22.- QUAN INSISTEIXEN EN QUE ES MALLORQUINS SOM CATALANS...

Sa doctrina catalanista no se cansa de repetir que es mallorquins som catalans. Però resulta que a mès de contestar que no ho som, durant tota s’Edat Mitja durant s’Edat Moderna es representants mallorquins ho tornaren repetir. Amb s’unió de ses corones d’Aragó i de Castella a final des segle XV es regne balàric passa a formar part de sa Monarquia Espanyola com la resta de territoris aragonesos i castellans. Amb aquesta nova realitat espanyola, a diferència de sa presió catalana patida durant tota s’Edat Mitja, des de Castella no se qüestiona sa mallorquinitat. Emperò altre pic, a principi des regnat d’en Carles I, es representant mallorquí a sa Cort reial de Gant ha de defensar davant es catalans sa significació de ser mallorquí. 

L'any 1517 es Consell de Mallorca envia a sa Cort Reial de Gant es notari Joan Crespí amb sa missió d'aclarir sa denuncia feta pes jurats mallorquins a sa gestió des Regent de la Cancelleria, es misser català Miquel de Gualbes. Dada sa condició de català des Regent Gualbes, com sa de s’antic Lloctinent Joan de Aymerich, s’ambaixador mallorquí torna treure a la llum s’hostilitat mallorquina respecte de Catalunya degut a sa dolenta administració des Regent: “bé es ver son stats processats dos altres catalans qui han presidit en lo Regne e destroit aquell, e que puys no convenen ab nosaltres no’ls volem en nostra companyia”. Quan en Crespi recorda com en Gualbes li diu qui ha conquistat Mallorca: ”los catalans nos havian conquistats”, en Crespí li replica dient que es conquistadors de Mallorca són es mallorquins que hi viuen “los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell”. Amb aquesta afirmació en Crespí contesta an es català que es mallorquins som aquells descendents des foners, des romans, des bizantins, des sarraïns convertits, es a dir, es mossàrabs, es Rum, que se trobaren es conquistadors aragonesos. De catalans, res de res.

Cent anys més tard des des Consell d’Aragó se dicta que es catalans son forasters a Mallorca. Des de s’unió de Castella i Aragó a sa Monarquia d’Espanya se manté s’estructura institucional des territoris de sa Corona Aragonesa. Sa realitat ès que cada regne i territori se regeix pes seu propi marc institucional privat, on un mallorquí ès estranger a Catalunya, Sardenya, València i Aragó, i com no, també recíprocament, i entre tots es regnes a la vegada.  Sa definició de mallorquí està establida legalment i se troba recollida a sa recopilació des dret mallorquí de 1622. En es Títol VII des Llibre I s’explica “Qui són naturals y com se deuen afillar”, i que “són verament naturals, y no altres, los que són nats y domiciliats en est regne, o los fills de pare verament mallorquí”. També existeix sa possibilitat que per acord polític des Consell se pugui naturalisar mallorquí un foraster.

An es forasters que resideixen a s’illa, inclosos es súbdits des dominis aragonesos, s’Universitat de Mallorca els cobra un dret de dotze sous, es "dret del foraster". Aquest impost que grava an es que no són mallorquins provoca un enfrontament amb sos catalans que viuen a Mallorca, ja que se neguen a pagar-lo i a més se volen equiparar an ets illencs, començant un plet l’any 1595. Finalment es Consell Suprem d’Aragó el resol l’any 1600 a favor de ses autoritats mallorquines dictaminant que tant catalans com calleresos han d’esser considerats com a estrangers a Mallorca. I així va ser maldament no agradi an es catalanistes.

21.- QUAN S’OBLIDEN DE SA PRESENCIA MALLORQUINA A SA RECONQUISTA PENINSULAR...

Sa doctrina catalanista vol ignorar tot lo relacionat amb sa Monarquia Hispànica. Tot allò que ensuma a Espanya ho ignora. Per això es catalanisme no vol sabre res de sa participació mallorquina en s’expulsió de sarraïns de sa Península, però sa realitat ès molt caparruda. 

Mallorca juntament amb la resta de territoris aragonesos participa a sa reconquista espanyola, concretament a ses batalles per sa conquista final de Granada de 1492. Sa presa de Granada ès sa darrera passa que manca per finalisar sa reconquista cristiana de sa península ibèrica. Sa campanya definitiva per sa presa des Regne de Granada, governat p’en Boabdil, s’inicia l’any 1480 quan els Reis Catòlics obtenen del Papa sa declaració de Creuada. Ses victòries del Rei Ferran a ses successives preses de ciutats sarraïnes andaluses són alegrament celebrades a Mallorca, il·luminant-se ses torres des Castell Reial de s’Almudaina. 

En aquests anys finals de sa Reconquista per primera vegada Mallorca hi participa devora el seu Rei Ferran amb s’aportació de diverses lleves, on ne destaca una de quin-cents homos reclutats l’any 1485. Sa participació des regne illenc a sa guerra amb sa corresponent aportació d’efectius fa que qualsevol de ses victòries del Rei es mallorquins les facin seves. Com la resta de territoris hispànics Mallorca participa an es “negocis d’Estat” des seu sobirà com ho són sa guerra i s’expansió exterior. 

Després de més de deu anys de s’inici de sa Guerra de Granada, sa derrota des sarraïns se consuma. Sa noticia de s’entrada dels Reis a Granada pes mes de gener del 1492 ès objecte de satisfacció des Jurats de Mallorca que així li fan sabre an el Rei: “ab gran e molt desig spants la gloriosissima nova de la excel·lent conquesta de la ciutat e Regne de Granada”.

20.- QUAN MOS DIUEN QUE ES REGNE DE MALLORCA NO TE PERSONALITAT PROPIA...

Es catalanisme se torna equivocar quan ignora que Mallorca s’incorpora a sa Monarquia Hispànica en igualtat de condicions que la resta de territoris aragonesos. A sa mort d’en Joan II d’Aragó pes gener de 1479 li succeeix es seu fill Ferran. Amb el nou Rei de Mallorca, en Ferran el Catòlic, es Regne illenc entra a s’Edat Moderna i se troba en un nou marc polític i institucional fruit de s’unitat dinàstica de sa Corona de Castella i sa Corona d’Aragó, sa Monarquia d’Espanya. A sa nova Monarquia se trasllada sa característica principal des regnes de sa Corona d’Aragó, es pacte entre el Rei i es seus súbdits.

Es pacte consiteix en que cada nou sobrirà ha de jurar ses franqueses i privilegis mallorquins i, que per altra banda, es jurats illencs l’han de reconèixer com a Rei de Mallorca, prestant es corresponent jurament de fidelitat. Així ho feran el Rei Ferran, tots els Reis de la Casa d’Àustria, i també es primer borbó. 

Amb s’unió de ses dues corones no hi ha cap unificació territorial, política ni institucional, a canvi, se produeix es trasllat de sa forma institucional aragonesa a sa Monarquia Hispánica. D’aquesta manera cada Corona manté es seu organigrama polític, institucional i administratiu. Ès una Monarquia composta on s’única figura que tenen en comú Mallorca, Castella i Aragó ès el Rei, i també es seus "negocis d’Estat": ses relacions exteriors, sa guerra i sa pau, sa política eclesiàstica. Com amb la resta de reis aragonesos Mallorca seguirà ses directrius reials marcades en quant a política exterior i religiosa, però en un àmbit molt més ample que durant tota s’Edat Mitja: finalisació de sa Reconquista, conquista d’Itàlia, manteniment des cinturó defensiu africà i defensa de s’unitat catòlica que comporta sa constant guerra a Europa.

I sobre tot, no oblidem que es catalanisme no accepta que amb aquesta unió dinàstica de ses cases de Trastàmara de Castella i Aragó s’assoleix bona part de s’unitat territorial peninsular perduda amb sa desaparició des regne visigòtic després de s’invasió musulmana. Així ho afirma es bisbe de Girona Joan Margarit l’any 1484 quan diu que els Reis Catòlics han recuperat “aquella unitat que des del temps dels romans y dels visigots s’havia perdut”. 

Una realitat espanyola que du a que en Ferran d'Aragó sigui anomenat des des mateixos territoris aragonesos com a “senyor emperador de Spanya” i també com a “senyor Rey e Principe de las Spanyas”. Però insitucionalment s’acaramullament de territoris s’imposa a l’hora de donar sa titulació dels Reis. En Ferran ès “rey de Castella, de Aragó, de Leó, de Sicilia, de Toledo, de Valencia, de Gallicia, de Mallorques”, deixant encara es nom d'Espanya a un costat.

19.- QUAN MOS AMAGUEN SES DOLENTES RELACIONS DE MALLORCA AMB CATALUNYA...

A finals de s’Edat Mitja durant sa guerra catalana (1462-1472) Mallorca, Aragó i València romanen devora el Rei Joan lluitant contra es sublevats catalans. Després de sa guerra, que se salda amb sa derrota catalana arriben ses negociacions per evitar noves sublevacions. Un des punts a tractar i que afecta directament a Mallorca ès es deute exterior mallorquí en mans des catalans. Un deute generat durant es regnat d’en Pere l’Usurpador per ses excessives aportacions econòmiques mallorquines a ses guerres aragoneses de Sardenya i Castella, que s'ha de finançar amb emissió de deute que es suscrit majoritàriament per ciutadans de Barcelona, originant d'aquesta manera s'important deute exterior mallorquí. 

Durant es deu anys de guerra catalana el Rei Joan procedeix a sa confiscació des pagaments des mallorquins corresponents an es catalans, com també sa supressió des seu pagament an es catalans. Però un pic reestablida sa pau, encara que s'aturen ses confiscacions es mallorquins segueixen vuit anys més sense pagar an es catalans, motiu pel qual s'ha d'arribar a una nova Concòrdia.

Així l'any 1481, durant ses negociacions de sa Concòrdia es mallorquins recorden an es catalans sa seva deslleialtat cap an el seu Rei com també es rancor que tenen cap a Mallorca per no voler aliar-se amb ells contra en Joan II, “la voluntat dels singulars crehedors de Cathalunya, los quals fan llur instància no tant per llur interèsser com per lo odi, lo qual conceberen contra aquest regne, per quant no volgueren obtemperar a llurs prechs e persuasions dels cathalans en les perturbacions de Cathalunya, quan levaren la obediència al senyor rey don Joan.” 

