmarcat dins es procés uniformador i centralisador des poder absolut que se viu a tota Europa.

 

Pes novembre de 1715 arriba sa norma definitiva que configura es nou model de govern des regne mallorquí establint-hi una Audiència: “He considerado que las turbaciones de la útlima guerra le han dexado en estado que necesita de algunas providencias”. Així comença es Decret de “Nueva Planta de la Real Audiencia del Reyno de Mallorca” de 28 de novembre de 1715. Aquesta norma borbònica, que ès complementada amb altres lleis fins a l’any 1718, representa sa desaparició de s’orgue de representació des Regne de Mallorca, es Gran i General Consell. Amb sa nova llei, es Comandant General i l’Audiència són es nou poder polític, legislatiu i judicial, són es nou govern des Regne de Mallorca.

 

Però dat que es Decret de 1715 no mana expressament sa desaparició des Consell, aquest segueix reunint-se i prenent acords. No ès fins an es mes d’agost de 1717 que el Rei el suprimeix expressament: “he resuelto que no aya cuerpo que represente al reino de Mallorca, ni el grande y general Consejo que avia antes”. Es darrer Consell se celebra dia 27 d’octubre, compost pes mateixos consellers elegits es mes de juny de 1715. Ses competències des Jurats de Palma que ara se nomen regidors només ho són per sa capital, sense arribar a la resta de s’illa ja que com mana es decret “sus facultades se siñan a lo económico y político de la ciudad y de su distrito”.

 

Es Decret de Nova Planta culmina es procés de concentració de poder reial iniciat dos-cents anys enrera amb els Reis de la Casa d’Àustria. Durant es dos darrers segles cada nou Rei de Mallorca ha anat retallant es poder municipal en benefici des reial amb so consegüent enfrontament del Lloctinent amb sos Jurats. Ja ès amb en Felip I quan comença vertaderament s’acurçament des privilegis des des moment en que només jura aquells en que es Regne se troba en ús i possessió. També ès durant es seu regnat que s’instaura sa Reial Audiència de Mallorca com un nou orgue de poder polític, llevant sa majoria d’atribucions judicials an ets oficials reials mallorquins, i agafant prerrogatives des Consell que no li corresponen. Progressivament durant es regnats d’en Felip II i en Felip III, sa veu representativa de Mallorca que ès es Consell ès ofegada quan se van retallant o condicionant sa possibilitat d’enviar síndics i ambaixadors a la Cort.

 

Es Decret estableix ses funcions de l’Audiència i del Comandant General. Aquest darrer, que ve a substituir sa figura del Lloctinent General, ja no ha d’esser únicament català, valencià o aragonès, pot ser de qualsevol regne espanyol. El Comandant General, representant des poder central, conserva es control des govern militar, mentres que es govern polític, fins ara en mans del Lloctinent, l’ha de compartir amb l’Audiència, una diarquia s’anomena vulgalmernt “Real Acuerdo”. Aquest canvi suposarà sa substitució de sa conflictivitat entre Lloctinent i Jurats, per sa brega entre Audiència i Comandant General pes govern polític de Mallorca. El Comandat General presideix l’Audiència, sense vot en causes judicials, i amb vot en es temes de govern, ja que, l’Audiència segueix tractant en exclusiva ets assumptes judicials.

 

 

 

Una altra institució com ès sa Procuració Reial també se veu afectada per sa reforma, i que passa a denominar-se Reial Intendència. En quant a ses funcions, manté ses d’administració des béns i drets de sa Corona. També assumeix sa recaptació dets imposts damunt sa sal, es tabac i ses duanes, que fins ara han estat una important font d’ingressos de s’Universitat.

 

Si per una banda, s’aplicació des Decret de Nova Planta muda es dret públic mallorquí fent desaparèixer es Jurats i es Consell, eines legislatives des regne, per altra banda, tots aquells privilegis mallorquins que no van en contra de sa Reial Cèdula queden expressament confirmats. A més se conserven importants institucions com són es Consolat de Mar, es Col·legi de la Mercaderia i es Sindicat de Fora. Ses dues primeres pes recolzament de sa classe mercantil mallorquina a sa causa borbónica, mentres que es Sindicat de Fora se manté per faciltar sa recaptació d’impots a ses viles.