Finalment, maldament “lo odi, lo qual conceberen contra aquest regne” s’arriba a una nova Concòrdia. Encara que es mallorquins no consegueixen rebaixar ses dures mesures de s’anterior Concòrdia se donen per bones ses amortisacions confiscades durant sa guerra, permetent que es deute català disminuesqui molt per davall des 50% des total. Tot i s’acord no es fins a 1484 que es mallorquins comencen a satisfer ses pensions an es catalans.

18.- QUAN INSISTEIXEN EN QUE ES MALLORQUINS SEMPRE ANAM DE SA MA DES CATALANS...

Es catalanisme ademés d'ignorar sa resitencia mallorquina a ses invasions aragoneses de 1285 i 1343, sa no acceptacio des Privilegi de Sant Feliu de Guixols de 1365, i sa protesta mallorquina a Casp a 1411, també arracona que a mitjans segle XV Mallorca va lluitar contra Catalunya en favor del rei d'Aragó.

Durant es regnat d’en Joan II de Mallorca sa Corona d’Aragó pateix sa guerra catalana (1462-1472). Un enfrontament de sa burgesia i noblesa feudalista catalana contra es seu monarca Joan. Poc després de s’aixecament català es mes de juliol de 1462 es consellers barcelonins demanen es seu recolzament a Mallorca. Però es jurats mallorquins decideixen no fer-los costat. Mentres que per una banda el Rei obté s’ajuda d’en Lluís XI de França, es rebels catalans la troben a n’Enric IV de Castella, a qui juren li fidelitat a Barcelona es mes de novembre de 1462. Emperò des cap d’un any es catalans baraten es castellà per un portuguès quan es parlament insurrecte català anomena Comte de Barcelona en Pere de Portugal.

A principi de gener de 1463 quan sa situació a Catalunya té molts de fronts oberts, amb tropes franceses batallant i amb un nou comte portuguès pes catalans, es regnes d’Aragó, València i Mallorca surten de sa neutralitat proclamant sa seva adhesió i fidelitat an el Rei Joan, llevat de Menorca que se col·loca devora Catalunya. S’entrada a sa guerra catalana representa per Mallorca un esforç humà i econòmic considerable amb importants lleves i donatius. En es curs de sa guerra hi trobam diverses importants accions mallorquines, com ès es cas de sa presa de Lleida l’any 1464, on hi participen 250 mallorquins comandats p’en Mateu Net i en Joan Dameto. I dos any més tard  ses cinc naus comandades pes procurador reial Francesc Burgues prenen a l’assalt es Castell d’Amposta, clau per sa recuperació de Tortosa.

A la vegada en es terreny diplomàtic el Rei intenta atracar ets insurrectes a sa seva voluntat, jurant ses franqueses catalanes i prometent un perdó general. Amb sa mort d’en Pere de Portugal es juny de 1466, es Parlament de Barcelona, deixant de banda ses ofertes de pau del Rei ofereix es Comtat de Barcelona an en Renat I de Provença, lo que possibilita que ses tropes franceses d’en Lluís XI se canviïn de bàndol i passin a lluitar an es costat des rebels. Es mallorquins segueixen lluitant, ara, contra es francesos en es continent obtenint noves victòries que se celebren a Mallorca. Així ès com es mes de juny de 1468 te lloc sa festa per sa presa de sa vila de Sant Joan de les Abadesses. 

Davant s’aliança amb sos francesos en Joan II n’estableix una altra amb Castella amb ses noces des seu fill Ferran i s’hereva de Castella Isabel i una altra amb Anglaterra i Borgonya, deixant, d’aquesta manera, França aïllada. Finalment, després de deu anys, sa guerra acaba amb so siti i sa capitulació de Barcelona dia 16 d’octubre de 1472. 

Hem de fer notar que durant s’aixecament català es titol oferit tant a n’Enric de Castella, en Pere de Portugal i en Renat de Provença ès es de Comte de Barcelona i no ès de Rei de Catalunya, per sa senzilla raó que es Regne de Catalunya no existia. Ni tant sols s’insurrecte parlament català podia anar contra sa legalitat des segle XV.

17.- QUAN MOS DIUEN QUE MALLORCA NO DEFENSA ES SEUS INTERESSOS DAVANT ES CATALANS...

Es catalanisme a més de considerar sa monarquia privativa mallorquina com una prolongació de “la dinastia catalana” també considera es regne i es mallorquins com a catalans. Però sa realitat documentada no ès aquesta com va demostrar es síndic mallorquí Berenguer de Tagamanent a Casp a principi des segle XV. Sa mort de s’hereu en es trono d’Aragó en Martí el Jove a Sardenya l’any 1409, i posteriorment sa de son pare el Rei Martí dia 31 de maig 1410 sense cap altre descendent significa que sa Corona d’Aragó se queda sense monarca, i que es possibles aspirants pugnin per fer-se amb sa Corona. Conscient de sa manca de successor, sa darrera voluntat des monarca aragonès ès que sia Rei aquell que en justícia pes seu millor dret li pertoqui. 

Durant ses negociacions es mallorquins són exclosos des procés final d’elecció, fet que comporta s’airada protesta de s’enviat mallorquí Berenguer de Tagamanent davant es Parlament català. Es síndic mallorquí demana que es Parlament català se definesqui, i els deixa ben clar que Mallorca no forma part de Catalunya, motiu pel qual pareix que es mallorquins són exclosos: “se diga per alguns esser dubte si lo Regne de Mallorques es regne per si, o membre del Principat de Cathalunya”, i també recorda an es catalans que Mallorca ès un regne com València i Aragó, i Catalunya un Principat: “La qual dubitació affer, es semblant a dubtar si james los regnes Darago, de Valencia e de Mallorques hagueren Rey, ne senyor algun, ne los Principat de Cathalunya, Comte o princep, e si haver ne deve”.

Ha passat mig segle ençà des Privilegi de Sant Feliu i es mallorquins tenen ben clar qui són i quin ès es seu país, cosa que es catalans posen en dubte quan encara s’aferren a s’esperit des citat privilegi de 1365. Davant sa callada per resposta des Parlament català, en un segon requeriment s’enviat mallorquí recorda an es catalans que sa Corona Aragonesa se fonamenta en quatre territoris, “quatre parts intellectuals, unides e inseparablement, et fahents quatre torres forts et inexpugnables”, dels quals un d’ells ès es Regne de Mallorca, només sotmès an el Rei, “no menys pertany al Regne de Mallorques qui es o esser deu rey de Mallorques”. De ses paraules de s'ambaixador mallorquí se dedueixen es desig i sa voluntat des mallorquins de no se un apèndix de Catalunya, com així ho dictará el Rei Alfons l'any 1439 des de Gaeta.

D’aquesta manera dia 24 de juny de 1412 amb sa sentència de Casp s’acorda que es candidat de millor dret ès en Ferran d’Antequera Infant de Castella, nebot del Rei mort Martí I. Finalment el nou Rei aragonès en Ferran I ès coronat a Saragossa dia 3 de setembre de 1412 amb presència des tres síndics mallorquins, on també confirma es privilegis i ses franqueses des Regne insular.

16.- QUAN INSITEIXEN EN QUE MALLORCA ES UN APENDIX DE CATALUNYA...

Es catalanisme, que no se conforma en buidar de contengut es Regne de Mallorca, exclama que amb en Pere IV Mallorca passa a ser una província catalana, però també s’equivoca. Ès cert que d’ençà de s’invasió aragonesa de 1343 el nou Rei de Mallorca Pere l’Usurpador, maldament ha jurat ses franqueses i privilegis, tracta Mallorca com un territori més de Catalunya en s’aspecte que més l’interessa, s’econòmic, però també ès cert que es mallorquins no ho accepten. 

Amb s’annexió es regne baleàric ès considerat una part més de Catalunya exigint-li importants aportacions per finançar ses costoses guerres de Castella i Sardenya. I a més, passats vint anys de s’annexió, concretament l'any 1365, en Pere d'Aragó deixa a un costat ses formes mantegudes per proclamar que es regne sigui una nova província catalana. Així amb so privilegi de 22 de juliol de 1365 dat a Sant Feliu de Guíxols se dicta que es mallorquins sien considerats catalans, i que Mallorca sigui part de Catalunya, “los mallorquins e poblats en aquella Illa sien cathalans naturals, e aquell regne sia dit part de Cathalunya”, que a Corts Generals també siguin considerats catalans, ”e en altre temps en Corts generales sien hauts e reputats per cathalans”, que hagin de celebrar Corts Catalanes, “hagen aentrevenir en Corts al Cathalans celebradores”, i observar ses constitucions i privilegis de Catalunya, “hagen alegrar e observar les constitucions generals de Cathalunya, privilegis e usatges de Ciutat de Barcelona”.

De s’annexió ençà, Mallorca participa a Corts Generals juntament amb sos altres territoris aragonesos. A partir de sa promulgació des privilegi d’incorporació a Catalunya i d’acord amb ell, es mallorquins són convocats a Corts Catalanes, on no s’hi presenten. Es mallorquins no accepten s’annexió a Catalunya i com a demostració de sa seva voluntat d’autonomia davant sa promulgació des privilegi de 1365 no participen a Corts Catalanes, encara que si ho segueixen fent a Corts Generals juntament amb sos altres territoris aragonesos. D’aquesta manera es mallorquins expressen sa seva conformitat de formar part de sa Corona d’Aragó i a la vegada es seu refús a esser una província catalana, recordant d’aquesta manera que formen part de sa Corona aragonesa per unió personal a sa figura del Rei i no com a part d’un altre territori.

No ès fins es regnat de n'Alfons el Magnànim que Mallorca se desprèn "de jure" de sa càrrega de sa supeditació catalana ordenada p’en Pere I l’any 1365. Una situació que "de facto" no s’arriba a produir mai: Mallorca no assisteix a Corts Catalanes ni adopta ses constitucions com a dret propi. D’aquesta manera dia 17 de juny de 1439 a petició des jurats mallorquins, el Rei Alfons el Magnànim amb so Privilegi de Gaeta confirma ses franqueses mallorquines i a la vegada afirma que Mallorca no ès una prolongació de Catalunya, ni està sotmesa a ses lleis catalanes: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya ne a la observància de llurs constitucions ne usatges.”

15.- QUAN S’OBLIDEN DE S’INTENT MALLORQUI DE CONQUISTA DE CANARIES...

També s’intent mallorquí de conquista de ses Illes Canàries ès silenciat pes catalanisme, si fos català ja tendriem que ses Illes Afortuandes són catalanes, JA JA JA !!!!

Despres de s’arribada d’en Malocello a Lanzarote a 1312, no es fins sa dècada dets anys 40 que hi ha noves expedicions cap a ses Canàries, a 1341 n’hi ha una de genovesos i portuguesos, i ets anys 1342 i 1352 dues de mallorquines. El 1342 surten des de Mallorca quatre naus encapçalades pes capitans Guillem Pere, Francesc Desvalers, Bernat Valls i Domingo Gual rumb a s’illa de Gran Canària amb s’objectiu de descubrir i conquistar ses Illes Afortunades en nom d’en Jaume III de Mallorca. Però es resultat de s’empresa ès del tot infructuós pets expedicionaris. 

Després de s’annexió des Regne de Mallorca a Aragó, en Pere I de Mallorca manté s’interés des seu predecessor per ses Illes Afortunades. El 1346 proposa sa promoció de sa construcció de dues naus a ses drassanes mallorquines per ajudar en Luis de la Cerda a sa colonisació i evangelisació de ses Canàries. Però que no se du a terme.

Durant es segle XIV s’interès mallorquí per s’Atlàntic continúa i concretament per ses Canàries, que se concrenta en sa missió d’evangelisació des mallorquins Joan Doria i Jaume Segarra. Així el 1352 parteix s’expedició cap a s’illa de Gran Canària, on hi van dotze indígenes canaris per ajudar a s’evangelisació d’acord amb sa doctrina d’en Ramon Llull.  Poc temps després el Papa Climent VI crea es Bisbat de la Fortuna, llavors anomenat Bisbat de Telde, designant com a primer bisbe ès carmelità mallorquí Fra Bernat Font. Es tres bisbes posteriors també seran balears: el 1361 es dominic mallorquí Fra Bartomeu Ferrer, el 1369 es franciscà menorquí Fra Bonanat Tarí i el 1392 es mallorquí de s’Orde de Predicadors Fra Jaume Olzina. Durant aquests 40 anys de presència mallorquina a Telde hi ha més expedicions illenques: el 1366 s’expedició militar de neteja de ses aigües canàries des cavaller mallorquí Joan de Mora i també sa de caràcter evangèlic de 1386 de missioners mallorquins. 

Finalment el 1393 una expedició esclavista de bascos i andalusos ençata s’odi des canaris contra qualsevol europeu, provocant que tots es colons i clergues mallorquins siguin assassinats. Sa desaparició definitiva des Bisbat de Telde i sa colònia mallorquina suposa acabar amb sa projecció atlàntica mallorquina, deixant es protagonisme a castellans i portuguesos. Durant es regnat dels Reis Catòlics, Castella incorpora definitivament ses Illes Canàries a sa seva Corona, coincidint amb s’empresa des descobriment. 

Però sa feina mallorquina no queda sense fruit ja que s’aplicació de sa doctrina lul.liana facilita que durant es segle XV se dugui a terme sa cristianisació des ses Illes Canàries. Sa seva aplicació a Canàries ès es precedent de com se durà a terme sa colonisació i evangelisació de s’Amèrica espanyola.

14.- QUAN ARRACONEN S’ESPERIT AVENTURER DES NAVEGANTS MALLORQUINS...

Es curiós com es catalanisme esborra o catalanisa aquelles gestes realisades pes mallorquins, com ès sa relació de Mallorca i l’Atlàntic. Sa vinculació de Mallorca amb l’Atlàntic s’inicia i se consolida durant sa dinastia privativa, i moltes vegades relacionada amb expedicions de navegants i comerciants genovesos, ja sigui perque empren Mallorca com a base, perque ses seves naus les piloten mallorquins o perque ses accions tenen lloc en espais de temps molt pròxims i pes mateixos endrets.

A final des segle XIII, durant es regnat d’en Jaume II de Mallorca, pocs anys després de sa reactivació pes genovesos de sa navegació per s’estret de Gibraltar es navegants mallorquins arriben fins a Anglaterra, com ès es cas des mercader mallorquí Willermi de Bone de Mayorka que a 1280 carrega llana en es port de Londres. I ja a principi des segle XIV es mallorquins també mantenen relacions mercantils amb ses ciutats africanes atlàntiques de Laraix i Anfa (actual Casablanca). Durant es regnat del Rei Sanxo se manté i se consolida es comerç mallorquí amb l’Àfrica Occidental i l’Atlàntic Nord, arribant fins a sa ciutat flamenca de Bruges el 1312.

A partir des regnat d’en Jaume III es comerç atlàntic ès potenciat amb sa firma d’aliances comercials amb Anglaterra. A 1337 n’Eduard III d’Anglaterra concedeix un salconduit per un any a en Pere de Vilardell per arribar fins a Southampton i cinc anys més tard a en Pere Otly de Mallorca per arribar amb sa seva embarcació fins a Anglaterra, a la vegada que se manté es comerç amb Flandes, com es cas d’en Jacme Ferrer. A mitjans des segle XIV es navegants mallorquins se dirigeixen encara més al sud d’Anfa i Larraix bordejant sa costa africana, arribant fins a ses Illes Canàries i més enllà des límits coneguts de cap Bojador. El 1346 hi ha documentada sa sortida d’una nova empresa, ara comercial i esclavista, des navegant mallorquí Jacme Ferrer cap a Riu de l’Or (actual Riu Senegal): “Partic l’uixer d’en Jacme Ferrer per ‘nar al Riu de l´Or al jorn de Sent Llorenç qui és a X d’agost e fo en l’any MCCCXLVI”. Aquesta expedició mallorquina no ès arraconada, ja ès anomenada "expedició catalana", pes fet que surt dibuixada a s'Atlas Mallorquí de 1375, i que sa doctrina catalanista malanomena "Atlas Català".

Ses expedicions mallorquines més enllà des cap Bojador s’anticipen casi un segle a sa ruta portuguesa de l’Àfrica Occidental, ja que no serà fins a 1434 que es mariner portugués Gil Eanes ultrapassa cap Bojador que obri sa porta de s’Atlàntic sud cap a Guinea a n’Enric el Navengat de Portugal. Es recolzament del Rei de Portugal a cercar noves rutes comercials i a sa navegació per s’oceà Atlàntic, amb sa creació de s’Escola de Sagres, enfront des caràcter privat i casi aventurer de ses expedicions mallorquines marca sa diferència entre qui sa queda sa glòria i sa fama de ser es primer en assolir Guinea i es riu Senegal. També s’ha de dir que es gran avançament de Portugal a sa carrera de l’Atàntic se deu a un mallorquí, an es Mestre Jacome de Mallorca, cridat el 1418 per n’Enric de Portugal a presidir s’acadèmia nàutica de Sagres, on mariners i científics intercanvien informació i tècniques, disenyen mapes, construeixen embarcacions i organisen expedicions. Des Mestre Jacome s'ha especulat si podria se en Jaume Ferrer o en Cresques Abraham, però resulta impossible que fos cap des dos. Això, sí, se tracta d'un altra mallorquí.

13.- QUAN SILENCIEN ES NOSTROS HEROIS I MARTIRS GUILLEM CABRIT I GUILLEM BASSA...

Es catalanisme ès expert en oblidar-se d’aquells episodis de sa nostra història que no li encaixen en sa seva doctrina, no vol sabre res de qualsevol fet que suposi sa defensa de s’identitat mallorquina i balear. Així tenen arraconats ets herois Cabrit i Bassa que s’oposaren a s’invasió de n’Alfons d’Aragó. 

Després de sa separació de sa Casa Aragó en dues a sa mort d’en Jaume I el Conquistador (1276) en Pere d’Aragó va obligar es seu germà Jaume a infeudar sa Corona de Mallorca a Aragó. I posteriorment arran de s’invasió aragonesa de Sicília (1282), en Jaume de Mallorca va ajudar en Felip III de França esperant sa derrota des seu germà Pere i així llevar-se de damunt es pes des tractat d’infeudació de Perpinyà de 1279. Però durant sa guerra va morir en Felip III de França. Amb sa derrota des francès el Rei aragonès Pere va ordenar sa conquista de Mallorca an es seu fill l’Infant Alfons. Sa superioritat de sa força naval i terrestre aragonesa varen facilitar sa caiguda de s’illa, excepte es castell roquer d’Alaró, on s’hi feren forts un sèrie de mallorquins lleials an en Jaume II de Mallorca comandats p’en Guillem Cabrit i Guillem Bassa. 

Es Breviari Mallorquí des segle XV mos relata com un missatger aragonès se va dirigir an es valents mallorquins per demanar sa rendició des castell, a lo que en Cabrit i en Bassa li demenaren en nom de qui xerrava, contestant-li es missatger “Anfós d'Aragó i Mallorca jurat com a rei i hereu” i es mallorquins li contestaren burlant-se “no coneixem en es reialme altre rei que el rei En Jaume a Mallorca, -i perdonau-me-anfós ès un peix que se menja amb aioli a tot arreu”. Quan li arribà sa resposta d’en Cabrit an el Rei Alfons, aquest exclamà “¿Cabrit, deis? Bona caça!  Idò, com cabrits jur rostir-vos!”. I així després de sa rendició des castell d’Alaró per desembre d’aquell any 1285 es dos mallorquins varen ser rostits vius.