 

En quant an es dret privat mallorquí (penal, processal, civil, mercantil i comú), aquest se mantendrà fossilisati d’acord amb so Decret de 1715 quan afirma que ses lleis mallorquines s’aplicaran en ”todo lo demás que no está comprendido en este Decreto, es de mi voluntad y mando, se observen  todas las Reales Pragmatica y Privilegios con que se governaba antiguamente la Isla y Reyno de Mallorca”.

Es poder municipal queda reduït a una representació local de cada ciutat i vila. El Rei se reserva s’elecció des vint regidors per sa ciutat de Palma i es dotze de sa d’Alcúdia. Per ses altres viles ès l’Audiència que tria es regidors necessaris segons es número d’habitants. Des vint regidors de s’Ajuntament de Palma no hi ha cap mercader ni menestral, setze són cavallers i quatre ciutadans, desapareixent d’aquesta manera es sistema de representació estamental que s’ha conservat durant tota sa dinastia Àustria.

 

Es components des primer ajuntament borbònic de Palma, naturalment, són tots felipistes. Es nous regidors juren es seus càrrecs davant el nou Comandant General Marquès de Casafuerte, dia 16 d’agost de 1717, encara que s’Ajuntament se constitueix un any més tard, dia 5 d’agost de 1718. Poc després de sa seva constitució, s’Intendent General des Regne assoleix sa figura castellana des Corregidor. Aquest, a més de presidir s’Ajuntament, assumeix ses disminuïdes funcions judicials des desaparegut veguer.

 

Però maldament sa limitació inicial des poder local de sa capital en es propi municipi, s’Ajuntament de Palma també segueix tractant certs assumptes que eren competència de s’esvaït Consell que fan referència a tota s’illa, ja que amb sa nova estructura de poder municipal se deixa un buit competencial que s’ha de suplir: abastament, prevenció sanitària, fiscalitat, deute públic.

 

Ses competències universals de s’Ajuntament de Palma són confirmades després de sa seva constitució amb sa resolució del Comandant General de dia 6 d’agost de 1718. En ella s’admet es manteniment de s’organigrama administratiu de s’antic Consell, on existeixen oficis que s’encarreguen d’assumptes relatius a tot es regne i que s’incorporen a s’Ajuntament. Aquest estructura burocràtica universal se mantendrà fins a sa Constitució de 1834.

 

Curiosament sa secular petició mallorquina de presència a Corts arriba amb so Privilegi de 12 d’octubre de 1717. El Rei Felip dona a Palma se veu de tot es Regne a Corts, “mando y es mi voluntad que desde ahora y en adelante la Ciudad de Palma tenga y goze la gracia de voto en Cortes por el Reyno”. Encara que són Corts Castellanes i amb un paper merament protocol·lari, com ès sa jura des Príncep d’Astúries. Sa primera asistència a Corts des representants mallorquins ès l’any 1724.

CATALUNYA: TERRITORI CONSTRUIT I HISTORIA RECONSTRUIDA

Avui en dia no mos cansam de sentir sa constant denominació (incorrecta, absurda i contrària an es fets històrics i documentats) de sa Corona d’Aragó com a Corona catalano-aragonesa, Corona de Catalunya-Aragó, Casal de Barcelona; i fins i tot que el Rei d’Aragó ès el comte-rei, i que se Casa d’Aragó ès, ni més ni manco, que sa casa reial catalana. Totes aquestes denominacions són filles de s’inventada Confederació catalano-aragonesa per n’Antoni Bofarull en es segle XIX, durant sa Renaixença catalana, bres de s’ànsia catalanista de protagonisme i victimisme de voler reconstruir s’història a sa seva conveniència política. Però sa realitat històrica ès molt distinta a sa que li agradaria an es nacionalisme català.