Sa conquista de Mallorca tengué sa mateixa conseqüència que sa conquista de Sicilia pel Rei d’Aragó, sa seva excomunicació. Es Breviari Mallorquí mos segueix contant com n’Alfons va demanar s’absolució de ses penes decretades. Es perdò li va ser atorgat a condició de tornar Mallorca a en Jaume a més d’edificar un altar a la Seu a honra de la Mare de Deu i de tots es sants, o s’hi incloïen en Cabrit i en Bassa, considerats pes mallorquins com a màrtirs. Un pic recuperat es regne en Jaume II va fer recollir les restes des dos soldats i els va fer posar en una urna a sa catedral de Mallorca.  Posteriorment es seu fill Sanxo va fundar un benefici a sa Capella de la Pietat de la Seu, on hi ha les restes d’en Cabrit i en Bassa. 

Després de s’annexió de Mallorca a Aragó el 1343 es fet se va silenciar per evitar qualsevol intent legitimista en favor de sa dinsatia privativa. Ha de passar un segle per trobar es primer document que mos xerra de sa celebració de sa festa en honors des sants, se tracta des citat Breviari Mallorquí de finals des segle XV. Després de dos-cents anys des terribles fets ja no hi havia cap perill d’encendre focs mallorquinistes d’independència repecte d’Aragó. En es Breviari Mallorquí se mos diu que sa seva festa se celebrava es diumenge després de Tots Sants. A partir de 1572 amb es Breviari Romà, on ja no hi apareixien, es seu culte deixà de ser litúrgic. 

I ja a principi des segle XVII, a 1630, com a resposta de sa presió centralisadora de s’absolutisme borbònic des Comte-Duc d’Olivares es jurats varen decretar sa celebració de sa festa d’en Cabrit i en Bassa, herois i defensors de s’independència mallorquina. Fins i tot, se va encarregar an es pintor Miquel Bestard sa recreació des martiri des dos mallorquins. Però al cap de cinc anys aquesta festa oficial va ser suprimida pel Bisbe Juan de Santander. I finalment a 1776 el bisbe Juan Díaz de la Guerra va ordenar sa retirada de quadres i imatges des sants, que ja no eren en es santoral, i va prohibir es culte, públic o privat. Però maldament aquestes prohibicions ses figures dets herois i màrtirs Cabrit i Bassa varen continuar presents a sa memòria des poble mallorquí fins es nostros dies.

Si mos demanam si existiren realment en Cabrit i en Bassa, hem de contestar que si. En uns documents descoberts a finals des segle XIX sa demostra sa seva existencia. Se tracta d’un plet, que data de 1300, on se menciona que en Guillem Bassa i en Berenguer Bassa eren es fills d’en Guillem Bassa, condemnat a mort i que es seus bens varen ser confiscats catorze anys abans, o sia, a 1286. En es mateix document també mencionana un tal N. Cabrit

12.- QUAN BATIEN ES MAPAMUNDI D’EN CRESQUES ABRAHAM COM ATLAS CATALA...

Un altre figura mallorquina que pateix es robatorum català es es cartògraf mallorquí Cresques Abraham. Recordem que són es jueus mallorquins qui dibuixen ses primeres cartes després de sa conquista cristiana de 1229 amb ses que es mercaders mallorquins poden arribar a la Mar del Nord, a la Mar Negra, a ses Illes Canàries i a Riu de l’Or. S’apogeu assolit pes comerç illenc durant sa dinastia mallorquina està íntimament relacionat amb s’existència a Mallorca de s’escola cartogràfica més important de sa Mediterrània durant es segles XIV i XV. Mallorca ès un cap de creus situat estratègicament entre Barcelona, Alger i Sardenya, essent es punt de pas obligat de ses dues rutes comercials més importants, sa d’Orient que acaba a s’Atlàntic i sa que comença a Barberia per arribar a Paris i Flandes.

Ses cartes de navegar més antigues conegudes a Europa són sa carta anònima pisana de 1300, mentres que sa carta mallorquina més antiga conservada ès sa de n’Angelí Dulcert de 1325. Durant es regnat d’en Sanxo de Mallorca es situa es naixement de s’escola mallorquina, bres d’una sèrie important de cartògrafs que produeixen cartes nàutiques com són ses des citat Angelí Dulcert de 1325, 1327 i 1339, s’Atlas d’en Cresqués Abraham “magister mappamundorum et bruxolarum” de 1375, ses cartes de navegar d’en Guillem Soler de 1380 i 1385 i sa carta mallorquina de Nàpols de 1390. A aquests creadors mallorquins s’ha d’afegir una nòmina important de cartògrafs des segle XV. 

Ses creacions de s’escola mallorquina tenen unes característiques pròpies que les distingeixen d’altres cartes, donant lloc a una producció unitària que es basa en una determinada representació orogràfica i hidrogràfica de certes àrees geogràfiques, així com per sa toponímia, miniatures i llegendes emprades. I sobre tot, perquè són cartes realisades a Mallorca, “Jac Bertran la fecit in malorques lany m ccc lxxxxij”, per mallorquins, “Gillmus Soleri civis maioricarum”, i escrites en sa llengo de Mallorca, “Mapamondi vol dir aytant con ymage del món e de les diverses, etats del món e de les regions que són sus la terra de diverses maneres de gens qui en ela habite”. 

S’afirmació que sa llengo de Mallorca sia sa llengo catalana, ha donat lloc a una greu incongruència damunt es nom de sa carta més important de la Mediterrània. Es mapamundi realisat a 1375 p’en Cresqués Abraham ès conegut com Atlas Català, quan ha estat realisat a Mallorca i per un mallorquí. S’explicació de que no se conegui com a Atlas Mallorquí ès que el 1975, en es 600 aniversari de sa seva realisació, s’editor català Lluis Mercadé el publica amb aquesta motivació: “Creiem servir així al públic dels Països Catalans, puix que, així com ens semblava increïble que haguessin passat tants d’anys mancats d’un Atlas de Catalunya, també ens semblava impossible, que, després de sis-cents anys, encara ningú  hagués dut a terme l’edició completa d’aquest Atlas Català". 

Se tracta d'una nova manipulació catalanista, ja que es seu redescobridor a 1838 en Jean Alexander Buchon el denomina "atlas en langue catalana". Hi ha molta diferencia a dir Atlas Català o dir Atlas en llengo catalana. 

11.- QUAN MOS AMAGUEN ES LEGAT LUL.LIA A TOTA S’AMERICA ESPANYOLA...

Es catalansime només manetja sa figura d'en Ramon Llull per xerrar de sa forja de sa llengo catalana (cosa que ès del tot falsa). Sa doctrina catalanista amaga es fet que ès es legat lul.lià lo que permet que sa Monarquia Hispànica no extermini ni esclavisi ets indis americans. No vols sabre res de res des fet que els Reis Catòlics fan seva sa doctrina des doctor mallorquí. Tot lo que ensumi a Espanya queda arraconat i marginat.

Sa vocació mallorquina amb l’Atlàntic no ve únicament pes fet de solcar ses seves aigos i arribar a punts fins en aquell moment inexplorats (Canàries, cap Bojador, Riu de l'Or...), també la trobam en es pensament des mallorquí més universal de tots es temps. Abans des descobriment d’Amèrica (1492) en Ramon Llull ja havia escrit de sa seva existència a seva obra “Quaestiones per Artem Demostrativem solubilis” (1287) on hi afirma que a sa part oposada de Ponent hi ha un altre continent que ni veim ni coneixem des d’Occident.

Com hem dit, s’aplicació de seva doctrina a Amèrica, com feren abans es missioners mallorquins a Canàries i an es Nord d''Africa, ès sa que permet, que a diferència de sa Nordamèrica no espanyola, s’inmensa majoria de ses poblacions indígenes des territoris conquistats per sa Monarquia Hispànica siguin respectades i cristianisades. 

Aquest important i transcendental fet se deu a s’assimilació de sa doctrina lul·liana per part dels Reis Catòlics i es Cardenal Cisneros que no accepten s’eliminació ni s’esclavitud de sa població amerindia. Així ho expressa la Reina Isabel en es seu testament: “pongan mucha diligençia, e non consientan nin den lugar que los yndios, vezinos e moradores de las dichas Yndias e Tierra Firme, ganadas e por ganar, reçiban agrauio alguno en sus personas ni bienes, mas manden que sean bien e justamente tratados”.

10.- QUAN MENTEIXEN EN AFIRMAR QUE EN RAMON LLULL ES UN FILOSOF CATALA...

En Ramon Llull no ès català, ja que va néixer a Palma pocs anys després de sa conquista d’en Jaume I, concretament entre ets anys 1232 i 1235. En Ramon Llull, a diferència des mestres des seus temps com Sant Anselm, Sant Bonaventura i Sant Tomàs d’Aquino, que no escrigueren cap obra a sa terra on nasqueren, en va escriure una quarta part a Mallorca. De ses 243 obres que escrigué, 51 foren escrites a Mallorca, entre elles ses dues obres més importants: es Libre de contemplació en Déu i s'Art abreujada d’atrobar veritat. A més també va fundar a Mallorca el 1276 amb so patrocini d’en Jaume II de Mallorca es monasteri de Miramar , dedicat a s’ensenyança de s’àrab an es frares per anar a predicar en es Nord d'Àfrica sa doctrina luliana.

Aquesta mallorquinitat d’en Lull ès reconeguda des de fora de Mallorca i pes mallorquins de totes ses èpoques. Així ho afirma des de València el Rei Pere d’Aragó l’any 1369 quan dicta que per un major coneixement de s’Art general d’en Ramon Llull a qui ho demani se li doni copies autèntiques de “scientia generalis, quam Magister Raymundus Lull, oriundus civitatis Maioricarum”. A l’any 1480 es Jurats de Mallorca demanen an el Rei Ferran el Catòlic s’ensenyança de sa doctrina des “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre”, ja que es valors lulians són vàlids per millorar i elevar es nivell cultural, així com per contribuir a sa formació de governants: “lo art e sciencia de Mestre Ramon es millor cosa e condecent se liga assi, en aquesta patria sua que en altres parts del mon”. I tres-cents anys més tard (1785) a sa biografia de Fra Juníper Serra escrita pes seu company Fra Francesc Palou, llegim que “el último panegírico que predicó (Fra Juníper) fue encomendado de la Universidad (luliana), en la solemnisima fiesta que el 25 de enero celebra a su Patrón, y Compatriota el iluminado Dr. el Beato Raymundo Lulio”.