 

A finals des segle XIII, concretament a partir des regnat d’en Jaume II d’Aragó (1291-1327), s’acaramullament de territoris heretats com Aragó i Barcelona, construïts com Catalunya, i conquistats com Mallorca i València, dur a que apareguein ses denominacions de Casal d’Aragó, Corona regni Aragonum (Corona des regne d’Aragó), Corona Regum Aragoniae (Corona dels Reis d’Aragó), Corona Aragonum (Corona d’Aragó), o simplement Aragó. També trobam aquesta denominació simple a ses divisions geogràfiques (llengües) de s’Orde de Malta: Provença, Auvernia, França, Aragó, Italia, Anglaterra i Alemanya. I també tenim es mateix exemple a sa Crònica d’en Ramón Muntaner quan se refereix an es crit de guerra emprat pets almogàvers: La batayla fo molt fort et cruell; mas a la fin, tots los ffranchs levaren un crit e cridaren: Aragon!, Aragon!. Per darrera d’Aragó hi queden es Regne de Mallorca, es Regne de València i es Comtat de Barcelona. Però, ¿que passa amb Catalunya? ¿Com així no la trobam a sa col.lecció de títols reials?

 

Si mos situam an es segle IX podem observar com es títol de Comte de Barcelona mostra s’estreta relació que tenen es territoris de l’est peninsular amb so nom d’Espanya. Recordem que sa conquista de Barcelona pes francs el 801 suposa s’establiment definitu de sa Marca Hispànica al sud del Pirineu amb s’objectiu de protegir s’Imperi Franc dets atacs sarraïns. Després de sa desvinculació de facto, que no de jure, des comtes de Barcelona de s’Imperi Franc, sa Marca Hispànica desapareix per donar pas una sèrie de comtes que agafen com a seva s’idea de sa reconquista cristiana des Península. Així tenim com es Comte de Barcelona i Girona Ramon Berenguer I (1035-1076) ès denominat Ispanie subiugator (apoderador d’Espanya) amb referència a que des de Barcelona se promou sa reconquista cristiana, així com es reconeixement de ser s’hereu natural des primers comtes francs de sa Marca Hispànica.  Posteriorment, un altre Comte de Barcelona que du es nom d’Espanya a sa nòmina de títols ès en Ramon Berenguer III (1097-1131): Raimundus, Dei gratia Barchinonensis et Hispaniarum marchio, Bisuldunensium et Provincie comes. I ès precisament amb en Ramon Berenguer III en es Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus d’en Llorenç de Verona que relata sa creuada pisana de 1114/1115 contra es sarraïns mallorquins, que se documenta per primera vegada s’existència de Catalunya, que coincideix amb so territori des Comtat de Barcelona, i es Comte de Barcelona ès anomenat Dux Catalanensis.

 

Amb sa posterior unió de Barcelona i Aragó (1137) es Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV encara no se pot titular Rei d’Aragó, només Príncep d’Aragó. I ès a aquestes titulacions a ses que hi afegeix es nous marquesats conquistats de Tortosa (1148) i Lleida (1149), comes Barchinone, princeps Aragonum atque Illerde ac Dertuse marchio, uns marquesats que queden inicialment entre Aragó i Barcelona. Es següent Comte de Barcelona ja se pot titular Rei d’Aragó, ès n’Alfons II (1164-11963), que passa a titular-se Rex Aragonum (rei dels Aragons, en plural), i no com se denominaven es seus predecessors, Rex Aragonensium (rei dets aragonesos), ja que davall sa seva sobirania hi queden a més dets aragonesos tots es súbdits des territoris des Comte de Barcelona.

 

Durant es regnat de n’Alfons II se comença a definir es futur territori català, encara que sense denominar aquest espai com a Catalunya. A 1173 se celebren ses primeres Assemblees de Pau i Treva, in dicta terra mea a Salsis usque ad Dertosam et Ilerdam, on hi participen, devora el Rei, bisbes, magnats i barons, arribant més enllà des Comtat de Barcelona. Unes paus que s’estenen des de Salses —al nord de Perpinyà— fins an es nous territoris guanyats de Tortosa i Lleida. Aquest darrer Marquesat , juntament amb so Comtat de Ribagorça, queden en disputa entre Barcelona i Aragó que no se solventa fins es segle posterior.