Respecte de sa llengo en què escrigué tampoc se cansen de dir-mos que en Llull va ser es forjador de sa llengo catalana. Idò ès es mateix Llull qui mos diu en quina llengo escriu ses seves obres, i no ès sa llengo catalana. En es Llibre de contemplació en Déu, escrit inicialment en àrab, en Ramon Llull ès es “romançador d’aquesta obra d’arabic en romanç”. I que sa Lògica d’Algatzel també l’ha traduïda an es romanç: “de lògica tractam breument lo qual es compendi novell, en mon entendiment appell, que trasllat de latí en romanç, en rimes en mots qui són plans, per tal que hom puscha mostrar lògica e philosoffar a cels qui no saben latí ni arabich”. I, per encara deixar-ho més clar, a sa seva obra Blanquerna aclareix quina llengo xerren es seus personatges, “que alcuna dona legís alcun libre qui fos en romanç per ço que les dones lo poguessen entendre”. 

En Ramon Llull si que ès es forjador de sa llengo mallorquina, que neix de sa fusió de sa llengo d’oc de conquistadors i pobladors amb sa llengo mossàrab mallorquina que conserva sa població autòctona mallorquina, es Rum.

9.- QUAN REPETEIXEN QUE SA CORONA DE MALLORCA ES UNA SUCURSAL DE CATALUNYA...

Ès així de trist, pes catalanisme sa monarquia privativa mallorquina, a més de ser un Corona sense contengut, no es més que una sucursal catalana, però sa realitat ès que no ès així. A sa mort d’en Jaume I se manté s’independència mallorquina respecte de Catalunya. En es trono mallorquí hi puja es seu fill l’Infant Jaume a la vegada que s’escendeix sa Casa d’Aragó en dues. Sa Corona de Mallorca queda conformada pes Regne de Mallorca —ses Illes Balears— i ets honors occitans de Montpeller, Llates, Omelades, Carlades i es comtats nordpirenencs de Cotlliure, Rosselló, Cerdanya, Coflent, Capcir i Vallespir. El nou Rei de Mallorca, en Jaume II, jura es privilegis mallorquins dia 12 de setembre de 1276.

Per desgràcia d’en Jaume II, a sa no acceptació de sa separació territorial de sa Corona pes seu germà Pere d’Aragó, s'uneix es fet de que Mallorca ès un important centre d’intercanvi per on hi passen ses rutes més importants de la Mediterrània (sa d’Orient que arriba fins a la Mar del Nord passant per Gibraltar, Lisboa i Galicia, i sa que comença en es ports africans de Barberia, que arriba fins a París i Flandes) que queda fora des control aragonès. Tot això, més una sèrie de circumstàncies adverses precipiten sa pèrdua des Regne insular per un període de tretze anys fins el 1298. 

Un pic recuperat es Regne, en Jaume II continua potenciant es comerç exterior, base de s’economia mallorquina, amb s’inici de s’establiment de consulats mallorquins a s’estranger (Bugia, Génova, Pisa, Sevilla, Tunis, Alger, Nàpols...), per diferenciar-se des catalans, i sa firma de tractats comercials amb Pisa, Génova, Sicilia i Castella. A més de modernisar s’industria textil, en Jaume II realisa importants reformes estructurals des territori amb sa la promulgació de ses Ordinacions del 1300. Amb sa seva aplicació se reordena Palma i se racionalisa s’espai agrari a sa Part Forana amb sa creació de noves viles i sa consolidació de nuclis ja existents. El Rei mallorquí també cerca es prestigi de sa Corona de Mallorca amb sa creació de sa moneda pròpia de Mallorca i sa construcció des Castell de Bellver.

Es successius reis mallorquins maldament ses tenses relacions amb sos monarques aragonesos, continuen consolidant i potenciant es comerç  marítim illenc, modernisant s’industria tèxtil i reforçant ses flotes navals de defensa i comercial mallorquines. A la vegada se segueix consolidant s’estructura politico-administrativa des regne insular. Dia 14 de desembre de 1312 el Rei Sanxo atorga sa bandera de Mallorca, inspirant-se en s’escut de Palma de 1269. S’insígnia està composta per “nostru regale bastonum” i per “castri albi positi in livido”. I ja durant es regnat d’en Jaume III se crea es Consolat de Mar (1326) i se promulguen ses Lleis Palatines (1337). Després de s’invasió de 1343 en Pere d’Aragó les plagiarà per crear ses Ordenances Aragoneses. Així i tot, es Regne de Mallorca segueix mantentint fins es segle XVIII sa seva estructura socio-política atorgada pel rei Jaume I i es reis privatius.

8.- QUAN MOS DIUEN QUE ES REGNE DE MALLORCA ES NOMES UN TITOL NOMINAL SENSE CONTENGUT...

Pes catalanisme es títol de Regne de Mallorca no significa res, ès simplement nominal, sense cap contengut. Però sa realitat històrica i documentada no ès aquesta. Durant 500 anys, des d’en Jaume I fins en Felip d’Anjou hem tengut els Reis de Mallorca que han jurat ses franqueses mallorquines i que es jurats des Regne han reconeguts com a Reis.

Es Regne de Mallorca se constitueix amb sa Carta de Franqueses de día 1 de març de 1230, conformat per ses nostres Illes Balears. Es un nou regne independent en es si de sa Corona Aragonesa sense cap dependència de Catalunya com qualcuns no se cansen de repetir. Si Mallorca hagués estat una nova província catalana, ¿a que ve dotar-lo de tots es resorts administratius, judicials i legislatius que li corresponen a un nou ens polític? Es nou estatut tracta Mallorca com un territori diferenciat de la resta de sa Corona, i no com una prolongació de Catalunya. Com la resta de dominis aragonesos, Mallorca se constitueix com una unió personal en sa figura del Rei en un procés de suma d’estats, i no de fusió o unificació. 

Sa Carta de Població de 1230 pretén poblar Mallorca oferint noves ventatges i llibertats individuals an es nou arribats i a la vegada dotar es Regne d’un ordenament jurídic, una organisació administrativa i un règim legal propis. Sa Carta mallorquina estableix ets orgues de justìcia i s’organisació política i administrativa des nou regne: es lloctinent, es veguer, es batle general, es prohomens i sa curia. 20 anys després de sa conquista, el 1249, arriba a Mallorca es sistema municipal, conegut com es Regiment de Franqueses. Amb ell Mallorca se converteix en un únic municipi governat por 6 jurats que administren sa totalitat de s’illa.

A ses normes promulgades pes monarca hi ha que afegir es dret i es costum duits pes nous pobladors catalans, rossellonesos, italians, marsellesos i montpellerencs des des seus llocs d’origen, que ben aviat evolucionen fins a cristalisar en fórmules genuines des dret mallorquí. Així tenim com sa Carta de Franqueses, es Regiment de Franqueses i es nou dret mallorquí constitueixen ses bases pròpies de s’ordenament jurídic des nou Regne cristià de Mallorca, independent de Catalunya.

Sa voluntat d’en Jaume I de dotar d’una personalitat pròpia es regne baleàric ès ratificada amb so jurament des prohomos de Mallorca de l’Infant Jaume com hereu des Regne el 1256. Endemés, aquesta diferenació de Mallorca ès afavorida amb sa concessió de s’escut de sa Ciutat amb so privilegi de dia 23 de juliol de 1269: “a vos prohomens e ala Universitat de la Ciutat de Malorques damunt dits per tots temps, que puscats fer e aver vos e els vostres successors Segel propi de la Comunitat de la Ciutat damunt dita, en lo qual de la una part sia lo senyal nostre e en laltre par lo senyal del Castel nostre de la Almudayna de Malorques”.

7.- QUAN MOS XERREN DE S’EXTERMINI DE SA POBLACIÓ SARRAÏNA...

S’interessada afirmació des catalanisme baleàric d’una repoblació totalment catalana de Mallorca en es segle XIII ès del tot falsa. Primer perquè en aquella època Catalunya tenia un escàs pes demogràfic per emprendre sa repoblació de Mallorca. Segon perquè ademés no va ser un poblament totalment català, encara que si majoritari, ja que a Mallorca també hi arribaren pobladors de Marsella, de Montpeller, de Gènova i d’altres terres occitanes i italianes. I tercer perquè no ès ver que hi hagués una repoblació, ja que a Mallorca hi va romandre una important població sarraïna, jueva i mossàrab, es Rum.

Es nou regne cristià de Mallorques, per sa seva situació geogràfica, era considerat sa frontera de sa cristiandat amb sos sarraïns de Barberia. Aquest fet va impossibilitar que a Mallorca se permetés sa convivència entre es nous pobladors catalans, occitans i italians i unes comunitats organisades sarraïnes, com sí passava amb sos sarraïns de la resta de sa Corona d’Aragó i també amb sos mateixos jueus mallorquins. Encara que, per altra banda, també se feia necessari mantenir una població musulmana captiva a fi de poder continuar s’activitat econòmica des Regne. Aquesta població sarraïna que romangué a Mallorca va contribuir formidablement a que l’any 1329 sa població de s’illa arribàs a 53.700 persones, sa xifra més elevada de tota s’Edat Mitja. 

Una part important des sarraïns captius va romandre a s’illa per poblar-la gràcies a un procés continuat d’accés a sa llibertat mitjançant es contractes de talla, document pel qual es mateix sarraí comprava sa seva llibertat treballant pes senyor i conseguint, d’aquesta manera, sa carta d’alforria. S’especial vigilància i tutela des Regne de Mallorca pel Papa Gregori IX amb ses crides per sa seva conquista (1229) i repoblació (1230 i 1233) va continuar amb dos breus de l’any 1233. En ells exhortava l’Infant Pere de Portugal, Senyor de Mallorca, a sa cristianisació des sarraïns mallorquins, tant catius com lliures. En aquest marc propici a sa conversió una part de sa població sarraïna se va romanisar ben aviat, per motius pràctics i de supervivència. Aquest procés se va agilisar a partir, al manco, de 1247, data en que se documenta s’existència d’un gravós “dret de estada de sarrayns franchs” que havien de satisfer es sarraïns lliures.

En quant an es sarraïns ex-captius, una vegada obtenguda sa llibertat, tenien tres opcions: se’n podien anar de Mallorca pagant un gravós “dret de eixida”, podien continuar a s’illa com a sarraí, pagant es gravós “dret de estada”, o hi podien romandre convertint-se an es cristianisme. Per motius pràctics i de supervivència, sa darrera opció va ser sa més triada entre una part de sa població sarraïna, tant autòctona com estrangera, que havia accedit a sa llibertat, eren es “baptizati”. 

Durant es govern d’en Pere de Portugal, en Jaume II i en Sanxo tengué lloc es procés continuat de romanisació de part de sa població musulmana, lo que va fer necessari legalisar s’integració d’aquests nous cristians a dins sa societat mallorquina amb s’estatut “De judei et sarracenis ad cristianam fidei conversi” de 1296. Es nous cristians conservaren es seu nom d’esclau seguit de s’apel.latiu “baptizati” (“Bernardus baptizati”, ”Johannes baptizati”, “Martinus baptizati”), o agafaren es llinatge des seu senyor (“Petrus Dominico baptizato”, “Jacobus Ferer baptitzatus”, “Guilelmus Gual baptitzatus”). Amb so bateig es sarraí va passar a ser considerat un ciutadà de Mallorca que vivia i treballava per contribuir an es creixement econòmic illenc. Com que aquest apel.latiu “batptitzati” no se transmetia a sa generació posterior ben aviat se confonien es conversos i es seus descendents amb sos cristians.

A més de ses normes dictades per sa seva integració en es si de sa societat cristiana mallorquina i també des documents que mos mostren s’existència des “batptitzati”, tenim es testimoni des cronista Pere Marsili. A sa seva crònica de sa conquista explicava que, durant sa seva visita a Mallorca de l’any 1311, va xerrar amb descendents de sarraïns romanisats de s’època de sa conquista “veys sarrains catius a (de) molts dels primers qui seran batiats, los quals depuys romangueren a la yla”, que li relataren sa presa de sa capital mallorquina, ”los quals nos havem vist e demanats de la preso de la terra”.

6.- QUAN MOS ENGANEN PER DIR QUE MALLORCA ES REPOBLADA PER GENT CATALANA...

Ni sa conquista de Mallorca de 1229 va ser catalana, ni tampoc hi  hagué una repoblació catalana, tal com proclama s'uniformisadora i excloent doctrina catalanista i catalanisadora. 

En primer lloc s’illa no ès repoblada ja que sa població mallorquina no s’esvaeïx. A Mallorca hi romanen es Rum, que són es mossàrabs mallorquins, i una considerable població sarraïna que en part se converteix an es cristianisme, per passar a ser considerats, més tard, es seus descendents com a ciutadans de Mallorca, com també un nucli important de població jueva. I no ès catalana ja que a més des catalans, que són majoritaris, també hi ha un important número de pobladors occitans i italians, així com altres hispànics i europeus. 

Com succeeix an es preparatius de sa conquista, Roma també anima s’arribada de nous pobladors cristians a Mallorca durant sa postconquista.  Es 23 de desembre de 1230 el Papa Gregori IX ordena a s’Arquebisbe d’Ambrum (població fronterera i situada en el nord des comtat aragonès de Provença) que publiqui a sa seva diócesi s’atorgament de ses mateixes indulgèncias concedides an es creuats de Terra Santa an es diocesans que vagin a poblar Mallorca, i posteriorment, día 11 de juny de 1233 concedeix tres anys d’indulgència an es súbdits de “Aragonie et Navarre, regna et circumvecinas provincias constituitas” que s’establesquin a Mallorca. També tenim que una part des nous pobladors fugen des rigors feudals des continent, per gaudir de ses llibertats de sa Carta de Població de Mallorca de 1230. Es nous ciutadans de Mallorca hi arriben per crear sa nova patria que proclama s’aventurer portugués Pedro Gonsalviz: ”ad defendendum Maioricarum patriam et salvandum ubique omnia jura nuestra”.

S’inmensa majoria des nous pobladores de Mallorca (Bernardus de Agen, Bonafont de Tarascó, Malloles de Tarragona, Petrus de Zaragoza, Raymundus de Sabadel, Falcho de Reus, Stephanus de Pamplona, Raymundus de Marsella, Johannes de Limogge, Sancius de Leyda, Bernardus Ispania de Barchinona, Johannes de Cervaria, Ferrarius de Berga, Bernardus de Ampuries, Petrus de Balaguerio...) pertanyen a sa gran àrea lingüística de sa llengo d’oc que abraça des de Provença, passant per Gòtia i Barcelona, fins a Tarragona. Lo que els permet poder-se comunicar sense problemes. Sa llengo d’oc duita pes colonisadors se fon amb sa llengo mossàrab des Rum, donant lloca a sa nova llengo mallorquina.

Aquests ciutadans de Mallorca —cristians, jueus i sarraïns cristianisas— són es qui impulsaran es desenrotllament econòmic i comercial des Regne a partir de ses bases institucionals i comercials promogudes pes monarca Jaume I. Durant tot es Regne privatiu Mallorca se convertirà en es centre d’intercanvi comercial més important de tota la Mediterrània Occidental. Així ho observará es mateix Rei En Jaume a sa Crònica Reial un quart de segle després de sa conquista: “E de llahora ença Nostre senyor ha multiplicada l’isla de Mallorques que val dos tants que no faïa en lo temps dels sarraïns”.

5.- QUAN INSISTEIXEN EN QUE S’EMPRESA DE MALLORCA DE 1229 ES UNA CONQUISTA CATALANA...

Avui en dia ès una afirmació molt estesa que sa conquista de Mallorca de 1229 va ser s’inici de s’expansió de s’imperi català per la Mediterrània, que va ser una conquista catalana i que es catalans mos dugueren sa llengo catalana i que per això sa llengo pròpia de Mallorca ès sa llengo catalana. Però resulta que sa conquista de Mallorca d’en Jaume I no ès catalana. Hi no ho ès por dos motius fonamentals. S’empresa de Mallorca ès sa continuació de sa reconquista cristiana iniciada tres-cents anys enrera des des comtats de s’antiga Marca Hispànica, i que a més ja ès recolzada l’any 1064 amb sa proclamació pel Papa Alexandre II de sa primera creuada en territori europeu. I a més a més, com en totes ses conquistes de sa Corona d’Aragó es seus participants procedeixen de molts diversos territoris, bàsicament Catalunya, Aragó i Occitània.

Ès cert que a sa conquista de Mallorca hi participen nobles catalans, pero no hem d’oblidar que en Jaume I ès occità, ha nascut a Montpeller, i que son pare, en Pere el Catòlic, va dominar gran part d’Occitània. Ès per això que hi participen nobles occitans, i com ès el Rei d’Aragó, també s’embarquen senyors aragonesos a sa creuada de Mallorca. A més des territoris aragonesos s’empresa queda oberta a tot el món cristià, tal com se pot apreciar a sa crida de sa conquista, “omnes homines de terra nostra et aliunde venientes”, i com se pot observar a sa nòmina de conquistadors: R. Casals de Lerida, G. Castelo de Tortosa, Domingo de Tarazona, G. Seguer de Barcelona, Sapatel de Barcelona, G. De Zaragoza, Garcia de Huesca, Jacme de Montpelier, Feri de Marseyla, Matheu de Sabadel...

Amb en Jaume I hi embarquen col·lectius de ses principals ciutats de sa corona, ses provençals de Marsella i de Montpeller, ses catalanes de Barcelona i de Tarragona i ses ciutats aragoneses d’Osca i de Lleida —en es moment de sa conquista, Lleida forma part des regne d’Aragó però no de Catalunya, motiu pes qual es lleidatans, com ets aragonesos, juraran, catorze anys després de s’empresa de Mallorca, hereu l’infant Alfons a ses Corts aragoneses celebrades a Daroca (1243)—. També acompanyen en Jaume I eclesiàstics com en Berenguer de Palou bisbe de Barcelona, en Guillem bisbe de Girona i fra Bernat de Campanes lloctinent des mestre del Temple i es seus principals barons com en Nunyo Sanç comte des Rosselló, en Guillem II vescomte de Bearn, n’Hug IV comte d’Empúries, es cavallers catalans Ramon Alaman i Ramon Berenguer d’Ager i ets aragonesos Eixemèn d’Urrea i Pero Cornell.

També des de Roma s’anima a sa conquista de Mallorca a tot el món cristià. Dia 29 de novembre de 1229 el Papa Gregori IX ordena an es prior des dominics de Barcelona aconsellar an es clérgues i laics occitans d’Arlés i de Narbona que ajudin en Jaume I en s’empresa de sa conquista, concedint-los ses mateixes indulgèncias dades an es creuats de Terra Santa. A més a més, sa conquista de Mallorca du impregnat s’esperit creuat, ja que se realisa a s’època de sa Sexta Creuada: “car jo vaig en aquest viatge per exalçar la fe que vós nos havets donada, e per baixar, e per destruir aquells que no creen en vós”. A tot això hem d’afegir que a sa Crònica Reial del Rei En Jaume podem llegir que es nobles participants entenen, en tot moment, sa conquista de Mallorca com a sa continuació des secular enfrontament entre cristians i sarraïns: “E el primer qui anc los anà ferir fo ell. E quan foren tant prop los crestians dels moros, com serien quatre astes de llança de llong, giraren les testes los moros e fugiren”. 

En cap moment es participants clamen per una suposada catalanitat de sa conquista, de sa mateixa  manera que a ses cròniques de s’època sempre se relata sa presa de Mallorca com una gesta del Rei d’Aragó: “En lan 1229 lo dernier jorn de desember, ço es a dire la vigilia dan nou, pres lo senhor de Jacme d’Aragon Malhorgas an sas ostz”.