 

Per trobar sa denominació d’aquest espai territorial com a Catalunya s’ha d’esperar an es segle XIII, durant es regnat d’en Pere el Catòlic (1196-1213). A ses Assemblees de Pau i Treva que se celebren a partir de 1200 s’estableix que ses paus de Barcelona siguin respectades des de Lleida fins a Salses, per totam Cataloniam, videlicet a Salsis usque ad Ilerdam. Però dins aquest espai geogràfic, a més de Tortosa i Lleida hi ha una sèrie de Comtats com Urgell, Pallars, Rosselló i Empúries que són independents de Barcelona. Tant aquests comtats com es Marquesats de Lleida i Tortosa només tenen com a vincle en comú sa figura del Rei, pes vassallatge que li reten es primers o per haver estat un botí de guerra es segons.

 

 

 

 

 

 

 

Sa construcció territorial de Catalunya se consolida l’any 1244. Durant es regnat d’en Jaume I (1213-1276), ses paus de Barcelona, que arribaven fins el riu Segre, s’estenen fins el Cinca, a Cinca usque ad Salses, fins més enllà de Lleida. A partir d’aquesta data es Marquesat de Lleida queda subjecte a ses paus de Catalunya. Un any abans (1243) es Marquesat de Lleida ès part des Regne d’Aragó, motiu pel qual es lleidatans, juntament amb sos aragonesos, juren com a hereu l’Infant Alfons a ses Corts de Daroca. Sa disputa entre catalans i aragonesos pes Comtat de Ribagorça se decantarà en favor dets aragonesos el 1300. Respecte de sa frontera nord, aquesta se manté en es Rosselló, que forma part de sa nova Corona de Mallorca (1265-1343). Així mos ho confirma es cronista Bernat Desclot amb motiu de s’invasió francesa de Catalunya de 1285: E quan venc que foren al pas de la Font de Salses e viren la muntanya de Panissars, que parteix Catalunya e Rosselló.

 

A s’Edat Mitja, de sa mateixa manera que existeix un espai geogràfic català, també n’existeix un d’espanyol. Es primer construït des de final/principi des segles XI/XII entorn des Comtat de Barcelona i es segon fruit de s’herència romana i visigoda. Així ès com a principi des segle XI en Sanxo el Major de Navarra (1000-1035) se titula Hispaniarum Rex, i més endavant n’Alfons VII de Lleó (1126 – 1157) ès coronat a 1135 com a Imperator totius Hispaniae. Durant aquesta època, a més de Navarra, Lleó i Barcelona, es reis aragonesos també tenen una mateixa percepció de s’existència des territori espanyol, on s’hi inclou Catalunya. Així ho podem apreciar a diversos capítols des Llibre dels Feyts del Rei Jaume I on podem llegir com Catalunya forma part d’Espanya, Catalunya es lo mellor regne d’Espanya, o que en Pere el Catòlic també ès un rei d’Espanya, Nostre pare lo rei en Pere, fo lo pus franc rei que anc fos en Espanya.

 

Durant es regnat d’en Pere III d’Aragó (1276-1285) se va més enllà des territori i se donen ses primeres passes per arribar a una forma institucional de Catalunya, quan a partir del 1283 el Rei s’obliga a celebrar Corts anualment: si nós i els successors volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Consellers i dels ciutadans. Però no ès fins an es segle XIV, en temps d’en Pere lV d’Aragó (1336-1387), que culmina s’edificació administrativa i institucional de Catalunya entorn des Comtat de Barcelona, amb Urgell incorporat el 1314, i, durant es seu regnat Empúries (1341) i el Rosselló (1343), arribant a sa figura, encunyada pes juristes catalans, des Principat de Catalunya.

 

Aquella ès s’única denominació que oficialment i legalment se pot fer servir, ja que aquest territori no depèn d’un rei (no existeix es Regne de Catalunya), ni d’un comte (Barcelona no abraça tot Catalunya), sinó d’un sobirà, es princeps, el Rei d’Aragó. Es primer pic que se documenta sa denominació de Principat de Catalunya no ès fins a sa convocatòria de Corts a Perpinyà de 1350, Principatus Cathaloniae.