4.- QUAN MOS XERREN D’UNA SUPOSADA CONFEDERACIO CATALANO-ARAGONESA...

Avui en dia no mos cansam de sentir constantment s'incorrecta, absurda i contrària an es fets històrics i documentats denominació de sa Corona d’Aragó com a Corona catalano-aragonesa, Corona de Catalunya-Aragó, Casal de Barcelona, i, fins i tot, que el Rei d’Aragó ès el comte-rei, i que se Casa d’Aragó ès, ni més ni manco, que sa casa reial catalana. Totes aquestes denominacions són filles de s’inventada Confederació catalano-aragonesa per n’Antoni Bofarull en es segle XIX, durant sa Renaixença catalana, bres de s’ànsia catalanista de protagonisme i victimisme de voler reconstruir s’història a sa seva conveniència política. Però sa realitat històrica ès molt distinta a sa que li agradaria an es nacionalisme català.

A finals des segle XIII, concretament a partir des regnat d’en Jaume II d’Aragó (1291-1327), s’acaramullament de territoris heretats com Aragó i Barcelona, construïts com Catalunya, i conquistats com Mallorca i València, dur a que apareguein ses denominacions de Casal d’Aragó, Corona regni Aragonum (Corona des regne d’Aragó), Corona Regum Aragoniae (Corona dels Reis d’Aragó), Corona Aragonum (Corona d’Aragó), o simplement Aragó. També trobam aquesta darrera denominació a ses divisions geogràfiques de s’Orde de Malta: Provença, Auvernia, França, Aragó, Italia, Anglaterra i Alemanya. I també tenim es mateix exemple a sa Crònica d’en Ramón Muntaner quan se refereix an es crit de guerra emprat pets almogàvers: La batayla fo molt fort et cruell; mas a la fin, tots los ffranchs levaren un crit e cridaren: Aragon!, Aragon!. Per darrera d’Aragó hi queden es Regne de Mallorca, es Regne de València i es Comtat de Barcelona. Però, ¿que passa amb Catalunya? ¿Com així no la trobam a sa col.lecció de títols reials?

Si mos situam an es segle IX podem observar com es títol de Comte de Barcelona mostra s’estreta relació que tenen es territoris de l’est peninsular amb so nom d’Espanya. Recordem que sa conquista de Barcelona pes francs el 801 suposa s’establiment definitu de sa Marca Hispànica al sud del Pirineu amb s’objectiu de protegir s’Imperi Franc dets atacs sarraïns. Després de sa desvinculació de facto, que no de jure, des comtes de Barcelona de s’Imperi Franc, sa Marca Hispànica desapareix per donar pas una sèrie de comtes que agafen com a pròpia s’idea de sa reconquista cristiana de sa Península. Així tenim com es Comte de Barcelona i Girona Ramon Berenguer I (1035-1076) ès denominat Ispanie subiugator (apoderador d’Espanya) amb referència a que des de Barcelona se promou sa reconquista cristiana, així com es reconeixement de ser s’hereu natural des primers comtes francs de sa Marca Hispànica.  Posteriorment, un altre Comte de Barcelona que du es nom d’Espanya a sa seva nòmina de títols ès en Ramon Berenguer III (1097-1131): Raimundus, Dei gratia Barchinonensis et Hispaniarum marchio, Bisuldunensium et Provincie comes. I ès precisament amb en Ramon Berenguer III en es Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus d’en Llorenç de Verona que relata sa creuada pisana de 1114/1115 contra es sarraïns mallorquins, que se documenta per primera vegada s’existència de Catalunya, que coincideix amb so territori des Comtat de Barcelona, i es Comte de Barcelona ès anomenat Dux Catalanensis. 

Amb sa posterior unió de Barcelona i Aragó (1137) es Comte de Barcelona Ramon Berenguer IV encara no se pot titular Rei d’Aragó, només Príncep d’Aragó. I ès a aquestes titulacions a ses que hi afegeix es nous marquesats conquistats de Tortosa (1148) i Lleida (1149), comes Barchinone, princeps Aragonum atque Illerde ac Dertuse marchio, uns marquesats que queden inicialment entre Aragó i Barcelona. Es següent Comte de Barcelona ja se pot titular Rei d’Aragó, ès n’Alfons II (1164-11963), que passa a titular-se Rex Aragonum (rei dels Aragons, en plural), i no com se denominaven es seus predecessors, Rex Aragonensium (rei dets aragonesos), ja que davall sa seva sobirania hi queden a més dets aragonesos tots es súbdits des territoris des Comte de Barcelona.

Durant es regnat de n’Alfons II se comença a definir es futur territori català, encara que sense denominar aquest espai com a Catalunya. A 1173 se celebren ses primeres Assemblees de Pau i Treva, in dicta terra mea a Salsis usque ad Dertosam et Ilerdam, on hi participen, devora el Rei, bisbes, magnats i barons, arribant més enllà des Comtat de Barcelona. Unes paus que s’estenen des de Salses —al nord de Perpinyà— fins an es nous territoris guanyats de Tortosa i Lleida. Aquest darrer Marquesat, juntament amb so Comtat de Ribagorça, queden en disputa entre Barcelona i Aragó que no se soluciona fins es segle posterior.

Per trobar sa denominació d’aquest espai territorial com a Catalunya s’ha d’esperar an es segle XIII, durant es regnat d’en Pere el Catòlic (1196-1213). A ses Assemblees de Pau i Treva que se celebren a partir de 1200 s’estableix que ses paus de Barcelona siguin respectades des de Lleida (des del riu Segre) fins a Salses, per totam Cataloniam, videlicet a Salsis usque ad Ilerdam. Però dins aquest espai geogràfic, a més de Tortosa i Lleida hi ha una sèrie de Comtats com Urgell, Pallars, Rosselló i Empúries que són independents de Barcelona. Tant aquests comtats com es Marquesats de Lleida i Tortosa només tenen com a vincle en comú sa figura del Rei, pes vassallatge que li reten es primers o per haver estat un botí de guerra es segons.

Sa construcció territorial de Catalunya se consolida l’any 1244. Durant es regnat d’en Jaume I (1213-1276), ses paus de Barcelona, que arribaven fins el riu Segre, s’estenen fins el Cinca, a Cinca usque ad Salses, fins més enllà de Lleida. A partir d’aquesta data es Marquesat de Lleida queda subjecte a ses paus de Catalunya. Un any abans (1243) es Marquesat de Lleida encara ès part des Regne d’Aragó, motiu pel qual es lleidatans, juntament amb sos aragonesos, juren com a hereu l’Infant Alfons a ses Corts de Daroca. Sa disputa entre catalans i aragonesos pes Comtat de Ribagorça se decantarà en favor dets aragonesos el 1300. Respecte de sa frontera nord, aquesta se manté en es Rosselló, que forma part de sa nova Corona de Mallorca (1265-1343). Així mos ho confirma es cronista Bernat Desclot amb motiu de s’invasió francesa de Catalunya de 1285: E quan venc que foren al pas de la Font de Salses e viren la muntanya de Panissars, que parteix Catalunya e Rosselló. 

Durant es regnat d’en Pere III d’Aragó (1276-1285) se va més enllà des territori i se donen ses primeres passes per arribar a una forma institucional de Catalunya, quan a partir del 1283 el Rei s’obliga a celebrar Corts anualment: si nós i els successors volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Consellers i dels ciutadans. Però no ès fins an es segle XIV, en temps d’en Pere lV d’Aragó (1336-1387), que culmina s’edificació administrativa i institucional de Catalunya entorn des Comtat de Barcelona, amb Urgell incorporat el 1314, i, durant es seu regnat Empúries (1341) i el Rosselló (1343), arribant a sa figura, encunyada pes juristes catalans, des Principat de Catalunya. 

Aquella ès s’única denominació que oficialment i legalment se pot fer servir, ja que aquest territori no depèn d’un rei (no existeix es Regne de Catalunya), ni d’un comte (Barcelona no abraça tot Catalunya), sinó d’un sobirà, es princeps, el Rei d’Aragó. Es primer pic que se documenta sa denominació de Principat de Catalunya no ès fins a sa convocatòria de Corts a Perpinyà de 1350, Principatus Cathaloniae. 

3.- QUAN IGNOREN S’EXISTÈNCIA DE SA SECULAR PÀTRIA I NACIÓ MALLORQUINES...

Com sabem pes catalanisme es nom de Mallorca sempre va darrera des nom de Catalunya. Només saben renegar de sa nostra milenaria història. Un exemple n'ès es constant oblit de s'existència sa pàtria mallorquina. Una realitat ja documentada a principi des segle XIII, just després de sa conquista aragonesa. No dubteu ni un instant que pes catalanisme no existeix més que sa seva pàtria catalana. De Mallorca no volen sabre res de res.

Sa primera referència a sa pàtria mallorquina la trobam poc després de sa conquista cristiana d’en Jaume I, concretament, l’any 1232, quan es cavaller portuguès Pedro Gonsalviz afirma que arriba a Mallorca “ad defendendum Maioricarum patriam et salvandum ubique omnia jura nostra”. Posteriorment, a sa recopilació de 1339 de tots es privilegis i franqueses concedits pels Reis Mallorca i d’Aragó se reconeix explícitament s’existència d’una pàtria mallorquina: “per dominos cousules et juratos civitatis et totius patriae Majorice.” En aquesta època encara s'iguala sa pàtria amb so territori, ès prest per parlar de pàtria com un fet social i natural arrelat en es si de sa societat mallorquina. Durant s’Edat Mitja es mallorquins arribaran a configurar-se novament com un conjunt humà amb un sentiment de diferenciació respecte d'altres grups humans. Devora pàtria hi trobarem es terme complementari de nació, i que fa referència an ets originaris d’un lloc determinat o també a sa procedència d’origen des seus ascendents.