 

Sa resposta a sa pregunta plantejada: ¿com així no trobam es Principat de Catalunya a sa col.lecció de títols reials? ja la tenim. Catalunya no surt a sa nòmina de títols perquè es Principat de Catalunya no ès un regne, ès una agrupació de comtats formada durant segles amb unes lleis uniformades per ses Corts. Sa denominació Principat de Catalunya ès un terme jurídic utilitzat per indicar es territori davall sa jurisdicció de ses Corts Catalanes, es sobirà del qual ès el Rei d’Aragó, es princeps.

 

 

EN CABRIT I EN BASSA, ENTRE SA LLEGENDA I SA REALITAT

A sa mort d’en Jaume I el Conquistador, l’any 1276 sa Casa d’Aragó se va escindir en dues Corones, sa d’Aragó p’en Pere i sa de Mallorca p’en Jaume. Aquesta separació de sa Corona Aragonesa no va ser acceptada p’en Pere d’Aragó, maldament se’n dugués es bocí més gran. Així que tres anys més tard en Pere va obligar es seu germà Jaume a infeudar sa Corona de Mallorca a Aragó.

Però ses desgràcies del Rei de Mallorca no acabaren aquí. Arran de s’invasió aragonesa de Sicília, per s’estiu de 1282, contra es desig de Roma, que va suposar s’expulsió des francesos de s’illa mediterrània, en Jaume de Mallorca se va trobar en sa terrible disjuntiva: ajudar es seu germà Pere o ajudar en Felip III de França.

Finalment el Rei de Mallorca se va decantar pes francès, esperant sa derrota des seu germà Pere i així llevar-se de damunt es pes des tractat d’infeudació de Perpinyà de 1279. Però sa desgràcia caigué novament damunt el Rei baleàric, ja que a sa guerra va morir en Felip III de França.

Amb sa derrota des francès, Mallorca va quedar en mans d’Aragó, així que el 1285 poc abans de sa seva mort, el Rei aragonès Pere va ordenar sa conquista de Mallorca an es seu fill l’Infant Alfons. Sa superioritat de sa força naval i terrestre aragonesa varen facilitar sa caiguda de s’illa, excepte es castell roquer d’Alaró, on s’hi feren forts un sèrie de mallorquins lleials an en Jaume II de Mallorca comandats p’en Guillem Cabrit i Guillem Bassa. I aquí comença sa llegenda.

Es Breviari Mallorquí des segle XV mos relata com un missatger se va dirigir an es valents mallorquins per demanar sa rendició des castell, a lo que en Cabrit i en Bassa li demenaren en nom de qui xerrava, contestant-li es missatger:

Anfós d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu

i es mallorquins li contestaren burlant-se

No coneixem al reialme altre rei que el rei En Jaume a Mallorca, -i perdonau-me-anfós és un peix que es menja amb allioli a tot arreu

Quan li arribà sa resposta d’en Cabrit an el Rei Alfons, aquest exclamà:

         ¿Cabrit, deis? Bona caça!

Idò, com cabrits jur rostir-vos!

I així després de sa rendició des castell d’Alaró per desembre d’aquell any 1285 es dos mallorquins varen ser rostits vius.

Sa conquista de Mallorca tengué sa mateixa conseqüència que sa conquista de Sicilia pel Rei d’Aragó, sa seva excomunicació. Es Breviari Mallorquí mos segueix contant com n’Alfons va demanar s’absolució de ses penes decretades. Es perdò li va ser atorgat a condició de tornar Mallorca a en Jaume a més d’edificar un altar a la Seu a honra de la Mare de Deu i de tots es sants, o s’hi incloïen en Cabrit i en Bassa, considerats pes mallorquins com a màrtirs.

Un pic recuperat es regne en Jaume II va fer recollir les restes des dos soldats i els va fer posar en una urna a sa catedral de Mallorca.  Posteriorment es seu fill Sanxo va fundar un benefici a sa Capella de la Pietat de la Seu, on hi ha les restes d’en Cabrit i en Bassa. Amb ell en Sanxo recollia, a través de son pare Jaume, sa penitència que va ser imposada a n’Alfons per aixecar s'excomunicació, i que era ni més ni manco que erigir es citat altar a la Seu a honra de la Mare de Deu i de tots es sants, o s’hi incloïen en Cabrit i en Bassa.

Ha de passar un segle per trobar es primer document que mos xerra de sa celebració de sa festa en honors des sants, se tracta des citat Breviari Mallorquí de finals des segle XV. Ja que després de s’annexió de Mallorca a Aragó el 1343 es fet se va silenciar per evitar qualsevol intent legitimista en favor de sa dinsatia privativa. Després de dos-cents anys des terribles fets ja no hi havia cap perill d’encendre focs mallorquinistes d’independència repecte d’Aragó. En es Breviari Mallorquí se mos diu que sa seva festa se celebrava es diumenge després de Tots Sants. A partir de 1572 amb es Breviari Romà, on ja no hi apareixien, es seu culte deixà de ser litúrgic.

I ja a principi des segle XVII, a 1630, com a resposta de sa presió centralitzadora de s’absolutisme borbònic des Comte-Duc d’Olivares es jurats varen decretar sa celebració de sa festa d’en Cabrit i en Bassa, herois i defensors de s’independència mallorquina. Fins i tot, se va encarregar an es pintor Miquel Bestard sa recreació des martiri des dos mallorquins. Però al cap de cinc anys aquesta festa oficial va ser suprimida pel Bisbe Juan de Santander.  I finalment a 1776 el bisbe Juan Díaz de la Guerra va ordenar sa retirada de quadres i imatges des sants, que ja no eren en es santoral, i va prohibir es culte, públic o privat. Però maldament aquestes prohibicions ses figures dets herois i màrtirs Cabrit i Bassa varen continuar presents a sa memòria des poble mallorquí fins es nostros dies.

Si mos demanam si existiren realment en Cabrit i en Bassa, hem de contestar que si. En uns documents descoberts a finals des segle XIX sa demostra sa seva existencia. Se tracta d’un plet, que data de 1300, on se menciona que en Guillem Bassa i en Berenguer Bassa eren es fills d’en Guillem Bassa, condemnat a mort i que es seus bens varen ser confiscats catorze anys abans, o sia, a 1286. En es mateix document també mencionana un tal N. Cabrit

SA PROJECCIÓ ATLÀNTICA BALEAR A S’EDAT MITJA

Sa relació de Mallorca amb l’Atlàntic s’inicia i se consolida durant sa dinastia privativa. Es navegants mallorquins s’aventuren cap a s’Oceà Atlàntic, arribant fins a Anglaterra i Bruges, fins ses ciutats africanes atlàntiques de Larraix i Anfa (actual Casablanca), i també fins a ses Illes Canàries i a Riu de l’Or (actual Riu Senegal). Endrets que se troben dibuixats per primer pic en es mapes de s’Escola Cartogràfica Mallorquina.

Així tenim com casi tres dècades després des redescobriment de ses illes de Lanzarote i Fuerteventura pes genovès Lancelloto Malocello a 1312 es cartógraf mallorquí Angelí Dulcert dibuixa per primer pic a una carta ses illes de Lanzarotus Marocellus i Forte Ventura, a sa seva de 1339. A ses altres dues cartes més importants de s’escola mallorquina, s’Atlas Mallorquí de 1375 d’en Cresques Abraham (mal conegut com a Atlas Català) i sa carta de 1413 d’en Macià de Viladesters, a més d’aparèixer dibuixades ses illes Canàries se dona notícia de sa partida de s’expedició d’en Jaume Ferrer a Riu de l’Or el 1346.

Despres de s’arribada d’en Malocello a Lanzarote, no es fins sa dècada des 40 que hi ha noves expedicions cap a ses Canàries, a 1341 n’hi ha una de genovesos i portuguesos, i ets anys 1342 i 1346 dues de mallorquines. El 1342 surten des de Mallorca quatre expedicions encapçalades pes capitans Guillem Pere, Francesc Desvalers, Bernat Valls i Domingo Gual rumb a s’illa de Gran Canària amb s’objectiu de descubrir i conquistar ses Illes Afortunades en nom d’en Jaume III de Mallorca. Però es resultat de s’expedició ès del tot infructuós pets expedicionaris i pel Rei de Mallorca, qui a més un any més tard perd es seu Regne de mà des seu cunyat el Rei Pere IV d’Aragó. Després de s’annexió des Regne de Mallorca a Aragó, en Pere I de Mallorca manté s’interés des seu predecessor per ses Illes Afortunades. El 1346 el Rei Pere proposa sa promoció de sa construcció de dues naus a ses drassanes mallorquines per ajudar en Luis de la Cerda a sa colonització i evangelització de ses Canàries. Però que no se du a terme.