S’idea de mallorquinitat, de pàtria mallorquina, pren força després de s’annexió a Aragó (1343) i de sa mort d’en Jaume III a Llucmajor (1349). A partir d’aquest moment Mallorca pateix una constant pressió d’incorporació a Catalunya. Sa personalitat des regne ès atacada i qüestionada p’en Pere d’Aragó amb so Privilegi de Sant Feliu de Guíxols (1365). Però sa caparrudesa, es desig i sa voluntat des mallorquins de romandre en es si de sa Corona Aragonesa com un ens independent i diferenciat de Catalunya arriba a conseguir es reconeixement reial dia 17 de juny de 1439, quan a petició des jurats mallorquins, el Rei Alfons el Magnànim mitjançant es Privilegi de Gaeta confirma ses franqueses mallorquines i a la vegada afirma que Mallorca no ès una prolongació de Catalunya, ni està sotmesa a ses lleis catalanes: “lo present Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya“. El 1480 tenim una  nova referència a sa pàtria mallorquina. Es Jurats des Regne reclamen davant el Rei Ferran es seu recolzament per sa promoció de sa docència lul·liana a Mallorca, posant com a exemple es mateix Llull: “fill e natural d’aquest regne de Mallorques, compatriota nostre (...) lo art e sciencia de Mestre Ramon es millor cosa e condecent se liga assi, en aquesta patria sua que en altres parts del mon”. Jo me deman: ¿com gosa es catalansime dir que en Llull ès català? Es Jurats mallorquins ho tenien molt clar fa més de 500 anys.

Durant es regnat d’en Ferran el Catòlic, concretament a ses negociacions del 1488 respecte de sa reforma econòmica que necessiten ses finances illenques, tenim sa primera menció a sa nació mallorquina. Es notari Pere Litrà se queixa de s’apassionament de certs Jurats de sa nació mallorquina: “No cregau nació al mon sia tant notada d’esser apassionada com mallorquins, que ja som en assó, que per honesta demanda que fassan, tots los ohints stan ab recel passions”. Però novament durant s’Edat Moderna, amb so Regne de Mallorca formant ja part de sa Monarquia d’Espanya, s’ambaixador mallorquí Joan Crespí ha de tornar a recordar an es catalans que es mallorquins no són catalans. D’aquesta manera sa realitat mallorquina, ja sigui en es si de sa Corona d’Aragó o sa Corona d’Espanya, la torna expressar el 1517 en Joan Crespí a sa Cort Reial de Gant: “los conquistadors del Regne som stats nosaltres mateixos qui romanguerem en aquell”. Amb aquestes paraules en Crespí deixa en un segon pla s’origen català, rossellonès i occità de la majoria des nous pobladors cristians des segle XIII, per deixar ben clar que es qui habiten sa pàtria mallorquina són simplement mallorquins. En Crespí s’identifica amb sa població indígena mallorquina que un segle darrere s’altre roman i assimila cada nou dominador des regne. Es mallorquins són es qui conserven sa llengo romanç que se mescla amb sa llengo d’oc que duen es colons cristians arran de sa conquista de 1229, per crear sa nova llengo mallorquina.

Maldament s’incroporació de Mallorca a sa Monarquia Hispànica es mallorquins segueixen considerant Mallorca sa seva pàtria. Ès s’humanista llucmajorer Miquel Tomàs de Taixequet qui fa referència a sa pàtria mallorquina per xerrar de ses llibertats que gaudeixen es mallorquins. L’any 1556 publica a Bolonya ses “Orationes duae civiles” on proclama sa llibertat com un valor bàsic de s’homo i des països. I per fer-ho recorda ses vivències de sa seva pàtria mallorquina: “He nascut lliure i en una pàtria libèrrima”. Durant es procés castellanisador des Comte-Duc d’Olivares hi continuam trobant mencions a sa nació mallorquina. Amb s’objectiu de recordar i ressaltar ses gestes des compatriotes mallorquins es Jurats encarreguen l’any 1593 an en Joan Binimelis sa primera “Història del regne de Mallorca”. Aquesta necessitat de realçar sa realitat mallorquina se troba present a tota s’obra: “entre altres obligacions que tenim los hòmens, una y no de las menors, ès la que tenim a nostra pàtria”. Es cronistes posteriors segueixen en sa mateixa línia d’en Binimelis. 

Així ho fa el 1633 en Dameto, qui manté una realitat mallorquina diferenciada en es si de sa Monarquia d’Espanya afirmant que “aunque estas islas estén sujetas a la Corona real de España (...) con todo esto no dejan de tener una sombra y representación de república libre, por los muchos y extraordinarios privilegios y franquezas”. Novament aquesta diferenciació mallorquina en es si de Monarquia d’Espanya surt a la llum amb sa denominació de nació mallorquina. L’any 1652 en Vicenç Mut publica sa seva Història de Mallorca amb s’objectiu de que es mallorquins tenguin “la memoria de los ejemplos que les han dexado sus Padres, y para tan gloriosa Nacion ha importado saberlos, porque saben imitarlos”. Posteriorment trobam altres relats i cròniques de s’història mallorquina, com ès sa “Relación verdadera de lo que han obrado las tres Esquadras de navios de guerra del Reino de Mallorca” de l’any 1659 on se narren ses gestes de s’esquadra mallorquina “que declaradamente favorece los designios desta nacion Mallorquina”.

Amb ses reformes econòmiques, fiscals i socials impulsades pels reis borbons Felip V i Ferran VI ses institucions mallorquines inicien sa seva integració a sa xarxa institucional castellana que va configurant una nova Espanya uniformisada i centralisada. Però no ès fins es regnant d’en Carles III que apareixen es primers documents on s’afirma que es mallorquins se consideren part de sa nació espanyola. Es primer ès un manifest de l’any 1773 que es xuetes mallorquins envien an el Rei reclamant es dret a ser tractats com a la resta de mallorquins. En ell exigeixen aquest dret ja que són “españoles de nación y católicos de profesión por la Divina Misericordia”. Un altre escrit que trobam ès sa carta del 1779 des Secretari d’Estat d’en Carles III, es Comte de Floridablanca, on inclou es mallorquins a una pàtria comuna, s’espanyola. Es Ministre se dirigeix an ets armadors mallorquins Cortès i Fortesa amb motiu de sa seva contribució corsària an es servici de sa Corona “para perseguir a los enemigos de su patria”. 

Durant sa Guerra d’Independència (1808–1814) Mallorca se converteix en un refugi pes compatriotes espanyols, en una presó de soldats francesos, i en un territori espanyol que aporta efectius pets exèrcits que lluiten a sa Península. Sa guerra contra en Napoleó fa que Mallorca hagi de fer front a contínues contribucions per satisfer ses necessitats de sa guerra. A sa queixa aixecada l’any 1811 pes Síndic Forà Antoni Pons contra una nova talla a sa Part Forana se xerra altre pic de Mallorca com a part integrant de sa nació espanyola: “Mallorca, hablemos con ingenuidad, no puede sobrellevar un peso que seria insorportable aun para la Nación entera en el estado de languidez y abatimiento en que se halla”. En plena Guerra d’Independència, es diputats espanyols, on s’hi compten es cinc representants baleàrics, atorguen l’any 1812 sa “Constitución Política de la Monarquía española”. En es seus articles se troben mencions explícites a sa nació espanyola —“1. La nación española es la reunión de los españoles de ambos hemisferios”— on, naturalment, sa nació mallorquina hi forma part indiscutible i inseparable.

Com hem pogut comprovar es mallorquins tenim dues pàtries, sa pàtria mallorquina i sa pàtria espanyola. De patria catalana, res de res. Nomès la cercen es catalanistes, però s'equivoquen de terra, AIXÒ ES MALLORCA!!!!!

2.- QUAN NO SABEN QUE SA BANDERA DE MALLORCA NO ES SA QUADRIBARRADA...

Es nostros fundamentalistes catalans creuen tenir molt clar que sa bandera de Mallorca ès sa quadribarrada. Però no ès així. Quan afirmen això cauen en dos errors de base: desconeixen es colors de sa Casa de Mallorca i confonen es colores del Rei amb sos des Regne. 

Es colors de sa Casa de Mallorca no són es mateixos que es de sa Casa d’Aragó. Es colors de sa dinastia illenca són una brisura des pals aragonesos, ès a dir, que contenen un petit canvi per poder distingir-los dets aragonesos. Així ès com a sa mort del Rei En Jaume es seu fill Pere conserva es quatre pals aragonesos mentres que en Jaume II de Mallorca suprimeix un pal para deixar es colors de sa Casa de Mallorca en tres pals de gules damunt fons groc (i que encara podem contemplar en es saló des trono des Castell de Bellver). Uns colors que posteriorment en Jaume III, mallorquinisa encara més, travessant-los amb una franja blava. Aquests colors són es del Rei i no ès des Regne.

Es colors des Regne de Mallorca són atorgats pels Reis. Un colors que tenen, como ès natural, es seu origen en ses quatre barres de sa Casa d’Aragó. El 1269 en Jaume I atorga a sa capital des Regne un escut compost per “una part sia lo senyal nostre en laltre par lo senyal del Castel nostre de la Almudayna de Malorques”. I posteriorment el 1312 el Rei Sanxo atorga sa bandera de Mallorca inspirant-se en s’escut de Palma, i que se composa de “nostru regale bastonum” (tres pals de gules damunt fons groc) i de “castri albi positi in livido” (castell blanc damunt fons blau).

Un exemple clar de sa separació des colors des Regne i del Rei el tenim en es Mapamundi d’en Cresques Abraham (1375). A sa representació des Regne de Mallorca podem observar com Mallorca està coberta pes pals aragonesos, mentres que a sa capital mallorquina hi ha clavada una insígnia amb sos colors des Regne (es pals, es castell i la mar blava).

Després de sa desaparició de sa Casa de Mallorca es mallorquins reafirmen sa seva identitat respecte de Catalunya, hi ho fan emprant es colors de sa terra. En representació des Regne segueixen emprant s’escut i sa bandera atorgats pels Reis i a més fan seus es pals amb banda blava d’en Jaume III. Així es com dos-cents anys més tard en es funeral de l’Emperador Carles (Brussel.les, 1558), desfilen es colors d’en Jaume III en representació de Regne de Mallorca i no cap bandera quadribarrada. Avui en dia aquests colors encara són vius, són s’escut des nostro Govern Balear.