Però aquell mateix any si que surt de Mallorca s’empresa comercial i esclavista des navengant mallorquí Jaume Ferrer, qui parteix cap as confins desconeguts de l’Àfrica Occidental, més enllà de cap Bojador. Ses expedicions mallorquines, com ès es cas de sa d’en Jaume Ferrer, s’anticipen així casi un segle a sa ruta portuguesa de l’Àfrica Occidental, ja que no serà fins a 1434 que es mariner portugués Gil Eanes ultrapassa es cap Bojador que obri sa porta de s’Atlàntic sud cap a Guinea a n’Enric el Navengat de Portugal.

Illes Canàries i expedició d'en Jaume Ferrer

Es fet que en lloc des mallorquins tenguin sa fama es portuguesos de ser es primers en arribar a Senegal se deu an es recolzament del Rei de Portugal a cercar noves rutes comercials i a sa navegació per s’Oceà Atlàntic, amb sa creació de s’Escola de Sagres, enfront des caràcter privat i casi aventurer de ses expedicions mallorquines.

A més a més, s’ha d’afegir que es gran avançament de Portugal en sa carrera de l’Atàntic se deu a un mallorquí, an es Mestre Jacome de Mallorca, cridat el 1418 per n’Enric de Portugal a presidir s’acadèmia nàutica de Sagres, on mariners i científics intercanvien informació i tècniques, disenyen mapes, construeixen embarcacions i organitzen expedicions. S’identitat d’es Mestre Jacome, a més de voler-se identificar amb sa des cartógraf Jafudà Cresques (fill d’en Cresques Abraham), també s’ha volgut indentificar amb so navegant Jaume Ferrer. Però se fa del tot impossible que sigui cap d’aquests dos importants personatges històrics de sa nostra pàtria, ja que en Jaume Ferrer en aquella data tendria més de 90 anys, i en Cresques ja era mort l’any 1410.

Durant es segle XIV s’interès mallorquí per s’Atlàntic continúa i concretament per ses Canàries. Però aquest pic se concrenta en sa missió d’evangelització des mallorquins Joan Doria i Jaume Segarra. Així el 1352 parteix s’expedició cap a s’illa de Gran Canària, on hi van dotze indígenes canaris per ajudar a s’evangelització d’acord amb sa doctrina d’en Ramon Llull.  Poc temps després el Papa Climent VI crea es Bisbat de la Fortuna, llavors anomenat Bisbat de Telde, designant com a primer bisbe ès carmelità mallorquí Fra Bernat Font. Es tres bisbes posteriors també seran balears: 1361 es dominic mallorquí Fra Bartomeu Ferrer, el 1369 es franciscà menorquí Fra Bonanat Tarí i el 1392 es mallorquí de s’Orde de Predicadors Fra Jaume Olzina. Durant aquests 40 anys de presència mallorquina a Telde hi ha més expedicions illenques: el 1366 s’expedició militar de neteja de ses aigües canàries des cavaller mallorquí Joan de Mora; i també sa de caràcter evangèlic de 1386 de missioners mallorquins.

Finalment el 1393 una expedició esclavista de bascos i andalusos ençata s’odi des canaris contra qualsevol europeu, provocant que tots es colons i clergues mallorquins siguin assassinats. Sa desaparició definitiva des Bisbat de Telde i sa colònia mallorquina suposa acabar amb sa projecció atlàntica mallorquina, deixant es protagonisme a castellans i portuguesos. Durant es regnat dels Reis Catòlics, Castella incorpora definitivament ses Illes Canàries a sa seva Corona, coincidint amb s’empresa des descobriment.

Però sa feina mallorquina no queda sense fruit ja que s’aplicació de sa doctrina lul.liana facilita que durant es segle XV se dugui a terme sa cristianització des ses Illes Canàries. Sa seva aplicació en es segle XIV ès es precedent de com se durà a terme sa colonització i evangelització de s’Amèrica espanyola.